Tabarca. Aventura per la Mediterrània

Comence el curs –i la tardor– amb un nou llibre: Tabarca. Aventura per la Mediterrània (publicat, precisament, a l’editorial Tabarca). Sempre és una alegria –i una sort indescriptible, un privilegi!– editar un llibre, i més en aquests temps de crisi, i en valencià! Per tant, ja estic més que content. Sempre havia volgut fer una història sobre aquesta peculiar illa alacantina, l’única habitada a tot el País Valencià (les Columbretes, un altre tresor nostre, no ho estan). I també perquè des que la vaig conèixer, la història de Tabarca, que em va seduir. Els habitants de l’actual Tabarca procedeixen de Gènova. Són valencians d’origen italià, i italians són encara els seus cognoms. Són els descendents dels captius rescatats pel rei Carles III a mitjans segle XVIII –comprats al rei de Tunísia, que els tenia empresonats a la Tabarka tunisiana– i que van ser portats a l’Illa Plana o de Nova Tabarca per ocupar-la i així evitar que l’illa servira de plataforma d’atac als pirates, que des d’allí assetjaven la costa alacantina. Aquest és el rerefons històric que mire de reproduir a la novel•la, més o menys fidel a la història real, però amb alguna petita llicència que n’afavoreix la trama. Sempre havia volgut fer una història sobre Tabarca però no va ser fins l’any passat, arran d’un viatge a l’Illa Plana amb els alumnes d’Altea, que hi vaig trobar la inspiració i el to, i també la trama de la història. Ara veu, per fi, la llum en format editorial i n’estic més que satisfet. Espere que agrade als lectors.

Una altra de moriscos

“―Jo sempre he somiat, Tomàs, potser per millor fugir de lo que veia cada dia. Sempre he parlat amb el cel i amb s’aigo de ses fonts i ets rierols, amb ets vents... Encara que, de vegades, són ben ingrats amb aquells qui els estimem. Una vida nova. Creixerà an es mateix temps. Creixeran junts, perquè ara sé que també jo som terra sembrada per tu”. Aquestes paraules de Caterina il•lustren una part fonamental de la trama de Les veus de la vall, de Rafael Escobar. Caterina, filla d’una família mallorquina nouvinguda a la vall de Seta, al Comtat, i Tomàs, el fill del governador, s’enamoren. No obstant això, tots dos s’enfronten a la prohibició taxativa de la relació per part dels seus progenitors, per causa de les classes socials divergents a què pertanyen. Al darrere d’aquesta prohibició, però, hi ha secrets ocults, de caràcter històric, que expliquen el veritable origen del Tomàs, i els temors i les frustracions dels nous pobladors illencs. Ha passat poc més d’una dècada des de l’expulsió dels moriscos d’aquelles terres i el ressò de la seua presència encara és visible des del punt de vista material, i també espiritual. Són moltes les veus que se senten a la vall, i als cingles abruptes de les serres que l’assetgen ―un espai reclòs esdevingut escenari mut de la ignomínia i la tragèdia. El passat morisc hi és encara latent, doncs, a la vall; les ferides i les sagnies provocades en el moment de l’expulsió romanen intactes en la memòria, i la consegüent diàspora forçada cap al Magrib de milers de moriscs valencians és motiu de vergonya i dolor ―per a uns― i de remordiment i menysteniment ―per als altres.
Aquesta novel•la de Rafael Escobar és un dels millors testimonis de l’esforç de reconstrucció d’un episodi històric ocult o ignorat pels valencians, una època que no podem oblidar si volem conèixer els nostres orígens, una coneixença imprescindible per no repetir els estereotips que ara mateix tendeixen a veure els altres des de l’òptica de la xenofòbia i del racisme.
Després de l’11-S, sobretot, la imatge de l’islam ha quedat injustament malmesa i deteriorada. Veiem els musulmans amb por o amb recel, quan no amb menyspreu i odi. Aquesta novel•la ens ajuda a matisar aquesta òptica esbiaixada del món musulmà, a valorar-lo com pertoca i, també, a reconèixer els defectes i les mancances del nostre món d’Occident. Una novel·la històrica a tenir en compte.

