Teulada

Divendres passat vaig estar a Teulada, a la nit. M’havien convidat els de l’Associació Cultural Amics de Teulada a una vetlada poètica que organitzen des de fa uns quants anys. L’associació fa enguany 25 anys i es dedica a diverses activitats culturals que tenen a veure amb la preservació, la recuperació i el foment de la cultura del poble. Unes activitats molt meritòries en els temps que corren.
Teulada és un poble valencià de la Marina Alta que històricament s’ha dedicat a la vinya: a la producció de vi, de mistela i també de raïm de taula. Ara com ara -segons em van contar els de l’associació-, queden poques famílies que s’hi dediquen, perquè l’activitat principal del municipi –com tants pobles valencians costaners– està bolcada al turisme i a la construcció. Teulada deu ser uns dels pobles que més han notat una transformació radical del seu entorn i del seu paisanatge. Ara com ara el 60% de la població és estrangera, i del 40% restant, la meitat procedeixen d’altres regions de l’Estat. El paisatge de Teulada em recorda al que hi havia a Pedralba fins a finals dels anys vuitanta. Un paisatge de secà, presidit, precisament, per la vinya; però també per les bresquilleres, les figueres, els ametlers... Un paisatge -el de Pedralba- que forma part ja del record, perquè després ho van convertir tot en camps de tarongers que, ara, ja no donen... És curiós, hi ha un llogaret homònim molt prop de Pedralba, Teulada. Així és conegut almenys a Vilamarxant, tot i que els de Pedralba l’anomenen Tablá. Deu ser una casualitat, és clar, però Teulada em torna la imatge, quasi idíl•lica, dels anys viscuts en aquell poble dels Serrans.
Vaig passar una vetlada molt agradable a Teulada. Vàrem sopar de pa-i-porta; amb cervesa, picaeta de papes i cacaues, olives... a la Font de l’Horta, un lloc de privilegi pròxim al poble. La nit era fresca i la poesia va ser, per una vegada, la protagonista. Vaig llegir alguns poemes d’Aimia i de L’instant fugaç, i alguns altres d’un poemari que estic escrivint ara i que és –o pretén ser– un retorn a la meua infantesa i joventut, marcades pels anys viscuts a Pedralba. No vaig poder llegir, però, un poema que m’haguera agradat recitar, i que no vaig imprimir perquè pensava que era una mica massa llarg. En reproduïsc ara un fragment:


Raïm

Raïm. Victòria de la llum
sota un cel invicte!

Era el temps freturós de la verema al vespre:
frondositat de pàmpols a ras de la rosada
oferts en abundor, collita inaugural.
El tall de la tisora amenaçava els dits,
tremolava la carn sota el fil esmolat
–el doncet traïdor en l’edat vulnerable.
Penjolls dins dels cabassos regalimant el brou
jove del vi en el cim de la seua esplendor.

Varietats primerenques de raïm tardorenc:
garnatxa, macabeu, xarel•lo, parellada...
Són les ombres d’un temps que adesiara torna
amb el suau bellugueig d’un record convocat,
i il•lumina l’estança en què ara escric,
tot sol, a les palpentes, quasi com l’ermità.
Intuïsc el miratge dels cabells d’un avior,
la línia o silueta, serpentejant i immòbil;
quasi puc olorar la terra a sota dels meus peus,
entre els còdols roents que un sol impenitent
escalfava sens treva, sòbriament i beatífica.

I el teu cos jove encara, opulent, exultant
davall jo, tremolós, sota el meu cos d’inèdit:
rituals seductors, jocs antics iniciàtics...

