Cultura catalana, en sentit ampli

“Catalunya té la cultura sense estat més potent, més completa, més transversal i més polimorfa que existeix a Europa i segurament al món [...] Cap altra cultura sense estat té un nivell semblant.” La cita és de Patrícia Gabancho. I a mi m’agradaria afegir-hi que, sense el País Valencià i sense les Illes, aquesta cultura catalana seria més petita i, sobretot, més vulnerable. La capacitat dels valencians per generar cultura en català és immensa, malgrat les circumstàncies adverses que ens han perseguit durant anys. Només tenint en compte l'esplendor dels autors valencians medievals... Realment, som un poble anòmal i extraordinari alhora. Una rara excepció en un món ple d’estats omnívors, que miren d’anorrear tant com poden les cultures divergents de l’hegemònica. Una rara avis enmig de la barbàrie jacobina i centralista.

Vaig llegir Assaig sobre la ceguesa a la Facultat, fa uns quants anys ja (ai, las...). No coneixia Saramago, llavors. Gràcies al professor de portuguès, Alvano Saraiva Rojao, excel·lent, vaig poder conèixer el Nobel d'Azinhaga i la llengua i la literatura portugueses... I fins i tot vaig fer una estada d'un mes a Lisboa.
Ahir vaig veure A ciegas. L'esperava. No m'ha decebut en absolut. Crec que l'adaptació que se n'ha fet, de la novel·la de Saramago, és molt bona. Potser a la pel·lícula s'hi perden les reflexions de l'autor, però la suggestió de les imatges deixa llibertat a l'espectador per reflexionar pel seu compte també, ni que siga d'una altra manera. En tot cas, són dues maneres de "pensar" la novel·la o el film. Em quede amb una reflexió bàsica, però: vivim en una societat en què som cecs i no ens n'adonem. Cecs que miren però no hi veuen; cecs incapaços de reconèixer quines són les prioritats i les coses que realment paguen la pena, i quines subsidiàries o prescindibles.

Democràcia a Euskadi?

Aquest cap de setmana s'han celebrat eleccions a Euskadi. El partit guanyador torna a ser el PNB, per molt que insistisquen els mitjans espanyols que el PSOE ha tret els millors resultats de la seua història al País Basc. Tot i això, els "nacionalistes" (bascos) no tenen prou escons per poder formar govern, i els "constitucionalistes" (és a dir, els nacionalistes espanyols) tenen les coses millor que en altres convocatòries. Obliden els mitjans de comunicació espanyols, però, que en aquestes eleccions s'han quedat sense representació més de 100.000 bascos, "gràcies" a la llei de partits. Això ho subratllava amb insistència Javier Elzo a la TV3 (sí, la tele que el Molt Honorable valencià s'entesta a usurpar-nos, a tots els valencians: és tan democràtic...). Estic en contra de la violència i del terrorisme. Però deixar fora els qui pensen d'una manera diferent (no tots els abertxales són terroristes!!) em sembla un error polític, i també moral. De quina manera es veurà legitimitat fefaentment un govern basc -siga del color que siga- si una part de l'electorat no té representació en l'hemicicle basc? Ara ja m'ho podeu dir: "eres un radical". Sí, sóc un radical democràtic. Cal convèncer els "extremistes" a participar políticament, no apartar-los de la política. Si ho fem, estem, no legitimant, però sí agreujant les diferències entre dos sectors permanentment enfrontats al País Basc. I els bascos, tots els bascos, no es mereixen tenir una democràcia de segona categoria.

De símbols i d'identitats

Ara que sóc a Mallorca -des de fa ja quatre mesos!- he pogut comprovar com, malgrat les diferències -sempre n'hi ha, de diferències, també entre nosaltres, els valencians-, són moltíssimes les coses que ens uneixen als mallorquins. Per això mateix, fa vergonya pensar com, de València estant, hom (els secessionistes) ha atiat una batalla absurda per diferenciar-nos tant com fóra possible dels nostres germans: mallorquins i, sobretot, catalans, i, al seu torn, per assemblar-nos i acostar-nos -ai, las!- a Castella. Més enllà de la demagògia dels qui miren de dinamitar i negar els símbols propis, o dels que intenten minimitzar-ne la importància, hi ha l'evidència d'una base històrica, lingüística i cultural compartida, i que té precisament en els símbols la cara més visible d'aquesta identitat comuna. Com diu l'historiador de la Universitat de València Ferran Garcia Oliver, en una ressenya publicada al darrer número de Caràcters a propòsit del llibre Barres i corones, de Pau Viciano: "...ben mirat, ja hi podem posar blau, roig, llambrequins i totes les decoracions que ens vinguen de gust. Sempre hi queda l’essencial: les quatre barres de la Corona d’Aragó". En la imatge, l'escut de l'Ajuntament de Ciutat de Palma.

