Home recordant

Un home sol, amb una tassa buida.

La porcellana, bruta de cafè

–la llàgrima torrada, que ell no es cuida

d’eixugar: ni la veu—. Sembla serè.

Ja no llegeix la plana del diari.

El trencadís de crosta i les engrunes

de l’entrepà no alleugen el calvari

d’un nen que plora entre el fum i les runes.

¿Què deu pensar, aquest home que ha esmorzat,

i que ara bada o potser escruta el cel

–dos dits en un botó que no es descorda?

És l’ésser vagarós. Sembla un retrat,

de tan quiet. ¿No el fibla mai, el zel?

Escriu sense paper. L’home recorda.

Jordi Llavina

Dos mesos des de l’operació

Hui fa dos mesos des que em van operar d’un lligament anterior creuat. Després d’una primera setmana crítica, de dolor i d’insomni, produïts per una hemorràgia interna, la recuperació ha estat progressiva, però lentíssima. Ara ja comence a caminar! I a conduir! Quin goig! He abandonat les crosses i la fèrula! Ranquege una miqueta de la cama operada, i a voltes em falla, però ja faig bicicleta estàtica i tot d’exercicis. És un goig tornar a pedalejar després de dos mesos, i a caminar! Em falta, però, recuperar la musculatura de la cama danyada, i guanyar el moviment, però la rehabilitació va molt bé (fa mal, però és necessari). En fi, que estic content. Cada dia vaig a la rehabilitació, religiosament. Els fisios són molt bons professionals, i millor persones. Mentrestant, llegir i escriure em són un gran consol, i un luxe quan estàs de baixa. Sort tinc que m’agrada la literatura, i el cinema, i la vida!             

Sico Fons

Ahir va tindre lloc a Tavernes de la Valldigna la presentació d’Humors agres, el recull de contes amb què Sico Fons va ser guardonat amb la darrera edició del premi Soler i Estruch de narrativa curta. Només n’he llegit uns quants, de contes, però, de moment, em fa molt bona impressió. Vull destacar també que la persona que hi ha al darrere d’aquest treball em sembla molt honesta i planera, senzilla i generosa. Tenia curiositat per conèixer Sico Fons. Un escriptor prolífic no gaire conegut, però persistent en la seua feina. Un d’aquells escriptors que van a la seua, sense necessitat de fer-li la cort a ningú. Sense necessitat de pidolar. Un escriptor que treballa, és a dir, que simplement escriu i que, després, si té sort, publica els seus papers. Un escriptor que es guanya la vida d'una altra manera, és a dir, que no se la guanya amb les lletres (com la majoria). Sico Fons ha fet de tot. Ha estat muntador de mobles, collidor de taronja, apicultor, etc. M’ha agradat conèixer Sico Fons. Ara llegirem el seu recull. Si voleu fer-ne un tast, ací hi ha un conte seu: http://www.bullent.net/1Primera/Primera.html?page=http://www.bullent.net/3Coleccions/llficha.php?llisbn=8499040853, i dalt teniu una petita entrevista. La presentació va córrer a càrrec de Rosa Magraner, professora de l'IES Jaume II de Tavernes. També hi va assistir l'editora del Bullent, Núria Sendra, i l'alcalde de la localitat, Jordi Juan. La vetlada va ser amenitzada amb el quartet de saxofons So de Sax. 

Lluís Soler recita Josep Maria de Sagarra (VilaWeb)

A VilaWeb han encetat la sèrie "Totes les cares de Josep Maria de Sagarra", on quinze autors, cantants i músics, dirigits per Joan Ollé, van recitar al Palau de la Música de Barcelona en l'acte d'homenatge institucional i popular del proppassat 24 de gener, organitzat per la Generalitat de Catalunya, i que VilaWeb ens ofereix. N'he sentit un dels autors, Lluís Soler, recitant el poema "Elegia a Rafel", i no he pogut resistir la temptació de passar-vos-en l'enllaç: http://www.vilaweb.cat/noticia/3975681/20120125/lluis-soler-diu-poeta-sagarra.html. Paga molt la pena que sentiu aquest gran actor que, amb la seua veu greu i elegant, fa una rapsòdia que emociona a partir d'un poeta imprescindible com és Josep Maria de Sagarra. Hem de felicitar a VilaWeb per la iniciativa.
Ací teniu el poema:

Elegia a Rafel  (Josep Maria de Sagarra)

Aquell verd de les algues sense vida,
els llaguts amorrats i despintats,
i la deixalla, que convida
a l'ondulant sagacitat dels gats;
i aquells capvespres niquelats
de mansa badia morta,
allò que havíem vist des de la porta
del teu cafè, tantes vegades;
tot el misteri humit de pedra i cel
i cornalines desmaiades,
no han canviat, Rafel.