Diàleg

Sempre he pensat que és saludable tindre amics –o coneguts– de distint signe polític. Ho és perquè et permet de distanciar-te de les teues conviccions o, si més no, relativitzar-les una mica, matisar-les; i perquè la dialèctica amb aquestes persones ens brinda una oportunitat de reconèixer-los tan humans com nosaltres, amb els seus defectes, les seues manies, les seues dèries: són com el revés –o l’anvers– d’una fulla: la cara que s’oposa –ideològicament– a la nostra manera de pensar. El diàleg és, doncs, al meu parer, el principi de la convivència humana; un bon antídot contra els dogmatismes. Sempre he pensat així, i no me’n penedisc. Aquesta ferma convicció, però, m’ha proporcionat més d’un disgust. Sobretot quan m’he trobat amb una d’aquestes persones ideològicament a les antípodes. I el problema no rau en la distància que ens separa d’un hom políticament oposat, sinó de la capacitat de dialogar; d’admetre que l’altre pot tindre raó o, almenys, una mica de raó. Tot plegat se’n va en orris i esdevé un fracàs –per a l’altre, però també per a un mateix– quan hom mira d’imposar el seu pensament com una veritat absoluta, incontestable: una qüestió de fe. I el fracàs s’accentua quan aquella "veritat" es fonamenta en prejudicis i tòpics amb un clar component xenòfob.
Fa un parell de dies vaig sentir una “conversa” entre dues persones oposades ideològicament. Una d’elles asseverava a propòsit d’una suposada usurpació de la identitat dels valencians per part dels catalans, davant la sorpresa i la indignació del seu “rival”. No vaig voler –o no vaig poder– intervenir-hi, perquè no em trobava prop de tots dos i perquè no tenia prou confiança per fer-ho, però vaig lamentar que aquesta mena d’ideologia simplista i maniquea continue fent forat entre els valencians.
El mateix dia, a la nit, vam sopar amb un d’aquests amics ideològicament oposats, i amb el qual evitem els temes polítics. En un moment donat, aprofitant que venia a tomb el tema basc, aquest amic ens va espetar que a les ikastoles es fomentava el terrorisme. No me’n vaig poder estar: li vaig dir que era un exagerat. Que no m’ho podia creure que unes institucions educatives que miren de preservar un patrimoni cultural, lingüístic i identitari foren el bressol d’una presumpta activitat delictiva. Ni em crec això ni em crec que els de Batasuna siguen tots uns delinqüents. En tot cas, la justícia ha de jutjar els individus... És un tema delicat i complex sobre el qual no em veig capacitat d’opinar amb fonaments, però em negue a acceptar estereotips sobre una qüestió tan delicada i dolorosa com és la del terrorisme al País Basc. (I que conste que jo sóc el primer a condemnar la violència.) Potser estic equivocat, no ho sé. En aquest assumpte, però, no hi caben les simplificacions: la criminalització de tot un poble per una minoria em sembla una aberració, a més d’una injustícia i una falsedat.

Punt d'inflexió (2)

Sempre els estaré molt agraït als mallorquins, sempre. Aquest curs que he passat a l’Illa gran ha estat una experiència molt positiva, inoblidable. No he estat un habitant a l’ús de l’Illa, sinó més aviat un “desplaçat” dels dies de cada dia. Un treballador que se n’anava a casa cada divendres i que tornava a Palma diumenge a la nit. No ho he pogut fer d’una altra manera: la família “m’obligava” a anar-me’n (tenir dona i fills és prou reclam, no?). En altres circumstàncies, m’haguera impregnat una mica més de la vida illenca. Tot i això, m’hi he pogut endinsar a bastament, en la quotidianitat mallorquina. Els mallorquins i els valencians tenim, si fa no fa, els mateixos problemes –sobretot, pel que fa a la degeneració del territori i a la invasió no gens subtil de gent forastera que no té el més mínim interés per l’especificitat catalano-valenciano-balear. Hi arriben amb un pack turístic i l’exhaureixen fins a la sacietat, com manen els cànons del “bon” turista. No viatgen: ocupen un territori –ni que siga per un temps breu– i l’exploten i el malven sense escrúpols ni miraments: un gest mancat de qualsevol forma de delicadesa i de sentit estètic. Però, potser m’he desviat una mica del tema. Sí, Mallorca ha estat la meua casa. He estat mallorquí d’adopció. He viscut a Palma (en un pis llogat, sense contracte, com si fóra un immigrant il•legal) i he estat, oficialment, ciutadà d’un poblet el nom del qual no puc dir per respecte a les persones que em van facilitar que m’hi empadronara (com que no tenia contracte de lloguer, vaig haver d’empadronar-me en un altre poble, gràcies a una amiga de Gandia: ho necessitava per poder ser resident i així estalviar-me quasi un 50% dels bitllets d’avió). I he estat professor de “Llengua i literatura catalanes” a quatre instituts: dos a Palma, Andratx i Pollença. Els valencians som una cosa estranya a Mallorca. Una mena de cosins germans que xerram la mateixa llengua, però "d’una altra manera". És admirable els pocs prejudicis que tenen els mallorquins envers la unitat de la llengua. I és paradoxal que siguen, precisament els valencians, els únics que emigren a les Illes i a Catalunya a fer classes de català. Meravellosament paradoxal: una prova irrefutable que som encara un poble: "el pi de les tres branques"... Mallorca serà sempre una mica casa meva. Sempre em sentiré una miqueta mallorquí. Recordaré sempre els mallorquins com una gent amable, senzilla, generosa, hospitalària i extremadament educada. Però de totes les persones que hi vaig conèixer, recordaré, sobretot, a en Simó Casanova, que ha estat un bon company de feina i un bon amic, i que no només em va acollir generosament sinó que em va mostrar el seu territori com aquell qui et mostra sa casa per dir-te que també és casa teva. Gràcies, Simó.

