dijous, 23 de juliol del 2009

Punt d'inflexió (2)

Sempre els estaré molt agraït als mallorquins, sempre. Aquest curs que he passat a l’Illa gran ha estat una experiència molt positiva, inoblidable. No he estat un habitant a l’ús de l’Illa, sinó més aviat un “desplaçat” dels dies de cada dia. Un treballador que se n’anava a casa cada divendres i que tornava a Palma diumenge a la nit. No ho he pogut fer d’una altra manera: la família “m’obligava” a anar-me’n (tenir dona i fills és prou reclam, no?). En altres circumstàncies, m’haguera impregnat una mica més de la vida illenca. Tot i això, m’hi he pogut endinsar a bastament, en la quotidianitat mallorquina. Els mallorquins i els valencians tenim, si fa no fa, els mateixos problemes –sobretot, pel que fa a la degeneració del territori i a la invasió no gens subtil de gent forastera que no té el més mínim interés per l’especificitat catalano-valenciano-balear. Hi arriben amb un pack turístic i l’exhaureixen fins a la sacietat, com manen els cànons del “bon” turista. No viatgen: ocupen un territori –ni que siga per un temps breu– i l’exploten i el malven sense escrúpols ni miraments: un gest mancat de qualsevol forma de delicadesa i de sentit estètic. Però, potser m’he desviat una mica del tema. Sí, Mallorca ha estat la meua casa. He estat mallorquí d’adopció. He viscut a Palma (en un pis llogat, sense contracte, com si fóra un immigrant il•legal) i he estat, oficialment, ciutadà d’un poblet el nom del qual no puc dir per respecte a les persones que em van facilitar que m’hi empadronara (com que no tenia contracte de lloguer, vaig haver d’empadronar-me en un altre poble, gràcies a una amiga de Gandia: ho necessitava per poder ser resident i així estalviar-me quasi un 50% dels bitllets d’avió). I he estat professor de “Llengua i literatura catalanes” a quatre instituts: dos a Palma, Andratx i Pollença. Els valencians som una cosa estranya a Mallorca. Una mena de cosins germans que xerram la mateixa llengua, però "d’una altra manera". És admirable els pocs prejudicis que tenen els mallorquins envers la unitat de la llengua. I és paradoxal que siguen, precisament els valencians, els únics que emigren a les Illes i a Catalunya a fer classes de català. Meravellosament paradoxal: una prova irrefutable que som encara un poble: "el pi de les tres branques"... Mallorca serà sempre una mica casa meva. Sempre em sentiré una miqueta mallorquí. Recordaré sempre els mallorquins com una gent amable, senzilla, generosa, hospitalària i extremadament educada. Però de totes les persones que hi vaig conèixer, recordaré, sobretot, a en Simó Casanova, que ha estat un bon company de feina i un bon amic, i que no només em va acollir generosament sinó que em va mostrar el seu territori com aquell qui et mostra sa casa per dir-te que també és casa teva. Gràcies, Simó.

dilluns, 20 de juliol del 2009

Punt d'inflexió (1)

Feia temps que no escrivia en aquesta bitàcola. Més de dos mesos segrestat, obcecat, obsedit, capficat per les oposicions. I, finalment, les he aprovades, amb plaça i a la primera! Increïble! N’estic ben orgullós i, sobretot, contentíssim. Em jugava molt en aquestes oposicions. M’hi jugava haver de tornar a Mallorca, si no les aprovava (i que conste que les Illes són meravelloses). M’hi jugava estar lluny dels meus i del meu país (el meu país sensu stricto). Quan estàs fora aprens a relativitzar els defectes de la teua terra. Sí, és veritat, ara com ara el País Valencià és un lloc inhòspit, políticament; la corrupció hi predomina (el cas Gürtel no n’és l’únic exemple; mireu, si no, els Fabra, Fenoll...). Un país venut, si voleu, per la cultura de la rajola. Però quan ets lluny, tot això et semblen minúcies. Només hi veus les virtuts. Quan tornava cada divendres a València, en avió des de Mallorca, i albirava des de l’aire la línia de la costa; i hi reconeixia els pobles, l’Albufera, la ciutat de València... L’avió se n’entrava terra endins i jo anava configurant amb la vista el mapa dels pobles de l’Horta, del Camp de Túria, dels Serrans... Ací hi ha Llíria, Benaguasil, Pedralba, Xest... M’omplia tant veure València des de l’aire... Era com una alenada d’aire fresc que m’omplia els pulmons de sobte. M’hi reconeixia. M’hi trobava còmode, a casa. Després, encara havia d’agafar el cotxe i arribar a la Safor, al poble... I m’hi estava només un dia i mig perquè diumenge de vesprada me n’havia de tornar a Palma... Se’m posava un nus a l’estómac quan arribava el diumenge de vesprada. Una sensació desagradable. M’havia plantejat molt seriosament de no tornar a Mallorca, si no aprovava; de buscar-me una altra feina. Als 39 anys això d’haver de desplaçar-te cada setmana a un lloc que no és el teu, per molt paradisíac que siga (i Mallorca és, pel territori i per la seua gent, un lloc de privilegi), es converteix en un sacrifici massa gran, difícilment suportable. Però he aprovat, i ara desplegue el mapa del País Valencià i comence a fer-hi conjectures: Dénia, Gata, Xàbia, Teulada, Albaida... Quina serà la meua destinació provisional per al curs vinent? Quins alumnes tindré? Amb quins companys valencians compartiré les meues hores de feina? Sé que hauré de fer una mica de carretera enguany, i l’altre, i l’altre, i l’altre...; però ara ja estic ací, a la meua terra i amb la meua gent. Sóc afortunat. Sóc feliç. Torne a casa, definitivament. Jo mai em vaig espolsar les espardenyes. Jo mai me n’he anat del tot. Millor encara, jo no me n’he anat mai. He estat, simplement, un desplaçat; un treballador que cada cap de setmana, tots els caps de setmana, durant 8 mesos, he acudit puntualment a la cita amb la meua gent, amb la meua terra, amb el meu país.