Tu ja ho saps, que el destí en el Port no dicta
mudances de colors:
aquí la vida és tan estricta,
tan magre és el treball dels pescadors
i el treball simple de la pedra dura
i els àcids de la mar,
que un mateix somni dins la sang perdura.

Es possible que encara els pescadors
segueixin la conversa
que fa set anys, amb un rogall calmós,
però amb aquella lluentor diversa
d'al·lucinants paraules,
cridant com gat i gos,
van encetar al voltant d'aquestes taules.

I és molt possible que en el lloc que ostenta
la parada llampant dels alcohols,
mig buidada tan sols,
vagi patint una agonia lenta
la botella d'absenta
que tu vas destapar. El Port és així:
un mateix ritme de ganduleria
i una mateixa melodia,
demà i demà passat i avui i ahir...
Però tu fa set anys que vas morir.

* * *

Set anys que la mirada
no veu en el verd-cendra del cafè
la teva gran figura espalancada,
de tant alè.
Ni veu les teves ungles de pescaire
gratant el cap rapat,
ni aquell aclucar els parpres, amb un aire
resignat,
els dies que et jugares el teu nom
d'afortunat jugaire
i no enteníem com
-estintolat en el seient de boga-,
sortint de falsa i refallant de groga,
t'enduies la moneda de tothom.
Recollits dins la càlida peresa
del cafè abandonat,
esperàvem les barques de l'encesa
i guaitàvem la negra soledat
de la platja.
I tu em contares els neguits
d'un mariner viatge
amb tots els cinc sentits.
I vèiem rems vogant a la deriva
i la contràctil meravella viva
d'un ull de peix.
Parlant feies miracles de saliva
i de llengua i d'esguard, i tu mateix,
sortint del clima de cendra,
creixies a l'alçària d'un gegant
i endevinaves aquell mot, picant
com un all tendre.

* * *

Jo recordo una posta de sol
tota nacrada de gavines,
una posta de sol de les més fines;
que a Port de Reig hi havia un vol
de tonyines.
Tu t'estaves com sempre en el cafè,
immergit en el joc, que el temps esborra,
i en sentir els crits, sense dir res,
geladament seré,
com un infant vares posar-te a córrer.
I en arribar vares armar un llagut
sense mirar endarrera,
ràpid, exacte i convençut,
i l'amo et vares fer de la pesquera.
I després, amb la mar fins als ronyons,
quan el rofoll 'nava seguint la malla,
va començar la gran baralla
del peix i l'home; una baralla a fons.
L'alegria tallava les converses,
i jo et vaig veure, decidit,
com tu llevaves -estrenyent-la al pit-
una tonyina de cent terces.
I una encara més grassa i més pesant
et cobria de llàgrimes d'escata
una tonyina com un porc de plata
que feia trontollar el teu pit tibant.

Fou gran aquella brega vespertina!
Tot un esclat de púrpura i de greix
que pagava amb escreix.
I estrip de ganya i espetec d'espina
i el tuf solemne de la sang del peix
i de l'alga marina!

* * *

Però com afinat de vista i mà
tu t'enduies la palma,
quan anàvem tots dos a reganar
aquelles nits d'una absoluta calma.
Els teus ulls de serpent
sobre l'ònix brillant de l'aigua llisa
-que el nostre llum tornava transparent-
clavaven immediatament
la mirada precisa.
I amb la fitora o amb la canya d'hams,
que desvetlla i que fibla,
llevaves una escorpra de dos pams
o la gelatinosa dàlia horrible
d'un pop de mitja braça.
Rafel, i quines nits de pesca grassa,
de sentir el mar amb els pulmons,
i d'olorar-lo i de guaitar-li el fons!

* * *

Pobre Rafel de mansa vida ingrata,
mig pescador, mig cafeter,
i amb fums i escorrialles de pirata
dins la teva sang d'home de bé!
Pobre Rafel! jo sé
que, allà en el fons de la botiga obscura,
tu construïes un veler
per a una teva criatura
La mà de cop de puny i tempestat,
com se't tornava una mà fina
polint la fràgil joguina
d'aquell veler que feies d'amagat!
jo sé que tu hi mataves molta estona
fins a deixar-lo net,
amb una popa ben rodona
i un botaló de proa petitet
com l'ala tènue d'una papallona.

