dilluns, 3 de maig del 2010

Lalomanu

Avui m’arriba des de Canberra, Austràlia, un llibre de poemes del meu cosí Jorge Salavert: Lalomanu. Ha estat una alegria immensa poder rellegir aquest llibre tan emotiu i sincer; colpidor i terrible alhora, sobre el dolor d’un pare per la pèrdua d’una filla. Ja havia parlat a bastament sobre el fet en aquest blog, de les doloroses circumstàncies que van provocar la desaparició de Clea Salavert. D’alguna manera, però, Clea perdura encara en la memòria dels qui “l’hem coneguda”, ni que siga indirectament, en el cor dels qui se l’han estimada i dels qui ens l’estimarem per sempre més, a pesar de la mort, més enllà de la vida. Aquest llibre demostra que més enllà de la mort la vida de les perones que ens estimem hi perdura encara. Un llibre positiu, al capdavall, i valent, perquè no es resigna a donar per finiquitada una existència, perquè d’alguna manera, sibil•lina o subreptícia o màgica o com Déu vulga que siga, es palesa que la vida és enterca, i que Clea és ací, entre nosaltres, almenys fins que acabem per reunir-nos amb ella algun dia... Enhorabona, Jorge!
Tot seguit us n’oferisc un tast, de Lalomanu, un poemari escrit majoritàriament en anglès, però també en català i en castellà.

Post-traumatic stress disorder

Ha plorat molt, plora i encara li queda per plorar.
El seu present està sempre ancorat al passat,
i avui, mentre agafa els plats i els neteja,
alça els ulls i mira com cau la tarda,
i la foscor es clava dins el seu cor per la finestra.
La seva mirada s’extravia, i viatja
lluny, molt lluny d’aquesta llar
i d’aquestos moments plens d’afers quotidians
i sense gaire transcendència.
Més enllà de la finestra creu veure
una vegada més l’arc de l’aigua.
És un altre flashback d’horror,
i el pànic s’apodera d’ell durant dècimes de segon.
Ara mateix podria deixar caure els gots o els plats
i tirar a córrer, fugint de la por,
escapant un altre cop del record,
escapolint-se d’aquest dolor
en què s’ha convertit la seva vida.

I tanmateix, hi ha dies quan s’asseu esperant
una trucada que mai arriba,
una mirada que no s’amague al silenci,
algú que li escolte plorar
que no siga la seva dona.

I tanmateix, es pregunta si pot ser la veritat
que ell els siga tan difícil d’escoltar,
si el seu dolor pot ser tan cru que els creme,
si pot ser que passen els messos sense sentir
el recolzament de veus conegudes,
o els sospirs de la lluna i el sol.

I tanmateix, vol saber quan les ombres del terror
deixaran de perseguir-lo, quan els records
dels ullals de l’aigua es fondran
a les sorres daurades de Lalomanu.

***

Post-traumatic stress disorder

He has cried a lot, he still cries and has long to cry yet.
His present is forever anchored in the past,
and today, as he grabs the plates and washes them up,
he has looked up and seen how evening falls,
and darkness has broken into his heart through the window.
His gaze gets lost, and travels
far, very far away from this home
and from these moments full of daily affairs
without much significance.
Beyond the window he thinks he can see
once again the arc of the water.
It is yet another flashback of horror,
and panic takes control of him for some tenths of a second.
He could right now drop the glasses and plates
and make off into a run, fleeing from fear,
escaping yet again from the memory,
running away from the pain
his life has become.

However, there are days when he sits down and waits
for a phone call that never comes,
for a gaze that does not hide within silence,
for someone who may listen to his crying
other than his own wife.

However, he asks himself if it might be true
that he is too difficult for them to listen to,
if his pain might be so raw that it burns them,
if months may go by without him feeling
the support of known voices
or the sighs of the moon and the sun.

However, he would like to know when the shadows of terror
will stop hounding him, when the memories
of the water’s fangs will melt
into the golden sands of Lalomanu.

dimarts, 20 d’abril del 2010

Joan Maragall: Elogi de la Bellesa

Enguany se celebra el 150é aniversari del naixement del poeta Joan Maragall. La història literària el considera “el primer escriptor modern en la nostra llengua”. A més de poeta, però, fou un periodista prolífic i un gran intel•lectual molt respectat i influent en la seua època. Amb motiu de l’efemèride, Bromera publica una antologia de la seua poesia –elaborada pel crític Pere Calonge, que n’ha tingut cura també de l’estudi introductori. A més a més, el recull aplega els Elogis, on l’autor barceloní exposa el seu programari poètic, l’anomenada “teoria de la paraula viva”.

