dimarts, 28 de febrer del 2012

La transmissió familiar del valencià


Cal saludar molt positivament la recent publicació de La transmissió familiar del valencià (AVL), de Brauli Montoya Abat i Antoni Mas i Miralles, professors del Departament de Filologia Catalana de la Universitat d’Alacant.
L’estudi parteix de l’anàlisi de la interrupció familiar de la llengua pròpia a càrrec de les burgesies urbanes valencianes en el segle XIX i acaba amb els intents actuals d’alguns sectors socials –sobretot de caire progressista– que han optat per l’educació dels fills en valencià. Els autors han fet un total de 622 entrevistes a gent de 14 poblacions del País Valencià que han patit un procés històric d’interrupció de la transmissió de la llengua pròpia. Naturalment, els processos han estat més incipients o més tardans en funció del context urbà i de la situació geogràfica de cada cas. El fet de palesar la susdita substitució, empíricament i aplicant-hi un mètode científic rigorós, no és, al meu parer, el més interessant de l’estudi –tot i que també ho és–, sinó la constatació que aquest procés és reversible, sobretot si ens atenem a alguns estaments socials, i especialment en algunes comarques. Estic d’acord amb els autors que la introducció a partir del 1983 (Llei d'Ús i Ensenyament del Valencià) de les anomenades línies en valencià ha estat cabdal en la recuperació de la llengua pròpia dels valencians. Fins i tot, i gràcies a aquesta introducció del valencià en l'ensenyament, s’han produït dos fenòmens esperançadors quant a la recuperació de l’ús del valencià, com són els de la revernacularització dels autòctons i la vernacularització de la gent d’expressió castellana, nascuts o no al territori. Si aquesta tímida recuperació ha estat possible és gràcies a l’escolarització en valencià, sobretot. Llàstima que únicament el 29% de la població valenciana estudie en valencià. I és una llàstima perquè des de fa molts anys es constata una demanda creixent, que supera amb escreix l’oferta per part de l’administració. Els polítics, doncs, i especialment el Govern i la Generalitat Valenciana, siguen del color que siguen, haurien de satisfer les demandes dels seus conciutadans. Hi tenen un deure moral inexcusable, perquè són unes demandes honestes, fetes en clau positiva, que, si foren ateses com pertoca, redundarien en una major cohesió i respecte entre tots els valencians.

diumenge, 26 de febrer del 2012

Ara, un diari en la nostra llengua

La distribució des de hui diumenge de la versió paper del diari Ara per tot el País Valencià és tan inesperada i insòlita com positiva. És una excel3lent notícia perquè fins Ara els valencians, en paper, no disposàvem de cap diari en la nostra llengua. Tant de bo que els professionals de la capçalera sàpiguen fer de l’Ara un veritable diari de tot el país, i que la presència de notícies i d’opinions feta per i per als valencians, especialment, siga representativa cada dia. Si no, no servirà de res, per molt bona voluntat que tinguen i per molt que estiga escrit en la llengua d’Ausiàs March o de Bernat Metge. Caldrà, a més, desterrar els complexos –de superioritat i d’inferioritat–, els prejudicis i les malfiances que d’un costat i de l’altre del Sénia han enterbolit la relació entre dos pobles que per força –i interés– s’haurien d’entendre. De moment, amb una primera i ràpida fullejada, aquesta és la intenció del diari Ara, segons hem pogut llegir a l’editorial aquest diumenge: “Caldrà tacte i generositat. I molta pedagogia. Una mateixa cultura ha de poder donar peu a dues comunitats polítiques, a dues societats riques, a dos països que s’entenguin i es respectin. La suma ens enfortirà mútuament. I la suma es pot fer en tots els camps: el de la indústria i el comerç, el de la creació i el mercat cultural, el de la universitat... Sense buscar unanimitats ni voler quadrar el cercle, però sí amb voluntat de normalitat”. Enhorabona, doncs. I benvinguts al Sud.