* * *

Ai, pobre pescador! Un matí de març
et vaig trobar i em vas conèixer amb pena.
Ni lluentor de serp als ulls covards,
ni res d'abans. Tot arronsat d'esquena,
tos vacil·lant de peus,
perdent la força i la grandària,
eres gris com la pedra mil·lenària
de Cap de Creus.

Pobre Rafel! La teva orella
no escoltava tonyines ni dofins.
La terrible madrèpora vermella
del càncer treballava ventre endins.
El càncer dintre teu, com un gos foll,
sense bordar-te i sense fer soroll,
t'aquissava i et duia al cementiri
allà, camí de Cadaqués.
Entre la vinya clara
i el gris de l'olivera i l'atzavara
et duia a reposar per sempre més.

* * *

Avui, Rafel, el mar té la presència
d'un llit de seda. Tot és tan suau!
I les muntanyes són com vidre blau
de tanta transparència.
Els vents no xiulen amb funest conjur:
avui fa un dia de setembre pur...
És un dia que en vas menjant les hores com a grans
de raïm
Rafel, igual que els dies d'aleshores
els Pescadors no filen Prim
a rosegar les vores
d'una conversa inacabable. Els planys
i els renecs i els gemecs van de companys;
Rafel, igual que els dies d'aleshores

Jo no diria que han passat set anys!

Jo el que diria
és que tu, allà al fons, mut i seré,
vas la triple fantasia
de joc, de pesca i de cafè;
jo el que diria
és que el temps s'ha aturat
dins la calma d'argent de la badia;
i diria que sento al meu costat
la teva companyia.

Estellés, encara

Hui, xerrada a l’IES Joan Fuster de Bellreguard sobre la poesia de Vicent Andrés Estellés, invitat pels professors Francesc Piera i Empar Moragues. Els alumnes de 2n de batxillerat s’han llegit l’antologia que vaig confeccionar per a Bromera. Sempre és grat explicar Estellés. Un poeta excessiu, d’acord; prolífic, també; grafòman com ben pocs, sí. Un gran poeta, però, que cal contextualitzar, necessàriament, perquè sorgeix en una època d’ostracisme total –la del franquisme– i després de segles de decadència i de folclorisme estèril per a la nostra literatura -a banda unes poques excepcions il·lustres, que n’hi va haver, cal dir-ho clar i ras. Si algun mèrit té Estellés és el d’haver esborrat com si res, d’una tacada, la travessia pel desert que ens precedí literàriament als valencians durant segles, i de situar-nos a l’alçada de les altres literatures. Fuster ho veié clar, això. Estellés és el poeta més important des d’Ausiàs March, assevera l’intel·lectual de Sueca a Recomane tenebres, el primer volum de l’Obra Completa. Estellés és incommensurable. Un poeta popular i alhora culte, que beu de la tradició oral valenciana i alhora de la literatura culta i universal: catalana, espanyola, grecollatina. No era fàcil bastir una obra com la que va escriure Estellés en la seua època. Va escriure molt, sí; en excés, també; però calia dir tantes coses. Va ser el silenci imposat, la repressió i la censura la que van impel·lir Estellés a escriure tant (“car són tantes les coses que he de dir”), a assumir la veu del seu poble i a deixar-ho tot per escrit, perquè en quedara constància. Li devem moltes coses, a Estellés. El valor testimonial, de crònica d’una època, en primera instància. Però també la normalitat d’una literatura, la dignificació de tot un poble i d’una llengua. Espere haver-los transmés això, als alumnes de l’IES Joan Fuster de Bellreguard. Francesc i Empar, moltes gràcies per la invitació!

Dues pel·lícules argentines molt recomanables

Rectificació sobre Subsòl

Un dels autors de Subsòl m’ha fet un matís sobre l’obra. I és que Subsòl “no és un encàrrec de Bromera com ―potser a causa d’una certa tradició― puga semblar (i tu escrius, com d’altres ho han fet abans), sinó que va ser iniciativa nostra, dels autors, i l’editorial s’hi va sumar (quan el llibre ja estava completament escrit) amb entusiasme. El matís crec que és important”.
Sí, és important el matís. Té raó! Sia com sia, cal felicitar els autors per la iniciativa i a l’editorial Bromera per donar-los suport.