A l'Orxa, una altra volta

Hui he tornat a l'Orxa per la Llacuna, però fent el camí invers. Primer, anar a l'Orxa. I tornar a la Safor pujant per la muntanya fins arribar a la Llacuna, i d'ací fins a Villalonga i la Font, finalment. El camí, tot pujada fins a la zona de casetes de la Llacuna, com esperava. Des de dalt, unes vistes magnífiques del Comtat, d'un costat, i de la Vall de Gallinera, a l'altre. A les fotos, s'hi aprecia el Benicadell i el poble de L'Orxa, des del cim, camí de tornada cap a la Safor.

Els amics

L’amistat és, potser, una de les variants de l’amor més noble i satisfactòria –i que no ens faça vergonya reconèixer-ho. L’amistat vertadera no demana gran cosa i, en canvi, ho dóna tot. És generosa, altruista, desinteressada. No exigeix horaris ni compliments, ni tampoc convencions i protocols absurds. Simplement, s’entrega sense demanar quasi res a canvi, per bé que agraeix tot allò que rep. Amb els amics de sempre poden passar anys i els llaços quedar inalterables. Un dia te’ls trobes i mamprens la conversa com si fóra ahir l’última volta que els vas vore. Amb els meus amics, em passa això, i n’estic molt agraït, i feliç. Són un tresor que espere que em dure tota la vida, perquè les amistats de veritat duren això, tota una vida. Gràcies!

Camí de l’Orxa, per la Llacuna de Vilallonga

Ahir, de vesprada, vaig pujar a la Llacuna de Vilallonga d’una tacada. Ja hi havia anat fa un parell de mesos i coneixia el camí: sabia on i quan m’havia de dosificar per no haver de parar. El meu ritme és lentíssim, però. No sóc un professional, ni de bon tros. De fet, solen passar-me alguns companys ciclistes, que porten sempre unes màquines impressionats que quasi els fan volar. Però no tracte de competir amb ningú, sinó de gaudir de la passejada. Quin goig el camí que puja a la Llacuna. En un moment donat es veu Forna per darrere, direcció a la mar (a la foto, en la llunyania). Després, al cim, la Llacuna és plena de casetes. Continua el camí en ascensió fins que acaben les casetes i comença una carretera millor asfaltada, gens transitada, que porta a l’Orxa, a la comarca alacantina del Comtat. Després, un descens vertiginós fins al poble. Ahir vaig vore, sense exagerar, vora una trentena de perdius, sempre en grup, en família. Una es va quedar en una pedra, mirant-me, a dos metros de distància. Es veu que no estan acostumades a vore gent. Com són de vulnerables... Un caçador se n’haguera fet un tip, de caça, ahir. Millor deixar-les viure.

Portishead

Després dels Arcade Fire, Portishead ha estat el grup que més ha sorprés al FIB d’enguany, el ja tradicional festival estiuenc de música de Benicàssim. Portishead és un grup de trip-hop format per Beth Gibbons, cantant i compositora, i el teclista Geoff Barrow. Foscos, enigmàtics, obsessius, nihilistes, decadents... Portishead indaguen en els vessants més tètrics, existencialistes, de la condició humana. Tenen una poeticitat plàstica quasi palpable, angoixant, desesperada. L’absurd i la retòrica reiterativa dels sons electrònics que fan servir en les seues composicions, farcides de percussió i elements cacofònics, doten la seua música d’un obscurantisme atroç. Defugen les convencions i la mediocritat dels bons costums per anar-hi més enllà, sempre a la recerca d’un món inexhaurible, sense límits. Minimalistes, tremendistes, marginals, amb una personalitat insubornable, exploren en l’escletxa que queda –en el buit– entre el so i el silenci. No sé per què, però l’actitud vital –o esmorteïda– de Beth Gibbons em remet a una altra intèrpret anglosaxona, la llegendària Anne Clark. No són poques les similituds entre totes dues compositores. “Third”, el darrer treball de Portishead, avala aquest tempteig de descripció crítica del grup de Bristol, format l’any 1991.

Foto: Beth Gibbons (Exeter, Devon, Regne Unit, 1965)