350.000 persones, segons Levante-emv, es manifesten a València, Alacant i Castelló contra les retallades en els serveis públics




dijous, 23 de febrer del 2012

Hævnen


Anton es metge i viu a cavall d’una petita ciutat de Dinamarca i un camp de refugiats a l’Àfrica. Això, sense que ell se n’adone, fa que es ressenten les relacions familiars, fins al punt que s’ha separat de Marianne, la seua dona. Hi ha, també, alguna cosa que va passar entre ells i que va fer saltar en mil bocins el matrimoni... Per sobre de tot, hi ha el sentiment de culpa, i els ideals d’un home que mira d’aplicar el seu codi moral de manera estricta sobre el món, les persones, i també a si mateix. Mentrestant, el seu fill gran, Christian, de deu anys, confús i desemparat, es debat entre l’assetjament a l’escola per part dels companys i un amic que li indica un camí de revenja ben perillós...
Una pel·lícula de la directora danesa Susanne Bier, autora de la meravellosa Después de la boda, producció nominada a l'Oscar a la millor pel·lícula en llengua estrangera.
Hævnen (Revenja), traduïda a l’espanyol amb el títol En un mundo mejor guanyà els premis Globus d’Or 2011 a la millor pel·lícula en llengua no anglesa i l'Oscar de 2010 com a millor pel·lícula estrangera. 
Susanne Bier em sembla una directora molt interessant.  


dimarts, 21 de febrer del 2012

Compromís, amb els estudiants

Al carrer...

Ja se n’ha parlat molt, als mitjans i a la blogosfera, i se’n parlarà més encara, com no pot ser d’una altra forma. I és que les actuacions de la policia a València contra els estudiants ha estat del tot desproporcionada. A la bàrbara actuació policial, cal afegir-hi les desafortunades declaracions del cap superior de la policia de la Comunitat Valenciana, Antonio Moreno, qui va qualificar els estudiants com a “enemics” i va justificar la duresa de les càrregues policials. Tant EUPV com Compromís han demanat responsabilitats a la delegada del Govern central, Paula Sánchez de León. En aquest sentit, em semblen molt pertinents també les declaracions que l’assemblea del professorat de l’IES Lluís Vives de València ha fet públiques en un comunicat de premsa: “Com a assemblea de professors, expressem la nostra més enèrgica repulsa a aquesta mena d’actuacions, que sens dubte s’emmarquen en els intents reiterats de les nostres autoritats per tal de desprestigiar l’ensenyament públic i criminalitzar-nos a tots els que estem compromesos com a professors, personal no docent, estudiants i famílies en la dignificació de l’educació pública”.
Hui continuaran les mobilitzacions al Lluís Vives...
Tot plegat dóna compte d’una societat cada vegada més descontenta i desestructurada. Les diferències socials s’accentuen i les perspectives laborals per als estudiants –i per a la població, en general– són cada vegada més incertes. Amb l’excusa de la crisi, el neoliberalisme rampant, ara bressolat còmodament per una majoria conservadora que mana arreu d’Europa, mira d’accentuar els privilegis del món empresarial i de les grans fortunes en nom de les “necessitats” del mercat. Unes “necessitats” que a curt termini produiran més inestabilitat i més atur, la qual cosa ha estat reconeguda fins i tot pels que han ordit la reforma laboral. El panorama, doncs, és desolador. El futur, vulguem que no, és al carrer. Viurem –ja les estem vivint– moltes mobilitzacions, concentracions, manifestacions, vagues, etc., a parir d’ara. Els treballadors no en tenim una altra, d’opció. No ens han deixat un altre camí de lluita reivindicativa –però pacífica– pels drets i les llibertats fonamentals. Ens hi juguem els nostres interessos, i també la democràcia.

divendres, 17 de febrer del 2012

Dos poemes de Vinyoli

DOMINI MÀGIC
Despunten crits de fulles en els arbres,
esquinça un vol de grius el capaltard
i la muntanya, amb blau recolliment
crepuscular, porta a la falda humil
un davantal de blats encara tendres.
M’allunyo dels embruixos del ponent,
esvento les recances i les cendres
i de l’antiga troca tallo el fil.
Pasturen per la nit roques i cabres,
el riu encès es precipita al mar,
l’espai vermell s'omple de llamps com sabres;
domini màgic, regne sublunar.

EL BANY
A l’aigua ens abracem: té el pubis
escarolat, la gropa sumptuosa,
que en jo tocar-la es fa més plena encara.
M’hi encavalco.
Fuig.
Entrecuixem. L’agafo
pels flancs, amb besos l’asfixio.
Fuig
un altre cop, però ja llangorosa,
flonja i ardent.
Així que surt del bany,
regalimosa, les agulles d’aigua
que li queden pel cos evaporant-se
son crits d’amor.
Aleshores parlem
amb ajut de metàfores. Com dir si no
l’excés d’aire calent que abrusa el pit,
el segament de cames i genolls,
el cor que se’m desboca quan la miro
dreta o jaient.
T’adoro
fins l’esquelet.

