adesiara (quadern de notes vitals i literàries)

Sico Fons

2012-01-28T00:28:00.000-08:00

Ahir va tindre lloc a Tavernes de la Valldigna la presentació d’Humors agres, el recull de contes amb què Sico Fons va ser guardonat amb la darrera edició del premi Soler i Estruch de narrativa curta. Només n’he llegit uns quants, de contes, però, de moment, em fa molt bona impressió. Vull destacar també que la persona que hi ha al darrere d’aquest treball em sembla molt honesta i planera, senzilla i generosa. Tenia curiositat per conèixer Sico Fons. Un escriptor prolífic no gaire conegut, però persistent en la seua feina. Un d’aquells escriptors que van a la seua, sense necessitat de fer-li la cort a ningú. Sense necessitat de pidolar. Un escriptor que treballa, és a dir, que simplement escriu i que, després, si té sort, publica els seus papers. Un escriptor que es guanya la vida d'una altra manera, és a dir, que no se la guanya amb les lletres (com la majoria). Sico Fons ha fet de tot. Ha estat muntador de mobles, collidor de taronja, apicultor, etc. M’ha agradat conèixer Sico Fons. Ara llegirem el seu recull. Si voleu fer-ne un tast, ací hi ha un conte seu: http://www.bullent.net/1Primera/Primera.html?page=http://www.bullent.net/3Coleccions/llficha.php?llisbn=8499040853, i dalt teniu una petita entrevista. La presentació va córrer a càrrec de Rosa Magraner, professora de l'IES Jaume II de Tavernes. També hi va assistir l'editora del Bullent, Núria Sendra, i l'alcalde de la localitat, Jordi Juan. La vetlada va ser amenitzada amb el quartet de saxofons So de Sax.

Lluís Soler recita Josep Maria de Sagarra (VilaWeb)

2012-01-26T05:50:00.000-08:00

A VilaWeb han encetat la sèrie "Totes les cares de Josep Maria de Sagarra", on quinze autors, cantants i músics, dirigits per Joan Ollé, van recitar al Palau de la Música de Barcelona en l'acte d'homenatge institucional i popular del proppassat 24 de gener, organitzat per la Generalitat de Catalunya, i que VilaWeb ens ofereix. N'he sentit un dels autors, Lluís Soler, recitant el poema "Elegia a Rafel", i no he pogut resistir la temptació de passar-vos-en l'enllaç: http://www.vilaweb.cat/noticia/3975681/20120125/lluis-soler-diu-poeta-sagarra.html. Paga molt la pena que sentiu aquest gran actor que, amb la seua veu greu i elegant, fa una rapsòdia que emociona a partir d'un poeta imprescindible com és Josep Maria de Sagarra. Hem de felicitar a VilaWeb per la iniciativa.
Ací teniu el poema:

Elegia a Rafel (Josep Maria de Sagarra)

Aquell verd de les algues sense vida,
els llaguts amorrats i despintats,
i la deixalla, que convida
a l'ondulant sagacitat dels gats;
i aquells capvespres niquelats
de mansa badia morta,
allò que havíem vist des de la porta
del teu cafè, tantes vegades;
tot el misteri humit de pedra i cel
i cornalines desmaiades,
no han canviat, Rafel.

Tu ja ho saps, que el destí en el Port no dicta
mudances de colors:
aquí la vida és tan estricta,
tan magre és el treball dels pescadors
i el treball simple de la pedra dura
i els àcids de la mar,
que un mateix somni dins la sang perdura.

Es possible que encara els pescadors
segueixin la conversa
que fa set anys, amb un rogall calmós,
però amb aquella lluentor diversa
d'al·lucinants paraules,
cridant com gat i gos,
van encetar al voltant d'aquestes taules.

I és molt possible que en el lloc que ostenta
la parada llampant dels alcohols,
mig buidada tan sols,
vagi patint una agonia lenta
la botella d'absenta
que tu vas destapar. El Port és així:
un mateix ritme de ganduleria
i una mateixa melodia,
demà i demà passat i avui i ahir...
Però tu fa set anys que vas morir.

* * *

Set anys que la mirada
no veu en el verd-cendra del cafè
la teva gran figura espalancada,
de tant alè.
Ni veu les teves ungles de pescaire
gratant el cap rapat,
ni aquell aclucar els parpres, amb un aire
resignat,
els dies que et jugares el teu nom
d'afortunat jugaire
i no enteníem com
-estintolat en el seient de boga-,
sortint de falsa i refallant de groga,
t'enduies la moneda de tothom.
Recollits dins la càlida peresa
del cafè abandonat,
esperàvem les barques de l'encesa
i guaitàvem la negra soledat
de la platja.
I tu em contares els neguits
d'un mariner viatge
amb tots els cinc sentits.
I vèiem rems vogant a la deriva
i la contràctil meravella viva
d'un ull de peix.
Parlant feies miracles de saliva
i de llengua i d'esguard, i tu mateix,
sortint del clima de cendra,
creixies a l'alçària d'un gegant
i endevinaves aquell mot, picant
com un all tendre.

* * *

Jo recordo una posta de sol
tota nacrada de gavines,
una posta de sol de les més fines;
que a Port de Reig hi havia un vol
de tonyines.
Tu t'estaves com sempre en el cafè,
immergit en el joc, que el temps esborra,
i en sentir els crits, sense dir res,
geladament seré,
com un infant vares posar-te a córrer.
I en arribar vares armar un llagut
sense mirar endarrera,
ràpid, exacte i convençut,
i l'amo et vares fer de la pesquera.
I després, amb la mar fins als ronyons,
quan el rofoll 'nava seguint la malla,
va començar la gran baralla
del peix i l'home; una baralla a fons.
L'alegria tallava les converses,
i jo et vaig veure, decidit,
com tu llevaves -estrenyent-la al pit-
una tonyina de cent terces.
I una encara més grassa i més pesant
et cobria de llàgrimes d'escata
una tonyina com un porc de plata
que feia trontollar el teu pit tibant.

Fou gran aquella brega vespertina!
Tot un esclat de púrpura i de greix
que pagava amb escreix.
I estrip de ganya i espetec d'espina
i el tuf solemne de la sang del peix
i de l'alga marina!

* * *

Però com afinat de vista i mà
tu t'enduies la palma,
quan anàvem tots dos a reganar
aquelles nits d'una absoluta calma.
Els teus ulls de serpent
sobre l'ònix brillant de l'aigua llisa
-que el nostre llum tornava transparent-
clavaven immediatament
la mirada precisa.
I amb la fitora o amb la canya d'hams,
que desvetlla i que fibla,
llevaves una escorpra de dos pams
o la gelatinosa dàlia horrible
d'un pop de mitja braça.
Rafel, i quines nits de pesca grassa,
de sentir el mar amb els pulmons,
i d'olorar-lo i de guaitar-li el fons!

* * *

Pobre Rafel de mansa vida ingrata,
mig pescador, mig cafeter,
i amb fums i escorrialles de pirata
dins la teva sang d'home de bé!
Pobre Rafel! jo sé
que, allà en el fons de la botiga obscura,
tu construïes un veler
per a una teva criatura
La mà de cop de puny i tempestat,
com se't tornava una mà fina
polint la fràgil joguina
d'aquell veler que feies d'amagat!
jo sé que tu hi mataves molta estona
fins a deixar-lo net,
amb una popa ben rodona
i un botaló de proa petitet
com l'ala tènue d'una papallona.

* * *

Ai, pobre pescador! Un matí de març
et vaig trobar i em vas conèixer amb pena.
Ni lluentor de serp als ulls covards,
ni res d'abans. Tot arronsat d'esquena,
tos vacil·lant de peus,
perdent la força i la grandària,
eres gris com la pedra mil·lenària
de Cap de Creus.

Pobre Rafel! La teva orella
no escoltava tonyines ni dofins.
La terrible madrèpora vermella
del càncer treballava ventre endins.
El càncer dintre teu, com un gos foll,
sense bordar-te i sense fer soroll,
t'aquissava i et duia al cementiri
allà, camí de Cadaqués.
Entre la vinya clara
i el gris de l'olivera i l'atzavara
et duia a reposar per sempre més.

* * *

Avui, Rafel, el mar té la presència
d'un llit de seda. Tot és tan suau!
I les muntanyes són com vidre blau
de tanta transparència.
Els vents no xiulen amb funest conjur:
avui fa un dia de setembre pur...
És un dia que en vas menjant les hores com a grans
de raïm
Rafel, igual que els dies d'aleshores
els Pescadors no filen Prim
a rosegar les vores
d'una conversa inacabable. Els planys
i els renecs i els gemecs van de companys;
Rafel, igual que els dies d'aleshores

Jo no diria que han passat set anys!

Jo el que diria
és que tu, allà al fons, mut i seré,
vas la triple fantasia
de joc, de pesca i de cafè;
jo el que diria
és que el temps s'ha aturat
dins la calma d'argent de la badia;
i diria que sento al meu costat
la teva companyia.

Estellés, encara

2012-01-25T07:03:00.000-08:00

Hui, xerrada a l’IES Joan Fuster de Bellreguard sobre la poesia de Vicent Andrés Estellés, invitat pels professors Francesc Piera i Empar Moragues. Els alumnes de 2n de batxillerat s’han llegit l’antologia que vaig confeccionar per a Bromera. Sempre és grat explicar Estellés. Un poeta excessiu, d’acord; prolífic, també; grafòman com ben pocs, sí. Un gran poeta, però, que cal contextualitzar, necessàriament, perquè sorgeix en una època d’ostracisme total –la del franquisme– i després de segles de decadència i de folclorisme estèril per a la nostra literatura -a banda unes poques excepcions il·lustres, que n’hi va haver, cal dir-ho clar i ras. Si algun mèrit té Estellés és el d’haver esborrat com si res, d’una tacada, la travessia pel desert que ens precedí literàriament als valencians durant segles, i de situar-nos a l’alçada de les altres literatures. Fuster ho veié clar, això. Estellés és el poeta més important des d’Ausiàs March, assevera l’intel·lectual de Sueca a Recomane tenebres, el primer volum de l’Obra Completa. Estellés és incommensurable. Un poeta popular i alhora culte, que beu de la tradició oral valenciana i alhora de la literatura culta i universal: catalana, espanyola, grecollatina. No era fàcil bastir una obra com la que va escriure Estellés en la seua època. Va escriure molt, sí; en excés, també; però calia dir tantes coses. Va ser el silenci imposat, la repressió i la censura la que van impel·lir Estellés a escriure tant (“car són tantes les coses que he de dir”), a assumir la veu del seu poble i a deixar-ho tot per escrit, perquè en quedara constància. Li devem moltes coses, a Estellés. El valor testimonial, de crònica d’una època, en primera instància. Però també la normalitat d’una literatura, la dignificació de tot un poble i d’una llengua. Espere haver-los transmés això, als alumnes de l’IES Joan Fuster de Bellreguard. Francesc i Empar, moltes gràcies per la invitació!

Dues pel·lícules argentines molt recomanables

2012-01-23T07:43:00.000-08:00

Rectificació sobre Subsòl

2012-01-20T05:29:00.000-08:00

Un dels autors de Subsòl m’ha fet un matís sobre l’obra. I és que Subsòl “no és un encàrrec de Bromera com ―potser a causa d’una certa tradició― puga semblar (i tu escrius, com d’altres ho han fet abans), sinó que va ser iniciativa nostra, dels autors, i l’editorial s’hi va sumar (quan el llibre ja estava completament escrit) amb entusiasme. El matís crec que és important”.
Sí, és important el matís. Té raó! Sia com sia, cal felicitar els autors per la iniciativa i a l’editorial Bromera per donar-los suport.

Subsòl

2012-01-19T07:09:00.000-08:00

Feia temps que tenia pendent de llegir-me Subsòl, d’Unai Siset. Ja se n’ha parlat molt del llibre, i amb èxit. De fet, l’any passat va tenir una repercussió mediàtica considerable. La iniciativa s’ho val. És original, si més no, i aporta un plus de frescor al, de vegades, previsible panorama editorial en català del País Valencià*.

L’experiment, “made in Bromera”, consistia a reunir set narradors valencians de prestigi de la mateixa generació i comminar-los a elaborar un conte cadascú, a partir d’una mateixa fotografia, però tot partint d’un detall específic. La fotografia era de Peter Turnley, de l’any 1979, presa en l’interior del metropolità de París. Els autors, Pasqual Alapont (1963), Manuel Baixauli (1963), Esperança Camps (1964), Vicent Borràs (1962), Àlan Greus (1967), Urbà Lozano (1967) i Vicent Usó (1963). El títol és una suma encoberta. Unai Siset vol dir “una i sis, set”, és a dir, Unai Siset, però ràpidament al lector valencià li ve al cap el nom de l’entrenador del València CF, Unai Emery. Qüestions mediàtiques a banda, el llibre presenta set relats d’igual extensió dels autors esmentats, sense que el lector sàpiga de qui són, en realitat. I ací hi ha el joc. No debades, hi ha una pàgina web sobre el llibre, on continua el joc: www.bromera.com/unaisiset, i un vídeo promocional.

Quant als relats, cal dir que la iniciativa va esperonar de seguida els narradors a confeccionar un relat a partir de la mateixa font, una fotografia antiga, per bé que des de la focalització d’un personatge diferent. La gràcia de l’experiment rau en el fet que a partir del mateix escenari, però des d’un personatge diferent, els narradors basteixen una història en què donen llibertat a la imaginació. Les tècniques i les focalitzacions són diferents. Hi ha relats en primera persona i n’hi ha que són en tercera. Crida l’atenció, per bé que no és casualitat, el fet que la immigració hi estiga ben present, amb protagonistes provinents de Portugal, Espanya, el Senegal o de províncies.

Les històries, doncs, són diverses. A tall d’exemple, en el primer conte, “Una K voltada, (Andrea)”, el protagonista es desplaça a París a la recerca d’un germà bessó desconegut, amb un desenllaç magnífic. En el quart dels relats, “Apunt sobre l’Etapa Cranial d’Orofila Martí”, hi assistim a la recreació biogràfica d’una arquitecta estrafolària. Una història surrealista molt imaginativa i divertida. I en el darrer del conjunt, “Aude”, a la narració en primera persona d’una exprostituta.

Totes les històries són interessants i de molt bona factura narrativa. Si de cas, els únics dos però que hi he trobat són: 1) una extensió quasi idèntica per a cada relat fa que el lector trobe innecessàries algunes pàgines d’algun dels relats; i 2) en alguna història el treball és un punt intel·lectualista i costa de seguir-ne el fil. Però aquestes dues objeccions són molt subjectives i ràpidament han de passar inadvertides quan ens deixem seduir per la qualitat de qualsevol de les set històries del recull.

Tant de bo que Bromera –o l’editorial que siga–, s’arrisque amb una altra boutade editorial.

* Previsible perquè, tal i com està “el mercat”, és a dir, el potencial públic lector valencià, els riscos són una amenaça real. Com que en aquesta llenca de territori que anomenem valencià no es pot estirar més el braç que la màniga en matèria bibliogràfica, els editors van amb peus de plom; i fan bé, perquè el penya-segat és de vertigen. Tot i això, de vegades hi ha sorpreses, com ara aquesta lloable iniciativa.

L'origen del planeta dels simis

2012-01-17T09:36:00.000-08:00

La revista Mètode, de difusió de la investigació (publicada per la Universitat de València), inclou, entre d’altres, un dossier sobre els simis, a propòsit de l’estrena l’any passat de la pel·lícula L'origen del planeta dels simis, de Rupert Wyatt. Una pel·lícula en què es fa homenatge a la conegudíssima El planeta dels simis, dirigida per Franklin J. Schaffner. El dossier, coordinat per Fernando Sapiña, aplega tres articles: un d’Alfred Ramos sobre les diverses versions cinematogràfiques que s’han fet de la novel·la de Pierre Boulle; un altre de Juli Avinent, que compara la novel·la de Boulle i la pel·lícula de Schaffner, i encara un altre de Gabriel Doménech sobre els problemes ètics i jurídics que planteja l’experimentació amb animals. És un dossier fantàstic, sobretot per als qui ens agrada la ciència-ficció (un gènere cinematogràfic i novel·lesc tan menystingut com valuós), que podríem encabir dins de l'anomenada distopia, altrament dit també antiutopia, amb noms tan il·lustres com Georges Orwell, Aldous Huxley, Ray Bradbury, etc. A mi aquest subgènere em fascina perquè va més enllà de la mera fantasia, ja que ens proposa una meditació entorn de la llibertat dels homes, sobre el control més o menys subreptici de les societats organitzades, sobre els límits de l’experimentació i de la ciència, entre altres qüestions. És el debat ètic i moral el que realment interessa d’aquesta mena de llibres i films, per bé que no tenim per què renunciar a la ciència-ficció com a constituent bàsic d’aquestes obres. Entreteniment i reflexió alhora, dues combinacions amb una rendibilitat narrativa molt apreciable. Vaig veure la pel·lícula L'origen del planeta dels simis aquest estiu i em va agradar. Potser no em va impactar tant com El planeta dels simis, però crec que és una pel·lícula valuosa. Trobe que existeixen molts prejudicis i complexos sobre aquest subgènere novel·lesc i cinematogràfic. Per cert, la UV acaba de publicar una versió en valencià de la novel·la de Pierre Boulle.

2012-01-17T05:44:00.001-08:00

La "Comunitat" –i el món– en la ruïna

2012-01-15T11:49:00.000-08:00

És la pitjor herència que voldria per als meus fills. La pitjor immundícia inimaginable, el més tèrbol dels inferns possibles... És difícil tenir il·lusió ja com a valencià. Hem perdut la confiança en allò que durant tants anys alguns ens vam entestar a anomenar País Valencià, no per fotre ningú (i perdoneu l’infinitiu) sinó perquè creiem –o crèiem– que els valencians ―per història, per llengua i per cultura pròpies― érem precisament això, un País. Un país menut i insignificant, però un país al capdavall.
Segons l’economista francés Serge Latouche, una societat de l’abundància frugal és més feliç perquè es conforma amb allò que té, que en el cas dels valencians era moltíssim fins fa unes poques dècades, abans del balafiament perpetrat pels successius governs populars que han passat pel Palau de la Generalitat. Zaplana i Camps, els dos sàtrapes que ens han governat a tots els valencians els darrers anys, han deixat la Comunitat –que en diuen ells– en la ruïna. Han estat els artífexs i primers responsables de l’espoli del nostre país a costa de l’erari públic. Tots els projectes faraònics duts a terme, fruit dels deliris de grandesa dels governs de Zaplana i de Camps, no sols han saquejat les arques públiques sinó que ens han hipotecat a anys vista. Les xifres són astronòmiques, quasi inaprehensibles. Tot plegat és el resultat de l’aplicació sense control d’un neoliberalisme ferotge, exacerbat i obtús, que no mira més enllà de les orelleres, com els rucs. Que no té en consideració les persones ni té en compte el medi ambient.
El pla econòmic del PP al País Valencià ha consistit a explotar la terra dels valencians sense miraments, amb la rajola i el turisme de masses com a únics estendards del suposat benestar, en nom d’un progrés fictici, sense diversificació econòmica possible, perquè deliberadament s’ha menystingut la indústria i s’ha llançat a perdre l’agricultura –dos sectors, no cal dir-ho, amb una llarga tradició a casa nostra. Ací, n’hi ha qui ha fet negoci, però sense trellat, com diem popularment en valencià. Imbuïts d’una febre malaltissa i irracional, els capitostos de la Generalitat han deixat que energúmens sense escrúpols practicaren sobre la costa valenciana un autèntic lladronici, amb la rapinya i el robatori com a estratègia i com a objectiu alhora. És així com ens han arruïnat. És d’aquesta manera com ens han fet líders, com tantes vegades li agradava dir al senyor Camps (“Somos los mejores”, deia somrient); però líders en atur i en deutes. La Fórmula 1, la visita del Papa, la Copa Amèrica, l’aeroport de Castelló, RTVV, Terra Mítica, etc., etc., han estat els projectes estrella dels governs del PP, i la causa de la nostra misèria. I, per a més inri, cal afegir-hi la corruptela política, amb casos tan flamants com a vergonyosos: Terra Mítica, Brugal, Gürtel, Emarsa... Quan sent les converses entre el senyor Camps i el Bigotes, sent una profunda tristesa i una vergonya aliena, i ràbia, i fàstic, per què no dir-ho.
I ara, després de l’espoli i del balafiament, d’una gestió nefasta, en definitiva, ens vénen amb la cantilena que cal estalviar, ens assetgen amb la murga injusta dels retalls. Injusta perquè som els treballadors i els funcionaris els que hem de pagar els plats trencats. Injusta perquè paguem justos per pecadors. Injusta i inútil, perquè amb aquestes mesures no s’acabarà la crisi. Ja ho han dit molts experts i economistes de prestigi: amb els retalls, hi haurà menys consum i, en conseqüència, més atur. El que haurien d’haver fet i no han fet és adoptar mesures que lluiten contra el frau fiscal i que veritablement servisquen per rellançar l’economia. (Però rellançar-la amb un respecte profund pel planeta, perquè ens hi va la vida.) Hi ha les multinacionals, les fortunes dels multimilionaris, les grans hisendes, els grans magnats, els grans propietaris, els que ostenten grans patrimonis, la Monarquia, l’Exèrcit, l’Església oficial... Aquests no paguen el que haurien de pagar. I ausaes que tenen diners! Noam Chomsky assevera que la riquesa mundial l’acaparen un 1% de la població mundial. És una aberració. Ens cal un canvi real de la mentalitat. Un capgirament del pensament que ens faça valorar allò que realment té valor. Ens cal molta més generositat.
Si amb els retalls que hem patit i que patirem els treballadors i els funcionaris n’hi haguera prou, jo seria el primer a acceptar aquestes mesures “necessàries”. Però açò és una fal·làcia, perquè no som els treballadors i els funcionaris els que més diners tenim, ni de bon tros. I perquè, a més, aquests retalls no serviran de res, sinó és per a consolidar encara més els qui detecten realment el patrimoni i la riquesa mundials.
Fa vergonya ser valencià. Fa ràbia viure en un país en què es premia el pillatge i els robatoris, l’especulació i l’engany. Fa ràbia i ens vénen les llàgrimes als ulls quan pensem la merda de país que deixarem als nostres fills.

PS A mi, com a moltíssims companys meus funcionaris, mai em van regalar res. Mai. Vaig estudiar una carrera –una simple i humil llicenciatura de Filologia– al mateix temps que treballava (com a interí de Correus, no em cauen els anells). I vaig accedir a la funció pública mitjançant una oposició, després d’estudiar durant mesos. No sóc culpable de res. No sóc responsable de la crisi, ni molt menys de la mala gestió d’un govern caciquil, megalòman, estúpid i fanfarró. Estan del tot equivocats, i són injustos.

Poema

2012-01-14T11:06:00.000-08:00

"Y a los cuentos de niños se les cambia el final..."

Entrevista a Vilaweb a Iñaki Anasagasti (fragment)

2012-01-12T22:20:00.000-08:00

–El rei ha acumulat una gran fortuna, que no s'explica per la paga de l'estat. Com l'ha feta?
–Ell és un servidor públic, que té totes les despeses pagades. Gairebé pot estalviar tot allò que guanya. Però la cosa més greu és que després veus a la revista Forbes que és un dels homes més rics d'Europa, amb una fortuna estimada de 1.900 milions d'euros. Fas números i t'adones que els números no quadren! Només quadren si comptem les comissions que pot haver cobrat per les gestions que pot haver fet amb els xeics àrabs, o perquè la Fórmula 1 vagi a un lloc o un altre, etc. Recordem que en lloc d'anar al funeral de Delibes, el rei se'n va anar a Qatar. La seva vida privada no és gaire exemplar.

–Una de les seves funcions és, en teoria, de donar exemple...
–Sí. És curiós, perquè tot el mite de la monarquia es basa en això, en l'exemplaritat, perquè no té poder executiu, tot el poder que té és simbòlic. I el malmet amb la seva vida privada, que no és exemple de res: relacions amb algunes dones, caceres d'óssos a Romania i a Rússia, desaparicions, amics poc recomanables, etc. Per això el PP i el PSOE ho han passat tot per alt, perquè saben que el personatge no és exemplar. I per a mantenir tota la ficció de la monarquia no hi ha res millor que no parlar de la monarquia.

The Sound

2012-01-11T07:55:00.000-08:00

No és la primera vegada que en parle, d’aquest grup. Però, precisament dilluns vaig vore un antic amic i ho comentàvem, de com ens va marcar el concert –el primer concert!– de The Sound a València, l’any 1986. (O era el 1985? No ho sé. Ha passat molt de temps, massa temps). I precisament aquesta setmana també comentava amb Xavier Aliaga, a propòsit de la seua novel·la, Vides desafinades, de com ens ha salvat la música (i la literatura, i el cinema) als de la nostra generació. Una generació teòricament mimada, segons diuen alguns, que ho hem tingut tot i que, amb el millor currículum sota el braç de la història, es disposa ara a fer una llarga, interminable cua en les innombrables oficines de desocupació dispersades arreu de l’Estat... Aliaga, com el meu millor amic, és nascut també l’any 1970. Crec que ell, si ens atenem a la banda sonora de la seua novel·la, es decanta més pels grups dels anys noranta. A nosaltres (a Tati, a Javi,a Jose i a mi), en canvi, ens van marcar més els dels huitanta. No cal dir que totes dues dècades van ser prodigioses. Dels huitanta, recorde especialment The Smiths, Lloyd Cole and the Commotions, Prefab Sprout, Echo and the Bunnymen, Aztec Camera, The Pale Fountains, U2, Psychedelic Furs, Siouxsie and the Banshees, Simple Minds... La nostra llista és interminable, i eclèctica –i no té per què ser la millor, en sóc conscient. Aquell grup, però, The Sound, que vaig vore amb el meu amic aquell any remot ens va marcar. Ens va fer que ens il·lusionàrem per la música, pel cinema, per la fotografia, per la literatura... per la vida, a pesar de les poques perspectives laborals que ja s’albiraven llavors, a pesar de la merda de societat en què vivim, de les mentides dels polítics i de la mediocritat de la societat (ho sent, però tal i com van les coses, ara no ho puc vore d’una altra manera). I ens va colpir el fet que Adrian Borland, el líder de The Sound, fastiguejat i deprimit, se suïcidara, el 1999, precisament als quaranta-un anys, tot llançant-se a una via de tren de Londres. Li devem molt, a The Sound, en particular, i a la música de grup, en general.
Els vídeos corresponen a un concert en directe de The Sound, als anys huitanta.