El meu país

El ritual és sempre el mateix. Entre setmana, a les Illes; i el cap de setmana, cap a casa. Divendres és l'esperança. Diumenge, la recança d'haver d'anar-te'n a contra cor i sense ganes. El cotxe. L'aeroport. Els col·legues valencians que t'acompanyen. Facturar. Passar per l'escànner. Pujar a l'avió. Els caramelets. El Diario de Mallorca que molt generosament reparteix la companyia Air Berlin (els alemanys, sempre tan eficaços). Les galetetes de sempre. L'aigua de sempre. València des de l'aire. Me la conec com si fóra el palmell de la meua mà. Per a bé i per a mal, és aquesta la meua ciutat. I vulguen o no és aquest el meu país; un país amb un nom que alguns no volen pronunciar ni reconèixer... Els meus fills. La meua dona. Els pares i germanes. Els amics. La pilota. La terra i la cendra... Hi tornaré sempre i tan aviat com puga. Ni que fóra el país més miserable del món, la voluntat seria la mateixa: tornar-hi; tornar al més prompte possible: sense dilacions i sense excuses.

"Vergonya, cavallers, vergonya!"

Aquesta setmana els he posats, als alumnes, alguns poemes d’Ausiàs March recitats-cantats per Raimon. No sabia com respondrien –són alumnes de 2n d’ESO– però, francament, l’experiència ha estat inauditament positiva; una sorpresa, perquè no m’ho esperava en absolut. Bé, sempre n’hi ha que fan cara de pomes agres, o de pòquer, que no sé què és pitjor; però n’hi ha que els sorprèn i els agrada. El meu primer contacte amb els poemes d’Ausiàs March va venir de la mà del Raimon, gràcies als meus pares, i també a un professor de l’institut, Francesc. El resultat, en el meu cas –i en moltíssima gent– ha estat un amor incondicional per tots dos: pel cantautor -i també poeta!- Raimon; i, per descomptat, pel falconer major del rei Alfons el Magnànim, el més gran dels nostres poetes medievals, segons els historiadors de la literatura catalana. Sentir-los a Pollença, amb una dicció valenciana, i un auditori que té un accent un punt diferent, em va omplir d’alegria, i de satisfacció també. Em vaig haver de mossegar els morros per no cantar en públic... Paradoxes de la vida, són nombrosos els professors valencians que fan català a les Illes (a Eivissa, el 75%!!!). Resulta paradoxal quan el Govern valencià continua negant la unitat de la llengua, d’una manera tan barroera i miserable, com ridícula i absurda. I mentrestant, a ses Illes i a Catalunya ens acullen amb els braços oberts, i ens donen faena. Com deia Jaume I, “Vergonya, cavallers, vergonya”.

Caràcters, núm. 46

Caràcters dedica les pàgines centrals a Jaume Cabré

La revista de crítica literària Caràcters, que edita la Universitat de València, dedica les pàgines centrals a Jaume Cabré, amb articles sobre l’autor de Jaume Aulet, Carme Gregori, Simona Skrabec i Vicent Usó. A més, Caràcters aplega una entrevista a Ignasi Mora, el darrer guanyador del premi Mallorca de novel·la, dotat amb 70.000 euros; un article de Francesc Calafat sobre Josep Piera, amb motiu del seu seixantè aniversari; un altre de Xavier Barceló Pinya, sobre la presència dels models dialectals en la literatura catalana; i d’altres articles i ressenyes d’Agustí Colomines, Adrià Chavarria, Ximo Espinós, Ferran Garcia-Oliver, Lluïsa Julià, Damià Pons, Pere Rosselló Bover...
Fragment de Jaume Cabré sobre el seu procés de creació: “Les meves novel·les no estan acabades. Valéry deia que un poema no s’acaba; s’abandona. Penso que arriba un moment que et deixes prendre la novel·la de les mans i saps que queda discretament inacabada. Tal volta aquesta és la raó per la qual, quan m’adono que torno a tenir la vida per a mi, em capbusso un altre cop en un nou procés. I em pregunto que com és que m’hi he tornat a embolicar. Que no deia que volia descansar una temporada ben llarga per dedicar-me a llegir més? M’imagino que allò que em passa és que sento un profund enyor de l’alegria de l’escriptura. En el fons sé que hi ha una raó més irracional per tornar-me a posar a escriure: no puc no fer-ho”.