dilluns, 30 de novembre del 2009

La soledat dels professors

A poc a poc, la societat de consum, el capitalisme salvatge, l’hedonisme a ultrança i el plaer immediat que ens venen als mitjans de comunicació i a Internet, va ofegant-nos amb falses promeses i paradisos artificials. Me n’adone i ho lamente. Els qui ens dediquem a l’ensenyament ho constatem cada dia. Els “valors” dels xiquets i xiquetes són purament materials, majoritàriament, i els prejudicis –i les animadversions irracionals– sobre qualsevol tema i qüestió s’estenen com una taca d’oli. Hi ha alumnes excepcionals, però la majoria reprodueixen els estereotips que la societat els transmet: felicitat materialista, pura i dura, sense concessions. Però, quins són els ideals dels polítics que ara com ara estan al capdavant de la Generalitat? Grans fastos, festes folclòriques, Fórmula 1, religió carpetovetònica, boato beato, parcs temàtics, turisme massiu, factures falses –o sense factures... Si els governants ens inculquen diàriament aquest modus vivendi, què podem esperar dels nostres infants i joves? L’educació és cosa de tots: dels professors, però també dels pares i dels governants.
La joventut d’avui dia aspira i està seduïda per aquest model hedonista que, paradoxalment, no contribueix a fer feliç ningú, a pesar que n’hi ha que s’ho creu, infeliçment. El culte exagerat al cos –els xics, per abastar una musculatura exacerbada; les xiques, per semblar-se a una barbie estilitzada, com més anorèxica, millor; el món de les discoteques, la moda, la “música” màquina, “el botellot”, el sexe a l’engròs, les drogues, la diversió, no pensar... Aspiracions o ideals que esclavitzen, subtilment i sibil•lina, sota una pàtina enganyosa, aparent, de felicitat i llibertat absolutes. On queden els altres valors? La cultura, en general, queda relegada a les aules, i encara com, perquè els alumnes amb prou feines ens deixen fer classes, i la nostra autoritat –que no autoritarisme– és posada contínuament en qüestió. Rebem els atacs d’alguns alumnes superbs que ens veuen com l’antagonista de les seues aspiracions immediates, i no com algú del qual podrien –i poden– aprendre, per tal d’encarar amb més garanties el seu futur. Aquest és el panorama a les aules. Per sort, sempre hi ha algun alumne que ens veu com algú al qual convé fer cas, per la seua experiència. (I que conste que els professors també aprenem dels alumnes: jo ho faig cada dia.) Només per un alumne receptiu paga la pena fer classe. I sempre ens queda l’esperança que n’hi haja que no s’atreveixen a opinar, per immaduresa o per timidesa, per vergonya o per por. És aquesta mena d’alumnes els que encara podem “salvar”. Sobre els altres, únicament hi podem projectar la nostra prèdica, amb l’esperança que algun dia puguen trobar la porta d’eixida del desert en què es troben, sense saber-ho. Cal persistir-hi, però.

PS La imatge correspon a la pel•lícula francesa La classe (Entre les murs). És del tot recomanable, per la seua actualitat i per la fidelitat amb què reprodueix el que passa a les aules, i a la societat en què vivim.

dimecres, 18 de novembre del 2009

AVL

Ara ja fa un temps que la cosa està una mica aturada, però fa només uns pocs anys les disputes lingüístiques eren, al cap i casal, el pa de cada dia. L’AVL va ser, durant un temps, objecte de controvèrsia i disputa entre els filòlegs i –ai las!– també per part dels profans: polítics, obrers, botiguers... Més enllà de postures dràstiques i de posicions histriòniques, però, val a dir que l’autoritat acadèmica en matèria lingüística ha resultat, al País Valencià, un bon instrument conciliador entre postures antany irreconciliables. Fa goig veure com alguns dels membres de la susdita institució ideològicament oposats seuen junts i fraternitzen. Recorde, ara fa uns anys, quan treballava com a corresponsal per a COMRàdio (quins temps!) el famós capítol sobre el Memoràndum europeu de les llengües i, encara més, el del dictamen en què l’Acadèmia s’havia de pronunciar sobre la naturalesa de la llengua dels valencians. Després d’un capítol lamentable protagonitzat pel conseller de cultura valencià del moment (idem, a hores d’ara), allò es va resoldre en favor de la unitat de la llengua –amb tots els eufemismes que vulgueu, però a favor (“El valencià, idioma històric i propi de la Comunitat Valenciana, forma part del sistema lingüístic que els corresponents Estatuts d’autonomia dels territoris hispànics de l’antiga Corona d’Aragó reconeixen com a llengua pròpia”). I això, al capdavall, és el que hi compta, sobretot perquè el que està realment en joc no és la nomenclatura en si –una qüestió secundària, al meu parer– sinó l’ús de la llengua, que sí que és, ara com ara, un repte urgentíssim. Recorde també la reprimenda que l’acadèmic Rafael Alemany –també professor del departament de Filologia Catalana de la Universitat d’Alacant– els va propinar al mismísimo conseller i, especialment, al "Molt Honorable" Gürtel. Des de llavors que el conflicte s’ha diluït gairebé per complet. I l’AVL fa via. Ve a tomb tot això perquè ha arribat a les meues mans un material didàctic fet per l'AVL sobre l’obra i la figura de Francesc Eiximenis, el famós frare franciscà, nascut a Girona i mort a Perpinyà, que desenvolupà el gruix de la seua faceta com a escriptor a València: tret del Primer del Crestià, escrit a Barcelona, el Segon, el Tercer i el Dotzé del Crestià els va escriure a la capital del nou regne valencià, en la nostra llengua, ço és, en català. Aquest manual, adreçat sobretot a professors de Secundària, no s’està d’incloure-hi textos d’Albert Hauf, Rafael Alemany, Antoni Furió, Martí de Riquer, Manuel Sanchis Guarner i Joan Fuster! (extrets del famós Nosaltres els valencians). Alguna cosa ha canviat, per sort, en aquest país en matèria lingüística, i aquesta obra n’és un bon exemple.