Vides desafinades

2012-01-10T09:38:00.000-08:00

La primera impressió que m’ha fet la darrera novel·la de Xavier Aliaga és que els homes som d’allò més inútils i, encara més, fins i tot perillosos per a la perdurabilitat de l’espècie. És exagerat, és clar, però cal dir que s’han fet estudis que palesen que el gènere masculí té serioses mancances i problemes greus d’adaptabilitat. En recorde un, d’estudi, que vam publicar al setmanari El Temps (núm. 1009) –quan hi treballava– que em va colpir especialment. El reportatge era una traducció de la revista Der Spiegel al català i glossava les investigacions d’uns científics nord-americans que miraven de constatar aquesta suposada decadència de l’home. I hi aportaven dades contundents que corroboraven les seues tesis: “en els darrers 300 anys, el cromosoma Y ha minvat fins a dos terços de la seua grandària originària –i la tendència sembla que no té aturador–, i els índexs d’infertilitat, en el cas concret de l’home, han pujat de manera alarmant. Són més violents; a l’escola, fracassen més sovint; cometen més delictes, i, pel que fa a la longevitat, estan sis anys per sota de les dones”.

Protagonistes indecisos i pusil·lànimes
Aquesta llarga introducció ve a tomb a propòsit de Vides desafinades, la darrera novel·la de Xavier Aliaga, perquè els personatges masculins que hi apareixen són pusil·lànimes, violents, indecisos, inadaptats, incapaços de prendre decisions pel seu compte, de madurar d’acord amb la seua edat. Jordi i Gerard, per exemple, responen a aquest prototipus d’home indecís i immadur. I Antoni correspon a un altre model, el de l’home aparentment progre que s’encén i respon com una mala bèstia davant una adversitat (no diré quina, per no xafar-li la guitarra al potencial lector de la novel·la). I després hi ha el Francesc que, tot i aparèixer com el més afable i vulnerable dels protagonistes mascles de la història, serà, paradoxalment, el que en millor posició quedarà a la fi de la cursa; corroborant així que quan els patrons comportamentals són femenins les possibilitats d’èxit són més grans.
Els homes, però, no són els únics protagonistes de la novel·la. En realitat, són coprotagonistes, juntament amb les seues respectives dones, que queden aparellats –si més no, en un principi– de la manera següent: Vicky/Jordi, Alícia/Gerard i Marta/Antoni (després, la troca s’embolica i les “aliances” es distribueixen d’una altra manera). En la novel·la d’Aliaga, doncs, els homes no ixen gens ben parats. I el final de la història (que no contaré) ve a ser la traca final d’aquesta ineptitud masculina. No obstant això, caldria matisar una mica. Perquè les dones, tot i tenir, si més no aparentment, les coses més clares, tampoc no estan exemptes de dubtes existencials, sobretot sentimentals, i les seues ànimes són preses també de capgiraments sobtats i decisions inaudites. Ben mirat, la novel·la d’Aliaga reflecteix molt bé la inseguretat dels joves contemporanis (joves que arriben a tindre més de trenta anys!). Una inseguretat que els impedeix d’assumir responsabilitats i de prendre les decisions que pertoca d’acord amb l’edat.

Focalització i llengua
Un altre aspecte que cal destacar de la novel·la és l’enfocament lingüístic que ha adoptat l’autor. La història ens és contada en tercera persona però amb una focalització múltiple. No sempre se’ns conta la història, doncs, des del mateix punt de vista, sinó des de la perspectiva dels diversos personatges que la protagonitzen. I, per això, el discurs apareix ara enfocat des d’una veu femenina, adés des d’una de masculina. I el que encara és més difícil, des d’un personatge de Barcelona o des d’un de València, amb l’adaptació al dialecte respectiu. Aquesta és una altra de les virtuts de la novel·la, perquè el narrador palesa un coneixement exhaustiu de la llengua pròpia (no debades, Xavier Aliaga, per bé que treballa com a periodista, es va formar com a filòleg).
A banda d’aquesta qüestió merament dialectal, cal dir també que la llengua emprada per Aliaga aconsegueix un equilibri molt meritori entre un estàndard literari molt ben paït, ple de recursos i ric en lèxic, i l’ús d’un argot diguem-ne juvenil i marcadament urbà. Ací Aliaga mostra les seues habilitats a l’hora de reproduir un llenguatge real, el del carrer, amb poques concessions, però, a l’exageració i l’artificiositat inversemblants, sense caure, per tant, en la hipèrbole ultradialectal de J. D. Salinger a El vigilant en el camp de sègol, posem per cas. Ans al contrari, la veu del nostre novel·lista es desplega amb una naturalitat admirable, pròpia d’un autor que coneix de primera mà, per edat i per professió, com parla la gent de la seua generació, i de la immediatament posterior a la seua.

Uns joves en crisi dins la crisi
Puc esplaiar-me una mica més, dient per exemple que Aliaga reflecteix els neguits i les inseguretats pròpies d’una generació (i de les que vindran) que ho ha tingut tot des de ben menuts –o això, si més no, és el que sempre ens han dit–, i que ara veu trontollar el seu paradís amb una crisi que amenaça amb enfonsar-nos en la misèria. Aquesta conjuntura econòmica explica moltes coses, com ara aquest capteniment errant i un cert nihilisme intrínsec en consonància amb el context actual. Un context de recessió i retalls amenaçadors que escapcen de soca-rel qualsevol indici d’esperança, i que aboca alguns a buscar una eixida en els paradisos artificials, com ara el de la droga, o l’alcohol. O que ens imposa una visió hedonista de la realitat en què el sexe es concep, de vegades, com una pràctica desproveïda per complet del component sentimental. Una concepció de les relacions, val a dir, respectable que, tanmateix, pot abocar alguns cap al buit i la desgana. Un context en crisi, hostil, una selva en què la competitivitat ho és tot i en què hi ha poques vàlvules d’escapament: la literatura, la música, el cinema, els viatges, la festa, l’alcohol... La música, no podem oblidar-ho, és fonamental en aquesta novel·la. Per això el títol, Vides desafinades, i tot el reguitzell de bandes independents que hi fan cap. Un món extraordinari aquest, el de la música que, per molt increïble que parega, ens ha salvat de la crema a més d’un, perquè ha constituït una manera de desfogar-nos, d’expressar-nos, de protestar contra un món que, més d’una vegada, entren ganes d’engegar a la merda. I ja no continue...

La novel·la de Xavier Aliaga té moltes virtuts. Totes les que he comentat i algunes més que el lector pot descobrir de la millor manera, que és llegint-la. Ànim, doncs! Paga la pena.

For all we know

2012-01-09T20:54:00.000-08:00

Les hores són espesses i alhora s’esvaneixen
en rogles invisibles, com l’aigua dins de l’aigua.
Per tu és la nit una carícia immòbil:
té un goig que cerca el límit, que hi aspira.
Saber-te en el silenci i en la veu
em torna l’atmosfera més lleu de respirar.
Jo no sé si sóc digne de l’amor
que m’ofereixes i ni tan sols m’inquieta,
i així tot és gentil i pren la teua forma
d’oberta mar tranquil·la i m’hi capbusse
i en faig grans glops fins que l’alè i la sang
com l’aigua dins de l’aigua van fonent-se
i visc eternament a dins de tu
mentre bevem el temps que va bevent-nos.

Enric Sòria: L'instant etern.

Sainets, sarsuela i opereta (fragment)

2012-01-07T12:20:00.000-08:00

Molt abans d’aquesta etapa com a flamant constructor, el meu avi havia donat regna solta a una faceta personal més distesa i lúdica, artística: es va dedicar al teatre! Quan i com va anar allò? Uns quants anys abans d’esposar-se amb la meua àvia Amparo Ferrer –de la qual, tampoc no en sé pràcticament res, encara menys, únicament que va morir d’un atac de feridura–, el meu avi es va casar amb una tal Trini Chirivella. I d’aquesta sí que no en sabem ja res de res, tret que era actriu, “tiple”, i que actuava amb el meu avi, que feia, a més d’actor, de director de la Compañía de Zarzuela y opereta. Una companyia teatral que va funcionar, que jo sàpiga, durant almenys un lustre, a principis del segle XX, entre el 1916 i el 1921, més o manco. La sarsuela, l’opereta i el sainet eren els únics gèneres teatrals que representaven. Un repertori, doncs, eminentment popular, en consonància i d’acord amb els usos i els gustos majoritaris dels valencians de l’època. Carlet, Alboraia, Vilamarxant, València... El cap i casal i el seu radi d’influència, doncs, constituïren l’àmbit geogràfic en el qual es van deixar vore –i, sobretot, sentir– els membres de la companyia que dirigia –o codirigia, segons de quina obra es tractara– el meu avi.
No en sabem tampoc molta cosa, d’aquell episodi artístic del üelo Capilla, però ens n’han pervingut alguns programes que testimonien que allò va succeir realment, i no és fruit d’una llegenda familiar. Si ens els mirem, els programes, hi constatem la genealogia popular de les obres representades en públic: La sombra del Molino i Gazpacho andaluz, de l’alacantí Carlos Arniches; Les barraques, d’Eduard Escalante, el famós sainetista del Cabanyal; La Chicharra, El primer amor, La revoltosa, La trapera, Mata ocho y espanta siete, La justícia en les mans brutes, d’un tal Josep Garcia Capilla (ignore si n’era, o no, familiar, del meu avi)... Hi predominava el castellà, en aquelles obretes, com marcaven els cànons de l’època; però, de tant en tant, s’hi escolava alguna peça en la llengua autòctona, que llavors devia ser, si no omnipresent, almenys molt més freqüent pels carrers de València que no ara. No en sé pràcticament res, d’aquesta vocació artística de l’avi Capilla, ni de la seua Compañía, però em fascina imaginar-me’ls dalt de l’escenari. Més d’una penalitat degueren patir quan anaven pels pobles, en una època en què les carreteres devien ser un horror. Però vull pensar que també s’ho passarien d’allò més bé; si no, imagine que no s’hi hagueren dedicat durant tants anys.
M’agraden els programes teatrals que conserve del meu avi. Esgrogueïts indefectiblement pel pas del temps, conserven l’estètica de les impremtes de primeries de segle, amb aquelles sanefes tan característiques, vagament modernistes, i una gamma de lletres i de tipografies tan variades.
El meu avi es va quedar vidu prematurament. No va tindre descendència de la primera dona, Trini Chrivella. Potser aquell va ser el detonant que va posar punt i final a la seua aventura teatral, i el començament de la nostra història. La història que ha fet possible que existim tal i com som ara els Capilla, producte de l’atzar capritxós de la vida...

A uns amics mallorquins

2012-01-06T11:49:00.000-08:00

Ahir, una visita inesperada, d’en Simó i de la seua al·lota, Mar. Feia un any i mig que no el veia, el meu amic de Mallorca. Conversa agradable amb tots dos entorn d’una paella i d’una picaeta, al Molí Canyar de Potries: ells, en el seu mallorquí deliciós, i Maite i jo, en el nostre valencià. Els quatre compartint la mateixa llengua, les mateixes inquietuds, la mateixa il·lusió i, ara, la por d’un avenir incert i certament convuls. A tots dos, a la Mar i a en Simó, els dedique un poema que vaig fer ara fa un temps sobre Mallorca.

Des de terra, Mallorca

I, tanmateix, l’Illa Gran era tota
d’una bellesa sense parió:
sòlida de pedra, de roca insòlita,
solitari arboç en l’aiguamoll,
silenciosa en la sendera tosca;
columna o serralada vertebral:
Tramuntana que de gaidó travessa
una geografia primigènia,
l’orgull de tot un poble amb llengua pròpia,
aïllada per voluntat ferrenya.
Una illa en la seua vastitud
demolidora, isolat paradís,
amples possessions senyorials,
vell miratge, oasi inaudit
que emmerden els bastards i els bàrbars
en nom dels doblers i de la usura
contra els pobres aborígens.
Mallorca és encara aquell somni
de paraules sonores que em tornava
verge el meu dialecte –tan demacrat;
un instint de pàtria abellidor,
la utopia intacta del tacte,
la llibertat d’un poble en llibertat,
que és el teu poble, que és el poble meu.

La retallada aprofundirà, encara més, en la crisi

2012-01-04T11:27:00.000-08:00

Tant les mesures aprovades pel govern del PP del País Valencià com les de l’Estat, de restricció i rebaixa escandalosa dels salaris dels treballadors, en general, i dels funcionaris, en particular, no fan sinó aprofundir en la crisi econòmica que patim els de sempre. Segons Intersindical Valenciana, “Totes aquestes mesures ni van a crear ocupació ni ens van a traure de la situació econòmica que travessem, tot el contrari van a empobrir la població i continuaran destruint ocupació i generant treball temporal. [...] Per això, considera necessària una resposta de la societat a aquesta política que, com s’està envidenciant, només beneficia a les grans empreses i coorporacions financeres”.
Queda palès, doncs, que les polítiques de retall sempre perjudiquen els mateixos: els treballadors, siguen funcionaris o no. La banca, les financeres, les multinacionals, les grans empreses, l’Església (catòlica, és clar), la monarquia, l’exèrcit... continuen mantenint els seus privilegis. S’equivoquen, però. Amb aquestes mesures només aconseguiran que baixe el consum i fer créixer la taxa d’atur. Com a treballador, a partir d’ara em miraré molt en què em gaste els meus diners (si és que m’atrevisc a gastar-me’ls, i si me'n queden). Queda demostrat que els polítics serveixen els interessos dels de sempre.

PS Per cert, si volen estalviar, suggerisc també que tanquen RTVV (l’òrgan propagandístic del règim totalitari que patim els valencians), i que els magnats de la Fórmula 1 i els seguidors de la famosa visiteta del Papa ens tornen els diners. Quina vergonya!

Deu CDs del 2011

2012-01-04T07:57:00.000-08:00

Durant el 2011, he pogut dedicar-li una miqueta de temps a la música, com feia quan era jove. He descobert alguns autors i grups que desconeixia, en part gràcies al Pere Calonge i al Xavier Aliaga, dos amics que estan molt ben informats sobre el que es cou al mercat independent. He seguit el rastre d'autors que ja coneixia i que continuen brindant-me moments musicals satisfactoris. I he pogut sentir també alguns programes de Ràdio 3. Els deu treballs que més m'han agradat o que més he sentit durant el 2011 (que no són necessàriament d'enguany), són aquests:

1. Let England Shake, PJ Harvey
2. The Eraser, TOM Yorke
3. Adelante Bonaparte, Standstill
4. Mapas, Vetusta Morla
5. The King Of Limbs, Radiohead.
6. Lamparetes, Antònia Font
7. Atles enharmònic, Arthur Caravan
8. Emboscados, Amancio Prada
9. Rellotge d’emocions, Raimon
10. Third, Portishead

Els intocables de l’economia (tot seguint amb el diàleg amb “quimrolat” i Jesús E. Alonso)

2012-01-03T07:49:00.000-08:00

No, d’economista res! No en sé, d’economia. Per això m’he llegit el llibre de Serge Latouche, En defensa del decreixement –amb algunes dificultats, no em fa vergonya dir-ho, precisament perquè sóc bastant llec en la matèria.
Efectivament, el terme decreixement no m’acaba de fer el pes, a mi tampoc, tot i que Latouche explica que no és una etiqueta negativa, perquè al·ludeix a una idea econòmica segons la qual cal fer compatible el progrés amb la sostenibilitat mediambiental.
A pesar d’això, trobe interessants, jo també, les seues reflexions. En tot cas, mireu ara, amb les noves retallades anunciades pel PP (que aprofundeixen encara més les que va prendre dràsticament l’anterior govern “socialista”). Tampoc no crec que es produïsca cap creixement, amb aquestes mesures imposades pel govern de Rajoy (a instàncies dels que realment manen, com molt bé explica Latouche). Ans al contrari, algunes veus crítiques ja han advertit que hi haurà menys diners en el mercat i menys consum, i en conseqüència, més atur. Com sempre, els polítics no gosen tocar la butxaca dels rics: grans empresaris, multinacionals, aristocràcia i monarquia, entitats financeres, estament militar... Aquests semblen intocables, sempre. Ho explica molt bé Noam Chomsky en el pròleg a Hay alternativas. Propuestas para crear empleo y bienestar social en España:

“Durante los últimos treinta años el crecimiento económico ha continuado –aunque no al nivel de la ‘edad dorada’–, pero para la gran mayoría de la población la renta disponible ha permanecido estancada mientras que la riqueza se ha ido concentrando, a un nivel abrumador, en una facción del 1 por ciento de la población, la mayoría de los ejecutivos de las grandes corporaciones, de empresas financieras y de alto riesgo, y sus asociados. Este fenómeno se ha ido repitiendo de una manera u otra a nivel mundial. China, por ejemplo, tiene una de las desigualdades más acentuadas del mundo”.

El problema –en diuen "crisi"– és global i ateny dimensions que van molt més enllà de la qüestió merament econòmica. Tenim, de fet, greus problemes mediambientals, de sostenibilitat, i una bona part de la humanitat sumida en la pobresa més absoluta. En fi, és un tema del tot complex, i crucial. Ens hi juguem el futur, de fet, però, fins ara, no hem fet gaire cosa per capgirar les inèrcies que ens són del tot perjudicials –també per a aquest 1 per cent que acapara els beneficis de la humanitat... Un altre apunt interessant que comenta Latouche fa referència al fet que no només políticament, en el joc de les eleccions, és on podem canviar certes inèrcies. Latouche assevera que el moviment 15-M és interessant i que cal canviar les mentalitats si volem canviar el món. I aquesta sí que és una tasca difícil...

En defensa del decreixement

2012-01-01T10:04:00.000-08:00

La Viquipedia diu: “El decreixement és un concepte polític, econòmic i social que s’oposa al relatiu consens polític actual sobre el creixement econòmic. El terme decreixement neix a la dècada del 1980 –en part a través de la tesi de Nicholas Georgescu-Roegen– i per la presa de consciència de les conseqüències del consum de recursos naturals per sobre de la seva generació natural en què es basa la societat de consum (que deriva d’un sistema liberal o socialista)”. Això comporta l’esgotament dels recursos energètics (petroli, gas, carbó, urani) i dels minerals, la degradació del medi ambient i la imposició d’un sistema d’explotació neocolonial dels recursos dels països del sud per part dels països del nord."

Aquests dies he llegit amb atenció el llibre En defensa del decreixement (3i4), de Serge Latouche, economista francés partidari del decreixement. N’he extret algunes idees que em semblen interessants, i que compartisc ideològicament, tot i que no acabe de veure clar com s’hi podrien aplicar, de manera eficaç, en les societats contemporànies. En transcric algunes, literalment (la negreta és meua):

1. El decreixement és una “ficció performativa”, és a dir, una “utopia concreta”, o fins i tot un projecte de construcció d’una societat de l’abundància frugal per fugir de les apories de la societat de consum.
2. Comporta sortir del cercle infernal de la creació il·limitada de necessitats i de productes i de la frustració creixent que engendra i, a més, mitjançant la bona convivència, l’egoisme resultant d’un individualisme que es redueix a una massificació uniformadora.
3. La societat del decreixement es proposa fer feliç la humanitat a través de l’autolimitació, per tal d’arribar a l’abundància frugal.
4. La solució a la crisi financera i econòmica actual de la societat de consum, els nostres governs només la veuen en l’austeritat, i els opositors, en una problemàtica reactivació. [...] per als governs al poder, l’eslògan “i la reactivació i l’austeritat” significa la reactivació per al capital i l’austeritat per a nosaltres. En nom de la reactivació, d’altra banda, del tot il·lusòria, de la inversió i, totalment fal·laç, de l’ocupació, es redueixen o se suprimeixen les ajudes socials, la taxa professional i l’impost sobre els beneficis de les empreses. Es renuncia a qualsevol impost sobre els beneficis extraordinaris bancaris i financers, mentre que l’entrellat fiscal permet que els més rics sempre paguin menys impostos. Al mateix temps, l’austeritat castiga severament els assalariats i les classes mitjanes i inferiors que pateixen la retallada de les remuneracions, la reducció de les prestacions socials i l’allargament de l’edat de jubilació, cosa que concretament significa la reducció dels seus ingressos i una privatització progressiva del sistema [...] cada vegada es desmantellen més serveis públics i es privatitza a marxes forçades tot allò que encara no ho ha estat”.
5. L’estat d’una societat autònoma alliberada del culte al creixement obtindria els seus recursos primer de tot dels impostos directes progressius, que constitueixen la forma més justa d’imposició. [...] S’hauria de mantenir o establir una fiscalitat indirecta complementària sobre els articles de luxe que, segons la subtil proposta de Paul Ariès, podria gravar els “mal usos” dels recursos naturals, dels béns i dels serveis. En comptes d’una tarifa decreixent, com la que es practica actualment, per a l’aigua, el gas, l’electricitat, el telèfon, etcètera, hi podria haver, més enllà d’una quantitat gratuïta o feblement gravada corresponent al consum de base, un preu cada vegada més alt que gravés el sobreconsum. Un impost significatiu sobre el patrimoni (residències secundàries, iots, quadres de cavalls de curses, etc.) completaria el dispositiu per a limitar les diferències de riquesa excessives.
6. El primer objectiu de la transició hauria de ser la recerca de la plena ocupació per fer front a la pobresa d’una part de la població. Això es podria fer amb una relocalització sistemàtica de les activitats parasitàries, com la publicitat, o de les nocives, com l’energia nuclear i l’armament, i una reducció programada i significativa del temps de treball.
7. Una societat del decreixement haurà d’organitzar –per descomptat– la producció indispensable per a la seva subsistència, però també per a les seves condicions de vida, és a dir, haurà d’utilitzar raonablement els recursos del seu entorn i consumir-los a través dels béns materials i dels serveis.
8. La veritable pobresa rau, en efecte, en la pèrdua d’autonomia i en l’addicció al consumisme.
9. El creixement del benestar és, per tant, la millor via del decreixement, perquè essent feliç s’està menys sotmès a la propaganda televisiva i a l’addició a les compres compulsives.
10. L’abundància frugal és un horitzó assenyat per a una sortida de la societat de consum, però també un objectiu polític a curt termini que cal oposar a les pseudoteràpies neoliberals o keynesianes, dins l’actual context de depressió repressiva. Un projecte iconoclasta com aquest no pot sinó topar amb incomprensions i objeccions.

Com veieu, la del decreixement és una teoria o ideologia política que no té res a veure amb les mesures imposades darrerament a Europa, ni tampoc a l'Estat espanyol. Ans al contrari, PSOE i PP han aplicat mesures que els situen als antípodes del decreixement, dins dels paràmetres de l'austeritat (per als treballadors) i la reactivació (per als empresaris) de què parla Latouche.

Bon any 2012!

2011-12-31T10:03:00.000-08:00

L'Espill, 38, contra la xenofòbia

2011-12-29T23:58:00.000-08:00

En aquest últim número de L’Espill hi podreu trobar un monogràfic sobre «Xenofòbia, populisme i extrema dreta a Europa», amb articles de Xavier Casals, Enzo Traverso, Rene Cuperus, Jean-Yves Camus i Simona Skrabec.
La matança d’Utoya l’estiu passat va posar dramàticament de manifest la càrrega anihiladora i profundament inhumana del populisme d’extrema dreta, que conrea la xenofòbia anti-immigració, i que és hereu de les pitjors pulsions de la història europea, el feixisme i l’antisemitisme, encara que actualment es presenta amb nous embolcalls, de vegades d’aparença innòcua, de tipus populista, identitari i sense qüestionar el sistema democràtic. En aquest dossier L’Espill aborda una problemàtica candent de la mà d’investigadors acreditats, com l’historiador Xavier Casals (que analitza les claus de la nova dreta populista a Europa i també a Catalunya i Espanya), el també historiador Enzo Traverso (que fa una aportació analítica i interpretativa de “la fàbrica de l’odi”), del politòleg holandès Rene Cuperus (que aprofundeix en la revolta populista contra la globalització a partir del cas d’Holanda), del politòleg francès Jean-Yves Camus (que analitza la formació, història i evolució recent d’un cas paradigmàtic: el Front National de Le Pen), i de Simona Skrabec (que s’endinsa en la realitat del fenomen populista i d’extrema dreta a Eslovènia i l’Europa oriental).
Aquest número de tardor de la revista fundada per Joan Fuster, més enllà del dossier, tracta també un ampli ventall de temes en els articles següents: Miquel de Moragas, Futbol i identitat; Miriam Hoyo, Fukushima és a tot arreu (Les idees de Günther Anders); Jordi Marrugat, Crítica i cultura en el sistema literari català actual; Hugh Pennington, Xinxes; Ferran Archilés, La influència de Gramsci en Joan Fuster; Santi Cortés, El llibre, un perillós enemic; i Antoni Martí Monterde, La destrucció de la recerca en Humanitats a Catalunya. A títol de document s’inclouen textos de Victor Serge sobre “Antisemitisme”. Finalment, escriuen sobre llibres Simona Skrabec, Gil-Manuel Hernàndez, Carles Cabrera i Francesc Pérez Moragón.

Dia dels sants Innocents

2011-12-28T00:22:00.000-08:00

L’amic Jaume Buigues Vila, de Teulada (Marina Alta), m’ha enviat una informació que al seu torn li ha fet arribar la Colla el Falçó del seu poble, sobre la festa dels sants Innocents. Com que la trobe molt interessant, vos la transcric:

“Les celebracions que s’escauen el dia dels Innocents són hereves tant de la llegenda dels infants degollats per Herodes com de les antigues Festes de Folls medievals i també de les Saturnals romanes. Es tracta d’un dia carnestoltenc en què preval i es tolera la disbauxa, el desordre festiu i la inversió dels rols socials. Aquest dia de “món al revés” forma part de les anomenades “llibertats de desembre” que comencen per Sant Nicolau, el 6 de desembre i acabaven el 28 de desembre. Aquests dies de disbauxa, burles, provocació i inversió dels rols socials sorgeixen durant els dies d’avorriment i impàs que segueixen a la fi de les tasques agrícoles de la sembra, durant el moment en què la terra està adormida i el temps lliure és ben abundant. És durant aquest temps sense feina al camp que el jovent utilitza per esplaiar-se de valent, relacionar-se amb tothom i divertir-se. Totes aquestes bretolades estan socialment permeses aquest dia amb el convenciment de que, en el fons, el desordre efímer garanteix l’ordre permanent.

La maula, càguila o llufa
Una de les principals activitats dels més joves és l'acció de penjar o posar la maula, càguila o llufa a algú en senyal de burla. La maula, càguila o llufa és un tros de paper o drap amb silueta humana que s’enganxa a l'esquena de qualsevol persona incauta sense que se n’adone.