En lloc segur

En lloc segur, la darrera novel•la que Wallace Stegner va publicar abans de la seua mort, és un relat de caire realista sobre la relació d’amistat entre dues parelles d’amics –dos matrimonis– al llarg de més de tres dècades. La novel•la, no gens pretensiosa, ens proporciona un munt de reflexions sobre l’amistat, l’amor i, també, la literatura –especialment sobre la poesia– amb la generositat com a puntal que manté ferma la relació d’amistat entre les dues parelles. Són aquestes reflexions les que fan interessant la novel•la, i també l’entramat psicològic que sospesa les forces d’atracció –i de domini– entre les dues parelles –i a dintre també de cada matrimoni. L’admiració mútua, les febleses, els contratemps, els problemes de salut, els èxits i els fracassos, consoliden i refermen els lligams entre tots quatre, fins i tot i a pesar de les tensions i del desig de domini acaparador d’uns dels personatges, la Charity, el caràcter fort de la qual es projecta sobre el seu marit, en Sid, fins a extrems insospitats i un punt aberrants, i també sobre el destí dels seus amics, la Sally i el Larry. El fet, d’altra banda, que el narrador es confonga amb la veu del Larry, un escriptor de cert èxit, la fa encara més pròxima i atractiva, al meu parer. Llevat d’algun capítol una miqueta pesat –pense, sobretot, en el de la tia Emily–, la novel•la està molt ben escrita (i molt ben traduïda, cal dir-ho), i commou i toca la fibra del lector, especialment si ens atenem al vessant sentimental. Molt ben acollida per la crítica, aquesta novel•la ens dóna a conèixer en la nostra llengua un dels màxims exponents del realisme nord-americà de la segona meitat del segle XX.

A l'Orxa, una altra volta

Hui he tornat a l'Orxa per la Llacuna, però fent el camí invers. Primer, anar a l'Orxa. I tornar a la Safor pujant per la muntanya fins arribar a la Llacuna, i d'ací fins a Villalonga i la Font, finalment. El camí, tot pujada fins a la zona de casetes de la Llacuna, com esperava. Des de dalt, unes vistes magnífiques del Comtat, d'un costat, i de la Vall de Gallinera, a l'altre. A les fotos, s'hi aprecia el Benicadell i el poble de L'Orxa, des del cim, camí de tornada cap a la Safor.

Els amics

L’amistat és, potser, una de les variants de l’amor més noble i satisfactòria –i que no ens faça vergonya reconèixer-ho. L’amistat vertadera no demana gran cosa i, en canvi, ho dóna tot. És generosa, altruista, desinteressada. No exigeix horaris ni compliments, ni tampoc convencions i protocols absurds. Simplement, s’entrega sense demanar quasi res a canvi, per bé que agraeix tot allò que rep. Amb els amics de sempre poden passar anys i els llaços quedar inalterables. Un dia te’ls trobes i mamprens la conversa com si fóra ahir l’última volta que els vas vore. Amb els meus amics, em passa això, i n’estic molt agraït, i feliç. Són un tresor que espere que em dure tota la vida, perquè les amistats de veritat duren això, tota una vida. Gràcies!

Camí de l’Orxa, per la Llacuna de Vilallonga

Ahir, de vesprada, vaig pujar a la Llacuna de Vilallonga d’una tacada. Ja hi havia anat fa un parell de mesos i coneixia el camí: sabia on i quan m’havia de dosificar per no haver de parar. El meu ritme és lentíssim, però. No sóc un professional, ni de bon tros. De fet, solen passar-me alguns companys ciclistes, que porten sempre unes màquines impressionats que quasi els fan volar. Però no tracte de competir amb ningú, sinó de gaudir de la passejada. Quin goig el camí que puja a la Llacuna. En un moment donat es veu Forna per darrere, direcció a la mar (a la foto, en la llunyania). Després, al cim, la Llacuna és plena de casetes. Continua el camí en ascensió fins que acaben les casetes i comença una carretera millor asfaltada, gens transitada, que porta a l’Orxa, a la comarca alacantina del Comtat. Després, un descens vertiginós fins al poble. Ahir vaig vore, sense exagerar, vora una trentena de perdius, sempre en grup, en família. Una es va quedar en una pedra, mirant-me, a dos metros de distància. Es veu que no estan acostumades a vore gent. Com són de vulnerables... Un caçador se n’haguera fet un tip, de caça, ahir. Millor deixar-les viure.

Portishead

Després dels Arcade Fire, Portishead ha estat el grup que més ha sorprés al FIB d’enguany, el ja tradicional festival estiuenc de música de Benicàssim. Portishead és un grup de trip-hop format per Beth Gibbons, cantant i compositora, i el teclista Geoff Barrow. Foscos, enigmàtics, obsessius, nihilistes, decadents... Portishead indaguen en els vessants més tètrics, existencialistes, de la condició humana. Tenen una poeticitat plàstica quasi palpable, angoixant, desesperada. L’absurd i la retòrica reiterativa dels sons electrònics que fan servir en les seues composicions, farcides de percussió i elements cacofònics, doten la seua música d’un obscurantisme atroç. Defugen les convencions i la mediocritat dels bons costums per anar-hi més enllà, sempre a la recerca d’un món inexhaurible, sense límits. Minimalistes, tremendistes, marginals, amb una personalitat insubornable, exploren en l’escletxa que queda –en el buit– entre el so i el silenci. No sé per què, però l’actitud vital –o esmorteïda– de Beth Gibbons em remet a una altra intèrpret anglosaxona, la llegendària Anne Clark. No són poques les similituds entre totes dues compositores. “Third”, el darrer treball de Portishead, avala aquest tempteig de descripció crítica del grup de Bristol, format l’any 1991.

Foto: Beth Gibbons (Exeter, Devon, Regne Unit, 1965)