De símbols i d'identitats

Ara que sóc a Mallorca -des de fa ja quatre mesos!- he pogut comprovar com, malgrat les diferències -sempre n'hi ha, de diferències, també entre nosaltres, els valencians-, són moltíssimes les coses que ens uneixen als mallorquins. Per això mateix, fa vergonya pensar com, de València estant, hom (els secessionistes) ha atiat una batalla absurda per diferenciar-nos tant com fóra possible dels nostres germans: mallorquins i, sobretot, catalans, i, al seu torn, per assemblar-nos i acostar-nos -ai, las!- a Castella. Més enllà de la demagògia dels qui miren de dinamitar i negar els símbols propis, o dels que intenten minimitzar-ne la importància, hi ha l'evidència d'una base històrica, lingüística i cultural compartida, i que té precisament en els símbols la cara més visible d'aquesta identitat comuna. Com diu l'historiador de la Universitat de València Ferran Garcia Oliver, en una ressenya publicada al darrer número de Caràcters a propòsit del llibre Barres i corones, de Pau Viciano: "...ben mirat, ja hi podem posar blau, roig, llambrequins i totes les decoracions que ens vinguen de gust. Sempre hi queda l’essencial: les quatre barres de la Corona d’Aragó". En la imatge, l'escut de l'Ajuntament de Ciutat de Palma.

El meu país

El ritual és sempre el mateix. Entre setmana, a les Illes; i el cap de setmana, cap a casa. Divendres és l'esperança. Diumenge, la recança d'haver d'anar-te'n a contra cor i sense ganes. El cotxe. L'aeroport. Els col·legues valencians que t'acompanyen. Facturar. Passar per l'escànner. Pujar a l'avió. Els caramelets. El Diario de Mallorca que molt generosament reparteix la companyia Air Berlin (els alemanys, sempre tan eficaços). Les galetetes de sempre. L'aigua de sempre. València des de l'aire. Me la conec com si fóra el palmell de la meua mà. Per a bé i per a mal, és aquesta la meua ciutat. I vulguen o no és aquest el meu país; un país amb un nom que alguns no volen pronunciar ni reconèixer... Els meus fills. La meua dona. Els pares i germanes. Els amics. La pilota. La terra i la cendra... Hi tornaré sempre i tan aviat com puga. Ni que fóra el país més miserable del món, la voluntat seria la mateixa: tornar-hi; tornar al més prompte possible: sense dilacions i sense excuses.

"Vergonya, cavallers, vergonya!"

Aquesta setmana els he posats, als alumnes, alguns poemes d’Ausiàs March recitats-cantats per Raimon. No sabia com respondrien –són alumnes de 2n d’ESO– però, francament, l’experiència ha estat inauditament positiva; una sorpresa, perquè no m’ho esperava en absolut. Bé, sempre n’hi ha que fan cara de pomes agres, o de pòquer, que no sé què és pitjor; però n’hi ha que els sorprèn i els agrada. El meu primer contacte amb els poemes d’Ausiàs March va venir de la mà del Raimon, gràcies als meus pares, i també a un professor de l’institut, Francesc. El resultat, en el meu cas –i en moltíssima gent– ha estat un amor incondicional per tots dos: pel cantautor -i també poeta!- Raimon; i, per descomptat, pel falconer major del rei Alfons el Magnànim, el més gran dels nostres poetes medievals, segons els historiadors de la literatura catalana. Sentir-los a Pollença, amb una dicció valenciana, i un auditori que té un accent un punt diferent, em va omplir d’alegria, i de satisfacció també. Em vaig haver de mossegar els morros per no cantar en públic... Paradoxes de la vida, són nombrosos els professors valencians que fan català a les Illes (a Eivissa, el 75%!!!). Resulta paradoxal quan el Govern valencià continua negant la unitat de la llengua, d’una manera tan barroera i miserable, com ridícula i absurda. I mentrestant, a ses Illes i a Catalunya ens acullen amb els braços oberts, i ens donen faena. Com deia Jaume I, “Vergonya, cavallers, vergonya”.

Caràcters, núm. 46

Caràcters dedica les pàgines centrals a Jaume Cabré

La revista de crítica literària Caràcters, que edita la Universitat de València, dedica les pàgines centrals a Jaume Cabré, amb articles sobre l’autor de Jaume Aulet, Carme Gregori, Simona Skrabec i Vicent Usó. A més, Caràcters aplega una entrevista a Ignasi Mora, el darrer guanyador del premi Mallorca de novel·la, dotat amb 70.000 euros; un article de Francesc Calafat sobre Josep Piera, amb motiu del seu seixantè aniversari; un altre de Xavier Barceló Pinya, sobre la presència dels models dialectals en la literatura catalana; i d’altres articles i ressenyes d’Agustí Colomines, Adrià Chavarria, Ximo Espinós, Ferran Garcia-Oliver, Lluïsa Julià, Damià Pons, Pere Rosselló Bover...
Fragment de Jaume Cabré sobre el seu procés de creació: “Les meves novel·les no estan acabades. Valéry deia que un poema no s’acaba; s’abandona. Penso que arriba un moment que et deixes prendre la novel·la de les mans i saps que queda discretament inacabada. Tal volta aquesta és la raó per la qual, quan m’adono que torno a tenir la vida per a mi, em capbusso un altre cop en un nou procés. I em pregunto que com és que m’hi he tornat a embolicar. Que no deia que volia descansar una temporada ben llarga per dedicar-me a llegir més? M’imagino que allò que em passa és que sento un profund enyor de l’alegria de l’escriptura. En el fons sé que hi ha una raó més irracional per tornar-me a posar a escriure: no puc no fer-ho”.