Maragall pertany a una època –a cavall entre finals del segle XIX i primeries del XX– en què valencians i catalans es llegien mútuament, i hi mantenien relacions intel•lectuals fructíferes. Els lletraferits catalans van ser coneguts –i admirats– al cap i casal, i hi exerciren una influència notable. No debades, la ciutat de València va dedicar alguns carrers a alguns dels escriptors catalans del XIX més eixerits, com és el cas de Joan Maragall, i també d’Àngel Guimerà i Jacint Verdaguer, posem per cas. Cosa que ja no va passar després, per raons històriques conegudes.
Tot i que Maragall va ser repudiat injustament pels noucentistes, i que ha estat menystingut al llarg del segle passat i, en gran mesura, fins a l’actualitat, està considerat un dels clàssics de la poesia en la nostra llengua. Maragall va escriure només cinc poemaris: Poesies (1895), Visions & cants (1900), Les disperses (1904), Enllà (1906) i Seqüències (1911). Podria fer la impressió que la seua obra és relativament escassa, breu en extensió, però Maragall sabia què havia de dir i com dir-ho (dues qüestions cabdals per a un escriptor, si fem cas de les digressions sobre la literatura esbossades pel cèlebre Gabriel Ferrater); i això respon en bona mesura a la seua contenció verbal, a “la teoria de la paraula viva”. Amb cinc poemaris, doncs, Joan Maragall en va tindre prou i de sobres. Poemes com ara “Oda nova a Barcelona”, “Oda a Espanya”, “La vaca cega”, “El comte Arnau” o “Cant espiritual” en són una bona prova.
Els temes que freqüenta el poeta català són l’amor, la paraula poètica, la catalanitat, la natura, el poble i Déu. Tots aquests motius temàtics es poden concentrar en un de sol: la Bellesa, perquè hi conflueixen com si es tractaren d’apèndixs d’un mateix corpus estètic, i que el mateix Maragall va explicar en Elogi de la poesia: “Poesia és l’art de la paraula, entenent per Art la Bellesa a través de l’home, i per Bellesa la revelació de l’essència per la forma. Forma vull dir l’empremta que en la matèria de les coses ha deixat el ritme creador”.
Maragall parteix de la bellesa de la vida, i la natura n’és, per a ell, l’exponent més directe. Així les coses, el poeta ha de saber interpretar aquesta bellesa natural, proporcionada pel Creador, i fer-la partícip a la resta dels humans. El poeta esdevé d’aquesta manera una mena de torsimany, de mèdium entre el diví –que es manifesta en la bellesa natural– i l’home corrent. I per tal de reeixir en aquesta funció d’intèrpret, ha de limitar la retòrica del poema, en benefici de l’espontaneïtat –“la paraula viva”–, d’ací la brevetat i l’economia de recursos de la seua obra. Aquesta tendència per la bellesa natural i per la senzillesa de l’expressió explica també l’estima del poeta pel paisatge, la ruralia i la gent senzilla, i per la llengua del poble, la qual cosa el portarà al catalanisme de caire regionalista. Un tímid sentit identitari reforçat per la desfeta de les guerres colonials, sobretot arran de la pèrdua de Cuba, i la consegüent crisi del 98.
Maragall va viure intensament. Pare de tretze fills i un dels maître à penser del catalanisme del moment, va saber bastir una obra duradora, per bé que l’ús d’un model lingüístic prefabrià –i la maledicència dels seus contemporanis– el van condemnar a les prestatgeries. Aquesta antologia de Pere Calonge ens permet de rescatar una de les figures claus de la poesia catalana moderna. L’estudi preliminar ens ajuda a conèixer la seua biografia, la seua evolució ètica, estètica i política, els detalls més interessants sobre la seua obra. A la selecció poètica, cal afegir-hi la inclusió –encertadíssima– dels tres Elogis, on l’autor parla “de viva veu” de les seues idees sobre la paraula, la poesia i el poble. Sembla que a partir d’ara la figura i l’obra de l’avi dels actuals germans Paqual i Ernest Maragall seran una mica més valorades que no abans.