JOAN VINYOLI
(1914 - 1984)

dimecres, 15 de febrer del 2012

Taller de contes

Al Cefire de Gandia, assistic aquestes setmanes a un Taller de contes impartit per Rafa Garrido, contacontes bilbaí instal·lat a Ibi. El taller està adreçat a Primària però també es pot aplicar a Secundària, sobretot als primers cursos. És genial. Rafa, acompanyat pel seu ajudant Miguel, arriba dues vegades per setmana a la Safor, carregat amb tres o quatre maletes antigues; les obri i ens mostra un fum de llibres, tots de contes adreçats als més menuts, però també n’hi ha d’adults. Estem aprenent molt de Rafa. És divertit. Llegim contes. Parlem de com interpretar-los, de com contar-los en funció dels xiquets que tinguem davant –o dels adults–; analitzem les diverses versions que n’hi ha, dels contes de tota la vida. Improvisem. Ens divertim. Gaudim de les històries. Se’ns obri la imaginació. I ens intercanviem tot de material que podrem aplicar a classe. Hi tinc ganes ja, de tornar, i de mostrar-los als meus alumnes aquest material d’insomni. Perquè els somnis i la il·lusió encara no ens els han pogut furtar els mandataris que ens governen. Són ells els veritables dolents de la història de por que ens conten cada dia a través dels telenotícies. Són uns monstres molt molt roïns i despietats, sense entranyes i sense vergonya. Fugiu-ne tant com pugueu, xiquets, mestres i professors! I moltes gràcies, Rafa!

diumenge, 12 de febrer del 2012

43a Renovació de la Flama de la llengua catalana


Avui, hem participat tota la família en els actes de la 43a Renovació de la Flama de la llengua catalana, organitzats pel Centre Excursionista Castell de Rebollet i l’Associació Cultural Ramoneta de Vilaragut de la Font d’en Carròs. En acabar, i a petició d’aquestes dues associacions, he pronunciat unes paraules (que us transcrit tot seguit). Ha estat un plaer i un honor col·laborar-hi.


Benvolguts amics i amigues,

Després d’aquesta magnífica –i costosa– excursió per un dels paratges més bonics del nostre terme, com és el cas del Cim de les Covatelles, ens trobem ací, agermanats, per celebrar un acte commemoratiu, la Renovació de la Flama de la Llengua, en la seua quaranta-tres edició. Enguany, la Renovació de la Flama de la Llengua ha estat organitzada pel Centre Excursionista de Castelló, al qual s’han adherit el Centre Excursionista de Pedreguer, el Grup Muntanya Valldigna, l’Associació Cultural Casa Clara de Potries, la Fundació Casal Jaume I Safor-Valldigna, l’Associació Cultural Ramoneta de Vilaragut i el Centre Excursionista Castell de Rebollet de la Font d’en Carròs, entre altres entitats excursionistes i associatives valencianes.

Però alguns es preguntaran, amb raó, què és això de la Renovació de la Flama de la Llengua. Per explicar-ho, cal remuntar-se a l’any 1968, la primera edició de la festa de la Flama de la llengua catalana. En aquell any, ja remot, es va homenatjar Pompeu Fabra, un dels lingüistes que més va fer per la normativització del nostre idioma. Va ser Pompeu Fabra, entre altres personalitats de primeries del segle XX, qui va dignificar la nostra llengua, qui la va dotar d’una normativa, d’una gramàtica, d’un diccionari. Eines fonamentals per a fomentar l’ús culte –escrit i parlat– de la llengua catalana. És a dir, per poder-la utilitzar en qualsevol àmbit de la vida quotidiana. Aquell any de 1968 es complia el centenari del naixement del lingüista català, mort a l’exili durant la dictadura franquista. I va ser a Prada de Conflent, a la Catalunya Nord, el poble on va morir Pompeu Fabra, que es va encendre per primera vegada la Flama de la llengua i es va inaugurar un peregrinatge per tot Catalunya, fins arribar a l’Abadia de Montserrat.