Bromes
Una altra de les característiques de la Festa dels Innocents en molts indrets del país és la realització de gamberrades i bromes més o menys agosarades, sovint perpetrades pels joves. Les bromes es fan a determinades persones amigues o familiars que “s’ho han guanyat durant l’any”. Trucades telefòniques absurdes o de mal gust anunciant catàstrofes inexistents, llançament de bombes fètides en indrets com cinemes i l’interior dels transports públics i altres bromes de tot tipus, com tapiar la porta de la casa d’algú, llançar detergent a les fonts públiques, etc.
De ben antic era coneguda i famosa la broma dels ferrers valencians, que el dia dels innocents calfaven al fornal una ferradura vella, i quan era roent, la tiraven al carrer. L'atracció que produïa la ferradura per la creença que portava sort, feia que ben prompte algun vianant l'agarrés i es cremés els dits en tocar-la, en mig de la rialla dels ferrers.”

Caràcters, 57

2011-12-27T08:59:00.000-08:00

M’ha arribat el darrer número de Caràcters, la revista de crítica literària, cultura i llibres que publica la Universitat de València. Un número dedicat al poeta i estudiós de la literatura Jaume Pérez Montaner, amb articles d’Iban L. Llop, Lluís Roda, Manel Rodríguez-Castelló, Antoni Martí Monterde i Dominic Keown. He trobat molt encertades les paraules de Pérez Montaner sobre la creació poètica. A més de les pàgines centrals, que la revista dedica a una figura literària, hi ha tot d’articles i de ressenyes interessants. M’ha agradat especialment l’article d’Alícia Toledo sobre les adaptacions cinematogràfiques d’alguns dels nostres autors més reeixits: Blai Bonet, Quim Monzó, Jaume Cabré i Emili Teixidor. Com també m’ha agradat l’opinió de Bel Olid sobre els elements autobiogràfics en les obres literàries. I encara l’entrevista de Pere Antoni Pons a Amadeu Cuito. O la ressenya de Txema Martínez sobre la poètica de Pere Rovira, a propòsit del seu darrer llibre, Contra la mort. I la de Joan Josep Isern sobre la novel·la d’Isidre Grau, Els amants volàtils (que ja tinc encomanada), una de les novel·les de l’any que ja s’acaba de més alta volada. La llista d’articles i de ressenyes que paguen la pena és llarga. Una revista d’alt nivell que és, també, l’única de crítica literària que abasta tot l’àmbit lingüístic, sense complexos, i amb un esperit de fer cultura amb normalitat, i de la nostra.

La mà de ningú

2011-12-24T01:43:00.002-08:00

M’he llegit d’una tirada, en un parell de dies, la darrera novel·la de Vicent Usó, La mà de ningú. M’ha encantat. De fet, des que la vaig començar que m’ha mantingut enganxat, a l’expectativa, intrigat, il·lusionat. És d’aquelles novel·les que et fan estimar –més encara– la literatura. Però no convé parlar massa de la novel·la. Bé, cal parlar-ne, és clar, perquè s’ho val, i molt, però sense avançar els esdeveniments. Si la recensió de la novel·la insinuara algun aspecte clau sobre la línia argumental, la desgraciaria. Paga la pena, doncs, que siga el lector qui la descobrisca directament, sense cap mena d’explicació d’altri. Glossar-la ací, en unes poques línies, ni que fóra un esbós, seria un error imperdonable. No vull avançar, per tant, ni el més irrisori comentari sobre la trama i els personatges. Només puc dir que la seua estructura –com un trencaclosques, n’han dit ja alguns que també l’han llegida– és d’una perfecció admirable. Algú ha encabit La mà de ningú dins del calaix de sastre de la novel·la negra. En té elements, sí, però crec que va molt més enllà. N’hi ha també un component social, d’estricta actualitat, que ens incita a reflexionar. I tant que ens hi “obliga”, a pensar! Fins al punt que hi constatem com n’és, de terrible, la realitat que ens envolta. Ho és tant que esgarrifa només de pensar-hi. Una vegada més la realitat supera –per macabra– la ficció. I ací Vicent Usó no ha fet sinó aprofitar –amb la intel·ligència d’un escriptor sagaç– aquest filó de la realitat, a fi de tornar-nos-en un reflex cru en l’espill en què, ben sovint, no gosem mirar-nos, ni tan sols de reüll. Un espill que fa feredat, val a dir. A més, hi ha els personatges, principals i secundaris, elements fonamentals en la configuració de l’estructura perfecta de què parlàvem adés. I les variacions i els petits salts temporals, disposats a consciència per l’autor en els capítols. I l’atzar com un element tan gratuït com, de vegades, definitori en la vida de les persones. La darrera novel·la de Vicent Usó ens mostra la veu d’un autor solvent, madur, amb molt d’ofici (amb aquesta ja en té quasi una desena de novel·les publicades). Un narrador de trama i personatges que no s’entreté en bagatel·les innecessàries. I un apunt més: seria fantàstic traslladar aquesta novel·la a la gran pantalla.
Excepcionalment, sense ànim de trair l’esperit d’aquest comentari, i amb l’únic objectiu d’atraure més encara l’atenció del potencial lector de La mà de ningú, us transcric la sinopsi que podeu llegir a la contraportada del llibre:

La vida és molt tranquil·la en aquell poble del nord de França. Un matí de novembre, però, un pagès de setanta-sis anys, antic combatent a la guerra d’Indoxina, troba una mà amputada enmig d’un camí rural. Una mà que ningú no sap com hi ha anat a parar. A partir d’aquesta troballa macabra, s’inicia una història que anirà creixent amb la intervenció d’altres personatges: un transportista que conversa tot el dia amb una amant imaginària, un immigrant senegalès que ven pel·lícules al carrer, una okupa que fa malabars, un metge vidu amb dues filles petites... Vides senzilles que amaguen totes algun secret i que es veuen transformades, de sobte, per una trama criminal.

Les revistes infantils i juvenils

2011-12-22T02:59:00.000-08:00

Ara que tant es parla de la necessitat de llegir, d’estimular la lectura entre la població, dels plans lectors, etc., convé recordar, per exemple, que aquesta és una tasca que hem de fer entre tots, no només en l’àmbit escolar. També a la família, per exemple: és fonamental. I per què és bo llegir? Doncs, per moltes raons. Perquè estimula la intel·ligència, perquè ens obri al món, perquè, en general, ens fa millor persones, més solidaris i més tolerants.
Els meus fills, Laia i Jordi, estan subscrits a dues revistes: Reporter Doc i Cavall fort. Els encanten. Són revistes adreçades a xiquets entre 9 i 15 anys l’objectiu de les quals és estimular, precisament, la lectura. A mi m’encanten, també, i, ben sovint, les faig servir a classe. Hi ha tot de reportatges, contes, jocs, concursos, historietes i tires còmiques ben interessants i aprofitables.
Enguany, una de les revistes infantils en la nostra llengua més emblemàtiques ha tancat la paradeta. Ens referim a Tretzevents, que ha deixat de publicar-se “per manca de suport institucional”. On és la voluntat política? És una veritable llàstima. I ja fa temps que la valenciana Camacuc també va deixar de distribuir-se en quioscos i ara només funciona per subscripció. És ací on les autoritats haurien d’intervindre si realment volen estimular la lectura –ho volen o no?
Una notícia positiva, Cavall Fort acaba de fer 50 anys, felicitats! Per molts anys!

La veu de la diferència

2011-12-21T02:53:00.000-08:00

Ja tenim un representant autènticament valencià a Madrid. Es diu Joan Baldoví i ens representa als qui li hem votat (125.000 valencians!), i també als que no. La primera intervenció del diputat de Compromís-Equo ha estat magnífica. Ha fet una defensa ben argumentada sobre el valor de la diferència i de la pluralitat, condicions indispensables per a una democràcia real. El fet de començar el seu discurs en valencià ha estat un gest simbòlic que emociona. Ha parlat en nom d’una llengua, el valencià, que no va en contra de res ni de ningú, en absolut, i molt menys és una amenaça, sinó una invitació, una oportunitat, una sort, un orgull –per als valencians que la parlem, i també per als qui no la parlen habitualment. I ha incidit també en els problemes, greus, que patim tots els valencians: corrupció, deute, polítics imputats... És una sort que els valencians puguem tindre una representació autènticament valenciana a Madrid, l’única formació no sucursalista, d’àmbit estrictament valencià. N’hem d’estar ben contents. No és veritat que tots els polítics són iguals. La de Compromís-Equo és la veu de la diferència, la veu de l’esperança, la veu de tots els valencians.

Tres Nadals

2011-12-20T03:00:00.000-08:00

Aquests dies s’imposen les festes nadalenques. Són unes festes ambigües i mal·leables. Alegres o tristes, segons si hi estan tots els que són, o no. És, també, una orgia de consumisme eixelebrat: l’economia depredadora que patim fa bocins tots els horaris, els treballadors fan hores extra (no sempre ben pagades) i nosaltres acudim en massa a les botigues i als grans magatzems per apaivagar les nostres mancances vitals o satisfer l’instint acumulatiu que a tots ens acapara. És difícil sostraure’s d’aquesta inèrcia, però podem controlar-la –controlar-nos– una mica.
Aquests dies llig prou –la recuperació de la cama és lenta. La majoria dels llibres que llig els tenia per casa, inèdits. (Hem pogut fer una bona biblioteca, durant aquests anys de tantes feines diverses relacionades amb els llibres.) Entre tant de llibre, n’hi he trobat un de ben divertit, Tres Nadals, de Quim Monzó. Un recull de contes que versionen tres històries tradicionals sobre el Nadal: “Nadal blanc” (sobre el naixement de Jesús de Natzaret), “La venedora de mistos” i “La comissió” (sobre els tres Reis d’Orient). Monzó hi imprimeix, com sempre, la seua mirada sardònica i especulativa. Si voleu desentumir-vos una mica de la pàtina nadalenca, aquests tres contes paguen la pena.

Bon Nadal i millor any 2012!

2011-12-20T00:51:00.001-08:00

O Dio, la Chiesa Romana [futbol] in mani dei catalani...

2011-12-18T23:36:00.000-08:00

I catalani distruggono i brasiliani del Santos per 4-0

Corriere della Sera

Guadalajara

2011-12-18T02:25:00.000-08:00

He rellegit Guadalajara, de Quim Monzó. Al cap dels anys, hi aprecie millor la vàlua d’aquest llibre, la manera de fer de l’autor, l’estil. En percep els matisos amb més coneixement de causa –trobe– i més bagatge lector. Monzó m’agrada més ara que vint anys arrere, quan el vaig descobrir a la facultat (com passa el temps...) gràcies als excel·lents professors que hi vaig tenir (pense en Vicent Alonso i Carme Gregori, per exemple, però en teníem molts més, de bons, per sort).
Guadalajara és semblant a El perquè de tot plegat. No debades són pròxims, temporalment. El perquè... es va publicar l’any 1993. Guadalajara, el 1996. En tots dos, es nota l’empremta del nord-americà James Finn Garner, per la irreverència i la rebel·lia d’alguns “contes per a nens i nenes políticament correctes”. Pense, per exemple, en “A les portes de Troia”, “Les llibertats helvètiques”, Gregor” i “Fam i set de justícia”, on clàssics de la literatura universal (Ulisses, Guillem Tell, Kakfa i Robin Hood), són versionats per Monzó amb gràcia, desmitificant-los i, fins i tot, ridiculitzant-los. Altres contes incideixen o exploten més la cara absurda dels humans, i el fantàstic. Per a mi, el conte més interessant de tot el recull és “La força centrípeta”, on l'autor transforma per complet les lleis de la física que regeixen la realitat, per tornar-nos-en una dimensió que, a més d’onírica, esdevé terriblement perversa. El vessant metaliterari o lingüístic hi és molt present, també, en alguns contes, com ara “La literatura” o “Els llibres”. I l’absurd, el podem trobar a “Vida familiar”, “Vida dels profetes”, “El dia de cada dia” o “La vida és tan curta”.
Tot i no tenir la força d’El perquè de tot plegat –segurament, perquè el precedent d’aquest recull minoritza el factor sorpresa en els llibres posteriors–, Guadalajara es fa de molt bon llegir. És entretingut i intel·ligent. I, a més, no hi falta l’humor desengreixador. Aquell humor sa i higiènic que serveix perquè els escriptors sublims –i la literatura “amb majúscules”– toquen, de tant en tant, de peus a terra.

Espai del Llibre, núm. 14

2011-12-17T01:14:00.000-08:00

Ja tenim el número 14 d'Espai del Llibre, almenys en pdf, a l'espera de veure'n la versió impresa. En breu, arribarà a les institucions que integren la XIEC. Us transcric l'editorial:

Qüestió de noms

El nom d’un país i de la llengua pròpia, la bandera, l’himne... són motiu ben sovint de controvèrsia al si d’una comunitat. Els valencians ho sabem molt bé, això; encara més, n’hem estat testimonis –i part implicada– d’una lluita quasi sagnant –per visceral i íntima– a propòsit d’aquests elements identificadors. Tots recordem com durant la Transició espanyola hom va aprofitar per fer tabula rasa a propòsit de la polèmica identitària. La “solució” a què es va arribar, aparentment imparcial, es va decantar per l’accentuació artificiosa de la diferència en relació a Catalunya –sobretot– i les Illes Balears. Ara com ara la senyera del cap i casal s’ha imposat a la tradicional quadribarrada, la llengua és oficialment “valencià”, segons la darrera reforma estatutària de l’any 2006, l’himne continua sent el del mestre Serrano, amb lletra de Maximilià Thous, i el nom el de Comunitat Valenciana. Paral·lelament a aquests símbols oficials, però, són encara vigents, entre els sectors progressistes, els altres símbols. La qüestió no ha estat resolta, per tant, ni de bon tros. Però, són gratuïts els símbols? Realment tenen importància, més enllà de la seua funció aglutinadora? Tots sabem que darrere de cadascuna d’aquestes propostes simbòliques hi ha una ideologia subjacent o explícita; i que, en el pitjor dels casos, pot passar que darrere d’un símbol identitari no hi haja pràcticament res, més enllà de l’embolcall i d’una tímida i innòcua pruïja folklòrica. En aquest número d’Espai del Llibre, la revista de les “Comarques Centrals Valencianes” –un altre concepte territorial no exempt d’ideologia, tot cal dir-ho–, s’analitza una altra de les qüestions identitàries importants, com és la de la normalització dels noms dels pobles valencians. Tot just ara es compleix el bicentenari de la restitució del nom de la capital de la Costera que, el 1811, va passar de dir-se San Felipe –“por justo derecho de conquista”– a Xàtiva, gràcies a Joaquín Lorenzo Villanueva, diputat xativí a les Corts de Cadis. Cal celebrar, doncs, aquesta efemèride com un signe inequívoc i simbòlic de normalització i de maduració d’un poble i, per extensió, de tot el País Valencià, de tots els valencians.

T’hauria de caure la cara de vergonya

2011-12-16T09:07:00.000-08:00

M’he llegit el primer llibre d’en Sergi Pàmies, T’hauria de caure la cara de vergonya. Va ser el primer a publicar, el 1986. Llavors, tenia només 26 anys. Era molt jove. I es nota. Una opera prima molt meritòria per a l’edat de l’autor. I, tanmateix, ja hi apuntava maneres. Un agosarament i una desimboltura narratius ben apreciables. L’agilitat de les històries, el domini del llenguatge, el dinamisme de la prosa... No és el millor llibre de l’autor, clar, però, si en seguim la trajectòria, comprenem que com a exercici literari, incipient i atrevit, és molt lloable. Els contes, urbanites, cosmopolites, frescos, i d’una actualitat paorosa, a pesar dels anys que han passat, ens remeten a situacions reconeixibles. N’hi ha, també, de surrealistes, fantàstics, impossibles, divertits. Potser el millor de tots és el que dóna nom al recull. També caldria destacar-ne “Sucursal”, “Varsòvia”, “Als límits del fricandó”, “Fetus”, “Caixa oberta” i “Poeta”. Entre aquest primer recull i el darrer, La bicicleta estàtica, hi ha una distància abismal, en anys i en altura literària. Sia com sia, Pàmies és essencial, enginyós, sincer, honest, un escriptor amb molt d’ofici que paga la pena.

Els avantatges del bilingüisme individual

2011-12-14T23:51:00.000-08:00

Interessant article de Josep Corbella a La Vanguardia sobre els avantatges del bilingüisme individual. El bilingüisme millora les aptituds cognitives des de la primera infantesa fins a la tercera edat. Els infants que parlen dues llengües solen concentrar-se més bé i filtrar les distraccions. A més, en individus bilingües, els primers símptomes de l'alzheimer apareixen uns cinc anys més tard. Si el voleu llegir sencer: http://www.lavanguardia.com/encatala/20110503/54148875640/dues-llengues-millor-que-una.html

Llibre de les enrònies, de Vicent Penya

2011-12-13T06:44:00.000-08:00

Vicent Penya és un poeta de Rafelbunyol (l’Horta Nord) amb una dilatada trajectòria com a escriptor. És, també, una persona amable i respectuosa. Té encara, als ulls, l’espurna d’il·lusió dels infants, i la confiança en la literatura. Amb el Llibre de les enrònies (Edicions Bromera) va ser guardonat amb el Premi de Poesia Ciutat de València 2010. Ell està d’enhorabona, doncs, i nosaltres també, perquè podem gaudir de la seua poesia. Us n’oferisc un tast:

Hades

No la fosca, sinó aquest desert estrany
s’adiu al que no sóc i al que, potser, espere
abominar per sempre. Certament l’últim any
tant la sort com la calma no s’han quedat enrere
i han prodigat, almenys, camins de benaurança.
La placidesa lúcida d’un pou buit de foscúria.
És ben sabut, però, que aquest segle descansa
sobre bases etèries, com qualsevol centúria,
i no falten motius per a un cert pessimisme.
així doncs, tractaré de vèncer la tristesa
amb les pròpies armes, amb la clara certesa
de superar la vora fascinant d’un abisme.

Tòquio blues

2011-12-11T00:58:00.000-08:00

Tòquio blues és una de les novel·les més conegudes i llegides del japonés Haruki Murakami. Traduïda a moltes llengües, conta la història de Toru Watanabe, el protagonista, entorn del qual giren una sèrie de xiques amb problemes psicològics, estrambòtiques i capricioses. (O també podríem dir que és ell qui, estrambòtic i capriciós, gira al voltant d’elles). El protagonista, doncs, tampoc no està exempt d’excentricitats. Superat pels esdeveniments, s’hi deixa gronxar en una corda fluixa –un viatge iniciàtic– que esdevé una espiral de resolució incerta i imprevisible, per bé que hom intueix que el desenllaç no pot ser esperançador. La novel·la es fa de bon llegir, és dinàmica, tret d’alguns passatges farragosos i innecessaris, que no hi aporten res, a la narració. Sobren, per exemple, algunes descripcions paisatgístiques i alguns personatges secundaris resulten del tot prescindibles. Embafa, també, el fet que la psicologia dels personatges siga sempre tan extrema, i tan caòtica, tan estrafolària. La Naoko, per exemple, està tocà de l’ala, des que se suïcidà el seu company, Kizuki, a qui estimava amb deler. A més, arrossega un trauma relacionat amb el suïcida que no acaba de superar, i una impossibilitat sentimental amb Watanabe, a pesar que amb ell la cosa va rutllar massa bé i tot una volta, sexualment. Naoko acaba internada en una espècie de centre de rehabilitació alternatiu i ambivalent, on pacients i personal sanitari són intercanviables, una espècie de comuna hippy en què hi ha normes i prohibicions que tothom es passa pel folre sempre que pot. Al seu torn, el protagonista té una amiga, Midori, que és una veritable obsessa del sexe, pura megalomania eròtica. La seua obsessió, però, no és el seu problema principal, sinó la seua permanent insatisfacció sentimental i familiar (sa mare va morir, i son pare, molt malalt, maleeix que no s’hagen mort ella i la seua germana, i no pas la seua esposa). Watanabe encara té un altre amic, Nagasawa, un cràpula l’únic objectiu del qual és acaçar jovenetes. Aquest amic, per cert, en Nagasawa, té una nóvia, la Hatsumi, que li ho consent tot i que acaba suïcidant-se també, cansada de suportar les anades i vingudes d’en Nagasawa. El sexe com a acumulació merament material, desproveït de cap element sentimental, constitueix per a molts personatges l’única raó de vida. Com va dir un alumne meu de Pollença una volta (analitzàvem el llibre de lectura obligatòria), tot un putiferio... No és aquesta l’única línia temàtica del llibre. N’hi ha, també, una altra de sentimental que contrasta enormement amb la via fisiològica –diguem-ho així. Aquesta veta amorosa, o romàntica, però, és tan idíl·lica i mística, que acaba amb la paciència del lector. Les cabòries sentimentals de la Naoko, el Watanabe, la Hatsumi i la Midori són d’una casuística mel·líflua difícils de pair i de suportar.

D’altra banda, el retrat del protagonista principal, Watanabe, tampoc fa el pes. Es descriu com una persona freda i de vegades insensible, pusil·lànime i acomodatici, camaleònic segons les circumstàncies o les persones amb què es troba i, sobretot, se’ns mostra com una mena de superdotat saberut que pontifica des d’una posició de superioritat indissimulada que, fins i tot, arriba a ser inconscient. En conclusió, repel·lent i insofrible.

Amb aquesta novel·la m’ha passat com amb La solitud dels nombres primers, de Paolo Giordano. A priori, em semblava imprescindible i, segons les crítiques (editorials, és clar), era una garantia de qualitat. La realitat, però, és que m’he trobat amb una novel·la de principiant molt extremada i, a estones, infantil; obsessiva i malaltissa, gratuïta i, el pitjor de tot, buida de contingut i consistència narratius. Un desengany.

Televisió de Mallorca i Ona Mallorca, silenciades

2011-12-10T01:15:00.000-08:00

Ahir dos mitjans audiovisuals més en la nostra llengua, Televisió de Mallorca i Ona Mallorca, van haver de tancar les portes a instàncies del Consell, en mans del PP. Maria Salom, presidenta del Consell Insular mallorquí, en va excusar el tancament per raons d’estalvi en un context de crisi. I justament els toca a una televisió i a una emissora de ràdio plurals, independents, professionals, atrevides i que, a més, han fet la seua feina amb el mínim de recursos, de la manera més austera possible. En sóc testimoni perquè vaig gaudir de les seues emissions quan era a l’Illa Gran. Em va agradar la seua manera de fer, allunyada dels grans fastos i les xifres desorbitades i innecessàries d’altres ens periodístics, que balafien els diners a costa de l’erari públic (no cal dir a quins mitjans em referisc, mallorquins o valencians).

Al Consell, en realitat, li fa nosa una televisió plural i democràtica, és a dir, íntegra, i periodísticament impecable, professional, que mira d’informar la gent de tot allò que passa al seu voltant, independentment del polític de torn a qui afecte la notícia (siga del color que siga). Televisió de Mallorca i Ona Mallorca eren pròximes als ciutadans mallorquins. Donaven notícies, informaven i formaven a propòsit de la realitat més propera, amb una estima i una vocació per les manifestacions culturals autòctones però lluny, alhora, del provincianisme barroer, dels tòpics anorreadors i del folclorisme reduccionista a què ben sovint ens sotmeten en altres mitjans, regionals o estatals. Durant el temps que vaig fer de professor de català a Mallorca, aquests dos mitjans de comunicació em van donar a conèixer com eren i com vivien els meus germans mallorquins. Van fer que em sentira una mica mallorquí, jo també, sense deixar de ser valencià. Em van fer molt agradable la meua estada a Mallorca.

Cal felicitar els professionals d’Ona i Televisió de Mallorca (alguns dels quals eren valencians, per cert) per la feina feta, i encoratjar-los a continuar amb la seua noble tasca, allà on els deixen. Em costa haver de dir-ho, perquè m’agradaria que la realitat fóra una altra, però són els governants del PP els que ordenen el tancament dels nostres mitjans (Gandia Televisió i TV3, al País Valencià; ara Ona i Televisió de Mallorca, a Balears). Els molesta la pluralitat i la democràcia i, fins i tot, els destorben els mitjans que parlen en la nostra llengua, i que a més ho fan amb dignitat, amb vocació de créixer en llibertat com a poble diferenciat, en igualtat de condicions, admiració i respecte per totes les nacions del món. Una llàstima.

Escriure

2011-12-09T09:38:00.000-08:00

Els de l'Associació d'Editors del País Valencià em van fer un vídeo sobre la meua literatura. Em resulta estrany que algú em considere escriptor, i que diga que faig literatura. Sí, escric, bàsicament textos que aspiren a un mínim de qualitat perquè algú els considere literatura, però d'ací a considerar-me escriptor... Siga com siga, considere que si alguna obligació té un escriptor -si és que en té alguna- és d'escriure. I escriure tan dignament com siga capaç. I és el que intente. Bé, fora cabòries, si algú em vol veure en vídeo (a mi, em fa molta vergonya), ací en té l'enllaç: http://www.escriptorsvalencians.tv/Juli-Capilla-i-la-seua-literatura_va_4_107-17_0.html

Més lectures. Pàmies, Lozano i Benedetti

2011-12-07T01:22:00.000-08:00

Darrerament, algunes lectures més de contes: els Cuentos completos, de Mario Benedetti; Si menges una llimona sense fer ganyotes, de Sergi Pàmies, i Femení singular, d’Urbà Lozano. Tots tres m’han agradat. El de Pàmies el rellig, i no em decep en absolut. És ple d’històries urbanes i actuals, amb personatges histriònics i estrafolaris, pusil·lànimes i insegurs. Contes que mostren com n’és de complexa i absurda la societat urbanita en què vivim. N’hi ha de ben intel·ligents, amb trames perfectes. Un treball narratològic impecable. Es tracta de contes no massa llargs, amb la mesura justa. Més aviat curts i efectistes. Pàmies i Monzó són sempre una garantia. “Monovolum”, “Sang de la nostra sang”, “Brindis”, “Experiment”, “El desenllaç” en són alguns de més representatius, de la manera de fer d’en Sergi Pàmies.

