divendres, 27 de maig del 2011

Eros és l'escriptura, d'Antoni Gómez


Dimecres, vàrem presentar a Sagunt Eros és l’escriptura. La literatura com a estimulant vital, d’Antoni Gómez. Hi vàrem participar Albert Forment, historiador; Quico Fernández, professor de literatura; Vicent Olmos, editor; el mateix autor, el periodista Toni Gómez, i jo mateix.
Antoni Gómez respon als millors paràmetres per poder dir-se amb tota tranquil•litat, i en majúscules, crític. Pot considerar-se crític, se’n pot dir amb total tranquil•litat i sentir-s’hi sense vergonya, perquè ha paït a la perfecció els a prioris d’aquesta tasca tan àrdua com valuosa, com és la de la crítica. Toni té totes les virtuts i les qualitats necessàries per exercir la crítica en els papers de premsa: al suplement "Posdata" del diari Levante, a Caràcters, etc. Estem davant d’una persona que fa de guia imprescindible per a un lector que s’interessa pels llibres comentats des de les pàgines volàtils de la premsa i dels suplements setmanals. En el professional que és Antoni Gómez, hi trobem el rigor d’un lector avantatjat, amb un bagatge de múltiples lectures que li permet de discernir entre les paraules balbes i els mots precisos, entre l’obra espúria o prescindible i la peça sublim o duradora. Els comentaris que fa Toni a propòsit d’una obra en concret posen, ben sovint, l’objectiu sobre els aspectes que més en destaquen, d’una obra: hi apunten amb precisió i fan diana. De vegades, són un toc d’atenció sobre un biaix determinat d’un llibre; d’altres, ens criden l’atenció o reivindiquen un autor menyspreat o, simplement, oblidat. Toni se centra en els autors, però també en el context i en els companys de generació de cadascun dels escriptors que comenta. Fa reflexions pertinents o posa el dit a la nafra quan es tracta d’enderrocar les estúpides jerarquies genèriques. Des de l’honestedat que el caracteritza, Toni mai no s’està de dir la seua d’una manera argumentada i educada, fins i tot quan els comentaris que fa detecten alguna mancança en una determinada obra. Si el comentari és negatiu, no obstant això, encoratja l’autor a introduir-hi una esmena, una correcció que farà possible una millora substancial de l’obra en qüestió en ulteriors edicions, o una millora d’una altra obra posterior del mateix autor. El to predominant en l’obra crítica de Toni Gómez, però, és de celebració, positiu, de valoració de la feina feta, de reconeixement del treball d’un autor.
Per les pàgines del recull Eros és l’escriptura passen alguns dels millors autors contemporanis, autòctons i universals. L’inventari és ben copiós i ben suggeridor, gairebé innombrable.
Aquest llibre palesa, potser, el més important de tot: que l’autor avantposa la voluntat de viure a la dèria d’escriure; “La literatura com a estimulant vital”, com molt encertadament diu el subtítol del llibre, i també a l’inrevés, però sempre amb la vida com a prioritat absoluta, com a objectiu insubstituïble.
Cal dir que el millor de Toni Gómez és la seua honestedat, el seu rigor, el seu amor incondicional per la literatura, la seua tendència a la felicitat, pròpia i aliena, que han fet possible una obra crítica seriosa i atractiva alhora, una obra que traspua el millor d’Antoni Gómez.

dimarts, 17 de maig del 2011

La revista Espai del Llibre arriba al número 13!


Una vegada més, hem aconseguit traure un altre número de la revista Espai del Llibre, possiblement uns dels estendards més notables de les anomenades Comarques Centrals Valencianes: la Marina Alta, el Comtat, l’Alcoià, la Costera, la Vall d’Albaida i la Safor. Una revista dels llibres que es publiquen en aquestes comarques.
L’editorial reflexiona sobre la importància de la música tant a les Comarques Centrals Valencianes com a tot el País Valencià i de la necessitat d’un major recolzament pressupostari per part dels poders públics. L’article de portada, de Josep Sendra i Piera, aprofundeix també sobre aquest tema cabdal, tot repassant quines són les manifestacions musicals típiques valencianes, com ara la dolçaina i el tabal, el quartet de corda, les danses, les bandes populars. I, encara, Lluís M. Segrelles ressenya el llibre En clau de festa. Aproximació a l’evolució de la música en el cicle festiu valencià, de Francesc Oriola.
S’hi inclou també un ampli reportatge sobre l’Institut d’Estudis Comarcals de la Marina Alta (IECMA), amb motiu del 25è aniversari del seu naixement, i una entrevista a Joan Ivars, que en fou el primer director. Com sempre, el número fa seguiment de les novetats bibliogràfiques i discogràfiques publicades per les diverses institucions que integren les CCV, i d’altres editorials comercials que hi estan vinculades o que publiquen llibres d’autors o premis d’aquestes comarques. El número es completa amb un sentit homenatge a Enric Valor.
Les diverses institucions comarcals que integren la XIEC (Xarxa d’Institucions d’Estudis Comarcals), reparteixen la revista entre els seus socis, però també es pot adquirir de manera gratuïta en algunes llibreries de les CCV. La revista no seria possible sense aquestes institucions, ni tampoc sense la gent que hi està implicada, tant la que forma part de l’equip de redacció com dels col·laboradors. A tots els vull donar les gràcies públicament. I fins al proper número!