Va ser a partir d’aquell any, doncs, que es va instaurar aquesta festa de dignificació de la nostra llengua i alhora del món de l’excursionisme. Perquè aquesta és la filosofia que inspira la Renovació de la Flama de la Llengua: estima pel paisatge i per la terra en què vivim i, alhora, per la llengua en què ens expressem i ens comuniquem els valencians, els catalans i els illencs des de fa segles.

Enguany és, però, la primera vegada que aquesta festa commemorativa i alhora reivindicativa –de festa, de celebració, d’alegria, de comunió amb la natura– arriba a les terres del sud del nostre territori, és a dir, al País Valencià. La primera vegada, doncs, que la flama traspassa la línia invisible que ens uneix amb Catalunya i, encara mar enllà, amb les Illes Balears.

I ha estat el CENTRE EXCURSIONISTA DE CASTELLÓ l’encarregat d’organitzar la 43a Renovació de la Flama, juntament amb les associacions i els centres excursionistes avui presents. No és casualitat que haja estat el Centre Excursionista de Castelló l’encarregat d’organitzar la Renovació de la Flama de la Llengua. I no ho és perquè va ser precisament en aquella ciutat, Castelló de la Plana, quan, l’any 1932, ara fa vuitanta anys, es van aprovar les anomenades Normes Ortogràfiques de Castelló, que van constituir la ratificació de les normes establertes per Pompeu Fabra per a Catalunya. Unes normes aprovades pels intel•lectuals i els escriptors valencians del moment i amb les quals els valencians ens vam incorporar de manera madura i responsable al conjunt de territoris de parla catalana.

I no és casualitat tampoc que precisament avui el poble de la Font d’en Carròs, ―juntament amb els amics de Pedreguer, de Potries, de la Valldigna, de la Safor― s’haja sumat a la festa commemorativa de Renovació de la Flama de la Llengua. Perquè va ser al nostre poble, a la Font d’en Carròs, on va nàixer Francesc Ferrer Pastor, un ciutadà il•lustre que tant va fer per preservar, per dignificar, per fomentar la nostra llengua. Gràcies a la feina de Francesc Ferrer Pastor milers i milers de valencians hem pogut estudiar amb solvència i rigor el nostre valencià. Gràcies al seu treball impagable com a lexicògraf ens hem ensenyat a escriure i a llegir en la llengua que compartim amb els germans de Catalunya i de les Illes.

En aquests moments, més que mai, hem de fer perquè aquesta flama de la llengua no s’apague mai. Corren temps tèrbols. Vivim en una època en què el neoliberalisme ferotge ens assetja i ens retalla drets fonamentals i amenaça amb carregar-se l’estat de benestar. En nom de l’estalvi, els governants que campen lliurement per tot Europa miren d’amagar una pèssima gestió a costa dels treballadors. I, pitjor encara, tracten de dissimular la corrupció, el suborn, el balafiament i el xantatge perpetrats sense escrúpols a costa de l’erari públic, i a benefici personal. Són moments vergonyosos els que vivim. Assistim a un escenari grotesc en què els jutges que persegueixen les malifetes dels corruptes són condemnats sense miraments i, en canvi, els mafiosos són exonerats per la “justícia”. Per això, ara més que mai hem de preservar la Flama de la Llengua, que és, també, la flama de la dignitat, i de la gent honrada.

La lleialtat a la llengua del país és una de les constants que identifiquen el món de l’excursionisme valencià. Perquè estimem el país, perquè estimem la nostra llengua, perquè estimem el nostre territori.

Llarga vida a la Flama! Llarga vida a la nostra llengua! Llarga vida a l’excursionisme!

