Penyal d'Ifach

Ahir vaig pujar al Penyal d’Ifach amb el meu pare. Era la primera vegada. Una mola impressionant enmig d’un paisatge devastat, depravat, depauperat. Calp és un dels paradigmes valencians de la depredació immobiliària, de l’especulació urbanística, del despropòsit mediambiental: una aberració dolorosa perpetrada en nom de la usura i l’acumulació sense escrúpols. I, tanmateix, el penyal encara conserva una mica de bellesa. Si és parc natural és un miracle, i per molts anys! Des del cim, costa d’imaginar com devia ser el poble ara fa cent anys. A la llacuna encara hi ha aus migratòries que hi reposen, mengen i s’abeuren. Semblen una excepció inaudita que s’agraeix, enmig de la barbàrie. Fins i tot un estol de flamencs fent llampades intenses d’un roig encès que meravella. A partir de dimecres, despús-demà, hi hauré d’anar tots els dies a Calp. És la meua destinació laboral d’enguany. M’hi trobaré molts xiquets forasters i castellans (ho dic sense acritud) i uns poquets de valencians també. I miraré de fer-los veure, a tots, que el valencià no és una obligació, sinó una invitació, una oportunitat (com qualsevol llengua); que forma part d’aquest paisatge. I que al seu poble, Calp, l’única imposició ha estat la del formigó i el turisme de masses.

Atlanta

Els darrers dos dies a Atlanta, abans de tornar a casa. Una ciutat estranya, americana. Els carrers són buits de gent i de cotxes. Bé, no del tot buits, però en fa l’efecte, si la comparem a qualsevol ciutat mediterrània. Molt poca gent hi deu viure, a downtown: la major part dels edificis són oficines, pàrquings i dependències oficials del govern de l’estat de Georgia. Hi ha algun que altre turista, també. Alguns valencians (em vaig trobar un antic company d’El Temps, Emili Payà, increïble!) i catalans; molt pocs. Gent que demana pel carrer. Hem vist la CNN per dins, el Museu de la Coca-Cola i el dedicat a Martin Luther King. Estem ja molt cansats del menjar. És dificilíssim trobar un menjar decent ací, que no es base en les creïlles, les salses, el pa de motle, les hamburguses, els refrescos... És horrible. Hem sopat a l’habitació, per evitar el fast food. Demà ens espera una llarga jornada de tornada en avió a Barcelona: deu hores com a mínim. Tenim previst de dormir una mica a l’Hospitalet i, si podem, tornar a la nit, cap a la Font. Ha estat un viatge memorable, inoblidable. Estem segurs que hi tornarem.

Good-bye. See you tomorrow...

Ara si, ja ens hem acomiadat de la nostra familia americana. Han estat uns dies molt agradables, de gran felicitat i de moltes converses. L'amabilitat i la generositat dels Roper ha estat exquisida. Hem plorat. Ens sentim en deubte amb ells. Mirarem de compensar-los tant com ens siga possible. Els acollirem sempre que vulguen. I, si pot ser, tornarem algun dia, clar que si, a South Carolina. No es tan dificil. Amb una miqueta de voluntat ho podrem fer realitat. Recordarem aquests dies durant molt de temps. Gracies de tot, familia. See you tomorrow...

Hagood Mill

L’últim dia ja a South Carolina. El més plujós i trist dels dies que hem tingut durant les dues setmanes que hem estat a Pickens. Avui teníem previst d’anar a Hagood Mill, un antic molí de dacsa i blat restaurat al voltant del qual hi ha d’altres cases i dependències on, una vegada al mes, s’elaboren diverses activitats artesanals: objectes de pell i de fusta, patchwork, mantega, cadires, teixits, wisky... Un dia en el qual s’aplega la gent per cantar cançons tradicionals, de gospel. Un escenari bucòlic que ha estat enterbolit per la pluja.
A Pickens County, SC, hem passat uns dies molt feliços. Els Roper ens han fet sentir com a casa. Aquesta vesprada anirem a acomiadar-nos de Tami i Mozelle. Demà de matí partirem cap a Atlanta, Georgia, on encara hi serem un parell de dies més...

The Mountains are Calling and I must Go.

Comencem a acomiadar-nos de la familia Roper. Aquest vespre hem estat a casa de Ken i Karen i hem estat xerrant vora tres hores. A vore si es possible que vinguen algun dia a Valencia... El dia, molt tranquil. Aquest mati hem anat a un altre moli tradicional de Pickens County, Meece Mill. I ja a la nit, a Oolenoy Valley, a Pumpkintown, on cada tercer divendres de mes, s'apleguen uns quants musics de country per cantar i fer barrets, menjar algun cosa i reunir-se (una troballa que ens va revelar un home a un altre moli, Hagood Mille). Ha estat perfecte per reblar un dia felicissim. Musica tradicional amb gent del terreno. Hem pogut parlar amb la presidenta de l'associacio i amb un home que portava una samarreta amb el lema que dona titol a aquest post. I hem comprat un Cd per no oblidar-nos d'aquesta gent. Ha estat un plaer veure com els nord-americans valoren tambe les seues tradicions, mes enlla de les imatges estereotipades que ens n'arriben a Europa.