El d’Urbà Lozano també m’ha agradat molt, i està en la mateixa línia de reflex de la precarietat anímica dels humans contemporanis que sovintegen Pàmies, Monzó, Jovi Lozano-Seser... Té, a més, el mèrit de posar-se en la pell de les dones. Tots els contes de Femení singular estan protagonitzats per dones amb alguna mena de tara específica. Mireu, si no, els títols del recull: “Previnguda”, “Voluptuosa”, “Viciosa”, “Ordenada”, “Enyoradissa”... La mateixa operació es podria fer amb els homes. Llavors, les tares serien més alarmants, n’estic segur, atès els complexos –d’inferioritat i de superioritat–, les tribulacions, les obsessions i les dèries que tenim els homes, en el difícil encaix en una societat que aspira –i rarament ho aconsegueix, trobe– a la igualtat entre gèneres. Contes curts, també. Càpsules de literatura breu. Esbossos caricarutescos que deixen entreveure un punt d’ironia i de sana crítica als comportaments histèrics d’alguns estereotips de gènere femení. Repetisc, si es fes la mateixa operació amb els homes, n’eixiríem més escaldats encara.

Els de Benedetti, també m’han fet el pes. N’hi ha de memorables: “El césped”, “Cleopatra”, “Los vecinos”, “Miss Amnesia”, “Péndulo”, “La noche de los feos”, “El Otro Yo”... No m’han agradat, però, alguns de molt sofisticats o rebuscats, i massa llargs. Hi he trobat també una mentalitat que a mi em sona antiga, com molt cavalleresca i protocolària. Benedetti, però, és un narrador agut, amb molt d’ofici.

Tres lectures satisfactòries, doncs.

L'operació

2011-12-07T01:12:00.000-08:00

Finalment, i després de molts dubtes, m’han operat: de lligament anterior creuat i un cartílag. Hui fa una setmana. No m’esperava que fóra tan dur de passar. De fet, pensava –com ja vaig experimentar amb la fractura de peroné i mal·lèol, ara fa 12 anys– que cada dia experimentaria una millora. Però no. Els tres primers dies vaig poder dormir bé. Fins i tot vaig poder llegir i escriure; alçar-me i fer una vida més o menys normal, dins del postoperatori. Al cap de tres dies, van començar els problemes, i el dolor al genoll. No he pogut dormir tres nits seguides amb normalitat. Bé sí que m’adormia, però al voltant de les 5 de la matinada, per pura extenuació. Ahir vaig tornar a l’hospital. Ja no podia més. Em van inspeccionar i van comprovar que tenia un vesament intern, és a dir, una hemorràgia. Simplement, que la ferida sagnava i se m’havia acumulat al genoll. En van extraure una xeringa ben grossa plena, de sang: més d’un got. Aquesta nit he dormit bastant bé. "És normal", em va dir el metge. Que no em preocupara. Però el desfici i la desmoralització ahir eren màxims. Hui estic més animat. No em puc moure del llit. No puc menejar la cama. Anar al lavabo a afaitar-me o a raspallar-me les dents és un suplici. M’hauré d’estar ben quetet, jo que sóc tan mogut. Què hi farem... Sort que tinc a Maite i la família, que m’estan ajudant molt. S’hi han bolcat, vaja. Quina sort que tinc. La recuperació serà molt lenta. I hauré de tenir paciència. Llegir, Internet, sentir música o la ràdio, i escriure, si puc.

adelante Bonaparte

2011-11-26T23:05:00.000-08:00

M’ha arribat per correu postal el darrer treball dels Standstill, Adelante Bonaparte, un pack de 3 CD amb un total de 20 cançons. Es tracta d’un lliurament en què els records de la infantesa i de la joventut, i l’amor, en són els motius temàtics principals. La malenconia, la nostàlgia, els records, forneixen al conjunt un to harmònic i homogeni. L’estil és més pop que rock, i s’aproxima molt al naïf també. Les lletres, notables i evocadores. I la presentació de la caixeta, molt acurada. Standstill és un grup barceloní que va començar amb el hardcore i el punk en anglès i que ara canta en castellà (tot i que al rerefons del disc es poden sentir converses en català) amb un estil molt més assossegat que el que posseïen en els anys de joventut. Dels tres blocs, jo en destacaria el primer, “algunos recuerdos significativoa de B.”, dedicat a la infantesa. "Todos de pie" i, sobretot, “Cosquillas no (esta niña me gusta)” són els temes que més m’agraden. Adelante Bonaparte és un treball apreciable.

“Antoni Vidal. Obra recent”

2011-11-26T07:43:00.000-08:00

Ahir vam assistir a la inauguració de l’exposició “Antoni Vidal. Obra recent”. Toni, Xacal, és un amic del poble amb una sensibilitat extraordinària i un esperit inconformista insubornable.

La inauguració de l’exposició va ser un èxit de públic. Veure la seua obra ens ha confirmat el talent del pintor i la dimensió humana de l’home. Un home –un artista– que projecta la seua mirada envers la realitat i n’extrau el detall. El pintor es fixa, es deté, mira allà on la resta no aconseguim de veure-hi res, o no ho aconseguim amb tanta subtilesa. El contrast entre la llum i les ombres, el joc de perspectives, l’aurèola de les esglésies que reprodueix als seus llenços ens confirmen aquesta percepció única, el seu esguard privilegiat. Com també ens ho corroboren els retrats i els nus femenins, o la d’un vell fagotitzant que ens remet de seguida al déu Saturn.

L’exposició romandrà a la Sala de la Muralla del Casal Jaume I de Gandia fins al 23 de desembre.

Into the Wild: How to Disappear Completely by Radiohead

2011-11-20T09:16:00.000-08:00

Darreres lectures: sobre el conte

2011-11-20T05:09:00.000-08:00

En narrativa, la brevetat no és gens fàcil. Contar una història en unes poques pàgines –més o menys, segons l’autor–, condensar la informació, economitzar els recursos, fer categoria de l’anècdota, estalviar descripcions innecessàries, no sobrepassar-se en la trama... Tot plegat resulta molt difícil, tant com ho és fer una novel·la. (Cal dir en aquest sentit que en qualsevol gènere hi ha dificultats. “Escriure costa”, deia Mercè Rodoreda. Sempre. I entre gèneres no hi ha jerarquies, és a dir, no n’hi ha de més fàcils o de més difícils. No sé si tots els escriptors ho tenen clar això, em fa l’efecte que no.)
Sobre el conte s’ha teoritzat molt. Todorov, Poe, Maupassant... van dir la seua. Todorov asseverava que, més enllà del conte realista, es pot fer una triple distinció entre l’insòlit, el meravellós i el fantàstic. I Poe destacava, entre altres coses, que, per sobre de tot, per fer un bon conte cal centrar-se en l’efecte final. En deia, literalment, la “unitat d’efecte”. Podria dir que hi estic plenament d’acord o, per ser més diplomàtic, a mi almenys és el tipus de conte que més m’agrada.
El suspens és un element essencial per a la literatura d’aquest tipus. Poe, en la seua teoria sobre el relat breu afirmava que la clau està en «cert efecte únic preconcebut, situat al final de la història, envers el qual han de confluir tots els incidents». Segons això, no ha d’haver-hi cap descripció, digressió o comentari que no vaja encaminat a assolir l’efecte únic que l’autor s’ha proposat prèviament. Tot ha d’estar disposat, doncs, de cara a la sorpresa final. Aquesta teoria suposa tibar el relat al màxim, l’economia de mitjans de què parlàvem al principi, i, en última instància, un efecte impactant en el lector, el qual garanteix l’èxit de l’operació.
Aquests dies he estat llegint contes, sens dubte esperonat pel curs sobre escriptura creativa a què estic assistint al Cefire de Gandia. N’hi he trobat alguns de molt bons, i d’altres no tant. N’hi ha que compleixen les directrius que tant li agradaven a Poe, i n’hi ha que no. Faig inventari dels llibres de contes que he llegit darrerament: Exercicis respiratoris (Bromera, 2005), de Rafa Gomar; Efectes secundaris (Edicions del Bullent, 2011), de Jovi Lozano-Seser; No hi ha terceres persones (Quaderns Crema, 2010), d'Empar Moliner, i Tots els premis Recull. Narració. 1965-1981 (Pòrtic, 1981).

El PP, enemic del valencià

2011-11-13T10:51:00.000-08:00

L’Ajuntament de Dénia, a instàncies de l’alcaldessa, Ana Kringe, del Partit Popular, ha obert expedient disciplinari a Josep Andrés, tècnic lingüístic superior d’aquesta localitat de la Marina Alta, per la realització d’un informe en què adverteix que la nova retolació del consistori vulnera la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià i algunes disposicions legals de la Generalitat. Fins i tot l’amenacen amb acomiadar-lo! En la notícia està molt ben explicat. No sols es puneix l’acció informativa d’un bon professional, sinó que es carrega contra la seua persona, en una clara acció d’assetjament laboral. Cal tindre en compte –i valorar com pertoca– que l’actuació de Josep Andrés ha estat èticament impecable, i de molta professionalitat, ja que el tècnic de l’Oficina Municipal de Promoció del Valencià va informar del fet a l’alcaldia, perquè esmenaren una campanya de retolació comercial i turística que actua contra la llei i contra la dignitat dels valencians. La resposta ha estat l’amenaça per part del govern de Dénia, del PP, amb un expedient disciplinari i un possible comiat o inhabilitació per sis anys. La política del PP és clarament discriminatòria i hostil amb el valencià. És intolerable i ben trist el cas de què parlem. Ara per ara, al País Valencià sabem quin peu calcen els del PP. Majoritàriament, es declaren enemics del valencià, fins i tot quan el parlen, i encara que es diguen i que siguen valencians. Cal dir també que l’únic regidor que ha recolzat el tècnic de l’Oficina de Promoció del Valencià i que s’ha preocupat per la normalització efectiva de la nostra llengua a Dénia ha estat Josep Crespo, de Compromís. Esperem que la justícia exculpe Josep Andrés, un bon amic, un bon professional, un valencià excel·lent. Sort, amic!

Ball de bastons

2011-11-05T02:40:00.001-07:00

Compatisc amb els abstencionistes algunes de les seues idees a propòsit de les properes eleccions. Ara com ara el sistema democràtic espanyol –i d’Occident, en general– deixa molt a desitjar precisament si analitzem l’estat de salut democràtica del sistema. El bipartidisme exacerbat i promogut per quasi tots els mitjans de comunicació, la tirania dels mercats i dels bancs, el sistema d’elecció, la discriminació dels partits minoritaris, i de les minories de tota mena, el despotisme de la Unió Europea, la ceguesa dels mandataris... Tot plegat descoratja d’allò més i legitima, o explica, l’opció de l’abstenció. Però, fins i tot per als qui no ens sentim espanyols (no ens hi podrem sentir mai amb les condicions que ens imposen), aquestes eleccions ens incumbeixen, i molt. De fet, les decisions a Madrid ens afecten més que les que es prenen a València. No estic segur de la meua posició, però trobe que és la que més s’ajusta al meu tarannà. I és també la més esperançadora. Malgrat tot, continue confiant en alguns polítics, pocs, però en alguns encara hi crec. Almenys done confiança als qui s’han atrevit a anar-hi a la contra, a criticar tot allò que els abstencionistes critiquen amb bones i ben argumentades raons; raons i arguments que compartisc en part. El ball de bastons entre els dos partits majoritaris em sembla d’una obscenitat paorosa. I els resultats que s’albiren després del 20-N (una data molt significativa) podrien ser catastròfics. Els resultats que s’hi albiren o que ens fan creure que es produiran, de manera sibil•lina i capciosa. No ens hauríem de creure ni les enquestes ni els sondejos; no n’hauríem de fer cas. Pel contrari, ens hauríem de deixar portar pels propis ideals, siguen del color que siguen. Precisament per tot això que he explicat crec que cal votar; i cal fer-ho a consciència, al partit –o a la gent– en què creguem realment. No tots els polítics són iguals, per sort. I vull pensar que el sistema encara és reversible, o esmenable almenys.

Benjamin Black: secrets i mentides

2011-11-03T08:46:00.000-07:00

Benjamin Black, l’alter ego de l’irlandés John Banville (Wexford, 1945), un dels autors en llengua anglesa més importants ara com ara, torna a la novel·la negra amb A la recerca de l'April. Una novel·la en què la misteriosa desaparició d’una dona farà trontollar la reputació i els interessos de la família del ministre de Sanitat d’Irlanda. La gelosia, els amors prohibits, les pors, la venjança, la hipocresia, la mediocritat i la misèria humanes, i, sobretot, les mentides i els secrets es congrien en una història punyent i commovedora.

El tòpic entorn de John Banville –fomentat per ell mateix– és el d’un autor amb dos estils. D’una banda, hi ha l’escriptor seriós, que escriu en primera persona, a mà i té una cura extrema pel llenguatge, John Banville pròpiament dit, amb obres seues memorables com ara El mar, amb la qual va ser guardonat el 2005 amb el Man Booker i l’Irish Book Award a la millor novel·la de l’any. Però hi ha l’altre estil Banville, el que s’aixopluga sota el pseudònim de Benjamin Black, l’alter ego que li serveix per recrear-se en la novel·la negra, amb un estil més àgil i aparentment descurat, que escriu a pressa, a ordinador i en tercera persona. No és del tot així perquè, ben mirat, tot i que la prosa de Benjamin Black és dinàmica –i amb la mena d’estil aparentment deixondit que demana la novel·la negra– no deixa de ser tan valuosa i perspicaç com la de John Banville. Sota el pseudònim de Benjamin Black ja ens havia proporcionat tres títols: El secret de Christine Falls, L’altre nom de Laura i El Lèmur, al qual cal afegir ara A la recerca de l'April.
La nova novel·la de Benjamin Black és la història de la desaparició sobtada d’una dona metgessa que pertany a una família coneguda i molt respectada a Irlanda, la dels Latimer. April és filla del malaurat Conor Latimer, cardiocirurgià i heroi nacional que va combatre en la Guerra d’Independència contra els anglesos, i neboda de Bill Latimer, ministre de Sanitat d’Irlanda. La seua desaparició, de fet, no tindria cap transcendència si no fóra perquè pertany a una família “impecable”, i per les estranyes circumstàncies que envolten la seua desaparició. Qui hi ha darrere de la desaparició de l’April? És morta realment o ha fugit de casa assetjada per un secret inconfessable? Quins interessos mouen els que volen ocultar la seua desaparició?
Enmig de tot aquest batibull d’interrogants, hi apareix la figura de l’indolent doctor Quirke, que ja havia fet acte de presència en algunes de les novel·les anteriors de Benjamin Black. Quirke, quasi sense adonar-se’n, però també obligat per la seua mala consciència a propòsit de la seua pèssima paternitat, es veurà impel·lit per la seua filla Phoebe a indagar què li ha succeït a April. Amb l’ajuda de l’inspector Hackett, amb el qual manté una contradictòria i estranya relació d’amistat, i dels peculiars amics de la Phoebe (un periodista de poca alçada, una actriu estrafolària i un immigrant africà) aniran estrenyent el cercle entorn de la desaparició de l’April, i acabaran per ofegar les mentides i els secrets entorn de la família Latimer. A més, entre els personatges s’estableixen tot de relacions d’amor i d’amistat que resulten tan necessàries com difícils i controvertides.
A la recerca de l'April és una novel·la que sorprén el lector per l’agilitat de l’estil de Benjamin Black, però també per la intel·ligència amb què l’autor traça la psicologia dels personatges. L’elegància de la trama i l’eficàcia del desenllaç final, inesperat i suggeridor, contribueixen també a reblar el clau d’una història que esdevé exponent i exemple de la millor novel·la negra contemporània, i que situen, així, Benjamin Black, és a dir, John Banville, en un dels referents literaris de primer ordre en l’actualitat.

Publicat a la revista L'Illa (tardor 2011)

Tots Sants

2011-11-01T02:07:00.000-07:00

L'home de Melbourne segons Eva Camarena. Cementeri PERE LACHAISE (París).

"En Schiffer va deambular una estona llarga pel cementeri, sense pressa. Mirava els nínxols amb indiferència, quasi sense veure’ls. De tant en tant, en llegia les llegendes, sense gens d’entusiasme. Es va sentir cansat i va decidir descansar una mica. Va seure sobre el marbre gelat d’un mausoleu enorme. Al seu davant, hi havia una gran illa de cases amb una tirallonga interminable de nínxols. Aquella devia ser una de les parts més antigues del cementeri. Molt probablement, la data d’alguns d’aquells habitacles estava a punt de vèncer. I, vençuts els terminis, els familiars haurien de renovar el lloguer per deu, quinze o vint-i-cinc anys més, si volien que el seu estimat difunt continuara gaudint d’aital residència. Les dates de defunció i l’absència d’ornamentació floral feien pensar, però, que molts d’aquells difunts no continuarien com a llogaters en aquell barri residencial, i, en conseqüència, passarien a millor vida, com se sol dir. Amb tota seguretat, rebrien el darrer i més definitiu dels comiats possibles. Un bon dia, els empleats de torn encarregats del manteniment del cementeri obririen el nínxol amb data de caducitat, n’extraurien les despulles i se les endurien per sempre més. I res no en quedaria, a partir de llavors, del mort. Ningú se’n recordaria, com si no haguera mort el mort, com si no haguera viscut. Mort definitivament, ningú no el recordaria mai més. Com si mai no haguera existit."

L'home de Melbourne (Perifèric edicions), pàg. 86

Amancio Prada

2011-10-31T11:56:00.000-07:00

La d’Amancio Prada (Dehesas, Ponferrada, El Bierzo, Lleó, 1949) és una de les veus més singulars que circulen des de fa molts anys per les terres d’Ibèria. Al Bierzo, una comarca lleonesa ben peculiar, en tant que és cruïlla de cultures i de llengües (castellà, gallec i asturlleonés), hi conflueixen la mística castellana, la morriña de la pròxima Galícia i el ressò malenconiós de la cantàbrica Astúries. Si heu trescat per aquestes terres, us n’haureu adonat de seguida: parlen un castellà amb un marcat accent gallec, i en ocasions asturià; fins i tot, n’hi ha que saben parlar alguna llengua veïna. El paisatge s’ondula per moments, tot rebutjant el terròs eixut i no tan llunyà de la Tierra de Campos o de la contigua Maragateria. És un paisatge que es tempera per fer-se més fèrtil i humà, si hi cap; una terra que abandona l’àrida estepa castellana per donar pas als bancals plens de vinya, i on el sòl és d’un ocre intermitent, salpebrat de mil tonalitats marronoses.

Amancio Prada és el producte d’aquest país de frontera imaginària, perquè és cruïlla eclèctica i assimiladora de la diversitat, i així ho fa anar als seus versos. Per damunt de tot, cal dir que Amancio Prada és un poeta que canta, més que no un cantant que escriu poesia. I ja ens agradaria a molts poetes desplegar un ventall com el del berciano, tan ampli i versàtil. Els seus treballs ens brinden les millors versions musicals cantades d’altres poetes. Versions d’un home en què es congrien les facultats del joglar i la inventiva loquaç del trobador. Així, ens lliura inigualables interpretacions de poetes com San Juan de la Cruz, Rosalía de Castro, Federico García Lorca, Álvaro Cunqueiro, Agustín García Calvo, o les Coplas a la muerte de su padre, de Jorge Manrique. Mística pura en una veu ja mítica que flueix com una aigua límpida i juganera, tal qual els rierols que llisquen per sobre la pedra mil•lenària, muntanya avall, en la terra procaç del Bierzo.

Emboscados és un treball amorós en què el que ama arriba al cim més alt de la muntanya, s’amaga entre els arbres del bosc, s’hi perd a propòsit, a pesar o potser per causa del dolor i de l’absència de l’amor... Heus ací el fragment del poema

Muy lejos una mujer

Todo el tiempo
que viví me parece
una larga espera
para encontrarte.

No tengas prisa en partir,
no te vayas,
prolonga la alegría
de estar dentro de mí
que me dejas presa
y con la miel en la boca.

Llegaron como la noche
encendiendo estrellas.
Se fueron con la mañana
robando sueños.

¡Freno y espuela!

Que vuelvan con el sol
con el sol radiante del mediodía.

¡Que vuelvan!
Memoria y deseo a la vez.

El conte

2011-10-30T02:52:00.001-07:00

Com fer un conte

2011-10-28T07:18:00.000-07:00

El tercer exercici d'escriptura proposat al curs del CEFIRE de Gandia consisteix a planificar un conte o fer-ne un esborrany. Com que hem vist algunes tècniques d'elaboració d'un conte recentment, com ara la de l'escriptura automàtica o lliure, he volgut fer que confluïsquen tots dos procediments, el de l'esborrany i el de l'escriptura lliure, tot fent al·lusions a almenys tres elements intertextuals: dos escriptors catalans coneguts i una pel·lícula recent, Buried, dirigida por Rodrigo Cortés i protagonitzada por Ryan Reynolds. El resultat n'és el text que teniu més amunt, un esborrany d'un conte possible que miraré d'enllestir ben aviat -si puc.
Endevineu a quins autors faig referència a l'esborrany? No és gens difícil...

Quadern de sal

2011-10-26T08:34:00.000-07:00

M’ha arribat per correu postal –gentilesa de l’autor– el Quadern de sal, de Carles Mulet. Es tracta d’una plaquette –un llibre, al capdavall, ben intens i apreciable, molt ben editat, per cert. Feia temps que m’ho preguntava: com és que Carles Mulet no publica un poemari? I m’ho preguntava perquè seguisc amb certa assiduïtat el seu blog, Nausica, una delicatessen molt personal en què la poesia és el tema predominant, però on també podem llegir comentaris sobre art: escultura, fotografia... No m’ha decebut gens la lectura del llibre del Carles. Ans al contrari, m’ha confirmat el que ja esperava trobar-m’hi: un poeta d’una subtilesa i d’una exactitud conceptual com n’hi ha ben pocs. Un poeta de l’amor, per descomptat (en el seu blog l’erotisme ho amara gairebé tot).
Quadern de sal ens remet als millors poetes catalans sobre l’amor: Estellés, Papasseit, Miquel Àngel Riera... És un poemari intimista sobre la pèrdua on hi ha, també, per molt paradoxal que ens parega –o potser no ens ho hauria de semblar–, la celebració d’un amor viscut, que encara perdura, “enardit i decidit”, al pensament –i al cor–, d’una manera obstinada, tal qual els versos d’aquell famós poema d’Ausiàs: “Així com cell qui en lo somni·s delita / e son delit de foll pensament ve, / ne pren a mi, que·l temps passat me té / l’imaginar, que altre bé no hi habita”.
Com en el cas de March, Mulet també sent aquesta pèrdua com a irremeiable i dolorosa: “mentre tot t’assenyala però tu ja no hi ets / al turment conformat, i al record, em dessagno”; però s’hi recrea com si es tractés de l’únic locus amoenus –un paradís personal– on és capaç de viure (o sobreviure) i reconèixer-s’hi: “Allunyat de l’estuari d’aquell cos / em plego al fat del nàufrag que ja només / vol ser digne de la set que el rosega”. La constatació de l’absència deixa, però, obertes de bat a bat les portes a l’esperança, per molt minsa i inversemblant que siga: “Perduda amor encara et penso / si tornes mai seràs la flor/ que encara ets perquè pateixo”. Celebració i dolor es congrien, doncs, envers l’únic objectiu possible, el del recobrament de l’aimia (l’estimada), per sempre més fixada en el record perdurable i insistent del poeta: “Allunyat de l’estuari d’aquell cos / em plego al fat del nàufrag que ja només / vol ser digne de la set que el rosega”.
La figura del nàufrag –home-símbol de la derrota amorosa– sura per tot el poemari i reapareix per reblar el clau de l’aplec a l’últim poema o cant, “Cometa del meu segle”, sens dubte la més colpidora i definitiva composició del recull. Així, aquest darrer cant ve precedit d’uns versos del Veinte poemas de amor y una canción desesperada, de Neruda, un altre gran poeta de l’amor, precisament del poemari que Mulet emula en el seu Quadern de sal. No és casualitat que el llibre tinga també un total de 21 poemes, com en el cas del Veinte poemas del poeta xilé.
Finalment, els versos amb què Carles Mulet s’acomiada de l’amada –i del lector– són d’una bellesa encomiable. El final és rotund, la millor penyora que un enamorat pot deixar com a testimoni del seu amor, com una llum que no s’apagarà mai:

“És l'hora de desprendre's, d'acceptar la metzina
ara em ret, ja davallo al secret del silenci.

L'últim glop de cafè la mort al fosc solatge
seré aquell cementeri que la lluna avorria.

Ah, més enllà de tot, m’endinsaré en l’oblit.

Ara em ret, ja davallo, jo sóc l’abandonat!”.

Un llibre commovedor, molt recomanable.

Assaig sobre la ceguesa vs. A ciegas

2011-10-23T02:48:00.000-07:00

És la segona vegada que veig A ciegas, del director brasiler Fernando Mereilles. La pel·lícula és l’adaptació de la novel·la Assaig sobre la ceguesa, del malaurat Nobel portugués José Saramago. La primera volta, la vaig veure directament al cinema, a Ciutat de Mallorca, quan feia de professor de català a “Ses Illes”... Aquesta vegada hi he trobat més defectes que virtuts, a pesar de l’extraordinària interpretació dels actors que fan de protagonistes; em referisc a Julianne Moore i Mark Ruffalo. Val a dir, però, que sempre és difícil traslladar una novel·la a la gran pantalla, i encara més quan es tracta d’una història en què el pensament hi té un pes substancial (no debades, el títol al·ludeix al seu caràcter assagístic). Si haguera de triar, em quedaria amb el llibre, molt més profund i reflexiu, i no tan apocalíptic. Ara em contradic perquè en aquest mateix blog vaig escriure (17/03/09): “Crec que l’adaptació que se n’ha fet, de la novel•la de Saramago, és molt bona. Potser a la pel·lícula s’hi perden les reflexions de l’autor, però la suggestió de les imatges deixa llibertat a l’espectador per reflexionar pel seu compte també, ni que siga d’una altra manera. En tot cas, són dues maneres de ‘pensar’ la novel•la o el film”. Ara ja no ho tinc tan clar... Sí que em referme, però, en una altra asseveració que torne a subscriure fil per randa: “...vivim en una societat en què som cecs i no ens n’adonem. Cecs que miren però no hi veuen; cecs incapaços de reconèixer quines són les prioritats i les coses que realment paguen la pena, i quines subsidiàries o prescindibles”.

También la lluvia

2011-10-22T08:09:00.000-07:00

D'esquerra a dreta, Karra Elejalde, Juan Carlos Aduviri, Iciar Bollaín, Gael García Bernal i Luis Tosar.