Sant Antoni!

A Pollença, com a molts pobles de les Illes, de Catalunya i del País Valencià, Sant Antoni se celebra molt. A Pollença en concret beneeixen els animals, fan foguerons i planten un pi al mig de la plaça, que arrebossen d'aigua i sabó. Els joves intenten pujar fins al cim de l'arbre, on hi ha un gall. Qui arriba al gall, guanya, és clar. A més, fan glosses, versets ben sucosos, molts de pics escatològics, ben picarons. Vos en copie una, de glossa, que m'ha passat un alumne avantatjat. Fixeu-vos com el pollencí té moltes paraules que coincideixen amb el valencià...

Les Glosses de Sant Antoni

Per Sant Antoni
grans festes hi ha.
Deixau que ressoni
el nostre cantar.

La bulla comença
la vesprada abans:
la gent de Pollença
no tendrà descans.

La llengua composta
per cremar rabent,
direu que és aposta
per un monument.

El jurat ja passa
qualificador:
entre poc i massa
sempre té raó.

Coets i bombetes
voran els foguerons:
quaranta purufetes,
xics malariadons.

Flastomades mallorquines

Qui diu que els xiquets d'ara no són enginyosos? Com sempre, n'hi ha que sí que ho són. Jo almenys en tinc dos a l'IES Guillem Cifre de Colonya (Pollença), que són molt originals. En una bitàcola que han de fer, un alumne hi ha apuntat una sèrie de flastomades (blasfèmies) mallorquines ben interessants, amb un colofó, ben graciós, en què es disculpa...

Vos les reproduïsc:

Flastomades mallorquines*

Mal caigués la seu, i hauria feina per tothom.
Te fotré a jeure amb els talons darrera.
Mal ploguessin caps de sants!!
Mal te morissis d’oi tapat de moc.
Què saps tu de monyir truges, si lo més redó que has vist és un meló.
Ets un cap de porc amb orelles.
Mitja punyeta, no fa l’alçada d’un ca ajegut.
Passar pes cap de fava amb orelles i saber-ho tot.
Ets més llest que sa cusseta d’en Jaume Mates.
No ets més pur perquè no t’entrenes.
Eren set que l’agontaven i encara pixava tort.
Mal no et surti un fill amb pits.
Badeu de truges mamelludes! Són més xafarderes que les bugaderes.
Ets més perillós que en Mates amb una palera.
Te’n pegaré una que pareixerà que el món t’empeny.
Ets més caparrut que una truja sorda.

* No et malpensis! Tot ho he demanat a pares, padrins, etc. Vull dir: jo això no ho dic.

Solidaritat amb Palestina

No entenc la fascinació que genera en alguns intel·lectuals el poble jueu. Bé, caldrà matisar aquesta perplexitat meua. Entenc que el poble jueu va patir una gran i horrible massacre durant l'època en què Hitler va aterrorir Europa -la mateixa que van patir també els gitanos, els homosexuals, i en general els qui destorbaven la paranoia nazi. L'Holocaust ha estat una de les grans vergonyes del segle XX, no hi ha cap mena de dubte. Entenc també que el poble jueu ha estat un poble pròsper i intel·ligent, que ens ha deixat un llegat cultural, intel·lectual, literari... impagable. Puc entendre tot això, però el que no puc entendre és la inhibició que mostren alguns intel·lectuals davant la massacre a què sotmet l'estat d'Israel el poble palestí. Sé, també, que, ni que siguen minoritaris, hi hagut intents d'aproximació entre jueus i palestins: gent partidària de la convivència entre tots dos pobles en un mateix territori, la Terra Santa dels jueus, però també dels cristians i dels musulmans. Sé també que fins i tot hi ha insubmissos al si de l'exèrcit israelià: valents soldats israelians que s'han negat a combatre contra els palestins. A hores d'ara, però, el Govern israelià exerceix sobre el poble palestí una "croada" ignominiosa, vergonyosa, sobre els palestins, davant la indiferència -quan no connivència- d'Occident, i el silenci d'alguns intel·lectuals. El que està passant ara a Gaza és inadmissible, indigne d'un poble que té un precedent històric de patiment i de persecució. L'anomenada "solució final" aplicada pels nazis contra els jueus va ser terrible. Una "solució final" que ara no s'està d'aplicar l'estat israelià contra un altre poble igualment digne i respectable com és el poble palestí, en concret, i la civilització islàmica, en general. O és que l'islam no ens ha proveït també, sobretot a la península ibèrica, d'un llegat cultural impagable? Potser jo ignore moltes coses del conflicte araboisraelià; potser no tinc els elements necessaris per a ponderar amb exactitud les dimensions del conflicte. Però veure com l'estat israelià massacra víctimes innocents amb l'excusa d'una suposada defensió contra els atacs de Hamàs i Hezbol·là em sembla una actuació abominable, inadmissible, humanament reprovable i condemnable. I potser invalida, o minimitza, la grandesa del poble jueu.