dissabte, 26 de novembre del 2011

adelante Bonaparte


M’ha arribat per correu postal el darrer treball dels Standstill, Adelante Bonaparte, un pack de 3 CD amb un total de 20 cançons. Es tracta d’un lliurament en què els records de la infantesa i de la joventut, i l’amor, en són els motius temàtics principals. La malenconia, la nostàlgia, els records, forneixen al conjunt un to harmònic i homogeni. L’estil és més pop que rock, i s’aproxima molt al naïf també. Les lletres, notables i evocadores. I la presentació de la caixeta, molt acurada. Standstill és un grup barceloní que va començar amb el hardcore i el punk en anglès i que ara canta en castellà (tot i que al rerefons del disc es poden sentir converses en català) amb un estil molt més assossegat que el que posseïen en els anys de joventut. Dels tres blocs, jo en destacaria el primer, “algunos recuerdos significativoa de B.”, dedicat a la infantesa. "Todos de pie" i, sobretot, “Cosquillas no (esta niña me gusta)” són els temes que més m’agraden. Adelante Bonaparte és un treball apreciable.

“Antoni Vidal. Obra recent”


Ahir vam assistir a la inauguració de l’exposició “Antoni Vidal. Obra recent”. Toni, Xacal, és un amic del poble amb una sensibilitat extraordinària i un esperit inconformista insubornable.
La inauguració de l’exposició va ser un èxit de públic. Veure la seua obra ens ha confirmat el talent del pintor i la dimensió humana de l’home. Un home –un artista– que projecta la seua mirada envers la realitat i n’extrau el detall. El pintor es fixa, es deté, mira allà on la resta no aconseguim de veure-hi res, o no ho aconseguim amb tanta subtilesa. El contrast entre la llum i les ombres, el joc de perspectives, l’aurèola de les esglésies que reprodueix als seus llenços ens confirmen aquesta percepció única, el seu esguard privilegiat. Com també ens ho corroboren els retrats i els nus femenins, o la d’un vell fagotitzant que ens remet de seguida al déu Saturn.
L’exposició romandrà a la Sala de la Muralla del Casal Jaume I de Gandia fins al 23 de desembre. 

diumenge, 20 de novembre del 2011

Into the Wild: How to Disappear Completely by Radiohead

Darreres lectures: sobre el conte


En narrativa, la brevetat no és gens fàcil. Contar una història en unes poques pàgines –més o menys, segons l’autor–, condensar la informació, economitzar els recursos, fer categoria de l’anècdota, estalviar descripcions innecessàries, no sobrepassar-se en la trama... Tot plegat resulta molt difícil, tant com ho és fer una novel·la. (Cal dir en aquest sentit que en qualsevol gènere hi ha dificultats. “Escriure costa”, deia Mercè Rodoreda. Sempre. I entre gèneres no hi ha jerarquies, és a dir, no n’hi ha de més fàcils o de més difícils. No sé si tots els escriptors ho tenen clar això, em fa l’efecte que no.)
Sobre el conte s’ha teoritzat molt. Todorov, Poe, Maupassant... van dir la seua. Todorov asseverava que, més enllà del conte realista, es pot fer una triple distinció entre l’insòlit, el meravellós i el fantàstic. I Poe destacava, entre altres coses, que, per sobre de tot, per fer un bon conte cal centrar-se en l’efecte final. En deia, literalment, la “unitat d’efecte”. Podria dir que hi estic plenament d’acord o, per ser més diplomàtic, a mi almenys és el tipus de conte que més m’agrada.
El suspens és un element essencial per a la literatura d’aquest tipus. Poe, en la seua teoria sobre el relat breu afirmava que la clau està en «cert efecte únic preconcebut, situat al final de la història, envers el qual han de confluir tots els incidents». Segons això, no ha d’haver-hi cap descripció, digressió o comentari que no vaja encaminat a assolir l’efecte únic que l’autor s’ha proposat prèviament. Tot ha d’estar disposat, doncs, de cara a la sorpresa final. Aquesta teoria suposa tibar el relat al màxim, l’economia de mitjans de què parlàvem al principi, i, en última instància, un efecte impactant en el lector, el qual garanteix l’èxit de l’operació.
Aquests dies he estat llegint contes, sens dubte esperonat pel curs sobre escriptura creativa a què estic assistint al Cefire de Gandia. N’hi he trobat alguns de molt bons, i d’altres no tant. N’hi ha que compleixen les directrius que tant li agradaven a Poe, i n’hi ha que no. Faig inventari dels llibres de contes que he llegit darrerament: Exercicis respiratoris (Bromera, 2005), de Rafa Gomar; Efectes secundaris (Edicions del Bullent, 2011), de Jovi Lozano-Seser; No hi ha terceres persones (Quaderns Crema, 2010), d'Empar Moliner, i Tots els premis Recull. Narració. 1965-1981 (Pòrtic, 1981).