“Hay cosas más importantes que tu película. Sin agua, no hay vida”

También la lluvia és una pel·lícula excel·lent, que emociona i commou; que colpeix fins al més profund; que sotraga els ressorts del pensament; que fa trontollar l’acomodatícia tendència que tenim a la indiferència, atés el constant bombardeig d’imatges impactants –i morboses– amb què ens saccegen la ment.
La darrera pel·lícula d’Iciar Bollaín no ens pot deixar indiferents. L’argument, la trama, els personatges, l’escenografia... tot, és quasi perfecte, i demostra la intel•ligència cinematogràfica d’una directora –Iciar Bollaín– que se supera amb cada film.
L’estructura de la pel·lícula està travada sobre dos eixos argumentals principals: d’una banda, l’acció ens situa en el rodatge d’una pel·lícula sobre la colonització –o l’espoli– d’Amèrica per part dels conquistadors espanyols, al capdavant dels quals hi ha la figura despòtica i sense pietat de Cristòfol Colom; de l’altra, l’escenari ens remet a l’època actual, a primeries del segle XXI, al bell mig de la Guerra Boliviana de l’Aigua. Dues històries esdevingudes en el mateix escenari però en èpoques diferents. Dues històries que són, en realitat, una, perquè els tics d’autoritarisme i opressió són els mateixos ara que en l’època dels colonitzadors. I, entre els dos focs, uns personatges –els membres de l’equip de rodatge– que es veuran en el dilema d’implicar-se o no en la revolta organitzada pels indis contra l’amenaça de la privatització de l’aigua. Una revolta que és capitanejada, precisament, per l’home que dirigeix també la subversió dels indis contra Colom. Cinema dins del cinema, doncs. La de Bollaín és una mirada crítica, també, però no maniqueista ni tendenciosa. La cineasta madrilenya ha sabut distanciar-se dels fets històrics i socials tractats en la pel·lícula, de la pàtina ideològica en què ben sovint hom cau en aquests casos, quan la temptació és de fer un panegíric indigenista, fàcil i superficial.
La pel·lícula ens dóna a conèixer personatges importantíssims i capdavanters en la història dels drets humans, com són els casos del dominic Antonio de Montesinos i Fray Bartolomé de las Casas, autor de la Brevísima relación de la destrucción de las Indias. I, paral·lelament, ens ofereix un realista document sobre les condicions miserables en què viuen en l’actualitat bona part dels països de la serralada andina. A més de la crítica –i l’autocrítica– sobre un dels capítols més tristos –i vergonyosos– de la història d’Espanya, También la lluvia és una mostra interpretativa de primer ordre. Són molt bones, en aquest sentit, l’actuació de Juan Carlos Aduviri, el líder indígena, i la de Karra Elejalde, que fa de Colom, un actor descregut però fidel als seus ideals. I també arriben a una gran altura les interpretacions de Luis Tosar i de Gael García Bernal.
También la lluvia va rebre uns quants Goya, però va ser desbancada per Pa negre per a representar a Espanya als Oscar. Al meu parer, però, la proposta d’Iciar Bollaín em sembla molt més original, intel·ligent, suggeridora i emotiva que la cinta d’Agustí Villaronga, molt més estereotipada i previsible. Però, contra gustos...

“Pego, París i Londres”

2011-10-20T15:04:00.000-07:00

Avui he anat a Pego. Per tercera vegada he assistit al programa “Pego, París i Londres”, convidat per Joan Albert Sendra. Les altres dues vegades, també m’hi vaig trobar els amics Vicent Morera i Ramon Carrió. Llàstima que avui no han pogut ser-hi... Sempre és grat anar a un poble tan genuïnament valencià com Pego. Ja sabeu com són els pegolins: reconeixibles a quilòmetres de distància. La seua deu ser una de les diccions més identificables del país, per marcada i autèntica. Compartir paraules amb un pegolí com l’Albert fa goig i, tot cal dir-ho, una certa enveja. Jo, que vinc de València, mai de la vida podré adquirir el seu accent, eixa manera que tenen d’amorosir les paraules amb una cadència i una sonoritat ostentoses. És com si una mà distreta i alhora desimbolta acariciara el vellut o el marbre...
Al programa, de nom ben jocós, “Pego, París i Londres”, hem parlat de poesia i de política; de llengua i de la vida; d’Estellés, Ausiàs March, Joanot Martorell... Una hora xerrant pels descosits. L’Albert és un entusiasta del país, una lluitador incansable, un enamorat de la seua –la nostra– llengua. Aquestes coses fan patxoca i ajuden a tirar avant, malgrat tot. Encara queden llocs –moltíssims pobles i comarques!– on es pot viure amb llibertat i, sobretot, amb naturalitat en valencià. Mentre esperava l’Albert, he sentit uns xiquets que anaven en colla parlant en valencià amb total solvència. Fa goig, això. Ho he passat molt bé aquesta nit. Fins a una altra, Albert; i Pego!

Llevant UE: David (i Goliat)

2011-10-17T14:08:00.000-07:00

He de confessar que m’agrada el futbol, per bé que no en sóc un aficionat aferrissat, ni molt menys un fanàtic. De fet, preferisc una bona pel•lícula que no el millor partit (i ho dic de veres, no per quedar bé). Sempre em va agradar molt més practicar aquest bell i ben sovint incomprés esport que es juga amb els peus que no veure’l per televisió. Fins fa quatre dies vaig jugar al futbol, i encara ara, quan veig un baló, al parc o a l’institut, se me’n van els ulls darrere...
Parlem, però, del Llevant UE, l’altre equip del cap i casal, la meua ciutat natal. Enguany, crec que cal destacar la meritòria trajectòria de l’equip d’Orriols. Tots sabem que la lliga és cada vegada més insípida perquè sembla que només és cosa de dos, com en la política –quina enganyifa més estúpida... Madrid i Barça acaparen tots els èxits, totes les mirades i, sobretot, quasi tots els drets de televisió. I els altres equips, que també són de primera, com més va ho tenen més difícil. Les constats golejades perpetrades darrerament pels totpoderosos Barça i Madrid no fan sinó devaluar una lliga que cada volta resulta més desigual i insípida. Ara, però, enmig d’aquesta barbàrie desigual, hi ha aparegut un equip amb un pressupost humil, i ple d’il·lustres veterans, que ha gosat fer-los ombra, als dos gegants, i, fins i tot, s’ha encimbellat al capdavant de la classificació, colze a colze amb l’altre equip blaugrana. El Llevant UE! Crec que cal celebrar-ho.

He de dir que jo he sigut tota la vida del València, i no tant del Llevant, però els granota sempre m’han caigut simpàtics. No he entés mai la visceralitat entre equips rivals, sobretot si és entre clubs als quals els separen unes poques passes (entre Orriols i Mestalla, no hi deuen haver més de 2 o 3 km). Si més no, quan aquesta rivalitat mostra la seua cara més lletja, nul·la des del punt de vista esportiu.
De menut, mon pare i ma mare em portaven a vore el València. Vam arribar a ser-ne socis i tot! Era l’època de Sempere, Arias, Botubot, Carrete, Cerveró, Castellanos, Tendillo, Fenoll, Welz, Felman, Subirats, Solsona, Kempes! (els dic de memòria, però n’hi havia molts més). M’agradava anar a l’estadi del València. A banda de l’espectacle esportiu, hi havia la tensió vibrant de la massa, l’efervescència multicolor a les grades, el xivarri d’una multitud enfervorida, febril, bolcada amb l’equip local. I m’agradava també el ritual de l’entrepà a la mitja part, quan ens podíem seure, perquè els meus pares i jo teníem un passi a la part més humil del vell Mestalla, a “General de pie” (a hores d’ara ja seuen tots). De tant en tant, però, també anava al camp del Llevant, amb el meu iaio. No era, ni de bon tros, la mateixa intensitat emocional que s’experimentava al camp del València, però també m’agradava. Al camp del Llevant vaig vore el llegendari Johan Cruyff i, també, a José Luis Albiol, l’oncle de l’actual Albiol que tots coneixen. En tinc molt bon record, d’aquella època. Vore el València i el Llevant a primera em fa feliç. En canvi, em fa enfadar aquesta mercantilització exacerbada d’un esport que, més enllà de l’exabrupte i de les brofegades que hi aboquen alguns, sempre em resultarà estèticament bell, noble, coratjós, admirable... Amunt València! Amunt Llevant! (i viceversa).

PS Sobre el Llevant UE i el València CF, no us perdeu el primer capítol de Gràcies per la propina, de Ferran Torrent: “...El dia del derbi capitalí no cabia una ànima al Vallejo. El partit acabà cinc a tres a favor del Levante i res al món no pogué aturar l’esclat de paroxisme d’aquella gent: els aficionats més vells ploraven, els més joves envaïren el camp per abraçar els jugadors i Tomàs feia la botifarra en direcció al centre de la ciutat, lloc d’on suposava que procedien els aficionats merengues, també coneguts com a xotos...” (p. 20).

Gran Torino

2011-10-16T04:16:00.000-07:00

El segon exercici que ens han encoratjat a fer al curs d’escriptura creativa de Gandia –que dirigeix Maite Sastre– consisteix a posar-se en la pell d’un personatge –un mite o un heroi– i parlar tal i com creguem que ho faria si fórem Ell (o Ella). No he pogut resistir la temptació de posar-me en la pell del llegendari Clint Eastwood (perdoneu-me l’atreviment), més en concret en la pell del Clint Eastwood de Gran Torino, en una carta quasi anònima que dirigisc al meu amic F, tot recordant les nostres converses diàries. Heus ací el meu exercici empàtic:

Benvolgut F,

Sóc en Clint.
Et sorprendrà que t’escriga... Sé que a tu no t’agrada parlar en la intimitat, ni que siga a través d’una carta, i t’agrada encara menys quan es tracta d’un exercici de vagues pretensions literàries. Jo, sense anar més lluny, tampoc no n’era gens partidari... Arran, però, de la meua convivència amb els grocs, que d’un temps ençà han envaït, literalment, el barri, les meues perspectives s’han capgirat fins al punt de tornar-me’n un retrat de mi mateix totalment trasbalsat. Per bé que de bon començament no m’hi reconeixia, t’he de confessar que ara m’hi trobe molt a gust.
Jo, també com tu, pensava que aquesta gentussa el millor que podia fer era fotre el camp del nostre país, que el millor per a nosaltres era fer-los fora sense contemplacions ni ajornaments de cap mena. Trobava que al món una bona guerra –mundial o local, tant se val– eliminaria el greix sobrant de la societat, i que aquesta gentola que es manifesta adesiara amb l’estendard dels indignados podien quedar-se a casa en comptes de fer-nos nosa cada dia amb els seus ideals de pa sucat amb oli. No era gens estrafolari el raonament, tenia una certa lògica, però, és clar, després em vaig adonar que si es produïa aquesta guerra que propiciaria aquella neteja higiènica jo podria ser-ne una víctima aleatòria, ja que les guerres no miren pèl. Així que he decidit deixar córrer aquella possibilitat.
També pensava, com tu, que els musulmans són tots terroristes, fins que vaig barallar la possibilitat que no pot ser que tota una societat ho siga. Perquè, si fos així, ¿qui en seria l’enemic a aniquilar? ¿Tots nosaltres? I ara em pregunte, ¿què hem fet nosaltres perquè una part considerable dels musulmans ens odien? Em vaga pel cap que alguna cosa no hem fet bé del tot.
També com tu pensava que l’anglés devia ser la llengua més important del món, la més nombrosa, la més dúctil i estèticament valuosa, fins que, de tant de sentir aquest xicoc groc parlant en la seua llengua amb els seus familiars, també grocs, hi he trobat certa musicalitat, com si de cop el xino em resultés familiar, tu. Quines coses...
T’he de dir que fins ara jo em veia incapaç de confraternitzar amb qualsevol exemplar inferior de l’espècie humana, ço és, amb algú que no fos americà o, a tot estirar, europeu occidental, i no massa fosc, eh! I tanmateix, la convivència diària amb l’adolescent de què t’he parlat, al qual he estat alliçonant durant un temps sobre mecànica de cotxes, m’ha fet canviar de parer. Li he agafat estima i tot (redéu, quina paraula més incòmoda), fins al punt que un dia li vaig deixar el meu Gran Torino, perquè festegés amb la seua xicota. Fins on hem arribat...
En aquest temps de convivència amb els grocs, he aprés que no tot és del color que ens imaginem; que, més enllà de les aparences, del groc o del blanc, hi ha una paleta de nombrosos colors amb què podem pintar el món. Em trobe a gust al meu barri, potser més que mai, tot i que ara ja no hi sóc perquè, al final de la pel•lícula en vaig eixir escaldat, com ben bé saps. No sé com ni per què, però, encara hi sóc amb ells, amb els meus veïns, que ja no sé si són grocs, perquè ja no me n’adone, d’aquestes subtileses insignificants. Ja ho pots veure: se m’ha tornat l’estómac més sofert, i el cor, més tendre...
Ah, quasi me n’oblide: al lloc indeterminat o inconcret en què ara em trobe algú m’ha fet arribar un CD d’un grup estranger anomenat Antònia Font que conté una cançó en què em fan homenatge. T’he de confessar que m’ha fet molta il•lusió, a pesar que vinga d’un país, com és Espanya (els del grup diuen que són catalans, però) que sempre havia considerat endarrerit, una república bananera. Pel nom, Antònia Font, em pensava que era una d’aquestes solistes feministes (ara mire les dones d’una altra manera) que no paren de donar la llanda amb la guitarreta i les seues cançons amb lletres igualitàries i reivindicatives; però no, han acabat per agradar-me molt, ja veus... El grup canta en una llengua que ells anomenen indiferentment català, o mallorquí, o valencià, tant és. És una llengua que no coneixia i, vés per on, també hi he trobat la sonoritat que jo creia exclusiva per al meu idioma. Ara bé, per molt rei que tinguen aquests espanyols –i, per extensió, els catalans– , en això sí que no cauré del ruc: ningú no em farà canviar la meua idea a propòsit del caràcter obsolescent de la institució monàrquica, per no parlar del seu tarannà discriminatori.
Ja no m’allargue més, no vull fer-te perdre més el temps. Ben prest, però, espere fer una nova pel•lícula –ja ho he anunciat a la premsa– en què tu i jo siguem els coprotagonistes –juntament amb altres persones humanes, del color que siguen–, en un món que ens pertany per igual a tots, a pesar de les nostres diferències.

Benvolgut F, aprofite l’avinentesa per agrair-te que m’escoltes diàriament al cotxe, mentre viatgem camí de la feina, i per saludar-te ben cordialment.

Fes bondat i fins demà!

Del teu amic:
en Clint.

Atles enharmònic, d'Arthur Caravan

2011-10-15T06:02:00.000-07:00

El primer disc d’Arthur Caravan, de títol homònim, va sorprendre el panorama musical nacional. Va ser guardonat amb el premi al millor disc de pop-rock als Premis Ovidi de la Música 2009 i va quedar entre els 20 millors discos als Premis Enderrock de la Crítica del mateix any.
Després d’un disc de debut molt ben acollit i multipremiat, ara els alcoians Arthur Caravan tornen a la càrrega amb un altre àlbum. Si en aquell primer CD Arthur Caravan mostraven sense embuts la seua línia estètica, amb una clara inclinació per la música indie, ara, segons declaracions dels mateixos components del grup, es decanten més pel rock i no tant pel lirisme del lliurament anterior. Sia com sia, el nou treball dels Arthur Caravan, Atles enharmònic, que van presentar el 8 d’octubre passat al Teatre Principal d’Alcoi, és tan exquisit i suggeridor com l’anterior. En el nou disc, doncs, hi ha més potència i més guitarreig, però el lirisme encara hi és, ni que siga d’una altra manera, més dissimulada i subtil. Les lletres de les cançons són, en aquest sentit, d’un lirisme exquisit, d’una intel·ligència poètica sense parió. Temes com ara “Vents” o “Himne a l’alegria” així ho confirmen. Lletres i cançons que han aixoplugat sota un títol tan enigmàtic com encoratjador: Atles enharmònic. I per què enharmònic? Dos sons són enharmònics quan sonen igual però s’anomenen de manera diferent i, en conseqüència, tenen funcions diferents segons el context. Amb aquesta premissa el grup pretén transmetre’ns la idea que, encara que Atles enharmònic semble diferent del primer, en realitat tots dos sonen Arthur Caravan. Marca de la casa, vaja.
Com a curiositat, cal dir que aquest segon CD ha estat possible gràcies al mecenatge de la gent que n’ha sufragat les despeses d’enregistrament. Tot un èxit que veuran recompensat amb escreix quan senten –ho han fet ja– el resultat: Atles enharmònic confirma Arthur Caravan com un dels millors grups indie del moment, si més no a casa nostra.

Caribou Island

2011-10-12T00:33:00.000-07:00

“En aquell moment, però, Alaska li va semblar la fi del món, un destí d’exiliats. A Alaska hi anaven els que no encaixaven enlloc, i si allà tampoc no trobaven on aferrar-se, simplement queien a l’abisme. Tots aquells poblets minúsculs no eren sinó enclavaments de la desesperació.” (p. 147)

La nova novel•la de David Vann, Caribou Island, que en català l’han traduïda avantposant-hi un substantiu tan premonitori com innecessari, Desolacions, porta el “llast” de l’anterior lliurament, Sukkwan Island, amb la qual li va ser concedit el Premi Llibreter –entre altres– i un èxit de crítica i de lectors inusitat per a un autor que va fer mans i mànigues per veure la novel•la publicada (paradoxes del món editorial). En aquella primera novel•la -que recordava molt, per la manera de fer i la temàtica, al Cormac McCarthy de La carretera-, un pare i un fill lluiten per sobreviure en un ambient hostil, en una illa deshabitada d’Alaska assetjada pel fred i les inclemències del temps. En Jim, el pare, que fuig d’ell mateix, del seu fracàs vital, arrossega el fill, després de dos fracassos matrimonials. Sukkwan Island té un punt d’inflexió sorprenent que manté el lector expectant, tot i que, al meu parer, no assoleix el nivell d’intensitat narratiu ni la tensió moral de la novel•la de McCarthy.
A Caribou Island l’escenari és el mateix, una Alaska desolada i implacable que aboca els personatges de David Vann a la desesperació i al nihilisme total. Ara no són un pare i un fill els protagonistes sinó un matrimoni acabat de jubilar-se que miren d’esbandir el seu fracàs vital fugint d’estudi, és a dir, anant-se’n a una illa solitària a viure-hi. En Gary i la Irene porten trenta anys junts però no s’estimen, o no ho tenen clar, en un desassossec constant que exaspera el lector. Al voltant d’ells hi ha també una sèrie de matrimonis molt més joves però igualment marcats per la desídia i el tedi matrimonials. Els fills d’en Gary i de la Irene, Rhoda i Mark, no són feliços -per raons divergents, però no ho són-, i les seues parelles respectives, en Jim i na Karen, tampoc. És curiós -i un encert, de fet- que David Vann recupere ací el personatge d’en Jim, que podem identificar perfectament amb el Jim pare de Sukkwan Island.
Què és el que resulta criticable de Caribou Island? Fa l’efecte que aquesta segona novel•la és molt més previsible que la primera. És reiterativa en l’escenari i en la trama, amb un desenllaç que el lector ensuma des de bon començament. I, sobretot, ensopeix el fet que la trama s’estire al llarg de 261 pàgines; si més no, a mi m’ha resultat un punt avorrida i freda. Tampoc no acaba de rutllar la insistència nihilista. Tanta desesperació embafa i, a més, la fa poc creïble, perquè no deixa ni la més mínima possibilitat de respirar, la més mínima oportunitat o vàlvula d’escapament, i això crec que l’ofega i, al seu torn, ofega també el lector.
La biografia de David Vann ha estat marcada per la ruptura matrimonial dels pares i, sobretot, pel suïcidi del seu pare. És aquesta veta la que reflecteix literàriament l’autor en la seua primera novel•la, Sukkwan Island, i la que reitera ara a la segona, Caribou Island. El resultat, però, en aquest segon lliurament, no és tan efectiu ni tan reeixit com en el primer. David Vann hauria d’haver pensat que el lector tenia molt recent a la ment la seua esplèndida Sukkwan Island. Potser a partir d’ara l’autor se n’hauria de distanciar, de les dues obres anteriors. Potser s’hauria de plantejar també d’explorar altres temes i trames encara inèdits per a ell –i per al lector que el segueix.

Una llengua que camina

2011-10-08T00:01:00.000-07:00

Emotiu, il·lusionant, entranyable, emocionant, rigorós, esperançador... Són molts els qualificatius que m’han vingut al cap –i al cor– mentre veia el documental Una llengua que camina, que ahir a la nit es va estrenar a Canal 33, una de les televisions censurades, cal dir-ho, per l’actual govern del PP “valencià”. Dirigit per la periodista Amanda Gascó, Una llengua que camina narra les vivències de cinc persones que viuen amb naturalitat el valencià, i que el reivindiquen en la seua vida quotidiana: Gerard Pitarch, metge dermatòleg de Castelló, Xavi Sarrià, cantant d’Obrint Pas i escriptor; Diego Gómez, mestre i expresident d’Escola Valenciana; Mar Iglesias, professora de periodisme de la Universitat d’Alacant; i Dariana Groza, romanesa integrada en el Voluntariat pel Valencià.
El documental informa de com ha estat el procés de recuperació de la llengua al llarg dels darrers 25 anys en diverses ciutats i poblacions del País Valencià. Destaca també el fet que ha estat des de l’escola i l’associacionisme cívic i cultural que s’ha pogut impulsar el valencià en diversos àmbits, a pesar de l’escàs suport i fins i tot l’hostilitat mostrada per les autoritats oficials. Per sobre de tot, palesa que a hores d’ara són molts els prejudicis i els complexos que s’han esvaït gràcies a l’esforç dels valencians mínimament sensibles. I una idea més positiva i esperançadora encara: que la gent demana el valencià, vol que els fills estudien en la nostra llengua, des de la pluralitat i el respecte, la tolerància envers l’altre i la convicció que un altre País Valencià és possible.
El documental es pot veure per Internet i ha comptat amb la col•laboració de l’Institut Català de les Indústries Culturals, Escola Valenciana, Edicions 96, Bromera i Vilaweb.

Felicitats, doncs, a tots els que han fet possible aquest documental.

Historiador Diago

2011-10-01T11:58:00.000-07:00

Aquesta setmana he començat un curs molt interessant al CEFIRE de Gandia sobre literatura i expressió creativa. Ens han demanat que redactem un record, i m'ha vingut a la memòria la casa en què vaig viure durant la infància. L'he titulat:

Historiador Diago

En els primers anys, aquell carrer va ser tot el meu món. Era el paisatge, i també el paisanatge. Aquell carrer formava part d’uns dels Eixamples més populars del cap i casal. Als setanta, València era una ciutat en blanc i negre envaïda per una horta exuberant, curulla d’hortalisses i fruites que, a hores d’ara, formen part d’una memòria col•lectiva malmesa i parcial, i que a poc a poc s’esvaeix en l’oblit més inexorable.
Aquell carrer de nom rimbombant, de celebritat ignorada, és encara el meu carrer. I la casa on vivia és encara ma casa. Hi vaig passar els anys de la infantesa i de la primera adolescència. M’imagine a mi mateix trescant per aquell carrer de la València dels setanta... El paviment era ple de llambordes, i la plaça del bisbe Amigó, on desembocava el meu carrer, conservava els rails d’un tramvia que no recorde ben bé si el vaig arribar a veure realment o és fruit de les contalles que em feien els meus pares, o de la meua imaginació. Al bell mig de la plaça, hi havia l’estàtua del bisbe, i al darrere, l’edifici colossal de la Caja de Ahorros y Monte de Piedad de Valencia. A Bisbe Amigó les mascletaes eren cèlebres, i també els accidents de trànsit. I una nit hi van passar els tancs de Milans del Bosch, que jo vaig poder veure impel•lit pels meus pares a través d’un badall minúscul del balcó, el 1981. Aquella nit el terra va tremolar, aixafat per la ferralla feixuga i bel•licosa dels tancs, com va tremir també el cor expectant de tots els habitants de València.
A Historiador Diago havia anat a raure feia dècades gairebé tota la família de mon pare. El üelo, don José Capilla Ariño, flamant constructor, havia aconseguit bastir-hi alguns edificis que, per bé que humils, havien assegurat una certa placidesa benestant a la descendència, és a dir, la seguretat d’un sostre sota el qual poder arrecerar-se. Don José portava un barret molt elegant quan passejava pel seu carrer i saludava amb gran solemnitat: “Bon dia!”. Era o volia ser un senyor. Per això es va fer esculpir un dels seus edificis –no recorde quin– a la làpida. Coses de Don José...
Mon pare era –és!– el menut de tres germans. Ben aviat es va quedar orfe de mare, i de pare. No vaig conèixer els meus avis paterns, però mon pare me n’ha parlat. Tots tres germans vivien al mateix carrer. I també hi havia d’altres cosins (germans i prims), que s’hi van establir. Així doncs, una part no gens menyspreable de la nissaga dels Capilla i la dels Ferrer eren ben presents a Historiador Diago. Era un carrer familiar, en el sentit literal i extensiu del terme. Ens coneixíem tots, i això tenia uns avantatges considerables per a mi. Jo hi vaig circular a pler, amb total llibertat, des de ben menut. Recorde, però, que la primera vegada que ma mare em va deixar anar solt, m’hi vaig perdre! Al meu carrer? En realitat, no m’havia perdut, però buscava el recer de la mare, l’aixopluc càlid de la llar, la seguretat i la protecció paternofilial. Després d’aquell primer incident iniciàtic, em vaig convertir en un sagal espavilat que travessava i destravessava a tothora el meu carrer. Jo era el principal ambaixador de ma mare en els recados. Ella m’apuntava les compres en un petit paper d’estrassa esguellat i jo executava amb gran deler i eficàcia les seues comandes. El periple era extens, quasi inexhaurible. A Ca Mario, a per fruita i verdura; a la carnisseria, a per pollastre (m’impressionaven aquells pobrets animalons penjats del coll); al forn, a per pa i valencianes; a la pastisseria López, a per merengues, croissants, ensaïmades, xocolate redó, de garrofí! (me’n recorde tant de l’aroma...); al quiosc, a per tabac: “46, Filtro” o “Record, Extra Filtro”, el que fumava mon pare, i "Fortuna mentolado", per a ma mare; al Jobac, a per altres mercaderies innombrables; a la paqueteria, a per botons i fils; i hi havia també dues botiguetes –així en deia mon pare, de les tendes–, monogràfiques, en què només venien café (“Un cuarto de café molido Colombia”) i “Plátanos de Canarias”, segons resava el rètol solitari d’una planta baixa austera i d’aspecte clandestí.
A Historiador Diago vaig cursar els meus primers anys “acadèmics”: al parvulari “Saint Antoine”, en què, paradoxalment, no vaig sentir mai ningú parlar en francés; ni un sol mot! Al meu carrer, vaig rebre els meus primers regals d’aniversari i hi vaig celebrar la comunió (Mare de Déu, Senyor!), i cada 6 de gener esperava amb ànsia la vinguda dels reis de l’Orient, en una nit que sempre es feia interminable (la meua germana Amparo venia sempre al meu llit a passar-hi la nit: era encara més impacient que jo). Va ser al meu carrer que vaig sentir les primeres cançons “innòcues” de Camilo Sexto, Nino Bravo, Julio Iglesias... Ma mare no es cansava de la 97.7. Més tard, vindrien Raimon, Lluís Llach, Ovidi, Maria del Mar... Però aquesta és ja una altra història. I va ser a ma casa on vaig veure la televisió de dos únics canals: la 1 i la UHF. “Un globo, dos globos, tres globos, / La luna es un globo que se me escapó...”.
En un dels cantons de la cruïlla hexagonal que partia en dues meitats simètriques el meu carrer, m’acomiadava jo de ma mare cada dia que anava a l’escola. M’hi aturava i estenia el braç, bellugant la mà, tot esperant la seua salutació immediata. Un dia, però, ma mare no va acudir a la cita protocolària, vés a saber per què, i jo la vaig mamprendre a patades contra la paret del cantó, davant l’estupefacció i el somriure condescendent dels veïns. Ma mare encara riu quan se’n recorda...
A ma casa, hi venia molta gent, de visita. Mon pare era fora, treballant, i ma mare dins, també treballava, fent compostures i arreglos varios a clientes de pelatge i condició ben diverses. Dones amatents als seus marits, la majoria gent amable i honrada, i d’altres, no tant, com aquella insidiosa i pedant Senyora de Vallejo, que cridava sempre amb exigències i presses inajornables. La molt p... Ma mare tenia un maniquí on emprovava aquelles senyores i, gràcies a això, de tant en tant, la meua curiositat infantil em va fer descobrir els cossos femenins més estilitzats, però també les més al•lucinants aberracions corporals. En algun moment, vaig pensar que aquelles dones es ficaven dins del maniquí de ma mare i es convertien en estranyes i temibles criatures, monstres que m’acaçaven en els meus somnis d’infant innocent. I recorde també la periòdica persecució al voltant de la taula del menjador que protagonitzaven mon pare i jo quan venia el practicant, un home amb un cap enorme, horrorós, que m’asclava la galta del cul cada vegada que em posava malalt. Jo em deixava atrapar perquè sabia que, més tard o més d’hora, mon pare m’enxamparia. Immediatament després, l’agulla de la xeringa metàl•lica, gegant, em travessava sense pietat la carn, i jo plorava amargament. I recorde també una sabata que ma mare em va llançar per l’aire a tota velocitat i que va fer miques el vidre del saló, després que jo m’ajupira hàbilment; i l’aironfix provisional que ma mare hi va col•locar per tapar el forat, i les mosques enganxoses com estàtues silents adherides a la làmina llefiscosa. I la mort –tan enigmàtica per a mi– d’un senyor dictador, en blanc i negre, al televisor de la saleta. I el xampany per celebrar-ho...
Aquell carrer de nom rimbombant, de celebritat ignorada, és encara el meu carrer. I la casa on vivia és encara ma casa.
Els meus pares ja no viuen a Historiador Diago. Però cada vegada que me’n vaig de la que ara és la casa dels meus pares, després d’una visita frugal, ma mare s’aboca al finestral, puntualment, per saludar-me, no siga cas que la mamprenga amb el cantó del carrer, a patades. I tots dos recordem l’anècdota mentre ens acomiadem: ma mare, amb un somriure maliciós, segur; i jo, amb la vergonya pueril de l’home que m’he fet, o amb el pudor del xiquet que sóc encara, i que vull ser, per sempre. Quan torne a València, sempre que puc, trobe un moment per passar pel meu carrer, el de nom tan rimbombant com desconegut, el carrer Historiador Diago de València.