Terrorista, de John Updike

Terrorista va ser una de les darreres obres de l’escriptor John Updike, un dels grans de la narrativa nord-americana, comparable als Paul Auster, John Irving, Philip Roth, Cormac McCarthy, Don DeLillo... Potser no tenia la fama d’aquests però gaudia del mateix prestigi, gràcies a la qualitat de la seua obra. Malauradament desaparegut ara fa dos anys, John Updike palesa en aquesta novel•la els seus millors dots com a escriptor. Va ser publicada el 2006 als EUA, i l’any següent a casa nostra, gràcies a l’encertada línia de traduccions que Bromera va encetar ara fa uns anys.
Terrorista ens conta la història d’Ahmad, fill d’una nord-americana d’origen irlandès i d’un egipci, al qual no coneix perquè va fugir de la llar familiar quan només tenia tres anys. És la història d’una recerca personal –sens dubte, l’ombra del seu pare el marca negativament. Ahmad sent la necessitat d’aferrar-se a alguna creença i troba en l’islam un possible sentit a la seua vida. Al voltant del personatge principal, hi ha una mare abandonada que juga a fer d’adolescent amb els seus amants, amb múltiples encontres fugissers que fracassen una vegada i altra, i el senyor Jack Levy, un jueu descregut, l’orientador educatiu de l’Institut Central on estudia Ahmad, que mira d’ajudar-lo tant com pot. És realment colpidor i despietat el retrat que fa Updike de l’American Way of Life. Updike sintetitza aquesta forma de vida en dues paraules: greix i ciment. En aquest sentit, l’escriptor de Pensilvània no s’està de criticar amb duresa el seu propi país –per bé que el redimeix tímidament cap al final del relat, argumentant a favor que, tot i el racisme latent, els Estats Units són, malgrat tot, un país acollidor, perquè hi tenen cabuda els irlandesoamericans, els afroamericans, els llatinoamericans i, fins i tot, els araboamericans. La caracterització que fa de la dona de Levy, la Beth, és també paradigmàtica entorn d’un dels problemes més preocupants dels americans, el de l’obesitat, que arriba a ser mòrbida en molts casos. Però el millor de tot és el retrat del procés de fanatització i d’assumpció del fonamentalisme islàmic per part del personatge principal, l'Ahmad. Llevat d’algun cap solt que no acaba de lligar bé amb la trama, com ara quan reapareix Joryleen en la vida d’Ahmad (un canvi de personalitat un punt radical), la resta de la novel•la és implacable. Potser en sobren algunes escenes, per reiteratives, però Terrorista és una novel•la que commou per moltes coses, com ara la descripció de la superpotència mundial, els Estats Units d’Amèrica, que va deixar de ser-ho de sobte i de manera dramàtica arran de l’11-S, per convertir-se com més va més clarament en un país vulnerable i, ara mateix, a punt de fer fallida econòmicament. Una nació que, atesa la conjuntura de crisi, fins i tot ha decidit no invertir més en la cursa espacial, i n’ha cedit la iniciativa als russos! Paradoxes de la història, al bell mig d’un segle XXI atroç, al qual alguns experts han batejat ja com “el segle del terror”. Mireu, si no, la recent matança esdevinguda a Noruega. N’hi ha per a plorar. Terrorista és, potser, el millor llegat de John Updike.

Radiohead / The King of Limbs

El concert de Radiohead que hui ha retransmès el Plus, en l’estudi del programa From The Basement a propòsit del darrer disc de Radiohead, "The King of Limbs", m’ha deixat absolutament acaparat, trasbalsat, satisfet. Sens dubte, per al meu gust, Radiohead és el grup més original, autèntic, inexhaurible, vibrant, imprevisible, perspicaç... de les darreres dècades. No són els únics, per sort. Els mítics U2, per exemple, són comparables. I també ho són en alguna mesura els Coldplay, per bé que aquests em fa l’efecte que han perdut espontaneïtat, darrerament. "The King of Limbs" és un disc “difícil”. Costa d’entrar-hi, copsar la seua atmosfera un punt mística i desordenada, contradictòria i alhora genuïnament Radiohead, marca de la casa. Aquesta és, si més no, la primera impressió que fa "The King of Limbs". Si et detures una miqueta i l’escoltes amb més atenció, però, de seguida salta com una espurna l’esperit Radiohead. Aquesta és la principal virtut de la banda, que traspua un estil incomparable, autèntic, genuí, que es desprén de l’esforç que cadascun dels membres del grup imprimeixen en cada tema que componen o interpreten, en cada treball que fan, absolutament coherent i implacable. Experimentals, sempre suggeridors, màgics, eteris, intimistes... Radiohead no deceben. "The King of Limbs" és un disc amb peces redones: Codex, Separator i Lotus Flower són, per a mi, les millors. El disc, però, s’emmarca en el camí sense solució de continuïtat que la banda anglesa va encetar ja als anys vuitanta i, sobretot, lliga amb d’altres treballs seus similars, com ara “OK Computer” (1997) o “Hail to the Thief” (2003), i sobretot “In Rainbows” (2007) –al meu parer, el seu millor àlbum. No debades, Radiohead han continuïtat component més temes els darrers mesos: Supercollider i The Butcher, llançades en vinil, i Staircase, que hem pogut escoltar hui al programa From The Basement. Genials!

El valor escolar d’Enric Valor

He tornat a la Universitat d’Alacant, després d’uns quants anys, a propòsit d’un curs sobre Enric Valor. De moment, va molt bé. Aquest matí, la conferència inaugural de Verònica Cantó, secretària de l’AVL, sobre l’escriptor de Castalla ha estat alliçonadora i didàctica. Després, hem tingut una excel•lent intervenció de Joan Antoni Montoya ¬ i dues companyes més, de les quals no recordé el nom- sobre activitats diverses en l’àmbit d’ESO, a partir de la seua experiència a l’IES La Mola de Novelda. I el mateix han fet, però a nivell d’escola, tres mestres del CEIP El Romeral d’Alcoi. Després del dinar, ara mateix assistim a una exposició sobre les TIC aplicades a Enric Valor. Encara ens queda la intervenció d’un contacontes aquesta vesprada i, demà divendres, fins al migdia la resta de les sessions. Un curs que permet conèixer diverses estratègies aplicables a l’aula. Val a dir que si Enric Valor coneguera de quina manera es treballa la seua vida i obra i l’interés que desperta en la comunitat educativa, estaria ben cofoi i satisfet. Valor ens va ensenyar el valor de les paraules, les paraules en valencià. Les paraules que ens fan ser com som, simplement valencians. No som el millor poble del món, com va dir un cretí ahir, ara ja sortosament fora de la cort, sinó la concreció única i irrepetible d’una manera de ser humana, com tantes altres que n’hi ha, igualment de respectables, riques i valuoses.