Publicat a L'Illa, núm. 54, primavera 2010

dimarts, 30 de març del 2010

Caràcters 50, el darrer número per a mi

Benvolguts amics i amigues de Caràcters:

Us comunique que a partir del número 51 deixaré de ser oficialment el director de la revista Caràcters, perquè n’he presentat la dimissió amb caràcter irrevocable, per motius personals.
Vull agrair-vos l’experiència de cinc anys amb vosaltres, ja siga com a col•laboradors, editors, escriptors o, senzillament, lectors de la revista. Per mi han estat uns anys de moltíssima feina i responsabilitat, amb algunes decepcions i alguns ensurts que no m’esperava –tot cal dir-ho–, però amb moltíssimes satisfaccions. Dirigir una revista no és fàcil, perquè te’n plouen de totes bandes: d’atacs inversemblants, de retrets absurds, de puntualitzacions raonades, d’exabruptes incòmodes... Hi ha, però, també, moltíssimes compensacions professionals i humanes que superen, amb escreix, les petites foteses –que diria el poeta–, consubstancials a qualsevol feina. La balança és, en aquest sentit, infinitament favorable.
A partir d’aquest moment, Caràcters tindrà un nou director, Eduard Ramírez, i un nou consell de redacció format per Pere Antoni Pons, Begonya Pozo, Alícia Toledo, Gustau Muñoz i Francesc Calafat.
Eduard Ramírez és un bon professional, amb experiència com a crític i escriptor. També ho són els altres membres del nou consell de redacció. Cal que Caràcters continue la seua difícil singladura: per raons literàries, culturals, lingüístiques, i, per què no dir-ho, fins i tot polítiques.
Una abraçada ben forta i mil gràcies.
Us estic molt agraït perquè sóc conscient que sense vosaltres la revista no hauria estat –ni serà– possible.

Cordialment,

Juli Capilla

dimarts, 23 de març del 2010

40 anys!

El proppassat diumenge vaig fer 40 anys. Mare de Déu! 40 anys! Quatre dècades. 8 lustres. 14.600 dies. Poca broma. No em puc queixar, però. He aconseguit una estabilitat laboral i familiar que molts voldrien. I, a sobre, em puc permetre el luxe de la literatura i amb un cert èxit... Quan mire al meu voltant, veig que hi ha molta gent amb necessitats de tota mena. I si mire el món, encara pitjor. No sé a qui li he de donar les gràcies per la meua situació de privilegiat, perquè no sóc creient. Com que no tinc a qui donar-li-les, procure no queixar-me. Puc estar tranquil, doncs. He tingut molta sort en la vida –també l’he buscada, d’acord, però n’hi ha que la busca i no la troba. Ben mirat, encara sóc jove. Tot depén de la perspectiva dels altres, i de la consciència de les meues possibilitats. Saber què pots fer i què no en funció de l’edat que tens és molt important o, com a mínim, molt útil, si no vols fer el ridícul. Jo n’he aprés a temps –crec– i això m’ha estat ben pràctic. Si recorde quan tenia 20 anys, m’espante. No tenia res clar! No sabia què estudiar a què em volia dedicar, què faria en la vida... Tot era tan embolicat i difícil... Després, vaig madurar i ara he aconseguit gran part de les coses a què pot aspirar una persona normal. Apa, doncs! A continuar vivint. I espere que per molts anys...

diumenge, 14 de març del 2010

La llengua del meu poble

Aquesta setmana em vam fer un regal inesperat. Un company de la faena, José Ángel, em va portar una samarreta que porta un emblema ben significatiu: “Sóc de poble”. És un regal que m’ha fet molta il•lusió perquè no me l’esperava. Un dia vaig vore que portava esta samarreta i li vaig dir que si me’n venia una. Va passar un temps i ja me n’havia oblidat i, dijous passat, me la va portar i me la va regalar. M’ha fet il•lusió perquè la càrrega simbòlica de la samarreta; però sobretot me n’ha fet, d’il•lusió, perquè José Ángel és de Granada, porta deu anys ací i ja parla un valencià com si fóra de qualsevol poble del país –millor dit: ja és d’ací del país. No és l’únic cas a l’institut. Hi ha un altre company de Càceres, Fernando, que també parla sempre valencià i amb molta solvència. Ben sovint, són els de fora els que millor s’hi integren, lingüísticament. Deu ser perquè no tenen prejudicis i perquè s’interessen per la cultura i la llengua pròpies d’aquest nostre petit racó de món. Segurament, conceben la llengua com un factor d’integració, d’enriquiment personal, un pont per al diàleg: una oportunitat o una invitació (subratllem-m’ho, això) i no una “obligació” (conéixer la llengua pròpia d’un país pot ser considerat una obligació?). La veritat, l’actitud de gent com la de José Ángel i Fernando emociona i és digna d’admiració.

