adesiara (notes vitals, culturals i literàries): d’abril 2009

dijous, 30 d’abril del 2009

Caràcters dedica les pàgines centrals a Jesús Tuson

La revista de crítica literària Caràcters, que edita la Universitat de València, dedica les pàgines centrals a Jesús Tuson, amb articles sobre l’autor de Josep M. Escolano, Toni Mollà, Joan Solà, i Francesc Viadel.
A més, Caràcters aplega una entrevista a l’editor d’Edicions del Salobre, Antoni Xumet,; un article de Francesc Calafat sobre el panorama de la narrativa catalana al País Valencià; de Joan Josep Isern sobre Joan Francesc Mira; de Josep Bertomeu Moll sobre el fenomen Larsson; de Robert Archer sobre Ausiàs March; i d’altres articles i ressenyes de Vicent Alonso, Pere Ballart, Lluís Calvo, Laia Climent, Josep Antoni Fluixà, Francesc Pérez Moragón, Manel Rodríguez-Castelló, Marc Romera, Josep Maria Sala-Valldaura, Simona Skrabec...

dilluns, 20 d’abril del 2009

Punts de vista

Diuen, amb tota la raó del món
-d'aquest món nostre, ben cert, tan limitat-
que no hi ha res definitiu
tret de la mort.

Avui, però, n'he sentit un que deia
que si sabem amb tota la certesa
-la poca que ens procura tenir els peus
posats sobre la crosta de la terra-
que un mal dia hem de morir,
és justament perquè som vius.

Ramon Farrés: El present constant,
Lleonard Muntaner, 2009

diumenge, 19 d’abril del 2009

Final de Pasqua

Ara ja només queda la recta final: dos mesos de classe i, després, les oposicions. Els mesos més durs. La perspectiva d'una rutina poc afalagadora que podrem compensar, per sort, amb els caps de setmana a la Font, la família, alguna lectura escadussera (no gaires, perquè hem d'estudiar), i alguna partida de pilota. I el record meravellós d'una estada de quatre dies a Mallorca amb Maite, Laia i Jordi; el bon gust de boca de dues vesprades genials a Villalonga, amb David, "el Peque", Miquel, Fernando, Luis... jugant al frontennis al peu del circ de la Safor...

dimecres, 15 d’abril del 2009

L'instant fugaç

Aquesta primavera ha vist la llum un nou poemari meu, un altre fill de les meues cabòries. L’instant fugaç va nàixer amb la idea d’escriure sobre la fugacitat de la vida i sobre la imminència tràgica de la mort. Tot just quan vaig enllestir el llibre, però, em vaig adonar que hi faig, en realitat, una exaltació vital, una reafirmació desesperada, hedonista, passional, dolorosa... de la Vida en contraposició a la Mort. Us transcric un dels poemes. Espere que siga del vostre gust.

I

Tot sembla etern, immòbil, perdurable.
I, tanmateix, les ones desdibuixen
cercles concrets, cal•ligrames concèntrics,
sobre el solc de la consciència, ombres
de temps incert sobre la desmemòria.
L’oblit irromp, imposa el seu deliri
mentre un foc d’aigües lentes i espesses
refermarà amb el rovell dels nàufrags
versos inerts d’estranyes criatures
que miraran d’esculpir les espurnes
sobre el roc, en la pedra insondable.
I l’horitzó és una ignota pàtina
que el dibuix no encerta, no diria.
Es dilueix la línia de les aigües
en l’oceà blau verdós del cel fútil
quan els estols travessen núvols negres
en vol rasant, en breu instant efímer;
cauen al mar en fulminants rotllanes,
s’acosten cecs als molls i les maromes,
tot ignorant els paranys de les xarxes.
La llum brillant incendia pupil•les
a poc a poc, en el pou lent dels segles.

Subscriure's a: Missatges (Atom)

Sobre Raspall

Raspall torna a la temàtica del compromís que ja havia estat tractada a Llibre dels exilis. És una defensa entre orgullosa i atrevida de l’àmbit rural –del poble– com a espai vital generós, ideal per viure-hi. És, també, una reflexió i una tornada enyoradissa al paradís de la infantesa. Són poemes majoritàriament sintètics, sobretot a la primera de les tres parts que en què es divideix el poemari. La segona part està formada per una desena de poemes narratius en què la pilota valenciana té una importància cabdal, com a al·legoria vital, existencial, gairebé mítica; i la tercera per un únic poema llarg, una mena de cantata cívica, en versos decasíl·labs, en què, a partir de la metàfora o al·legoria de la pilota valenciana, s’hi fa una exaltació entre amorosa i patriòtica del País Valencià.

Sobre Aimia

Aimia és un vell terme que significa amiga o estimada, segons la tradició dels antics trobadors occitans, catalans i valencians. Es tracta d’un poemari d’amor en què el poeta homenatja i dialoga amb els clàssics de la nostra literatura: Jordi de Sant Jordi, Pere Serafí, Amadeu Febrer, Roís de Corella, Ausiàs March, Joan Salvat Papasseit, Vicent Andrés Estellés… Un gran poema en què el poeta tracta de reflectir, d’una manera passional, els més diversos sentirs que provoca l’amor: la bogeria, la gelosia, la ceguesa, la desraó… A més, Aimia intenta contar una història: l’evolució que experimenta tota relació amorosa: la passió inicial, la catarsi o plenitud, i, finalment, el desenllaç: que pot traduir-se en un estat de maduresa, de saviesa o, en el pitjor dels casos, de ruptura irreversible.

Sobre Llibre dels exilis

Llibre dels exilis ens ofereix una intensa fe de vida –de la seua vida–, bastida sobre un amor obstinat, de vegades desesperat, sempre insubornable, per la poesia i pel seu país. Llibre dels exilis és un gran poema patriòtic sobre la ciutat de València, sobre el País Valencià i els Països Catalans, i sobre la repressió política i la descomposició social que secularment pateixen. Venècia, Verona l’antiga Roma esdevenen en aquests poemes els suggestius i colpidors correlats de la nostra realitat immediata, els escenaris on transcorre la recta final d’un conflicte que molt possiblement s’acabe amb la derrota final dels vençuts, per bé que això no signifique que aquests renuncien a la seua dignitat. Així mateix, Llibre dels exilis és una bella salutació a la gran tradició de la poesia valenciana moderna des de Vicent Andrés Estellés, amb la qual els poemes que formen el llibre mantenen un diàleg emocionant i fecund, resolt amb una enlluernadora riquesa verbal i expressiva.

Sobre L'home de Melbourne

Quan Joseph Schiffer torna al seu país d’origen, després de quaranta anys d’absència, sap que ningú no l’espera ja. En arribar-hi, ningú no el reconeix i el seu passat a Melbourne esdevé de sobte, i amb la distància, una mica llunyà, malgrat que la mort de la seua dona és encara molt recent. A poc a poc, però, s’adona que ell sí que reconeix la ciutat on va nàixer i fins i tot algunes persones que van configurar el trencaclosques gairebé oblidat de la seua infantesa. Darrere de l’“amnèsia” dels habitants del seu país, de l’aparent desconeixement envers la seua persona, del trencadís misteriós del seu passat, hi ha una trama oculta que Joseph Schiffer es veurà obligat a esbrinar i que, a mesura que reconstrueix, en configura una imatge tèrbola i miserable en què la cobdícia, la desraó i les experimentacions científiques de dubtosa legitimitat ètica s’han ensenyorit definitivament del país. L’home de Melbourneés una història trepidant que ens invita a reflexionar sobre els límits ètics de la ciència.