Punt d'inflexió (1)

Feia temps que no escrivia en aquesta bitàcola. Més de dos mesos segrestat, obcecat, obsedit, capficat per les oposicions. I, finalment, les he aprovades, amb plaça i a la primera! Increïble! N’estic ben orgullós i, sobretot, contentíssim. Em jugava molt en aquestes oposicions. M’hi jugava haver de tornar a Mallorca, si no les aprovava (i que conste que les Illes són meravelloses). M’hi jugava estar lluny dels meus i del meu país (el meu país sensu stricto). Quan estàs fora aprens a relativitzar els defectes de la teua terra. Sí, és veritat, ara com ara el País Valencià és un lloc inhòspit, políticament; la corrupció hi predomina (el cas Gürtel no n’és l’únic exemple; mireu, si no, els Fabra, Fenoll...). Un país venut, si voleu, per la cultura de la rajola. Però quan ets lluny, tot això et semblen minúcies. Només hi veus les virtuts. Quan tornava cada divendres a València, en avió des de Mallorca, i albirava des de l’aire la línia de la costa; i hi reconeixia els pobles, l’Albufera, la ciutat de València... L’avió se n’entrava terra endins i jo anava configurant amb la vista el mapa dels pobles de l’Horta, del Camp de Túria, dels Serrans... Ací hi ha Llíria, Benaguasil, Pedralba, Xest... M’omplia tant veure València des de l’aire... Era com una alenada d’aire fresc que m’omplia els pulmons de sobte. M’hi reconeixia. M’hi trobava còmode, a casa. Després, encara havia d’agafar el cotxe i arribar a la Safor, al poble... I m’hi estava només un dia i mig perquè diumenge de vesprada me n’havia de tornar a Palma... Se’m posava un nus a l’estómac quan arribava el diumenge de vesprada. Una sensació desagradable. M’havia plantejat molt seriosament de no tornar a Mallorca, si no aprovava; de buscar-me una altra feina. Als 39 anys això d’haver de desplaçar-te cada setmana a un lloc que no és el teu, per molt paradisíac que siga (i Mallorca és, pel territori i per la seua gent, un lloc de privilegi), es converteix en un sacrifici massa gran, difícilment suportable. Però he aprovat, i ara desplegue el mapa del País Valencià i comence a fer-hi conjectures: Dénia, Gata, Xàbia, Teulada, Albaida... Quina serà la meua destinació provisional per al curs vinent? Quins alumnes tindré? Amb quins companys valencians compartiré les meues hores de feina? Sé que hauré de fer una mica de carretera enguany, i l’altre, i l’altre, i l’altre...; però ara ja estic ací, a la meua terra i amb la meua gent. Sóc afortunat. Sóc feliç. Torne a casa, definitivament. Jo mai em vaig espolsar les espardenyes. Jo mai me n’he anat del tot. Millor encara, jo no me n’he anat mai. He estat, simplement, un desplaçat; un treballador que cada cap de setmana, tots els caps de setmana, durant 8 mesos, he acudit puntualment a la cita amb la meua gent, amb la meua terra, amb el meu país.

Tasta'm

La Generalitat de Catalunya i el Govern de les Illes Balears han encetat una campanya conjunta d’animació lectora: Tasta’m. La campanya consisteix a distribuir, en edició no venal, uns petits opuscles d’autors –propis i estrangers– en català. Hi participen un munt d’editorials, algunes de renom i de ben grans, d’altres de petites que, no obstant això, comencen a despuntar amb iniciatives basades en el gust per l’edició i l’amor a la literatura. La campanya és molt lloable; més encara, admirable, si ens atenem als temps que corren. Dissortadament, no hi participa la Generalitat Valenciana –ja saben vostès que el govern “valencià” defuig sistemàticament tot allò que “fa olor” de “català”, i s’entesta a promoure la ignorància entre els seus soferts súbdits. (Les úniques campanyes en què han participat, i molt tímidament, han estat estrictament valencianes, i la iniciativa ha partit sempre de l’entusiasta Fundació Bromera per al foment de la lectura, que dirigeix l’encomiable Josep Antoni Fluixà.) Aquesta setmana, però, com cada dia que agafe l’autobús en l’Estació Intermodal de Ciutat de Mallorca, per a anar a l’institut de Pollença en què treballe, m’hi he trobat amb un d’aquests opuscles i, ves per on, és d’una editorial valenciana. Ignore de quina manera i per què Edicions del Bullent s’hi ha “colat”, en la campanya, però ho celebre amb alegria i, fins i tot –si m’ho permeteu– una mica de jactància. (El llibre d’Edicions del Bullent és: El secret de Caterina Cremec, de Lourdes Boïgues.)
Això va ser dimarts. Avui, però, encara m’ha assaltat un motiu més per a l’alegria. L’opuscle que avui m’he trobat en l’aparador de l’estació és d’un poeta!! M’ha sorprès gratament. Perquè la poesia és, potser, el gènere més idealitzat i esbiaixadament malinterpretat que conec: hom es fa unes idees molt estrafolàries a propòsit de la lírica; i, alhora, és el gènere més ignorat, més inútil i més vilipendiat per la societat en què vivim, empobrida pel pragmatisme productivista i pel plaer més immediat i fútil. Potser no tot està perdut... Tasteu aquests llibres. Tasteu-los perquè la literatura, com ja se sap, fa llibres i, a més a més, cosa que és molt més interessant encara, ens fa lliures.