Tabarca. Aventura per la Mediterrània

2011-09-19T08:05:00.000-07:00

Comence el curs –i la tardor– amb un nou llibre: Tabarca. Aventura per la Mediterrània (publicat, precisament, a l’editorial Tabarca). Sempre és una alegria –i una sort indescriptible, un privilegi!– editar un llibre, i més en aquests temps de crisi, i en valencià! Per tant, ja estic més que content. Sempre havia volgut fer una història sobre aquesta peculiar illa alacantina, l’única habitada a tot el País Valencià (les Columbretes, un altre tresor nostre, no ho estan). I també perquè des que la vaig conèixer, la història de Tabarca, que em va seduir. Els habitants de l’actual Tabarca procedeixen de Gènova. Són valencians d’origen italià, i italians són encara els seus cognoms. Són els descendents dels captius rescatats pel rei Carles III a mitjans segle XVIII –comprats al rei de Tunísia, que els tenia empresonats a la Tabarka tunisiana– i que van ser portats a l’Illa Plana o de Nova Tabarca per ocupar-la i així evitar que l’illa servira de plataforma d’atac als pirates, que des d’allí assetjaven la costa alacantina. Aquest és el rerefons històric que mire de reproduir a la novel•la, més o menys fidel a la història real, però amb alguna petita llicència que n’afavoreix la trama. Sempre havia volgut fer una història sobre Tabarca però no va ser fins l’any passat, arran d’un viatge a l’Illa Plana amb els alumnes d’Altea, que hi vaig trobar la inspiració i el to, i també la trama de la història. Ara veu, per fi, la llum en format editorial i n’estic més que satisfet. Espere que agrade als lectors.

Una altra de moriscos

2011-09-14T09:04:00.000-07:00

“―Jo sempre he somiat, Tomàs, potser per millor fugir de lo que veia cada dia. Sempre he parlat amb el cel i amb s’aigo de ses fonts i ets rierols, amb ets vents... Encara que, de vegades, són ben ingrats amb aquells qui els estimem. Una vida nova. Creixerà an es mateix temps. Creixeran junts, perquè ara sé que també jo som terra sembrada per tu”. Aquestes paraules de Caterina il•lustren una part fonamental de la trama de Les veus de la vall, de Rafael Escobar. Caterina, filla d’una família mallorquina nouvinguda a la vall de Seta, al Comtat, i Tomàs, el fill del governador, s’enamoren. No obstant això, tots dos s’enfronten a la prohibició taxativa de la relació per part dels seus progenitors, per causa de les classes socials divergents a què pertanyen. Al darrere d’aquesta prohibició, però, hi ha secrets ocults, de caràcter històric, que expliquen el veritable origen del Tomàs, i els temors i les frustracions dels nous pobladors illencs. Ha passat poc més d’una dècada des de l’expulsió dels moriscos d’aquelles terres i el ressò de la seua presència encara és visible des del punt de vista material, i també espiritual. Són moltes les veus que se senten a la vall, i als cingles abruptes de les serres que l’assetgen ―un espai reclòs esdevingut escenari mut de la ignomínia i la tragèdia. El passat morisc hi és encara latent, doncs, a la vall; les ferides i les sagnies provocades en el moment de l’expulsió romanen intactes en la memòria, i la consegüent diàspora forçada cap al Magrib de milers de moriscs valencians és motiu de vergonya i dolor ―per a uns― i de remordiment i menysteniment ―per als altres.
Aquesta novel•la de Rafael Escobar és un dels millors testimonis de l’esforç de reconstrucció d’un episodi històric ocult o ignorat pels valencians, una època que no podem oblidar si volem conèixer els nostres orígens, una coneixença imprescindible per no repetir els estereotips que ara mateix tendeixen a veure els altres des de l’òptica de la xenofòbia i del racisme.
Després de l’11-S, sobretot, la imatge de l’islam ha quedat injustament malmesa i deteriorada. Veiem els musulmans amb por o amb recel, quan no amb menyspreu i odi. Aquesta novel•la ens ajuda a matisar aquesta òptica esbiaixada del món musulmà, a valorar-lo com pertoca i, també, a reconèixer els defectes i les mancances del nostre món d’Occident. Una novel·la històrica a tenir en compte.

En lloc segur

2011-08-25T04:58:00.000-07:00

En lloc segur, la darrera novel•la que Wallace Stegner va publicar abans de la seua mort, és un relat de caire realista sobre la relació d’amistat entre dues parelles d’amics –dos matrimonis– al llarg de més de tres dècades. La novel•la, no gens pretensiosa, ens proporciona un munt de reflexions sobre l’amistat, l’amor i, també, la literatura –especialment sobre la poesia– amb la generositat com a puntal que manté ferma la relació d’amistat entre les dues parelles. Són aquestes reflexions les que fan interessant la novel•la, i també l’entramat psicològic que sospesa les forces d’atracció –i de domini– entre les dues parelles –i a dintre també de cada matrimoni. L’admiració mútua, les febleses, els contratemps, els problemes de salut, els èxits i els fracassos, consoliden i refermen els lligams entre tots quatre, fins i tot i a pesar de les tensions i del desig de domini acaparador d’uns dels personatges, la Charity, el caràcter fort de la qual es projecta sobre el seu marit, en Sid, fins a extrems insospitats i un punt aberrants, i també sobre el destí dels seus amics, la Sally i el Larry. El fet, d’altra banda, que el narrador es confonga amb la veu del Larry, un escriptor de cert èxit, la fa encara més pròxima i atractiva, al meu parer. Llevat d’algun capítol una miqueta pesat –pense, sobretot, en el de la tia Emily–, la novel•la està molt ben escrita (i molt ben traduïda, cal dir-ho), i commou i toca la fibra del lector, especialment si ens atenem al vessant sentimental. Molt ben acollida per la crítica, aquesta novel•la ens dóna a conèixer en la nostra llengua un dels màxims exponents del realisme nord-americà de la segona meitat del segle XX.

A l'Orxa, una altra volta

2011-07-30T11:59:00.000-07:00

Hui he tornat a l'Orxa per la Llacuna, però fent el camí invers. Primer, anar a l'Orxa. I tornar a la Safor pujant per la muntanya fins arribar a la Llacuna, i d'ací fins a Villalonga i la Font, finalment. El camí, tot pujada fins a la zona de casetes de la Llacuna, com esperava. Des de dalt, unes vistes magnífiques del Comtat, d'un costat, i de la Vall de Gallinera, a l'altre. A les fotos, s'hi aprecia el Benicadell i el poble de L'Orxa, des del cim, camí de tornada cap a la Safor.

Els amics

2011-07-30T01:28:00.000-07:00

L’amistat és, potser, una de les variants de l’amor més noble i satisfactòria –i que no ens faça vergonya reconèixer-ho. L’amistat vertadera no demana gran cosa i, en canvi, ho dóna tot. És generosa, altruista, desinteressada. No exigeix horaris ni compliments, ni tampoc convencions i protocols absurds. Simplement, s’entrega sense demanar quasi res a canvi, per bé que agraeix tot allò que rep. Amb els amics de sempre poden passar anys i els llaços quedar inalterables. Un dia te’ls trobes i mamprens la conversa com si fóra ahir l’última volta que els vas vore. Amb els meus amics, em passa això, i n’estic molt agraït, i feliç. Són un tresor que espere que em dure tota la vida, perquè les amistats de veritat duren això, tota una vida. Gràcies!

Camí de l’Orxa, per la Llacuna de Vilallonga

2011-07-27T04:42:00.001-07:00

Ahir, de vesprada, vaig pujar a la Llacuna de Vilallonga d’una tacada. Ja hi havia anat fa un parell de mesos i coneixia el camí: sabia on i quan m’havia de dosificar per no haver de parar. El meu ritme és lentíssim, però. No sóc un professional, ni de bon tros. De fet, solen passar-me alguns companys ciclistes, que porten sempre unes màquines impressionats que quasi els fan volar. Però no tracte de competir amb ningú, sinó de gaudir de la passejada. Quin goig el camí que puja a la Llacuna. En un moment donat es veu Forna per darrere, direcció a la mar (a la foto, en la llunyania). Després, al cim, la Llacuna és plena de casetes. Continua el camí en ascensió fins que acaben les casetes i comença una carretera millor asfaltada, gens transitada, que porta a l’Orxa, a la comarca alacantina del Comtat. Després, un descens vertiginós fins al poble. Ahir vaig vore, sense exagerar, vora una trentena de perdius, sempre en grup, en família. Una es va quedar en una pedra, mirant-me, a dos metros de distància. Es veu que no estan acostumades a vore gent. Com són de vulnerables... Un caçador se n’haguera fet un tip, de caça, ahir. Millor deixar-les viure.

Portishead

2011-07-26T07:13:00.000-07:00

Després dels Arcade Fire, Portishead ha estat el grup que més ha sorprés al FIB d’enguany, el ja tradicional festival estiuenc de música de Benicàssim. Portishead és un grup de trip-hop format per Beth Gibbons, cantant i compositora, i el teclista Geoff Barrow. Foscos, enigmàtics, obsessius, nihilistes, decadents... Portishead indaguen en els vessants més tètrics, existencialistes, de la condició humana. Tenen una poeticitat plàstica quasi palpable, angoixant, desesperada. L’absurd i la retòrica reiterativa dels sons electrònics que fan servir en les seues composicions, farcides de percussió i elements cacofònics, doten la seua música d’un obscurantisme atroç. Defugen les convencions i la mediocritat dels bons costums per anar-hi més enllà, sempre a la recerca d’un món inexhaurible, sense límits. Minimalistes, tremendistes, marginals, amb una personalitat insubornable, exploren en l’escletxa que queda –en el buit– entre el so i el silenci. No sé per què, però l’actitud vital –o esmorteïda– de Beth Gibbons em remet a una altra intèrpret anglosaxona, la llegendària Anne Clark. No són poques les similituds entre totes dues compositores. “Third”, el darrer treball de Portishead, avala aquest tempteig de descripció crítica del grup de Bristol, format l’any 1991.

Foto: Beth Gibbons (Exeter, Devon, Regne Unit, 1965)

Terrorista, de John Updike

2011-07-26T04:12:00.000-07:00

Terrorista va ser una de les darreres obres de l’escriptor John Updike, un dels grans de la narrativa nord-americana, comparable als Paul Auster, John Irving, Philip Roth, Cormac McCarthy, Don DeLillo... Potser no tenia la fama d’aquests però gaudia del mateix prestigi, gràcies a la qualitat de la seua obra. Malauradament desaparegut ara fa dos anys, John Updike palesa en aquesta novel•la els seus millors dots com a escriptor. Va ser publicada el 2006 als EUA, i l’any següent a casa nostra, gràcies a l’encertada línia de traduccions que Bromera va encetar ara fa uns anys.
Terrorista ens conta la història d’Ahmad, fill d’una nord-americana d’origen irlandès i d’un egipci, al qual no coneix perquè va fugir de la llar familiar quan només tenia tres anys. És la història d’una recerca personal –sens dubte, l’ombra del seu pare el marca negativament. Ahmad sent la necessitat d’aferrar-se a alguna creença i troba en l’islam un possible sentit a la seua vida. Al voltant del personatge principal, hi ha una mare abandonada que juga a fer d’adolescent amb els seus amants, amb múltiples encontres fugissers que fracassen una vegada i altra, i el senyor Jack Levy, un jueu descregut, l’orientador educatiu de l’Institut Central on estudia Ahmad, que mira d’ajudar-lo tant com pot. És realment colpidor i despietat el retrat que fa Updike de l’American Way of Life. Updike sintetitza aquesta forma de vida en dues paraules: greix i ciment. En aquest sentit, l’escriptor de Pensilvània no s’està de criticar amb duresa el seu propi país –per bé que el redimeix tímidament cap al final del relat, argumentant a favor que, tot i el racisme latent, els Estats Units són, malgrat tot, un país acollidor, perquè hi tenen cabuda els irlandesoamericans, els afroamericans, els llatinoamericans i, fins i tot, els araboamericans. La caracterització que fa de la dona de Levy, la Beth, és també paradigmàtica entorn d’un dels problemes més preocupants dels americans, el de l’obesitat, que arriba a ser mòrbida en molts casos. Però el millor de tot és el retrat del procés de fanatització i d’assumpció del fonamentalisme islàmic per part del personatge principal, l'Ahmad. Llevat d’algun cap solt que no acaba de lligar bé amb la trama, com ara quan reapareix Joryleen en la vida d’Ahmad (un canvi de personalitat un punt radical), la resta de la novel•la és implacable. Potser en sobren algunes escenes, per reiteratives, però Terrorista és una novel•la que commou per moltes coses, com ara la descripció de la superpotència mundial, els Estats Units d’Amèrica, que va deixar de ser-ho de sobte i de manera dramàtica arran de l’11-S, per convertir-se com més va més clarament en un país vulnerable i, ara mateix, a punt de fer fallida econòmicament. Una nació que, atesa la conjuntura de crisi, fins i tot ha decidit no invertir més en la cursa espacial, i n’ha cedit la iniciativa als russos! Paradoxes de la història, al bell mig d’un segle XXI atroç, al qual alguns experts han batejat ja com “el segle del terror”. Mireu, si no, la recent matança esdevinguda a Noruega. N’hi ha per a plorar. Terrorista és, potser, el millor llegat de John Updike.

Radiohead / The King of Limbs

2011-07-23T03:54:00.000-07:00

El concert de Radiohead que hui ha retransmès el Plus, en l’estudi del programa From The Basement a propòsit del darrer disc de Radiohead, "The King of Limbs", m’ha deixat absolutament acaparat, trasbalsat, satisfet. Sens dubte, per al meu gust, Radiohead és el grup més original, autèntic, inexhaurible, vibrant, imprevisible, perspicaç... de les darreres dècades. No són els únics, per sort. Els mítics U2, per exemple, són comparables. I també ho són en alguna mesura els Coldplay, per bé que aquests em fa l’efecte que han perdut espontaneïtat, darrerament. "The King of Limbs" és un disc “difícil”. Costa d’entrar-hi, copsar la seua atmosfera un punt mística i desordenada, contradictòria i alhora genuïnament Radiohead, marca de la casa. Aquesta és, si més no, la primera impressió que fa "The King of Limbs". Si et detures una miqueta i l’escoltes amb més atenció, però, de seguida salta com una espurna l’esperit Radiohead. Aquesta és la principal virtut de la banda, que traspua un estil incomparable, autèntic, genuí, que es desprén de l’esforç que cadascun dels membres del grup imprimeixen en cada tema que componen o interpreten, en cada treball que fan, absolutament coherent i implacable. Experimentals, sempre suggeridors, màgics, eteris, intimistes... Radiohead no deceben. "The King of Limbs" és un disc amb peces redones: Codex, Separator i Lotus Flower són, per a mi, les millors. El disc, però, s’emmarca en el camí sense solució de continuïtat que la banda anglesa va encetar ja als anys vuitanta i, sobretot, lliga amb d’altres treballs seus similars, com ara “OK Computer” (1997) o “Hail to the Thief” (2003), i sobretot “In Rainbows” (2007) –al meu parer, el seu millor àlbum. No debades, Radiohead han continuïtat component més temes els darrers mesos: Supercollider i The Butcher, llançades en vinil, i Staircase, que hem pogut escoltar hui al programa From The Basement. Genials!

El valor escolar d’Enric Valor

2011-07-21T07:55:00.001-07:00

He tornat a la Universitat d’Alacant, després d’uns quants anys, a propòsit d’un curs sobre Enric Valor. De moment, va molt bé. Aquest matí, la conferència inaugural de Verònica Cantó, secretària de l’AVL, sobre l’escriptor de Castalla ha estat alliçonadora i didàctica. Després, hem tingut una excel•lent intervenció de Joan Antoni Montoya ¬ i dues companyes més, de les quals no recordé el nom- sobre activitats diverses en l’àmbit d’ESO, a partir de la seua experiència a l’IES La Mola de Novelda. I el mateix han fet, però a nivell d’escola, tres mestres del CEIP El Romeral d’Alcoi. Després del dinar, ara mateix assistim a una exposició sobre les TIC aplicades a Enric Valor. Encara ens queda la intervenció d’un contacontes aquesta vesprada i, demà divendres, fins al migdia la resta de les sessions. Un curs que permet conèixer diverses estratègies aplicables a l’aula. Val a dir que si Enric Valor coneguera de quina manera es treballa la seua vida i obra i l’interés que desperta en la comunitat educativa, estaria ben cofoi i satisfet. Valor ens va ensenyar el valor de les paraules, les paraules en valencià. Les paraules que ens fan ser com som, simplement valencians. No som el millor poble del món, com va dir un cretí ahir, ara ja sortosament fora de la cort, sinó la concreció única i irrepetible d’una manera de ser humana, com tantes altres que n’hi ha, igualment de respectables, riques i valuoses.

"A l'estiu, tot lo món viu"

2011-07-19T11:54:00.000-07:00

Ara gaudim de l'estiu. Els darrers dies hem fet tot d'excursions. Vam anar a Almoines a pujar al trenet nocturn, el xitxarra de què us vaig parlar no fa massa. Hi ha una associació que va muntar ara fa uns anys un trenet de joguina per a xiquets (i pares) en un jardí municipal, la seu de la qual es troba a l'esmentat Almoines, a la Safor, i que fa un recorregut -simulat, és clar- Gandia-Alcoi. També vam anar al Montdúver, en una pujada nocturna que s'organitza tots els anys. Des del cim de la muntanya, s'hi veia tota la costa fins a València, una vista increïble. També hem anat a Sagunt, gràcies a l'hospitalitat de l'amic Antoni Gómez i la seua amable família, que ens van mostrar la ciutat, amb un dels barris jueus valencians més importants, abans de l'expulsió... I gaudim també de la gastronomia, com podeu veure a les fotos: una paella valenciana feta per mi (homologable, tot i que reconec que no és gran cosa) i una ensaïmada portada directament de Mallorca per una amiga: gràcies! I és que, com diu el refrany, "A l'estiu, tot lo món viu".

De mica en mica s'omple la pica

2011-07-18T04:03:00.000-07:00

Gràcies a una col•lecció de novel•la negra que tinc del diari Avui –del temps en què es distribuïa també pel País Valencià, quina llàstima que desapareguera...– he pogut llegir un dels llibres més reeixits de Jaume Fuster, un clàssic. La novel•la de gènere ha estat, de fet, un dels reptes de la literatura en la nostra llengua. I al seu conreu i consolidació, hi van contribuir autors de la talla de Pedrolo, Torrent i l'esmentat Fuster, per dir-ne únicament els noms més afamats. Aquesta d’en Fuster és un exemple ben solvent de novel•la negra catalana. Amb una trama no gens estrafolària, i creïble, i amb un llenguatge directe i farcit de l’argot que els autors de l’època es van saber enxampar –i no era gens fàcil, això, en un àmbit en què estava quasi tot per fer– De mica en mica s’omple la pica entreté i rutlla per la pantalla mental del lector com la millor pel•lícula. La tasca, en aquest sentit, del malaurat Jaume Fuster va ser àrdua, i admirable. Mireu, si no, la quantitat de lèxic i girs expressius que el barceloní es va empescar per tal de fer versemblant la parla dels seus personatges: estintolar-se, pistrincs, pàfies, carretoina, caloio, xílings, garjola, calar, saragata, morma, mastegot, manefla, aglapir, trinxa, guillar, toixa, pirandó, pinyac... Una feinada, sí senyor. A aquesta tasca revitalitzadora i creadora de l’idioma, cal afegir-hi la contextualització de la trama en un espai pròxim, com ara la ciutat de Barcelona, sense privar-se d’expandir els fets per Itàlia, França i Suïssa. I la trama? Un jove es veu embolicat en una feina que en teoria li ha de proporcionar un bon feix de diners. Darrere la bicoca, però, hi ha tot un tinglado de diners evadits a l’estranger i l’intent de fer creure que una empresa està en fallida, i tot de treballadors sindicats que s’hi manifesten en contra. Pel mig, uns quants cadàvers i quatre escenes molt ben fetes, amb mastegots i colps de punys inclosos. Una obra sense grans pretensions que aconsegueix mantindre el lector intrigat fins la darrera pàgina. L’únic però que li he trobat a la novel•la és que resulta una miqueta enrevessada, pel que fa a la trama. Potser per això el novel•lista ens ho aclareix tot al final, per si de cas no n’havíem tret l’aigua clara. Una novel•la que paga la pena llegir.

En estrany lloc

2011-07-15T01:05:00.000-07:00

Eres alta i esvelta com ombra d’espígol,
la tendresa et vessava turgent per les anques.
Com un fruit saborós, dolça i agra aleshores,
menorquinament llesta espantat et volia.

Eres bruna i de cos fimbrejant. Conjuraves
la bellesa d’un vers que no m’és dat conèixer.
Gira-sol vellutat, moixonia d’escuma,
seductorament dona esquinçaves l’insomni.

Desgastat de pensar-te amb enyor en zel torna,
pels grisencs mostradors d’aquest març fred i esquiu,
la mirada a cercar, plena d’anys, els teus ulls.

Amb nostàlgia veu, pura d’heura i atzar,
vagarós esdevín la tristesa d’Orfeu,
mentre sona retxat el vell disc de l’absència.

Ponç Pons: Desert encès, Quaderns Crema, 2a edició revisada, Barcelona, 2011

"Go Slowly", Radiohead

2011-07-13T20:00:00.000-07:00

Over here
Come slowly
Come slowly to me
I've been waiting
Patient
Patiently
I didn't
But now I can see

That there's a way out
That there's a way out

That there's a way out
That there's a way out
That there's a way out

La solitud dels nombres primers

2011-07-13T14:10:00.000-07:00

La solitud dels nombres primers, de Paolo Giordano, és, bàsicament, la història de l’Alice i d’en Mattia. Tots dos, marcats per alguna mena de tara psicològica, es veuen irremeiablement atrets, com destinats a trobar-se, i alhora impel•lits a separar-se l’un de l’altre –una relació tan extreta i pròxima com tenen, en matemàtiques, precisament els nombres primers, d’ací el títol del llibre. Això almenys és el que ens fa creure l’autor al llarg de la novel•la. Una història d’amor i desamor alhora, d’encontres i desencontres que, a la fi, Giordano resol de la millor manera –i que no revelaré per si el lector està interessat a llegir-se-la. Ja als darrers capítols, l’Alice formula el seu raonament entorn dels lligams que creu que l’uneixen de manera irreversible a en Mattia. I, tot seguit, quan menys t’ho esperes, després de nou anys de separació (!), l’Alice aconsegueix que en Mattia torne de l’estranger per intentar allò que havien deixat estar –o que ell havia tallat per seguir la carrera universitària que volia emprendre, que és el que realment li importa en la vida, obsessionat com està per les matemàtiques. I, llavors... El final és tan efectista com previsible. No és aquest, però, el pitjor defecte de la novel•la. Al meu parer allò que la fa una miqueta ensopida és que resulta forçada i poc creïble, perquè realment la relació entre els protagonistes mai no havia estat profunda abans de la separació, sinó més aviat fruit de la inexperiència, la qual cosa precipita, almenys en part, la partida d’en Mattia. A més, hi ha la caracterització quasi caricaturesca dels personatges. Gairebé tots –i no n’hi ha molts– són extremats, tocats per alguna minva. En Mattia és un geni en matemàtiques, però és nefast per a les relacions socials, gairebé autista; i l’Alice, a més de coixejar d’una cama, després d’un accident en la neu, pateix anorèxia. La resta de personatges tampoc no es queden curts: en Denis, homosexual frustrat enamorat d’en Mattia; la Viola, una maniàtica; la germana d’en Mattia, deficient; els pares dels protagonistes tampoc no arriben a ser normals del tot; en Crozza, un solitari trist, i en Fabio, algú que fuig quan l’Alice més el necessitava... L’escabrositat de la fauna personatgística d’aquesta novel•la arriba a exasperar el sofert lector. Un lector que ha d’aguantar estoicament la parsimònia insulsa i somorta dels esdeveniments, ja que, en realitat, no passen grans coses i la crossa psicològica en què sembla que l’autor basa la “trama” arriba a provocar tedi i, si m’apureu una miqueta, fàstic. Més enllà de les comparacions i les al•legories, encertades, que l’autor fa entre les matemàtiques i les situacions i la psicologia dels personatges, i d’un intent novel•lístic que cal reconèixer, sobretot si tenim en compte que es tracta d’una opera prima, aquesta novel•la no acaba de reeixir del tot, a pesar de l’èxit que va tenir en el seu moment –i que no arribe a copsar del tot. Potser m’equivoque...