diumenge, 13 de novembre del 2011

El PP, enemic del valencià

L’Ajuntament de Dénia, a instàncies de l’alcaldessa, Ana Kringe, del Partit Popular, ha obert expedient disciplinari a Josep Andrés, tècnic lingüístic superior d’aquesta localitat de la Marina Alta, per la realització d’un informe en què adverteix que la nova retolació del consistori vulnera la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià i algunes disposicions legals de la Generalitat. Fins i tot l’amenacen amb acomiadar-lo! En la notícia està molt ben explicat. No sols es puneix l’acció informativa d’un bon professional, sinó que es carrega contra la seua persona, en una clara acció d’assetjament laboral. Cal tindre en compte –i valorar com pertoca– que l’actuació de Josep Andrés ha estat èticament impecable, i de molta professionalitat, ja que el tècnic de l’Oficina Municipal de Promoció del Valencià va informar del fet a l’alcaldia, perquè esmenaren una campanya de retolació comercial i turística que actua contra la llei i contra la dignitat dels valencians. La resposta ha estat l’amenaça per part del govern de Dénia, del PP, amb un expedient disciplinari i un possible comiat o inhabilitació per sis anys. La política del PP és clarament discriminatòria i hostil amb el valencià. És intolerable i ben trist el cas de què parlem. Ara per ara, al País Valencià sabem quin peu calcen els del PP. Majoritàriament, es declaren enemics del valencià, fins i tot quan el parlen, i encara que es diguen i que siguen valencians. Cal dir també que l’únic regidor que ha recolzat el tècnic de l’Oficina de Promoció del Valencià i que s’ha preocupat per la normalització efectiva de la nostra llengua a Dénia ha estat Josep Crespo, de Compromís. Esperem que la justícia exculpe Josep Andrés, un bon amic, un bon professional, un valencià excel·lent. Sort, amic!

dissabte, 5 de novembre del 2011

Ball de bastons


Compatisc amb els abstencionistes algunes de les seues idees a propòsit de les properes eleccions. Ara com ara el sistema democràtic espanyol –i d’Occident, en general– deixa molt a desitjar precisament si analitzem l’estat de salut democràtica del sistema. El bipartidisme exacerbat i promogut per quasi tots els mitjans de comunicació, la tirania dels mercats i dels bancs, el sistema d’elecció, la discriminació dels partits minoritaris, i de les minories de tota mena, el despotisme de la Unió Europea, la ceguesa dels mandataris... Tot plegat descoratja d’allò més i legitima, o explica, l’opció de l’abstenció. Però, fins i tot per als qui no ens sentim espanyols (no ens hi podrem sentir mai amb les condicions que ens imposen), aquestes eleccions ens incumbeixen, i molt. De fet, les decisions a Madrid ens afecten més que les que es prenen a València. No estic segur de la meua posició, però trobe que és la que més s’ajusta al meu tarannà. I és també la més esperançadora. Malgrat tot, continue confiant en alguns polítics, pocs, però en alguns encara hi crec. Almenys done confiança als qui s’han atrevit a anar-hi a la contra, a criticar tot allò que els abstencionistes critiquen amb bones i ben argumentades raons; raons i arguments que compartisc en part. El ball de bastons entre els dos partits majoritaris em sembla d’una obscenitat paorosa. I els resultats que s’albiren després del 20-N (una data molt significativa) podrien ser catastròfics. Els resultats que s’hi albiren o que ens fan creure que es produiran, de manera sibil•lina i capciosa. No ens hauríem de creure ni les enquestes ni els sondejos; no n’hauríem de fer cas. Pel contrari, ens hauríem de deixar portar pels propis ideals, siguen del color que siguen. Precisament per tot això que he explicat crec que cal votar; i cal fer-ho a consciència, al partit –o a la gent– en què creguem realment. No tots els polítics són iguals, per sort. I vull pensar que el sistema encara és reversible, o esmenable almenys.

dijous, 3 de novembre del 2011

Benjamin Black: secrets i mentides


Benjamin Black, l’alter ego de l’irlandés John Banville (Wexford, 1945), un dels autors en llengua anglesa més importants ara com ara, torna a la novel·la negra amb A la recerca de l'April. Una novel·la en què la misteriosa desaparició d’una dona farà trontollar la reputació i els interessos de la família del ministre de Sanitat d’Irlanda. La gelosia, els amors prohibits, les pors, la venjança, la hipocresia, la mediocritat i la misèria humanes, i, sobretot, les mentides i els secrets es congrien en una història punyent i commovedora.

