dimecres, 15 d’abril del 2009

L'instant fugaç

Aquesta primavera ha vist la llum un nou poemari meu, un altre fill de les meues cabòries. L’instant fugaç va nàixer amb la idea d’escriure sobre la fugacitat de la vida i sobre la imminència tràgica de la mort. Tot just quan vaig enllestir el llibre, però, em vaig adonar que hi faig, en realitat, una exaltació vital, una reafirmació desesperada, hedonista, passional, dolorosa... de la Vida en contraposició a la Mort. Us transcric un dels poemes. Espere que siga del vostre gust.

I

Tot sembla etern, immòbil, perdurable.
I, tanmateix, les ones desdibuixen
cercles concrets, cal•ligrames concèntrics,
sobre el solc de la consciència, ombres
de temps incert sobre la desmemòria.
L’oblit irromp, imposa el seu deliri
mentre un foc d’aigües lentes i espesses
refermarà amb el rovell dels nàufrags
versos inerts d’estranyes criatures
que miraran d’esculpir les espurnes
sobre el roc, en la pedra insondable.
I l’horitzó és una ignota pàtina
que el dibuix no encerta, no diria.
Es dilueix la línia de les aigües
en l’oceà blau verdós del cel fútil
quan els estols travessen núvols negres
en vol rasant, en breu instant efímer;
cauen al mar en fulminants rotllanes,
s’acosten cecs als molls i les maromes,
tot ignorant els paranys de les xarxes.
La llum brillant incendia pupil•les
a poc a poc, en el pou lent dels segles.

4 comentaris:

  1. A hores d'ara, amb una lírica tendent a enganxar quatre paraules (sovint pretesament) eufòniques i críptiques perquè ningú no entenga res (perquè potser ni qui ho escriu sap què vol dir), són d'agrair uns decasíl·labs cesurats en versos blancs i amb mots de rima difícil al final. A més, s'entén tot ben clar. Digueu-me clàssic (antic, si voleu), però demà mateix buscaré L'instant fugaç. No sabia que ja havia eixit.

    ResponElimina
  2. Amic, moltíssimes gràcies per les felicitacions. Veig que entens molt què és el que hi ha al darrere del poema (de contingut i de forma). Mire d'escriure tan bé com puc, amb il·lusió i també, per què no dir-ho, amb ambició literària, de fer les coses bé (sempre dins de les meues possibilitats). La forma, en aquest cas, l'he treballada al màxim, sobretot en la segona part del poemari. La cesura a la quarta síl·laba és potser imperceptible per a algú, però hi és perquè volia que contribuís a "musicar" el poema, a donar-li ritme. La música, en poesia, és essencial. I quant al contingut, he procurat que no hi haguera versos buits, inintel·ligibles. Sóc dels que pensa que en poesia, en narrativa, en assaig... la claredat és una gentilesa, més encara, una exigència. I que siguen clars uns versos o una novel·la no vol dir que siguen més fàcils ni menys meritoris. En fi, cabòries. Gràcies de tot.

    ResponElimina
  3. Juli, tot i no haver-lo acabat perquè n'estic fent una lectura pausada d'un exemplar mig furtat (Marta li'l va furtar a sa mare i jo li l'he furtat a Marta...), aquest teu darrer llibre és magnífic. No només apel·la a eixa espècie de "classicisme" que compartisc amb el company gínjol (ja ho feia "Aimia"), sinó que aquests nous temes se'm presenten encara més pròxims, més afins des de l'inici, que la poesia cívica o amorosa que havies fet fins ara.
    Per si no tinc ocasió de fer el comentari al meu propi blog (vaig de cul, ara, amb la boda), almenys volia deixar-te'l ací, breument. Enhorabona!

    ResponElimina
  4. Gràcies, Emili. Els clàssics són els clàssics: no traeixen mai. Jo he aconseguit "imposar-me" aquestes referències impagables a la meua natural anarquia desgavellada i crec que he fet bé. Si puc aportar alguna cosa a un gènere tan mitificat com desconegut, com és el de la poesia, i agradar els lectors, ja em done per satisfet. La literatura és una cosa molt seriosa i no ens la podem agafar com un passatemps qualsevol... Has fet bé en "furtar-li" el llibre a la mare de Marta, però tranquil, jo ja vos n'havia preparat un exmplar: ja vos el donaré quan ens vegem. Abraçades

    ResponElimina

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.