El ferrocarril Alcoi-Gandia i el Xitxarra

2011-07-11T12:14:00.000-07:00

Hui, un passeig en bici per l’antiga via de ferrocarril que unia les ciutats de Gandia i d’Alcoi, ara ja desapareguda. És una ruta que aprofita el traçat absent de la via i que, en bici o caminant, és molt agradosa. El camí és bastant costós en alguns trams, perquè la pedra és dura i ben sovint es troba solta, i direcció a l'Orxa és de pujada pràcticament tot el temps. Però fa goig recórrer aquesta antiga via de tren, construïda a finals del segle XIX per la companyia anglesa Alcoy and Gandia Railway and Harbour Company Limited, per al transport de primeres matèries i de productes industrials d’aquelles comarques, principalment tèxtils i siderúrgics. Aquelles matèries tenien en el port de Gandia la seua eixida comercial natural. Però també el feia servir la gent. Conten que el Xitxarra, així era conegut el tren, anava tan espaiet, que n’hi havia que baixava amb la locomotora en marxa, pixava i tornava a pujar. Conegut com «el tren dels anglesos», aquest ferrocarril va funcionar durant 76 anys fins que el 15 d’abril de 1969 va fer el seu darrer viatge. La baixa rendibilitat el va condemnar. Ja fa quatre dècades que no funciona, però en queda el traçat i molts vestigis arquitectònics que en donen testimoni, la majoria en un estat profund d’abandó: els pilars dels ponts desapareguts, les estacions, els dipòsits d’aigua... Un recorregut amb un paisatge natural molt atractiu, ple de baladre i animals (fardatxos, conills, perdius, garses...), i amb la remor tranquil•la del riu Serpis sempre present, desfilant entre els penya-segats i el congost que comunica tímidament les comarques del Comtat i de la Safor. Si en teniu oportunitat, vingueu i feu una passejada pel ferrocarril Alcoi-Gandia.

Morning Runner

2011-07-07T23:21:00.000-07:00

Avui m’he despertat ben d’hora, matí, i me n’he anat amb la bici, a fer la meua ronda particular per la Safor: La Font-Oliva-Gandia-Almoines-Beniarjó-Potries-Vilallonga i la Font. Durant el trajecte m’he trobat un munt de corredors i m’ha vingut a la memòria un grup britànic el nom del qual té a veure amb el fet de córrer –o pedalar– de bon matí. Morning Runner va ser un grup de rock alternatiu el primer i únic àlbum del qual, Wilderness Is Paradise Now (2006), va ser una sorpresa en el món de la música. Aclamat per la crítica, el single "Burning Benches" va agafar una embranzida inusitada en les llistes musicals del Regne Unit. Tot el disc és una delícia sense parió. Una d’aquelles peces úniques, compostes i escrites en un moment dolç, deixades per sempre, com una empremta indeleble, en la memòria musical dels qui vam tindre la sort de conèixer-los tot just quan naixien, per desaparèixer després en un tres i no res, com una flama dolorida i intensa que s’extingeix de sobte. Abrandat, passional, arrauxat, esplèndid, sensual però no cursi, entusiasta, extrem, memorable... Wilderness Is Paradise Now és un disc per recordar. Sentiu, el tall esmentat adés, "Burning Benches", o, també, per exemple, “Be all you want me to be”, “The great escape”, “It’s not like everyone’s my friend”, "Oceans"...

Final de curs

2011-07-06T14:12:00.000-07:00

Tenia pendent un post sobre el final de curs. Aquest ha estat un curs molt especial. Un any a l’IES Ifach de Calp m’ha deixat un gust molt dolç. He conegut gent meravellosa, companys i companyes que han estat molt generosos amb mi, i espere haver-los correspost com pertocava. Dues companyes del departament de Valencià, Sílvia i Maria, van posar L’home de Melbourne de lectura obligada als de 1r de bat, sense que jo els diguera res. El dia que vaig anar a xerrar amb els alumnes vaig gaudir d’allò més, i especialment vam gaudir quan em van preguntar sobre com em vaig inspirar per escriure la famosa escena de la banyera... Vam riure molt. També agrair-li al pt Salva perquè va fer treballar els alumnes sobre el llibre Raspall. Què més puc demanar? I, com no, agrair-los als alumnes de 4t-A, els meus tutorands, el detall de regalar-me un bolígraf preciós i un targetó de felicitació i agraïment. Ha estat una sort treballar per a ells. L’any que ve més. Bon estiu!

Comprometeu-vos!

2011-07-06T00:33:00.000-07:00

Aquesta pintada que he pogut fotografiar a Vilallonga de la Safor ens adverteix que més enllà de la situació conjuntural de la crisi econòmica el que realment no va bé és “el sistema”. Em pregunte, però, a quin sistema es refereix aquest eslògan. No pot ser un altre que el capitalista, perquè del comunisme aplicat ja en queda poca cosa i el socialisme fa fallida per tots els costats... Bé, la matèria econòmica lligada a la política és ben complexa i no es tracta de jutjar ara els “sistemes” possibles de vida –jo no m’hi veig capacitat, la veritat. El que sí que cal reconèixer és que ara com ara, en un món teòricament avançat, les desigualtats socials, personals i comunitàries, s’han accentuat fins al paroxisme -i la vergonya. Al llibre Comprometeu-vos!. Converses amb Gilles Vanderpooten, Stéphane Hessel deixa ben clara aquesta ignomínia: “El món desestabilitzat en el qual vivim des de la crisi mundial –desestabilitzat pels grans depredadors de l’economia mundial financeritzada–, aquest món és odiós. Cal transformar-lo tan ràpidament com es pugui en un món en què la justícia, la igualtat per a tothom, la llibertat per a tothom puguin tenir-hi el seu fonament ”. El llibret de Hessel no descobreix la sopa d’all, però palesa i insisteix en què si no fem un canvi de paradigma, el món ens serà com més va menys habitable, i el benestar per a tothom impossible. Les darreres manifestacions díscoles del 15-M apuntaven també envers aquesta evidència. Ens cal, doncs, un canvi mental, individual i col•lectiu, que ens permeta de viure amb convivència harmoniosa amb el proïsme, i també amb el planeta. De nosaltres depén, en gran mesura, el futur de les generacions que vindran.

Arròs al forn

2011-07-05T05:48:00.000-07:00

Per fi vacances! Lectura, escriptura, música, piscina, platja, bicicleta, esport... i arròs al forn i meló d’Alger per dinar. Boníssim! Quina alegria! Feia temps que no feia un arròs al forn a l’estil de ma mare, de l’Horta de València, amb tomata, botifarres de ceba, costelletes de porc, una cabeça d’alls, cigrons (que no hi he posat, quin despiste: la pròxima volta). M’ha eixit boníssim! Els meus fills m’han felicitat i tot. He de cuinar més, i més variat, a partir d’ara. He de recuperar el terreny que havia perdut per deixadesa. Paga la pena cuinar. T’ho menges més a gust i tot. Ho aprecies més. Ja estic pensant que un dia d’aquests podria fer també “ensaladilla russa” (per què li diran russa?). Bon profit!

“Let England Shake”, de PJ Harvey

2011-07-04T05:57:00.000-07:00

Tercera vegada que sent “Let England Shake”, el darrer disc de PJ Harvey, una cantautora anglesa que podríem encabir, si fa no fa, dins de l’estil indie (em permetreu les etiquetes, per entendre’ns), en l’òrbita d’un Peter Von Poehl o del millor Lloyd Cole solitari. Entre el minimalisme i la desesperació acústica i sentimental, sembla que darrere l’aspecte d’indolència i continguda serenitat de PJ Harvey, s’hi amaga una ànima turmentada, colpejada una vegada i altra pel dolor, i l’existència. Aquesta és, si més no, la impressió que em fa el darrer disc de PJ Harvey (o potser sóc jo qui hi projecta aquestes sensacions quan sent la seua música). Sia com sia, hi ha malenconia i passió exacerbades en aquest “Let England Shake”, tot i que Harvey se les enginya per dissimular-les. En definitiva, un disc que no deixa indiferent, la millor virtut del qual és la de la indagació i l’experimentalisme estètic permanents. Suggeridor, transgressor, colpidor, encoratjador, fascinant, trencador... aquest disc ens permet somniar encara enmig d’un món com més va més ensopit, més pusil•lànime, més cruel. “Let England Shake” és del tot recomanable.

Nius

2011-06-19T06:40:00.000-07:00

Nius, de Pep Coll planteja una situació extrema en què els múltiples protagonistes d’un càmping dels Pirineus es veuen involucrats, com a víctimes, en una gran catàstrofe. Un fet trasbalsador que el lector no sap ben bé si serà natural o provocat per un atemptat terrorista –i que no revelaré per si algú vol llegir la novel•la de l’autor lleidatà. El més interessant de Nius –a banda de la prosa, que flueix de manera natural i mesurada, sense estridències– és la manera com Pep Coll dosifica la trama de la història: a poc a poc i des de l’òptica de cada campista –d’ací el títol, Nius. Així, ens trobem gent de tota mena, com sol passar en qualsevol càmping. Des d’una parelleta jove d’escocesos fins a una d’homosexuals, els nicaragüencs que treballen en el càmping, uns jubilats francesos, un matrimoni valencià amb els seus fills, fins i tot un home i una dona terroristes, etc. I també, alguns animals protagonistes que viuen en el càmping o que el sovintegen: un tòtil (un amfibi), una rabosa, una parella de caderneres, una papallona, una espècie particular de formigues. Aquests animals protagonistes hi aporten una perspectiva curiosa i original, distanciadora respecte de la megalomania humana. L’atzar, capriciós, acabarà per bescantar els protagonistes cap a la vida o la mort. Ben significatius i encertats són els comentaris que fan els personatges a propòsit dels temes més variats. L’autor palesa en aquests comentaris una capacitat d’empatia desideologitzada molt lloable. El final, amb una càrrega simbòlica o metafòrica ben clara, agradarà o no al lector, però tampoc no el revelaré. Nius és una bona novel•la.

Lectures morisques

2011-06-05T00:33:00.000-07:00

Ja fa quatre-cents anys que els vam expulsar de les nostres terres, i no crec que haguem fet les commemoracions i els actes de contrició que es mereixen. Els moriscos eren habitants anteriors a la nostra arribada i els vam fer fora perquè feien nosa. Eren difícils de doblegar, les seues conversions al cristianisme eren impostades i, a més, suposaven una incomoditat per a un regne que es volia únicament cristià. Neteja ètnica avant la lettre, vaja. És veritat que n’hi hagué que s’hi va oposar, a l’expulsió, per convicció o simplement perquè sabien que les conseqüències econòmiques de l’èxode serien nefastes –com, efectivament, va succeir quan es va consumar. La veritat, però, és que, finalment, un terç dels valencians que habitaven l’antic Sarq Al-làndalus van ser deportats a la força fins a Barbaria, a la costa nord-africana.
Dues lectures d’autors valencians recorden aquells fets des de perspectives diferents, però igualment vàlides: El guardià de l’anell (Tabarca), de Vicent Pascual, i El cavall verd (Edicions del Bullent), de Joaquim Borrell.
La primera, El guardià de l’anell, adreçada a un públic adolescent (però que pot ser llegida perfectament per un adult, com ben sovint passa amb la bona literatura juvenil), conta la història d’un noi català que arriba a la Valldigna a estiuejar i amb la intenció de tancar una investigació de l’època morisca que va encetar el seu pare, ja mort. La seua ànsia de saber el portarà, de retruc, al descobriment d’un País Valencià inèdit per a ell, i també a l’amor. Una novel•la molt ben construïda estructuralment que es fa de molt bon llegir.
El cavall verd, de Joaquim Borrell, en canvi, explota més encara el vessant històric situant-nos tot just en l’any 1609, a punt de publicar-se el decret d’expulsió, i a les comarques de les Marines. S’hi constata a la perfecció tots els processos i els interessos que menaren els poderosos –sobretot a l’Església Catòlica, coadjuvada per la “Santa” Inquisició– a la xenofòbia i a l’odi viscerals contra un poble pacífic i sotmès al jou de l’explotació, i a l’anorreament. Hi ha, en el llibre de Borrell, una història amorosa que, al meu parer, podria haver explotat més, i una recreació un punt excessiva, trobe, pel que fa al vessant bèl·lic, a les batalles, segurament donat per l’afany d’exhaustivitat de l’autor (no debades, és notari). Però la història està molt bé, és entretinguda i dóna compte de com vivien els nostres predecessors valencians, i de què van sentir quan van ser extirpats de la seua terra.
Dues obres digníssimes, doncs; dos clàssics de dos autors valencians sobre uns fets històrics que es mereixen una major atenció per part de les autoritats, i també de tots els valencians.

Heus ací un fragment ben eloqüent de la novel•la de Borell:
“Ens temíeu per ser diferents i, com que no poguéreu assimilar-nos, volíeu fer-nos desaparèixer. [...] us advertisc que els pobles es formen en les arrels de la història, molt més profundes del que una ordre injusta té possibilitat d’esborrar. Encara que cregueu que ens heu suprimit, seguim entre vosaltres i hi seguirem.”

La foto és del castell àrab de Forna, L'Atzúvia, Marina Alta.

Eros és l'escriptura, d'Antoni Gómez

2011-05-27T15:05:00.000-07:00

Dimecres, vàrem presentar a Sagunt Eros és l’escriptura. La literatura com a estimulant vital, d’Antoni Gómez. Hi vàrem participar Albert Forment, historiador; Quico Fernández, professor de literatura; Vicent Olmos, editor; el mateix autor, el periodista Toni Gómez, i jo mateix.
Antoni Gómez respon als millors paràmetres per poder dir-se amb tota tranquil•litat, i en majúscules, crític. Pot considerar-se crític, se’n pot dir amb total tranquil•litat i sentir-s’hi sense vergonya, perquè ha paït a la perfecció els a prioris d’aquesta tasca tan àrdua com valuosa, com és la de la crítica. Toni té totes les virtuts i les qualitats necessàries per exercir la crítica en els papers de premsa: al suplement "Posdata" del diari Levante, a Caràcters, etc. Estem davant d’una persona que fa de guia imprescindible per a un lector que s’interessa pels llibres comentats des de les pàgines volàtils de la premsa i dels suplements setmanals. En el professional que és Antoni Gómez, hi trobem el rigor d’un lector avantatjat, amb un bagatge de múltiples lectures que li permet de discernir entre les paraules balbes i els mots precisos, entre l’obra espúria o prescindible i la peça sublim o duradora. Els comentaris que fa Toni a propòsit d’una obra en concret posen, ben sovint, l’objectiu sobre els aspectes que més en destaquen, d’una obra: hi apunten amb precisió i fan diana. De vegades, són un toc d’atenció sobre un biaix determinat d’un llibre; d’altres, ens criden l’atenció o reivindiquen un autor menyspreat o, simplement, oblidat. Toni se centra en els autors, però també en el context i en els companys de generació de cadascun dels escriptors que comenta. Fa reflexions pertinents o posa el dit a la nafra quan es tracta d’enderrocar les estúpides jerarquies genèriques. Des de l’honestedat que el caracteritza, Toni mai no s’està de dir la seua d’una manera argumentada i educada, fins i tot quan els comentaris que fa detecten alguna mancança en una determinada obra. Si el comentari és negatiu, no obstant això, encoratja l’autor a introduir-hi una esmena, una correcció que farà possible una millora substancial de l’obra en qüestió en ulteriors edicions, o una millora d’una altra obra posterior del mateix autor. El to predominant en l’obra crítica de Toni Gómez, però, és de celebració, positiu, de valoració de la feina feta, de reconeixement del treball d’un autor.
Per les pàgines del recull Eros és l’escriptura passen alguns dels millors autors contemporanis, autòctons i universals. L’inventari és ben copiós i ben suggeridor, gairebé innombrable.
Aquest llibre palesa, potser, el més important de tot: que l’autor avantposa la voluntat de viure a la dèria d’escriure; “La literatura com a estimulant vital”, com molt encertadament diu el subtítol del llibre, i també a l’inrevés, però sempre amb la vida com a prioritat absoluta, com a objectiu insubstituïble.
Cal dir que el millor de Toni Gómez és la seua honestedat, el seu rigor, el seu amor incondicional per la literatura, la seua tendència a la felicitat, pròpia i aliena, que han fet possible una obra crítica seriosa i atractiva alhora, una obra que traspua el millor d’Antoni Gómez.

La revista Espai del Llibre arriba al número 13!

2011-05-17T07:11:00.000-07:00

Una vegada més, hem aconseguit traure un altre número de la revista Espai del Llibre, possiblement uns dels estendards més notables de les anomenades Comarques Centrals Valencianes: la Marina Alta, el Comtat, l’Alcoià, la Costera, la Vall d’Albaida i la Safor. Una revista dels llibres que es publiquen en aquestes comarques.
L’editorial reflexiona sobre la importància de la música tant a les Comarques Centrals Valencianes com a tot el País Valencià i de la necessitat d’un major recolzament pressupostari per part dels poders públics. L’article de portada, de Josep Sendra i Piera, aprofundeix també sobre aquest tema cabdal, tot repassant quines són les manifestacions musicals típiques valencianes, com ara la dolçaina i el tabal, el quartet de corda, les danses, les bandes populars. I, encara, Lluís M. Segrelles ressenya el llibre En clau de festa. Aproximació a l’evolució de la música en el cicle festiu valencià, de Francesc Oriola.
S’hi inclou també un ampli reportatge sobre l’Institut d’Estudis Comarcals de la Marina Alta (IECMA), amb motiu del 25è aniversari del seu naixement, i una entrevista a Joan Ivars, que en fou el primer director. Com sempre, el número fa seguiment de les novetats bibliogràfiques i discogràfiques publicades per les diverses institucions que integren les CCV, i d’altres editorials comercials que hi estan vinculades o que publiquen llibres d’autors o premis d’aquestes comarques. El número es completa amb un sentit homenatge a Enric Valor.
Les diverses institucions comarcals que integren la XIEC (Xarxa d’Institucions d’Estudis Comarcals), reparteixen la revista entre els seus socis, però també es pot adquirir de manera gratuïta en algunes llibreries de les CCV. La revista no seria possible sense aquestes institucions, ni tampoc sense la gent que hi està implicada, tant la que forma part de l’equip de redacció com dels col·laboradors. A tots els vull donar les gràcies públicament. I fins al proper número!

La foto que il·lustra el número 13 de la revista Espai del Llibre correspon a una banda de música valenciana de primeries del segle XX. (Font: Arxiu de la Federació de Societats Musicals de la Comunitat Valenciana)

2011-05-14T07:21:00.000-07:00

Hi ha instants molt bonics, entranyables. Malgrat la barbàrie i la misèria polítiques que vivim al País Valencià, hi ha encara una escletxa per on s'escolen els moments feliços. Això és el que ens va passar ahir a Otos. Hi vam anar perquè a Ca les Senyoretes, un restaurant-hotel molt recomanable situat al peu mateix del Benicadell, hi havia la presentació de dos llibres i d'un CD. Es presentaven un recull de narracions de Manel Alonso, Els somriures de la pena, i un poemari de Francesc Mompó, De la fusta a l'aigua; i el CD de Carles Pastor, Els Ulls de Bob: tot de cançons de poetes valencians actuals. Al marge de la qüestió merament cultural, vam poder gaudir de la conversa i de les bromes amb els nostres autors i els assistents a la presentació. I vam beure una miqueta, tot cal dir-ho, i vam menjar molt bé. Vam passar una vesprada-nit molt agradable. Sens dubte, aquestes estones ens ajuden a tirar avant, i a estimar-nos la vida com si encara n'esperàrem molt més, com si encara fórem jóvens i discretament ingenus. Si no ens els poguérem permetre, aquests instants, no sé què en faríem, de nosaltres. Vida i literatura, per aquest ordre: per mi una combinació perfecta.

La vida interior de Martin Frost

2011-05-09T08:45:00.000-07:00

Martin Frost és un novel•lista que es retira una temporada en una casa de camp d’uns amics, als afores de Nova York. Quan es desperta, es troba al seu costat una dona desconeguda que assegura que és una neboda dels amics de Martin (no ho és, en realitat), a qui li sorprèn igualment trobar-se l’escriptor en el mateix llit. Martin, en principi contrariat i fins i tot fastiguejat per la presència de la dona, perquè vol estar sol, acaba enamorant-se’n, tot encetant un procés creatiu sense precedents. La dona li inspira i, en pocs dies, elabora un relat d’una trentena de pàgines, el millor que n’ha fet mai. Però, alhora que enllesteix la seua narració, la dona emmalalteix fins que mor. Quan Martin se la troba en el llit, erta, engega un procés de reversió que consisteix a llançar al foc les pàgines del seu relat, inspirat per la dona que “algú” li ha enviat. Miraculosament, la dona reviscola i, quan s’adona del que ha fet el “seu” escriptor, li ho retrau...
Protagonitzada per David Thewlis (que li té una retirada innegable al malaurat Fernando Fernán Gómez) i Irène Jacob (la protagonista de Red, de la trilogia de Krzysztof Kieślowski), La vida interior de Martin Frost és una meravellosa al•legoria sobre el procés creador i les muses que l’inspiren. Aquesta pel•lícula –i llibre– de Paul Auster és també, o sobretot, una història d’amor difícil en què els protagonistes es veuran obligats a interrompre la seua relació, però no del tot: Martin pot sentir la dona desconeguda, i fins i tot pot parlar amb ella, però no la pot veure, si més no des del moment que es veuen obligats a separar-se. En definitiva, es tracta d’una al•legoria sobre el procés creatiu en què al final primen la vida i els sentiments amorosos per sobre de la creació literària.
Auster ha fet un treball bastant digne, des del punt de vista fílmic; tot i que la pel•lícula decau en alguns moments, sobretot a partir de la segona part. A estones, resulta una mica absurda, també. Caldrà llegir el llibre i valorar aquest títol. La pel•lícula, almenys, incita a la lectura. Només per això ja paga la pena.

El Bloc de la Font

2011-05-06T00:23:00.000-07:00

Ja ha començat la campanya electoral, amb la notícia estrella que, finalment, Bildu sí que es podrà presentar a les eleccions. Crec que és un triomf de la democràcia. O és que no tenen drets milers i milers de ciutadans bascos de tindre representació parlamentària a Euskadi? Sobretot si tenim en compte que s'han manifestat clarament contra la violència i per una solució pacífica al conflicte...

Ací, en terres valencianes, i al poble, també ha començat la campanya. Ahir vam sopar els del Bloc a la plaça dels Xorros. Immediatament després, vam començar a penjar cartells per alguns punts claus de la Font. Al Bloc de la Font respirem un clima de franc optimisme. El nostre candidat a l'alcaldia, Miquel Fuster, juntament amb Ferran Millet, han desenvolupat una encomiable tasca d'oposició a la desastrosa gestió de l'alcalde actual. Han treballat moltíssim i això el poble ho ha d'agrair per força. Ara presentem una llista molt il·lusionant a les eleccions municipals. A la gent amb experiència s'hi suma la gent jove, hòmens i dones que ens creiem el poble i el País Valencià. Crec sincerament que els d'enguany seran els millors resultats del Bloc a la Font d'en Carròs.

Fi

2011-05-02T03:40:00.000-07:00

S’acaben les vacances. Ha estat la Pasqua més casolana i alhora estranya dels darrers anys. En qualsevol cas, memorable, inoblidable, per moltes raons. Sense fer grans coses, hem sentit la vida intensament, en comunió absoluta amb la natura, i amb el rerefons sempre benvingut i inaudit de la primavera, que ha esclatat amb força, a pesar de la pluja. Ahir, vam anar Jordi i jo a la font de la Reprimala (en obres, com es pot veure), a Villalonga, en bicicleta, un passeig molt agradable. A la vesprada i nit, tota la família a la platja de Gandia. Hi havia mercadet “medieval”, actuacions de carrer i un concert d’un grup català que cantaven només temes d’ABBA, el mític grup suec que van causar furor als anys setanta. Ho vam passar molt bé. Ara serà molt dura la rentrée... Potser més dura que mai

Andana editorial

2011-04-26T11:47:00.000-07:00

Ahir vaig dinar amb un amic, un jove editor d’Algemesí que en molt poc de temps, escassos mitjans, nimi personal i, això sí, bona cosa d’il•lusió, molta voluntat i empenta, ha aconseguit erigir una editorial en valencià digna de menció, comparable i perfectament homologable amb qualsevol editorial de llarga i consolidada trajectòria. Andana editorial (www.andana.net) és obra de Ricard Peris i darrerament ha tret al mercat una sèrie de novetats que cal tenir en compte i destacar. Mireu, si no:

Poemes per descobrir el món, de Miquel Juan García i dibuixos de Cristina Duran
Fora de joc, de Vicent J. Climent i dibuixos de Rafa Morata
Musiqueries, de Dani Miquel el cantacançons
La princesa Ratolina, adaptació de Dani Miquel i dibuixos de Jaime Espinar
Perdut i trobat, d’Oliver Jeffers

Per favor, entreu a la pàgina d’Andana editorial: www.andana.net.