El tòpic entorn de John Banville –fomentat per ell mateix– és el d’un autor amb dos estils. D’una banda, hi ha l’escriptor seriós, que escriu en primera persona, a mà i té una cura extrema pel llenguatge, John Banville pròpiament dit, amb obres seues memorables com ara El mar, amb la qual va ser guardonat el 2005 amb el Man Booker i l’Irish Book Award a la millor novel·la de l’any. Però hi ha l’altre estil Banville, el que s’aixopluga sota el pseudònim de Benjamin Black, l’alter ego que li serveix per recrear-se en la novel·la negra, amb un estil més àgil i aparentment descurat, que escriu a pressa, a ordinador i en tercera persona. No és del tot així perquè, ben mirat, tot i que la prosa de Benjamin Black és dinàmica –i amb la mena d’estil aparentment deixondit que demana la novel·la negra– no deixa de ser tan valuosa i perspicaç com la de John Banville. Sota el pseudònim de Benjamin Black ja ens havia proporcionat tres títols: El secret de Christine Falls, L’altre nom de Laura i El Lèmur, al qual cal afegir ara A la recerca de l'April.
La nova novel·la de Benjamin Black és la història de la desaparició sobtada d’una dona metgessa que pertany a una família coneguda i molt respectada a Irlanda, la dels Latimer. April és filla del malaurat Conor Latimer, cardiocirurgià i heroi nacional que va combatre en la Guerra d’Independència contra els anglesos, i neboda de Bill Latimer, ministre de Sanitat d’Irlanda. La seua desaparició, de fet, no tindria cap transcendència si no fóra perquè pertany a una família “impecable”, i per les estranyes circumstàncies que envolten la seua desaparició. Qui hi ha darrere de la desaparició de l’April? És morta realment o ha fugit de casa assetjada per un secret inconfessable? Quins interessos mouen els que volen ocultar la seua desaparició?
Enmig de tot aquest batibull d’interrogants, hi apareix la figura de l’indolent doctor Quirke, que ja havia fet acte de presència en algunes de les novel·les anteriors de Benjamin Black. Quirke, quasi sense adonar-se’n, però també obligat per la seua mala consciència a propòsit de la seua pèssima paternitat, es veurà impel·lit per la seua filla Phoebe a indagar què li ha succeït a April. Amb l’ajuda de l’inspector Hackett, amb el qual manté una contradictòria i estranya relació d’amistat, i dels peculiars amics de la Phoebe (un periodista de poca alçada, una actriu estrafolària i un immigrant africà) aniran estrenyent el cercle entorn de la desaparició de l’April, i acabaran per ofegar les mentides i els secrets entorn de la família Latimer. A més, entre els personatges s’estableixen tot de relacions d’amor i d’amistat que resulten tan necessàries com difícils i controvertides.
A la recerca de l'April és una novel·la que sorprén el lector per l’agilitat de l’estil de Benjamin Black, però també per la intel·ligència amb què l’autor traça la psicologia dels personatges. L’elegància de la trama i l’eficàcia del desenllaç final, inesperat i suggeridor, contribueixen també a reblar el clau d’una història que esdevé exponent i exemple de la millor novel·la negra contemporània, i que situen, així, Benjamin Black, és a dir, John Banville, en un dels referents literaris de primer ordre en l’actualitat.

Publicat a la revista L'Illa (tardor 2011)

dimarts, 1 de novembre del 2011

Tots Sants


L'home de Melbourne segons Eva Camarena. Cementeri PERE LACHAISE (París).

"En Schiffer va deambular una estona llarga pel cementeri, sense pressa. Mirava els nínxols amb indiferència, quasi sense veure’ls. De tant en tant, en llegia les llegendes, sense gens d’entusiasme. Es va sentir cansat i va decidir descansar una mica. Va seure sobre el marbre gelat d’un mausoleu enorme. Al seu davant, hi havia una gran illa de cases amb una tirallonga interminable de nínxols. Aquella devia ser una de les parts més antigues del cementeri. Molt probablement, la data d’alguns d’aquells habitacles estava a punt de vèncer. I, vençuts els terminis, els familiars haurien de renovar el lloguer per deu, quinze o vint-i-cinc anys més, si volien que el seu estimat difunt continuara gaudint d’aital residència. Les dates de defunció i l’absència d’ornamentació floral feien pensar, però, que molts d’aquells difunts no continuarien com a llogaters en aquell barri residencial, i, en conseqüència, passarien a millor vida, com se sol dir. Amb tota seguretat, rebrien el darrer i més definitiu dels comiats possibles. Un bon dia, els empleats de torn encarregats del manteniment del cementeri obririen el nínxol amb data de caducitat, n’extraurien les despulles i se les endurien per sempre més. I res no en quedaria, a partir de llavors, del mort. Ningú se’n recordaria, com si no haguera mort el mort, com si no haguera viscut. Mort definitivament, ningú no el recordaria mai més. Com si mai no haguera existit."

L'home de Melbourne (Perifèric edicions), pàg. 86