Moltes gràcies.

dijous, 9 de febrer del 2012

Tretze tristos tràngols

Albert Sánchez Piñol és un dels autors catalans més traduïts i llegits arreu del món. Aquest antropòleg amb cara de despistat –ho dic amb estima, que conste– va irrompre en el mercat editorial amb una novel·la sublim, La pell freda, un d’aquells best-sellers que "t’enxampen de la primera a l'última pàgina", com se sol dir. La capacitat de seducció d’aquella novel·la em va sorprendre gratament; em va captivar, vaja, perquè me la vaig cruspir en pocs dies (Si no haguera tingut obligacions laborals i familiars, no haguera passat d’un dia, n’estic segur.). La imaginació vessada per l’autor, juntament amb aquella sensació que tenies mentre la llegies d’haver estat segrestat per un món a banda –un món de ficció, però excepcional, que t’atrapava– van fer d’aquella novel·la una fita per a molts lectors. Crec que el "boca a orella" va funcionar molt bé en aquella novel·la –molt millor que no els judicis que ben sovint esbossen els crítics pusil·lànimes... A mi, particularment, me la va fer conèixer un amic, Ricard Peris, que a més de ser un lector perspicaç és un editor amb molta gràcia i empenta.
Ara m’he llegit Tretze tristos tràngols, un recull de contes el títol al·literatiu del qual recorda la novel·la Tres tristes tigres del cubà Guillermo Cabrera Infante, ja desaparegut, en el seu moment enfant terrible contra el règim de Fidel Castro.
Tretze tristos tràngols no té la força de la primera novel·la de Sánchez Piñol, però es fa de molt bon llegir. Són, com molt bé expressa el títol, tretze tràngols, és a dir, tretze històries problemàtiques, plenes d’entrebancs, de conflictes o de paradoxes que, ben sovint trauen a la llum la cara surrealista de la vida, o el vessant absurd; i tot plegat amb dosis d’ironia i de sàtira sàviament dosificades per l’autor en cada conte. Piñol sap explotar també la seua veta d’antropòleg, amb històries tribals o fins i tot amb faules. Hi assistim, per exemple, al procés d’aprenentatge per part d’una zebra o al martirologi patit per un uxoricida (condemnat per matar la seua dona). És, sobretot, el vessant surrealista o absurd, el que més hi sovinteja, en el recull. Així, ens trobem amb un home a qui li creix una pota d’elefant o amb un nàufrag vagarejant per unes aigües hostils, eternament a la deriva. Hi ha homes que baixen de la Lluna i són contractats pels autòctons i espantaocells amb caràcters i qualitats humanes que s’estimen els ocells, etc., etc. Les històries són suggeridores –algunes més que altres–, i estan bastant ben resoltes. Un recull, en definitiva, entretingut, i ben escrit.
Ara m’hauré de llegir també –que no ho he fet– Pandora al Congo i la que serà la seua tercera novel·la, que sembla que està al caure. Una obra que, segons el mateix autor, farà tants addictes com detractors. Llegim-la, doncs.

divendres, 3 de febrer del 2012

Més contes... Imma Monsó

Últimament, continue llegint contes, de tota mena i de totes les literatures i èpoques. Des que vaig fer un curs al Cefire de Gandia sobre literatura creativa, que m’hi he afeccionat. És un gènere molt més difícil que no sembla. I de menor, res. La temptació de la brevetat li pot jugar una mala passada, a l’escriptor. No és un gènere fàcil, doncs, ni molt menys. De l’última llegida que n’he fet, m’agradaria destacar “El guardaagulles” i “Anunci”, de Juan José Arreola; “Delicadesa”, de Dino Buzzati; “Dins la cripta”, de H. P. Lovecraft; alguns més de Kafka, Cortázar i Pere Calders i, sobretot, “Les rates del cementeri”, de Henry Kuttner (el vaig llegir fa molts anys, a l’institut, i l’he tornat a trobar deliciós). Continuaré llegint contes. N’hi ha tants, i de molt bons, per sort.

Marxem, papà. Aquí no ens hi volen, d’Imma Monsó, és un recull de cinc contes ben remarcable. M’ha agradat especialment “La finestra” i “Exactitud”, per bé que en el primer m’esperava un final que, tot i ser més previsible, hauria estat, trobe, més efectiu, narrativament parlant (de vegades no per ser més tòpic ha de ser pitjor, crec, una narració). “Exactitud” és un joc intel·ligent que es recolza en el llenguatge i en el pensament ontològic. “Viciós”, una peça en què el fantàstic i l’obsessió es combinen de manera magistral. I “Tímid”, una petita joia de la literatura breu. No m’ha agradat, en canvi, el conte que dóna títol al llibre (com no m’ha agradat tampoc el títol). En conjunt, però, la veu narrativa de la lleidatana Imma Monsó és poderosa i contundent, complexa i molt personal. Per alguna cosa acaba de guanyar el premi Ramon Llull de novel·la.