Isaac Asimov: ciència-ficció en estat pur

2011-04-25T01:22:00.000-07:00

ELS 11 CONTES D’AQUESTA ANTOLOGIA SÓN LA MILLOR MANERA DE CONÉIXER EL MÓN D’UN CLÀSSIC DE LA LITERATURA, ISAAC ASIMOV, CONSIDERAT UN DELS PRECURSORS DEL GÈNERE DE LA CIÈNCIA-FICCIÓ. ORDINADORS, ROBOTS I HOMES SÓN ELS PROTAGONISTES EN PERMANENT CONFLICTE D’UNS CONTES EN QUÈ LA INTEL•LIGÈNCIA ARTIFICIAL I ELS AVENÇOS TECNOLÒGICS POSEN EN QÜESTIÓ LA PRIMACIA DE L’ÉSSER HUMÀ EN UN MÓN COM MÉS VA MÉS COMPLEX, MÉS INCOMPRENSIBLE I MÉS PERTORBADOR. AQUEST RECULL DE CONTES ENS PERMET D’ENDINSAR-NOS AMB GARANTIES EN L’UNIVERS D’ISAAC ASIMOV.

Isaac Asimov està considerat –juntament amb Robert A. Heinlein i Arthur C. Clarke– el pare de la ciència-ficció. De tots tres, però, és, sens dubte, el més conegut i popular, i el més llegit. I això es deu al seu mèrit com a escriptor, al seu estil amè, configurat a partir de trames directes, que defugen les descripcions que no hi aporten res i dels prolegòmens estèrils. Asimov va al gra de la història des de l’inici fins al desenllaç en les seues narracions, siguen contes o novel•les. Amb això es va guanyar el retret, per part dels crítics malvolents, d’escriptor fàcil, descurat, que prima el contingut per sobre de l’estil, una llufa tan desmesurada com injusta, val a dir, si ens atenem a la seua literatura. Autor de més de cinc-cents títols publicats, entre contes, novel•les i assajos de caràcter científic, Isaac Asimov és un clàssic indiscutible en l’àmbit de la ciència-ficció, i un precursor del segle en què vivim, un visionari que, com en el cas de Juli Verne, es va avançar als progressos i als esdeveniments tecnològics del nostre temps.
La seua força narrativa i el seu èxit entre els lectors del gènere de ciència-ficció es deuen, en part, a la seua mestria com a contador d’històries, i a la seua imaginació enlluernadora i quasi il•limitada; però també a la seua sòlida formació acadèmica i científica. Llicenciat en química, en ciències i arts, doctorat en filosofia i en bioquímica, va fer classes a la Universitat de Boston i, a més, es va poder dedicar a la seua passió: escriure històries de ficció en què la ciència i el coneixement –que tant estimava– no es deslliguen mai del component moral, tan important per a l’autor com els primers. Potser aquesta barreja entre saviesa i ètica ha estat la fórmula infal•lible que ha convertit Asimov en un clàssic de la literatura universal de tots els temps.

LES QUATRE LLEIS DE LA ROBÒTICA

Asimov va basar bona part de les seues històries futuristes o de ciència-ficció en tres principis indefugibles:

1. Un robot no pot fer mal a cap ésser humà ni pot permetre que un ésser humà prenga mal per la seua inacció.
2. Un robot ha d’obeir les ordres dels éssers humans, excepte si entren en conflicte amb la primera llei.
3. Un robot ha de protegir la seua pròpia existència sempre que aquesta protecció no entre en conflicte amb la primera o la segona llei.

És a partir d’aquestes tres lleis de la robòtica que Asimov organitza els seus relats. Perquè aquestes tres lleis, aparentment incontestables, entren en contradicció permanent en la vida real, plena de matisos i de situacions difícils d’ajustar o d’adequar als principis que han de regir la vida en societat entre els robots, els ordinadors i els homes. L’harmonia esdevé, en aquest sentit, pràcticament impossible perquè la realitat és complexa i, a mesura que Asimov desenvolupa o amplia noves situacions, aquesta complexitat augmenta. Fins al punt que l’autor se’n planteja una quarta, la llei zero:

0. Un robot no pot fer mal a la humanitat ni permetre que la humanitat prenga mal per la seua inacció.

Aquesta llei zero, però, no farà sinó incrementar més encara la dificultat i la irresolubilitat de les situacions entre robots/ordinadors i els homes, amb la qual cosa les narracions d’Asimov guanyaran literàriament, per la intriga i el dilema moral acumulats, per la complexitat intrínseca de les històries, que les fa més subtils, més suggeridores, més atractives per al lector.

L’ANTOLOGIA DE CONTES D’ASIMOV

L’antologia de contes d’Asimov que ofereix Bromera desenvolupa, principalment, aquesta cruïlla de principis morals –les quatre lleis de la robòtica– que condicionen les situacions en què es troben homes, ordinadors i robots. És una bona tria que captarà de seguida l’interés d’un lector afeccionat a la ciència-ficció, però també cridarà l’atenció i satisfarà a un lector general, precisament per les situacions conflictives que s’hi plantegen.
El debat moral –el conflicte– es dóna, per exemple, quan xoquen l’interés d’una majoria insulsa i improductiva amb el d’un únic o uns pocs individus extraordinaris. En alguns contes d’aquesta antologia –com és el cas de La tria– és difícil resoldre aquesta mena de conflictes sense que s’hi produïsquen danys col•laterals.
La principal font de discrepància, però, l’essència dialèctica que planteja intel•ligentment Asimov en aquestes narracions, rau en l’ànsia per humanitzar-se que les màquines (robots i ordinadors) acaben per sentir d’una manera obsessiva. I aquesta ànsia esdevé una necessitat prioritària que entra de ple en conflicte amb les quatre lleis i que, en conseqüència, posa en perill la mateixa existència i supremacia dels éssers humans. És ací on els relats d’Asimov guanyen en modernitat, en interés, i esdevenen icones i models narratius d’una extraordinària vigència i perdurabilitat en el temps. Així, L’home bicentenari –potser el millor conte de l’antologia– exemplifica perfectament aquest anhel humanitzant per part d’un robot. I també són significatius i redunden en aquesta línia temàtica Tots els problemes del món i El punt clau. És, però, als contes Què és l’home, La prova, Vida i temps de Multivac i L’incident del tricentenari on aquest anhel d’humanitzar-se per part dels robots arriba al punt més àlgid, perquè posa en qüestió la primacia dels humans en el món i, fins i tot, l’anul•la sense que se n’adonen, la subjuga a la voluntat i als interessos dels robots.
Altres contes de l’antologia plantegen d’altres temes de ciència-ficció igualment atractius. Com es divertien, Exiliat a l’infern o Exploradors indaguen en situacions en què l’ésser humà ha perdut la seua supremacia en l’univers, i com a conseqüència d’això ha quedat perplex i esmaperdut enmig d’un món com més va més complex i incomprensible. Asimov ens mostra, així, com a éssers desvalguts i indefensos davant l’incommensurabilitat de la tecnologia i dels avenços científics, inaprehensibles per a un ésser de carn i ossos, limitat i acomplexat davant el poder gairebé il•limitat dels ordinadors i de la intel•ligència artificial.

VIGÈNCIA D’UN CLÀSSIC DE LA LITERATURA

Amb la seua obra, Isaac Asimov es va guanyar una perdurabilitat que voldrien molts escriptors –de ciència-ficció o no. Més enllà dels tòpics o de les reticències amb el gènere per part d’un sector obtús de la crítica, aquests contes d’Asimov són el millor exponent i la millor garantia de bona literatura.

Publicat a L'Illa, primavera 2011, núm. 57

"Sí a TV3! Sí a la llengua! Sí a la transparència!"

2011-04-17T02:55:00.000-07:00

Ahir de vesprada, a València, la tradicional manifestació amb motiu del 25 d'Abril va ser tot un èxit. Un motiu -encara- per sentir-se feliç en el malaurat i balafiat País Valencià. Hi vam anar els meus fills, Laia i Jordi, mon pare i jo. La gentada era impressionant. Vam estar una bona estona palplantats a les torres de Quart abans que ens poguérem moure. El trajecte, no massa llarg, fins a les torres de Serrans. Vaig vore molts amics i gent coneguda. Un dia alegre, doncs, a pesar de la barbàrie d'un govern "valencià" que s'obstina a menysprear els valencians, i a menysprear-se a si mateixos, sense adonar-se'n. La lectura del manifest i l'emotiva reaparició de Lluís Llach va ser el colofó d'un dia memorable, molt emotiu.

Enric Valor, homenatge multilingüe

2011-04-16T00:54:00.000-07:00

Amb els alumnes de 1r i de 2n de l’IES Ifach de Calp hem pogut homenatjar Enric Valor a la nostra manera, amb motiu del centenari del seu naixement. Ha estat una experiència molt positiva. L’he poguda realitzar en Atenció educativa. Els xiquets han estat més d’un mes torbats amb la realització d’unes auques en diversos idiomes. Calp és una ciutat multilingüe i multinacional. Hi ha de tot: romanesos, anglesos, marroquins, llatinoamericans, senegalesos, xinesos... Una ciutat que en unes poques dècades ha multiplicat exponencialment la seua població. A primeries dels anys setanta era un poblet mariner d’un poc més de 3.000 habitants. Ara n’hi ha més de 30.000, almenys censats. I aquest creixement ha tingut contrapartides de desestructuració social, ecològica, arquitectònica de conseqüències irreparables. El més greu de tot, em sembla, és la impossibilitat que tenen els immigrants d’integrar-se realment en la societat valenciana. No hi ha mecanismes que ho possibiliten. Pitjor encara, crec que l’administració no fa res per facilitar aquests mecanismes d’integració (més aviat els entrebanca i els escapça sense cap mena de vergonya). És llarg de contar... Per això em va semblar que una bona activitat era de donar a conèixer Enric Valor a aquest alumnes “forasters valencians” (són valencians, però no se n’adonen!); i donar-los-el a conèixer en les seues llengües, a més d’en valencià, per tal que el facen més seu, més pròxim. No és gens fàcil en un món acaparat pels mitjans audiovisuals i per les xarxes socials. Potser l’ensenyament és l’única manera de contrarestar el món virtual en què estan inserits els adolescents a hores d’ara; una petita escletxa d’esperança al bell mig d’un món fictici on la realitat més propera és ignorada i, fins i tot, menyspreada. Crec que els “meus” alumnes han gaudit amb aquesta experiència. N’hem quedat tots bastant contents. Gràcies, Enric.

Carta a D. Historia de un amor, d'André Gorz

2011-04-14T10:24:00.000-07:00

“Recién acabas de cumplir ochenta y dos años. Y sigues siendo bella, elegante y deseable. Hace cincuenta y ocho años que vivimos juntos y te amo más que nunca. Hace poco volví a enamorarme de ti una vez más y llevo de nuevo en mí un vacío devorador que sólo sacia tu cuerpo apretado con el mío.” Amb aquestes paraules quasi acaba el petit llibre –potser el darrer– que el filòsof i periodista André Gorz va dedicar a qui va ser la seua companya tota la vida: Dorine. Carta a D. Historia de un amor (Paidós, 2008) és la confessió amorosa d’un home que, paradoxalment, no va estar a l’altura del seu amor: “¿En realidad, en ese momento dije: ‘Te amo’. Pero eso no aparece en el relato. // ¿Por qué doy la impresión de que nuestra separación sería más insoportable para ti que para mí? ¿Por qué no confesar lo contrario?” André Gorz quasi es flagel•la i tot en aquest petit llibre testamentari, homenatge a la seua dona. Fins arribar al penediment, a minoritzar-se davant d’una persona que ho havia estat tot per a ell sense haver-li-ho reconegut explícitament o, si més no, d’una manera desimbolta i desenfadada, sense vergonya. Hi ha, en aquest llibre una tristesa profunda, i una mesquinesa implícita que l’autor exposa sense embuts, gairebé a la impensada. És la tristesa o la mediocritat de qui, emparant-se en les “grans paraules”, en l’aixopluc indeleble de l'intel•lectual, no sap llegir la lletra petita: “Pretendía hablar de ti como de la única mujer a la que amé verdaderamente y de nuestra unión como de la decisión más importante de nuestras vidas. Pero, evidentemente esa historia no me cautivaba, ni los siete años que, en el momento en que escribía El traidor, habían pasado luego de esa decisión. Haberme enamorado apasionadamente por primera vez, y ser correspondido, era aparentemente demasiado banal, demasiado común: no era un tema apropiado para permitirme acceder a lo universal. Al contrario, un amor naufragado, imposible, concedía nobleza literaria. Me sentía cómodo en la estética del fracaso y la aniquilación, no en la de la afirmación y el éxito. Necesitaba elevarme por encima de mí y de ti, a costa nuestra, mediante consideraciones que superaran a nuestras personas singulares”. I, tanmateix, l’intel•lectual André Gorz estava enamorat, i així ho confessa: “En ese momento supe que no necesitaba ningún plazo para reflexionar; que siempre te echaría en falta si te dejaba marchar. Eras la primera mujer a la que pude amar en cuerpo y alma, con la que me sentía en profunda resonancia.” I de quina manera: “Lo que me cautivaba de ti era que me hacías acceder a otro mundo. Ese mundo me encantaba. Podía evadirme entrando en él, sin obligaciones ni pertenencias. Contigo me encontraba en otra parte, en un lugar extranjero, extraño a mí mismo.” És una carta d’amor que traspua una història bonica, però; d’aquelles que solen donar-se una sola vegada a la vida i que, si no l’encertes, si no t'hi aferres i hi apostes fermament, a pesar del risc de perdre-hi, potser no es tornarà a donar una altra oportunitat. André Gorz va aprofitar la seua oportunitat, però no va saber administrar-la. Potser l’últim gest que va tindre en vida envers Dorine, el d’evitar que patira innecessàriament, va ser el que el va redimir de la seua imperícia. Gorz va decidir posar fi als seus dies als 84 anys juntament amb la seua dona, afectada per una malaltia greu. Fou el 24 de setembre de 2007, a casa seua, a Vosnon, França.

Once

2011-04-05T13:15:00.000-07:00

Once és una pel•lícula musical irlandesa escrita i dirigida per John Carney. Rodada a Dublín i protagonitzada per Glen Hansard (de la banda The Frames) i Markéta Irglová, que hi apareixen com a músics aficionats. Once va guanyar el premi del públic del 2007 Sundance Film Festival com a millor pel•lícula i va ser ovacionada per la crítica especialitzada nord-americana. Això almenys es pot llegir per Internet, i es desprèn igualment si l’has vista. Per a mi Once ha estat una pel•lícula impressionant que, a més, m’ha fet descobrir un grup amb una sensibilitat extraordinària: The Frames (que recorden els Prefab Sprout o els Watherboys, per exemple). El film, un musical ben original, conta la història d’un músic de carrer que coneix fortuïtament una jove txeca, també músic, i s’enamoren. Els uneix la música i això que en diuen amor, que no és sinó trobar-se molt a gust amb una persona, sentir que tot és meravellós amb ella, trobar-la a faltar quan no hi és, estar-hi com en un núvol i no voler desfer-se’n mai ni baixar del somni... enamorar-se. Una història impossible, però que toca de ple la fibra de l’espectador (d’una persona amb un mínim de sensibilitat, és clar). Una història impossible perquè ella és casada, amb un fill, i ell té una exnóvia... La història d’un amor per a tota la vida, perquè perdurarà per sempre en el record; un amor intacte que no es deixarà llastrar pel pas del temps i per la monotonia (per bé que jo sí que hi crec, en l’amor per sempre). La pel•lícula, que podria caure fàcilment en la cursileria, se’n surt amb èxit i captiva l’espectador. No era fàcil. I no ho és tampoc tractant-se d’un musical (a mi no solen agradar-me i, en canvi, aquest m’ha encantat). En fi, una bonica història d’amor, d’aquelles que solen passar... una sola vegada a la vida.

Un home de cultura

2011-03-07T06:39:00.000-08:00

La mort de Josep Iborra hauria de ser una notícia destacada en els mitjans de comunicació de tot el País València, sobretot, i encara més enllà. S’ho val l’homenot en qüestió –la persona–, i ho avalen amb escreix la talla intel•lectual i l’altura moral que sempre va demostrar Josep Iborra. Nascut a Benissa, l’any 1929, va haver de viure una època convulsa, la de la immediata postguerra, amb mancances de tot tipus: materials, democràtiques, culturals, morals... A pesar de les circumstàncies històriques adverses i de la precarietat econòmica particular, però, va aconseguir de formar-se a València, una ciutat que el marcaria per a sempre, amb coneixences que el menarien definitivament al camí de la cultura –l’únic itinerari possible per a un home que s’estimava la vida, enmig de l’ostracisme i de la barbàrie del règim franquista. De resultes d’aquells anys de formació, en plena postguerra, i gràcies a d’altres companys adscrits al valencianisme polític i cultural –Vicent Ventura, Josep Garcia Richart i, sobretot, Joan Fuster– va agafar el relleu dels valencianistes del primer terç del segle XX. A hores d’ara és un referent inexcusable en la història de la preservació i de la modernització de la llengua i la literatura dels valencians.
Pel que fa a la llengua, cal dir que Iborra exercí la docència com a catedràtic de Filosofia, a Gandia, a més de fer de mestre de valencià, en una època en què l’ensenyament de l’idioma era clandestí i pur voluntarisme. La dimensió més destacable de l’intel•lectual, però, se situa en l’àmbit literari, en tres vessants més o menys coincidents: la narrativa breu, la crítica literària i l’assaig; tots tres, però, convergeixen en un ànim o un esperit únics, en la ferma voluntat de dignificar la llengua dels valencians, d’equiparar i homologar la literatura catalana a qualsevol literatura nacional.
En una primera època, doncs, Josep Iborra va centrar els seus interessos literaris en la narrativa breu, amb obres ben remarcables, com ara Paràboles i prou (1955), publicat a la mítica editorial Torre, en què es deixa sentir la voluntat de modernització del gènere a través de la influència o el ressò d’autors internacionals de renom, com ara Faulkner, Camus, Huxley i Joyce, per exemple. Ultra la veta narrativa, cal dir que és en l’estudi i la crítica literària, primer, i en l’assaig cultural pròpiament dit on trobem el millor Iborra. Llibres com ara Fuster portàtil (1982), Confluències (1995) i La trinxera literària (1995) palesen una solvència analítica de gran vastitud. I, d’altra banda, als assaigs Inflexions i Breviari d’un bizantí, ja de la darrera època, hi podem rastrejar la petjada d’“un home d’una gran cultura”, com el va qualificar en algun moment el seu admirat amic Joan Fuster.
A la dimensió intel•lectual, cal afegir-hi la qualitat humana: Josep Iborra era –és encara– un home humil i cordial, generós i immensament respectuós amb els altres. Tímid i poc procliu a les banalitats supèrflues, preferí recloure’s en la intimitat de casa, en la soledat, per poder llegir i escriure. Treballador incansable i insubornable home de país, sempre compromès amb el seu poble, el seu tarannà tolerant, civilitzat, educat, acreix encara més la seua empremta. Les seues dèries i el seu capteniment responen al que haurien d’aspirar els homes –de lletres, i no. Josep Iborra era una persona íntegra, “un home de cultura”.

Publicat al setmanari El Temps

L’últim llibre de Sergi Pàmies

2011-03-04T08:07:00.000-08:00

M’agrada Sergi Pàmies. Sempre que l’he sentit, m’han convençut les seues idees, absolutament provisionals –fins i tot contradictòries– a propòsit del món i de l’essència de l’ésser humà. A La bicicleta estàtica en Pàmies palesa que, dins de la provisionalitat, ho té tot força apamat. Per això adopta, a la manera d’una consigna vital, el més dinàmic i estimulant dels capteniments: ço és el de l’escèptic, tot enfrontant-se a la quotidianitat «amb el pessimisme de la intel•ligència i l’optimisme de la voluntat», com pregonava Antonio Gramsci. La virtut de l’escèptic rau precisament en el fet que ho relativitza tot, fins i tot el mateix relativisme. No és una postura còmoda, però sí assenyada; perquè impedeix que, en el lloc de les simulacions i de les certituds, s’hi ubique el dogma. La bicicleta estàtica, en tant que exponent autobiogràfic i fidel del Pàmies més pregonament intel•ligent i voluntariós, respon a aquesta actitud escèptica i alhora optimista de l’autor, una actitud que l’impel•leix a pedalar amb gràcia i solvència a sobre de l’inestable vehicle de la literatura.
No sé si La bicicleta estàtica és l’obra més autobiogràfica d’en Sergi Pàmies. Això sí, hi abunden, més que mai, les anècdotes vitals de l’autor, reviscudes a través del record i convenientment edulcorades pel filtre de la creació literària. No ens pot passar per alt el fet que Pàmies acaba de fer cinquanta anys i que aquesta fita de supervivència li serveix d’excusa per fer-ne balanç; fins i tot com a punt d’inflexió (així ho asseverava ara fa uns mesos, i sense fer escarafalls, en una entrevista de Josep Cuní a “Els matins de TV3”). Així, a “Quatre nits” ens explica en quines circumstàncies va ser concebut pels seus pares, a l’exili francès, amb el rerefons de la pel•lícula Le notti di Cabiria, del neorealista italià Federico Fellini; i a “El mapa de la curiositat” es remunta als anys en què era un infant que trescava pels carrers de Gennevilliers, el barri d’immigrants de la banlieue de París, on ell i la seua família van viure exiliats onze anys. A més d’aquests contes clarament autobiogràfics, n’hi ha que destil•len també elements molt personals, viscuts a França o a Catalunya, amb referències particulars, i també generacionals, com ara Jaime Gil de Biedma, l’Illa Diagonal, Saint-Exupéry, Gabriel Aresti, Antoni Tàpies, la política... “L’illa”, “Papiroflèxia”, “Les cançons que li agradaven a Lenin” i “Cent per cent seda natural” contenen aquesta mena de referents autobiogràfics.
Amb anècdotes vitals explícites o no, el recull és ple d’elements personals. No debades, la ironia n’és un element distanciador i destranscendentalitzador –passeu-me el mot– marca de la casa. El títol mateix del recull, La bicicleta estàtica, remet, de bell antuvi, a la condició d’escèptic voluntariós que hem insinuat adés, i a la ironia emprada com a arma de supervivència. Tot el llibre és ple de “sentències” que palesen aquesta ironia típicament pamiesiana. L’escepticisme és omnipresent també en els contes que analitzen les relacions de parella. No es tracta, però, de la típica impostura dels progressistes més recalcitrants, ni d’una boutade capriciosa, per part de l’autor, sinó d’una actitud realista envers l’amor, que sap ponderar-ne els aspectes positius i negatius. En última instància, ens atrevim a afirmar que Pàmies hi veu la botella més aviat mig plena que no pas mig buida: «de totes les coses irracionals que arribem a fer, estimar sempre la mateixa dona―de la teva vida o no―no és, ni de bon tros, la més absurda» (“La dona de la teva vida”). A més d’aquests contes en què l’autor aboca el seu particular escepticisme positiu, n’hi ha que constaten una reflexió, també molt personal, sobre el jo, on es percep l’espant que hom sent quan s’ha d’enfrontar cara a cara a ell mateix –i parlar-hi. És el cas del conte que encapçala el recull, “Benzodiazepina”, i de “Supervivència”.
A banda d’aquests contes més o menys autobiogràfics, no podem oblidar que hi ha també bona cosa de peces narratives que podem qualificar de metaliteràries, en què Pàmies mira d’implicar-hi tant com pot el lector, i on narrador, autor i personatges dilueixen al màxim la delicada membrana que separa ficció i realitat, o viceversa. El resultat d’aquesta experimentació narratològica n’és ben feliç i eficaç, perquè aferma la implicació del receptor en el producte literari fins al punt de fer-lo més pròxim i atractiu. Així, a “El que no hem menjat” deglutim una excel•lent recepta culinària que explica una relació amorosa entre dos individus –un home i una dona– que es coneixen en una consulta mèdica, sotmesos a un estricte règim per part d’una «dietista diplomada». A “Papiroflèxia” ens encarem amb la impossibilitat de l’autor per gaudir amb un clàssic de la literatura, El petit príncep, malgrat els esforços esmerçats durant dècades, la qual cosa el durà a defenestrar-lo sense pal•liatius: «per sort, els llibres no són com els trens i els pots deixar escapar per recuperar-los (o no)» –una clara picada d’ullet a Daniel Pennac. A “Tres maneres de no dir t’estimo” Pàmies hi desplega la seua habilitat per treballar des de la paradoxa lingüística: «Fa anys que intento escriure una història d’amor entre l’amor correspost i l’amor no correspost», tot demostrant que és possible des de la ficció literària. “Un any de gos equival a set anys de persona” és una faula moderna sobre les relacions de parella. A “Unplugged” el conte s’humanitza també com si es tractara d’un fill –que s’emancipa de l’autor. I, finalment, a “Bèlgica” i “Voluntaris” hi conflueixen les constants temàtiques i estilístiques de l’autor que més sovintegen a La bicicleta estàtica: les obsessions vitals i les vel•leïtats narratològiques.
Aquest nou recull d’en Sergi Pàmies torna a afermar una de les veus narratives més sòlides de les darreres dècades. En l’àmbit de la literatura breu, La bicicleta estàtica és una bona mostra de bon savoir faire. Cal felicitar, doncs, en Pàmies; per partida doble: per arribar al mig segle i, també, pel recull que ha publicat enguany.

Juli Capilla

Publicat a Caràcters, núm. 54

VOLEM TV3! Per la llibertat d'expressió, per la democràcia, per la tolerància

2011-02-19T00:54:00.001-08:00

Un poema de Jaume Pomar

2011-02-09T04:42:00.000-08:00

Només les pedres poden ignorar
el vell dolor de viure sense amor,
l’absurd que no té ordre ni concert
de mirar el món tancat darrere els vidres.
En el principi fou la por a la fosca,
la por a la nit i tota la basarda
davant l’ignot per ombres de desfici.
Ara ja és la gran por de la vida,
lluita constant per la convivència
amb la cursa dels cans competitius
que esclaten amb el fetge per la boca.
¿Sabré morir i viure amb dignitat?
Terra cremada amb la mateixa incògnita
que és el terror de viure i de morir,
sempre a l’espera d’un aire més pur,
d’un món harmònic i d’unes paraules
d’encuny de veritat a la bellesa.
A Cremona ho plorava el violí
i als ports l’acordió, com una queixa.
Jo només tinc un flabiol de canya.

Jaume Pomar: L'illa i el silenci, La Garúa, 2009