...i de
Mequinensa a Ciutadella, d’un extrem del país a un altre, del ponent més llunyà
al llevant més rabiosament mediterrani, d’un clàssic contemporani, Jesús Moncada, a una escriptora actual
que hi va fent via a base de fer novel·les que es fan de molt bon llegir. Em
referisc a Esperança Camps. L’autora
menorquina, instal·lada a València des de fa més de dues dècades, acaba de
publicar Col·lecció particular, una nouvelle escrita aparentment a raig, en
un únic paràgraf, com un torrent o una riera desbocada, un continu en què les
veus del discurs són diverses i els personatges esbossen els seus punts de
vista, divergents pel que fa al contingut i a la forma, inclòs el monòleg interior i el desordre mental que el dicta, text fluït
directament de la consciència dels personatges que Camps confecciona amb
seguretat narrativa i molt d’ofici. Té la mà trencada ja, l’autora. No debades,
té unes quantes novel·les publicades, totes premiades. Esperança Camps palesa el
seu pols narratiu a cada passa literària que fa, com ara en aquest retrat de la societat valenciana –si més no d’una part fàcilment identificable–,
que ella coneix perfectament, perquè en forma part i, a més, té informació a
l’abast de primera sobre el tema i el territori, atesa la seua dedicació a la
professió periodística. El text, que es podria traslladar fàcilment a la gran
pantalla (en resultaria una pel·lícula d’allò més interessant i exitosa), ens deixa
entrar en la vida de Xavier Moran, un insigne galerista i marxant d’art,
pusil·lànime i capriciós, insegur i cagadubtes, infantiloide sense remissió
possible, mimat i alhora subjugat, successivament o simultània, per sa mare, la
senyora Eugènia, per Remei, per Paula, per Àgueda, fins i tot per la seua filla
Ona; un personatge protagonista, el Xavier Moran, que en la seua joventut havia
estat un universitari contestataire i progressista, esquerranós a ultrança, ple
d’ideals sublims i insubornables que ara... Pel camí, ho ha perdut tot; o s’hi
ha perdut ell mateix. S’ha deixat portar per una inèrcia de vida regalada i
confortable. Un modus vivendi que se sustenta en l’engany i la
hipocresia, la distorsió permanent i l’estafa, la corruptela i el suborn, els tractes
de favor i el tràfic d’influències... Una involució que l’espectador valencià
coneix de sobres perquè n’ha estat testimoni, al si de la Comunidad (amb una llengua “xafada, arrasada, venuda”), d’un fum
de casos semblants paradigmàtics, patètics, miserables, mesquins, d’una
mediocritat que tomba de tòs, tan iguals al del Xavier Moran que és com si
aquest fóra real, com a la vida mateixa. M’ha agradat Col·lecció particular. És efectista i literàriament solvent,
impecable com a exponent d’una societat (la valenciana, en concret) que ha
passat de l’eufòria dels grans fastos i la faràndula circense a la misèria
moral i a la crisi financera; de la riallada estentòria dels pallassos que administren
la res publica al somriure cínic dels
imputats, del balafiament sense escrúpols i sense mires a les envistes de la
ruïna econòmica i la impagable riota de les hipoteques, de l’avarícia bancària
a la burla de les participacions preferents, dels pressupostos descomunals i el
repartiment de beneficis entre especuladors de diferent pelatge a les retallades
discriminatòries i sense aturador contra els treballadors (funcionaris i no), dels
beneficis econòmics i socials de l’estat del benestar al seu desmantellament
accelerat i la usurpació dels drets fonamentals dels ciutadans...
Heus ací un
fragment de Col·lecció particular:
“Té negocis a
banda de l’art. Té amics influents. Rics, intel·ligents, fills de puta,
embolicadors, eficients, llestos, tontos, però sobretot, amb capacitat de
decidir. Ell no té la culpa d’haver anat a la universitat amb bona part de la
classe dirigent d’aquest país de mediocres. No té la culpa d’haver abominat fa
molts anys dels postulats de l’esquerra més rància, que només posa pals a les
rodes del progrés. [...] No té la culpa d’haver heretat uns quants centenars d’hectàrees
de bancals improductius que estaven situades en llocs on algú va decidir que es
podrien construir habitatges i piscines i casetes fetes de motlle, que ell
detesta, i rotondes, i centres comercials... utilitzant un nou instrument legal
anomenat PAI que li va omplir les butxaques de doblers inesperats, [...] Ell és
un galerista que té gràcia per a comprar i per a vendre i per a relacionar-se,
i per ensabonar a uns i a altres, i sap guanyar diners, i cobrar comissions, i
amagar-les davall l’estora”