Un dels poemes de l’opuscle m’ha emocionat especialment perquè em torna la imatge d’una muntanya que m’és ben propera, físicament i, sobretot, emotiva:

Montgó

I

La plena llum del cel
cenyeix la terra i l’aigua,
que es fonen i s’encalmen.

Turons arrodonits
s’estenen, musculosos, cap al mar
i hi cauen
en grisos espadats,
que es vessen, ja rogencs, cap a les ones.

El vent tramuntanal,
que el mar arrecerat
tot just si arriba
mitigat
a percebre,
governa aquest paratge,
que el mar i el cel tenyeixen
ara d’un blau turquesa,
adés d’un blau marí,
de lapislàtzuli,
d’un verd o un blau de plom
i del negre marí
de què es vesteix el mar
en les nits sense Lluna.

De dia dansen les gavines,
de nit hi dansen les constel•lacions
i sempre, l’olor de la sal
i la remor lenta de les ones.

Carles Duarte: Maríntim, Editorial Meteora.

Espai del Llibre 11

Ja tenim un altre lliurament d'Espai del Llibre, el número 11. Si més no, ja el tenim en format pdf. I, ben aviat, el tindrem en format paper. Aquesta vegada, l'article de portada, de Santiago La Parra, tracta sobre el 4t centenari de l'expulsió dels moriscos, un tema sobre el qual hem volgut reflexionar a l'editorial. A més, hi trobareu un reportatge sobre el futur de la pilota valenciana i tot de ressenyes sobre llibres publicats per autors i/o editorials vinculats a les Comarques Centrals Valencianes. Aquest número no hauria estat possible sense l'ajuda dels col·laboradors de la revista. El podreu trobar ben aviat a les seus de la XIEC. Us reproduïm, tot seguit, l'editorial de la revista:

Enguany es commemora el quart centenari de l’expulsió dels moriscos, esdevinguda l’any 1609. La historiografia –pròpia i aliena– coincideix a qualificar aquella decisió –debatuda i decidida, en gran part, a Castella– de catastròfica per al País Valencià, per tal com provocà, d’immediat, una crisi econòmica i demogràfica sense precedents que es va arrossegar durant unes quantes dècades, i que fou especialment severa a les Comarques Centrals Valencianes. Es calcula que, a primeria del segle xvii, un terç de la població valenciana era morisca. La diàspora forçosa d’aquests valencians al nord d’Àfrica, principalment –on, cal dir-ho també, foren mal rebuts, quan no saquejats i assassinats–, va deixar sense mà d’obra el país, amb el consegüent desastre agrícola i econòmic. Un buit que, posteriorment, es va haver d’esmenar amb l’arribada de nouvinguts mallorquins, la petjada dels quals –antroponímica, lingüística, cultural– és encara avui dia perceptible. Quatre segles després, el de l’expulsió dels moriscos pareix ser un capítol oblidat que, tanmateix, convindria rescatar i revisar a fons. En un temps en què la multiculturalitat és ja una realitat i les identitats són cada vegada més complexes i variades, la revisió del nostre passat ens pot ser de gran ajuda a l’hora d’entendre el moment present. Un present en què, dissortadament, els conflictes de caràcter ètnic, religiós, lingüístic... marquen l’actualitat política dels noticiaris i provoquen veritables guerres fratricides i massacres vergonyoses, tot negant la cara amable d’una globalització que hauria de tenir en el respecte a la diferència el seu principal fonament.

Caràcters dedica les pàgines centrals a Jesús Tuson

La revista de crítica literària Caràcters, que edita la Universitat de València, dedica les pàgines centrals a Jesús Tuson, amb articles sobre l’autor de Josep M. Escolano, Toni Mollà, Joan Solà, i Francesc Viadel.
A més, Caràcters aplega una entrevista a l’editor d’Edicions del Salobre, Antoni Xumet,; un article de Francesc Calafat sobre el panorama de la narrativa catalana al País Valencià; de Joan Josep Isern sobre Joan Francesc Mira; de Josep Bertomeu Moll sobre el fenomen Larsson; de Robert Archer sobre Ausiàs March; i d’altres articles i ressenyes de Vicent Alonso, Pere Ballart, Lluís Calvo, Laia Climent, Josep Antoni Fluixà, Francesc Pérez Moragón, Manel Rodríguez-Castelló, Marc Romera, Josep Maria Sala-Valldaura, Simona Skrabec...