La samarreta que em van regalar té al darrere aquest escrit:

M’agrada ser de poble,
prendre la fresca a l'estiu,
conéixer a tota la gent,
la tranquil•litat,
els marges de pedra seca,
els camins polsosos,
les garroferes, els rius-raus,
les oliveres mil•lenàries,
els tarongers,
beure a les fonts,
els rius de canyar i baladre,
les nits del estiu,
els carrers estrets,
l’arròs amb fesols i nap,
l’ombra de la figuera,
els bancals d’ametlers en flor,
la flor del taronger,
tindre la muntanya a tres passes,
els aljubs,
les partides de pilota,
deixar la porta del carrer sense tancar amb clau,
les cama-roges,
les coques,
les coques d’embotit. que bo!
passejar pel carrer de baix,
pel d’enmig
i pel de l’embut,
beure en botija,
torrar cebes i carxofes a la ximeneia,
veure els estels per la nit,
el romaní i el margalló,
caminar per enmig del carrer,
la muntanya d’argilagues i brossa,
l’olor de la terra quan plou...
parlar valencià,
m’agrada ser de poble...

dilluns, 8 de març del 2010

Aprendre (a propòsit del Dia de la dona)

Dissabte passat es va inaugurar a la Casa de la Cultura de la Font una exposició del fotògraf i escriptor Pere Huerta. "Estructures del silenci" al·ludeix a la figura de la dona -fragmentada, escindida, minimitzada, menyspreada històricament -i encara ara- per una societat masclista (fins i tot els que no ens en considerem, ho som per socialització...). L'exposició juga també amb quatre textos poètics, de l'autor i de la també escriptora Maria Giner. Ací en teniu una mostra, en aquesta ocasió un poema de Pere Huerta, que ja ho diu tot (com també la imatge).

Desdibuixarem els pits,
deshidratarem els malucs

Malgastarem el mot adient
aprendrem a saber-nos
el noms i a entrellaçar
els gestos
nous, mil•lenaris,
amb l'alè nou
i mil•lenari,
oblidat

Jugarem a estimar les notes
de color de l'esclat
de la gebrada
amb la veu teua
assossegada


Desdibuixarem l'ofensa
i també el mal gest
i jugarem a estimar el dolor
a oblidar la nit dels oblits
a escapolir-nos-en
per la teulada dels teus dits
esbrandint manuals d'humilitat
per escodrinyar la senzillesa
i poder així,
airejar el catàleg, etern
de la tendresa

Aprendre
a cobrir les passes sabudes
amb terra de color amarg
a desfer-se'n de la pensa
ensinistrada, latent
a saber estimar-se els
pètals color tristesa
a saber-nos-en un

dijous, 4 de març del 2010

La mort i la paraula

Ahir vaig rebre per correu el darrer llibre de Carles Camps Mundó, La mort i la paraula, guardonat amb el premi Carles Riba 2009. Me l’he llegit d’una tirada avui, al tren, i n’he quedat meravellat. El llibre "fa una reflexió profunda sobre la llengua i el discurs poètic, que intenten, amb les seues limitacions, donar sentit a la realitat i a la vida" –i al seu torn, també a la mort. Això, almenys, s’assevera a la pàgina de l’editorial que el publica. Jo hi veig també un joc de contraris entre la vida i la mort en què la mort venç, finalment, per inanició intrínseca a la vida. Per al poeta, la vida –la vida humana, almenys– és perquè hi són les paraules –o perquè hi som amb i per les paraules. És a través dels mots que cobrem consciència palmària, memòria plena. És amb el llenguatge que som, realment, éssers capaços de concebre l’existència, amb tots els ets i uts que calguen. Aquest és, paradoxalment, el triomf i la tragèdia dels humans. Una tragèdia doblement dramàtica en el moment que som capaços de pensar la vida –i la mort– i de fer-ne abstracció, tesi, filosofia; sense acabar de reeixir-hi, però. Els poemes de Carles Camps Mundó són la constatació ontològica del drama humà. Un intent de dignificació a través de la paraula que, ves per on, també ens desgracia. Al remat, hi resta la consciència dolorosa de saber-se mortal; el pànic davant el buit (?), el desconegut, l’ignot, la intransparència:

No som res més que vida,
només aquesta vida turmentada de paraules.
Vida explicada, vida que s’explica,
és cert, però res més que vida.
(Com el cuc, com l’ocell, com l’arbre.)

D’aquí que, tot i les paraules,
ens resulti impossible entendre la vida negada.
No podem ser la mort: ¿com viure-la?
Sempre l’instint d’encara,
només perdut en el desordre de l’anomalia.

Carles Camps Mundó ha escrit un llibre contundent, en què cada poema és, alhora, la peça d’un conjunt i una entitat autònoma, que destaca pel seu contingut i el domini formal.