La foto que il·lustra el número 13 de la revista Espai del Llibre correspon a una banda de música valenciana de primeries del segle XX. (Font: Arxiu de la Federació de Societats Musicals de la Comunitat Valenciana)

dissabte, 14 de maig del 2011



Hi ha instants molt bonics, entranyables. Malgrat la barbàrie i la misèria polítiques que vivim al País Valencià, hi ha encara una escletxa per on s'escolen els moments feliços. Això és el que ens va passar ahir a Otos. Hi vam anar perquè a Ca les Senyoretes, un restaurant-hotel molt recomanable situat al peu mateix del Benicadell, hi havia la presentació de dos llibres i d'un CD. Es presentaven un recull de narracions de Manel Alonso, Els somriures de la pena, i un poemari de Francesc Mompó, De la fusta a l'aigua; i el CD de Carles Pastor, Els Ulls de Bob: tot de cançons de poetes valencians actuals. Al marge de la qüestió merament cultural, vam poder gaudir de la conversa i de les bromes amb els nostres autors i els assistents a la presentació. I vam beure una miqueta, tot cal dir-ho, i vam menjar molt bé. Vam passar una vesprada-nit molt agradable. Sens dubte, aquestes estones ens ajuden a tirar avant, i a estimar-nos la vida com si encara n'esperàrem molt més, com si encara fórem jóvens i discretament ingenus. Si no ens els poguérem permetre, aquests instants, no sé què en faríem, de nosaltres. Vida i literatura, per aquest ordre: per mi una combinació perfecta.

dilluns, 9 de maig del 2011

La vida interior de Martin Frost


Martin Frost és un novel•lista que es retira una temporada en una casa de camp d’uns amics, als afores de Nova York. Quan es desperta, es troba al seu costat una dona desconeguda que assegura que és una neboda dels amics de Martin (no ho és, en realitat), a qui li sorprèn igualment trobar-se l’escriptor en el mateix llit. Martin, en principi contrariat i fins i tot fastiguejat per la presència de la dona, perquè vol estar sol, acaba enamorant-se’n, tot encetant un procés creatiu sense precedents. La dona li inspira i, en pocs dies, elabora un relat d’una trentena de pàgines, el millor que n’ha fet mai. Però, alhora que enllesteix la seua narració, la dona emmalalteix fins que mor. Quan Martin se la troba en el llit, erta, engega un procés de reversió que consisteix a llançar al foc les pàgines del seu relat, inspirat per la dona que “algú” li ha enviat. Miraculosament, la dona reviscola i, quan s’adona del que ha fet el “seu” escriptor, li ho retrau...
Protagonitzada per David Thewlis (que li té una retirada innegable al malaurat Fernando Fernán Gómez) i Irène Jacob (la protagonista de Red, de la trilogia de Krzysztof Kieślowski), La vida interior de Martin Frost és una meravellosa al•legoria sobre el procés creador i les muses que l’inspiren. Aquesta pel•lícula –i llibre– de Paul Auster és també, o sobretot, una història d’amor difícil en què els protagonistes es veuran obligats a interrompre la seua relació, però no del tot: Martin pot sentir la dona desconeguda, i fins i tot pot parlar amb ella, però no la pot veure, si més no des del moment que es veuen obligats a separar-se. En definitiva, es tracta d’una al•legoria sobre el procés creatiu en què al final primen la vida i els sentiments amorosos per sobre de la creació literària.
Auster ha fet un treball bastant digne, des del punt de vista fílmic; tot i que la pel•lícula decau en alguns moments, sobretot a partir de la segona part. A estones, resulta una mica absurda, també. Caldrà llegir el llibre i valorar aquest títol. La pel•lícula, almenys, incita a la lectura. Només per això ja paga la pena.

divendres, 6 de maig del 2011

El Bloc de la Font

Ja ha començat la campanya electoral, amb la notícia estrella que, finalment, Bildu sí que es podrà presentar a les eleccions. Crec que és un triomf de la democràcia. O és que no tenen drets milers i milers de ciutadans bascos de tindre representació parlamentària a Euskadi? Sobretot si tenim en compte que s'han manifestat clarament contra la violència i per una solució pacífica al conflicte...

Ací, en terres valencianes, i al poble, també ha començat la campanya. Ahir vam sopar els del Bloc a la plaça dels Xorros. Immediatament després, vam començar a penjar cartells per alguns punts claus de la Font. Al Bloc de la Font respirem un clima de franc optimisme. El nostre candidat a l'alcaldia, Miquel Fuster, juntament amb Ferran Millet, han desenvolupat una encomiable tasca d'oposició a la desastrosa gestió de l'alcalde actual. Han treballat moltíssim i això el poble ho ha d'agrair per força. Ara presentem una llista molt il·lusionant a les eleccions municipals. A la gent amb experiència s'hi suma la gent jove, hòmens i dones que ens creiem el poble i el País Valencià. Crec sincerament que els d'enguany seran els millors resultats del Bloc a la Font d'en Carròs.

dilluns, 2 de maig del 2011

Fi


S’acaben les vacances. Ha estat la Pasqua més casolana i alhora estranya dels darrers anys. En qualsevol cas, memorable, inoblidable, per moltes raons. Sense fer grans coses, hem sentit la vida intensament, en comunió absoluta amb la natura, i amb el rerefons sempre benvingut i inaudit de la primavera, que ha esclatat amb força, a pesar de la pluja. Ahir, vam anar Jordi i jo a la font de la Reprimala (en obres, com es pot veure), a Villalonga, en bicicleta, un passeig molt agradable. A la vesprada i nit, tota la família a la platja de Gandia. Hi havia mercadet “medieval”, actuacions de carrer i un concert d’un grup català que cantaven només temes d’ABBA, el mític grup suec que van causar furor als anys setanta. Ho vam passar molt bé. Ara serà molt dura la rentrée... Potser més dura que mai