L'instant fugaç

Aquesta primavera ha vist la llum un nou poemari meu, un altre fill de les meues cabòries. L’instant fugaç va nàixer amb la idea d’escriure sobre la fugacitat de la vida i sobre la imminència tràgica de la mort. Tot just quan vaig enllestir el llibre, però, em vaig adonar que hi faig, en realitat, una exaltació vital, una reafirmació desesperada, hedonista, passional, dolorosa... de la Vida en contraposició a la Mort. Us transcric un dels poemes. Espere que siga del vostre gust.

I

Tot sembla etern, immòbil, perdurable.
I, tanmateix, les ones desdibuixen
cercles concrets, cal•ligrames concèntrics,
sobre el solc de la consciència, ombres
de temps incert sobre la desmemòria.
L’oblit irromp, imposa el seu deliri
mentre un foc d’aigües lentes i espesses
refermarà amb el rovell dels nàufrags
versos inerts d’estranyes criatures
que miraran d’esculpir les espurnes
sobre el roc, en la pedra insondable.
I l’horitzó és una ignota pàtina
que el dibuix no encerta, no diria.
Es dilueix la línia de les aigües
en l’oceà blau verdós del cel fútil
quan els estols travessen núvols negres
en vol rasant, en breu instant efímer;
cauen al mar en fulminants rotllanes,
s’acosten cecs als molls i les maromes,
tot ignorant els paranys de les xarxes.
La llum brillant incendia pupil•les
a poc a poc, en el pou lent dels segles.