dijous, 31 de desembre del 2009

Manuel Boix

Ara fa tot just vint anys, jo era un sagal de dènou anys, estudiant de primer curs de filosofia a la Universitat de València. D’aquella breu estada "filosòfica" –vaig abandonar la carrera per raons que encara no m’explique–, en recorde, sobretot, dos professors: Tobies Grimaltos, que em feia una assignatura d’Antropologia general, i Romà de la Calle, que ens donava Estètica. Els altres professors els he oblidat per complet: els noms, la cara, i fins i tot la personalitat: res, no en recorde ni un pessic. En aquella època, però, era l’art el que més em seduïa. Recorria mensualment les galeries del cap i casal –amb l’amic Amadeo– i em delectava amb les classes del savi d’Alcoi. Llegia amb fruïció unes crítiques d’art que es publicaven al Levante, tot i que no les acabava d’entendre al cent per cent. De totes aquelles visites a les galeries, en recorde una a la galeria Xerea. Hi exposaven Boix, Heras i Armengol. Vaig quedar meravellat de l’exposició i me’n vaig comprar el catàleg...
Vint anys després, he conegut Manuel Boix. Vaig anar ahir a l’Alcúdia perquè il•lustrarà el número cinquanta de Caràcters. Quasi quatre hores de conversa amb el pintor i intel•lectual alcudià: de cultura, política, literatura, art... Em va mostrar una sèrie de 100 obres que havia fet durant un any. Una feinada! I quina meravella... M’agrada el poder suggeridor de les seues obres, el gust que té per tot allò que siga tàctil i incorpori alhora: les teles i les saques en procés de descomposició, les coses que es panseixen; els traços irreverents i elegants a un temps, la convivència entre el vell i el nou; el poder de convicció dels cucs de seda; una inclinació pel barroc i l’aura mística, per la religió portada a l’extrem, pel dolor; pel doble fons, la insinuació, el poder de l’ocult, l’ànsia que crea en l’espectador per esbrinar què hi ha al darrere de la matèria corcada, cremada, foradada... Una línia d’estètica basada, paradoxalment, en la bellesa (ni que siga la bellesa de la lletjor extrema).
Quan vaig eixir de ca Boix, vaig mirar el rellotge: no m’ho creia. Ni me n’havia adonat, del pas del temps. Tot un privilegi poder conèixer de prop la persona i l’obra del pintor Manuel Boix.

3 comentaris:

  1. M'agrada moltíssim la pintura del Manuel Boix. Jo també el vaig descobrir a la facultat i des d'aleshores en sóc admiradora. Algun dia tindré un quadre seu a la paret de ma casa ;p

    ResponElimina
  2. Quin luxe Juli! Quatre hores amb Manuel Boix! I quin luxe el número 50 de Caràcters que estàs preparant! Aquestes coses són les que ens han de fer veure el got mig ple. Hem de ser optimistes, Juli, i mirar el futur amb ganes i fer-les extensives a tots els que ens envolten. 'Al loro, que no estamos tan mal!' ;-)

    ResponElimina
  3. Benvolguts Teresa i Francesc, sí, va ser un luxe poder estar xerrant amb en Boix vora quatre hores. Al País Valencià tenim un potencial cultural -i econòmic- que molts voldrien. Potser sí que teniu raó, que cal ser una miqueta més positius, malgrat tot.

    Una abraçada a tots dos!

    ResponElimina

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.