The American Way of Life

Ja és la segona setmana que estem a Pickens, South Carolina (EUA). És curiós com de ràpid ens acostumem a un paisatge. En pocs dies ens és bastant familiar. Ens hi situem i ens el fem nostre, el paisatge: l’habitem. Supose que deu ser molt més difícil fer-se amb un paisatge més exòtic que no el que ens ofereix la vida americana. No ens seria gens difícil, de fet, d’adaptar-nos-hi, ací; o fins i tot de viure-hi un any, per exemple. Els costums dels nord-americans són molt semblants als nostres. A Occident, sobretot, tenim una manera molt pareguda de viure l’oci, i també els quefers quotidians –amb algunes particularitats locals més o menys accentuades que cal conservar i fomentar, per descomptat. A València, Atlanta, Londres o Munic, la nostra vida s’assembla molt més que a les de Bombai, Fes o el Caire, posem per cas. Les particularitats d’aquest món americà que hem conegut es basen en la llengua, l’anglés (que té moltes reminiscències llatines), la gastronomia (l’obesitat és un gran problema per als americans), algun esport local... Pel que fa a la resta, som molt semblants; fins i tot racialment les diferències entre nosaltres són mínimes. Amb la família Roper ens hem entés perfectament. Hem tingut converses molt intressants. Li vam preguntar a Kenny com havia recupercutit l’11-S en la vida dels americans. Ens va dir que va ser un gran sotrac i que no entenien per què els fonamentalistes islàmics els odiaven tant... Formem part d’un món molt semblant els americans i els europeus. Ací també es preocupen per recuperar les seues tradicions: el seu folclore musical, per exemple. Ja en parlaré més avant, però avui justament hem visitat el Museu de Pickens i ens hi hem trobat amb un recorregut històric i etnològic sobre aquesta comarca ben interessant. Un recorregut que, per exemple, reconeix les bestieses que es van cometre contra els cherokees (ha reconegut mai Spain el genocidi contra els indis?). The American Way of Life no és la millor ni la pitjor dels mons, però és la que coneixem i la que, sense haver-ne conegut cap altra, més ens agrada. Seríem capaços de prescindir-ne? De viure d’una altra manera? Ja sé que n’hi ha d’altres maneres. I sé que a Occident tenim moltes coses supèrflues i que n'hem de recuperar moltes de la tradicio propia. Podríem, però, prescindir d’Internet, de la televisió, dels electrodomèstics, dels supermercats, dels cotxes... No ho sé. Potser el que caldria es de preservar tots aquests progressos i fer-los compatibles amb el medi ambient i amb la tradicio local. I mirar de fer un mon mes just, democratic i solidari... Sia com sia, aquests dies ens hi hem sentit molt a gust, a South Carolina. I ens agradaria tornar-hi algun dia. Hi tornarem!

A la foto, a Greenville. Les banderes americanes són per tot arreu, com a qualsevol país del món. O no?

Cherokees

Ahir vam viatjar fins a North Carolina expressament per arribar a les Smokey Mountains, on hi ha una reserva india, dels Cherokees. Un viatge llarguissim i complicat per carreteres secundaries, i feixuc tambe de tornada, per autovia, fent una volta fins a Ashville, Greenville i, finalment, Pickens. Va pagar la pena, pero. Vam visitar la reproduccio d'un poblat cherokee tal i com era al segle XVIII. Diversos guies autoctons ens van explicar com feien terrissa, ornaments, roba, canoes, les armes, els rituals religiosos i politics dels Set Clans... Els cherokees tenen en North Carolina, South Carolina i Georgia el seu territori natural. La majoria, pero, van ser deportats al segle XIX a Oklahoma, tret dels que es van resistir a anar-hi i es van arrecerar a les muntanyes mes inaccessibles. Es el que es coneix com Trail of Tears, que es va cobrar la vida de molts indis cherokees duarant la travessia.
Ara, la comunitat cherokee esta dividida en dues zones, la major part esta concentrada a Oklahoma, els indis de la diaspora, i la resta als territoris diguem-ne genuins. No hi tenen gaire contacte, perque la distancia es enorme entre ells. Fins i tot han desenvolupat costums diferents els uns i els altres. A North Carolina tenen una reserva amb un regim juridic especial, que els permet preservar les seues terres i eximir alguns impostos. En la zona que vam visitar, amb un miler de membres, nomes 75 persones parlen encara la llengua cherokee. Ara, pero, ens van explicar que s'ensenya a l'escola. Quan els mateixos cherokees van veure que eren molt pocs els que parlaven cherokee i que la seua llengua corria un perill serios, van decidir d'introduir els vells que la parlaven en les classes per transmetre-la als xiquets menuts. Aixo ens van contar. Com tambe ens van contar que si ara com ara el cherokee es pot escriure es gracies a l'alfabet que es va inventar un indi en captiveri del segle XVIII. Sembla que aquest indi cherokee, captiu en un fort america, va veure que els anglesos rebien cartes de les seues families que reproduien les paraules orals del seu idioma. Aixi que es va inventar un alfabet que va ser acceptat, despres de molt d'insistir-hi, per la seua comunitat. Quan va tornar al seu poble, aquest indi els va explicar la troballa i quan va fer una demostracio, perque no s'ho creien, es van quedar meravellats. Ara ja hi ha llibres en cherokee i els xiquets menuts aprenen la llengua dels seus avis. No se fins a quin punt els cherokees podran restituir la seua llengua originaria, perque la pressio anglosaxona es aclaparadora. Sia com sia, aquesta es una historia commovedora. La historia d'un poble que vol preservar la seua identitat, en connexio amb els seus avantpassats, habitants ancentrals de les terres americanes.