PS Per cert, aquesta mateixa setmana, al llibre de 3r d’ESO que faig servir a l'institut, s’hi esmenta l’IEC i l’AVL com a institucions competents, pel que fa al valencià, i ningú s’ha estirat els cabells a classe ni s’ha escandalitzat perquè una i l’altra institució siguen compatibles. Ja és hora que deixem les histèries i que ens posem a treballar per l’ús del valencià. Aquest és el veritable problema, i alhora el repte més il•lusionant.

diumenge, 15 de novembre del 2009

L'instant fugaç al Posdata

Tot just un any després que em comunicaren que L'instant fugaç havia estat guardonat amb el premi Ibn Jafadja de poesia 2008, n'ix una generosa i atenta ressenya al suplement Posdata, del diari Levante, obra d'Antoni Gómez, un dels millors lectors valencians de poesia que conec. No m'ho esperava, però confesse que m'ha afalagat molt. Moltes gràcies.

La festa de Bromera, un exemple de normalitat per al valencià

Divendres passat vàrem assistir al lliurament dels premis Ciutat d’Alzira, en la seua 21 edició. Ja fa temps que els premis que organitza l’editorial Bromera s’han convertit en un dels esdeveniments literaris més importants del País Valencià, juntament amb els Premis Octubre i els Ciutat de Gandia. Els d’Alzira tenen, però, un tarannà clarament diferent als Octubre, o almenys és el que percep jo (no puc parlar dels de Gandia, perquè no hi he assistit mai). Els d’Eliseu Climent estan més bolcats a Catalunya. Si ens fixem en els congressos que organitza la Fundació Ausiàs March, ens n’adonarem de seguida: els coordinadors solen ser catalans, els invitats, també, i fins i tot els estudiants que hi assisteixen. No és dolent el plantejament de l’editor de 3i4, perquè això permet que València esdevinga, almenys durant una setmana, la capital de la literatura i la cultura catalanes i que, gent d’una banda i de l’altra del Sénia es coneguen i intercanvien experiències.
Els premis Alzira s’organitzen d’una altra manera. A la capital de la Ribera no es fan congressos per a estudiants d’arreu dels Països Catalans, però sí un fum d’activitats: conferències, cursos, tallers, cinema, dansa, teatre... Està molt bé que una ciutat com Alzira dispose de tot un arsenal d’activitats culturals perquè la Ribera constitueix un dels gruixos més importants del País Valencià, com a receptora i emissora de tota mena d’iniciatives literàries, culturals i científiques. Més enllà del cap i casal, el País Valencià disposa d’un entramat urbà de vital importància que ha d’emetre cultura a dojo per tal de fer la nostra societat més culta i educada, tan mancats com estem de cultura veritablement democràtica (i, si no, mireu com està el panorama polític valencià...). Els d’Alzira són uns premis més oberts, als quals assisteix una gamma més diversa i plural de gent, i em referisc sobretot als polítics. No sé per què es deu això, però intuïsc que no es tracta, exclusivament, d’un mèrit o d’un desmèrit per part dels organitzadors dels respectius premis. Em fa l’efecte, però, que els ànims estan sensiblement més crispats a la capital del Túria que no a la del Xúquer, que les posicions són més viscerals i destructives a València que no a Alzira. I deu ser explicable, això, que no admissible, perquè és a la capital on es couen les coses més transcendents del país i, també, perquè és a València i la immediata rodalia on l’anticatalanisme i el secessionisme han arrelat amb més força, per raons sociolingüístiques i d’autoodi evidents (no és casual que siga al cap i casal on menys es parla el valencià). A la Ribera, en canvi, el valencià és la llengua primera i això del secessionisme i l’anticatalanisme no ha acabat de quallar mai del tot, ans al contrari aquesta mena d’ideologies totalitàries van més aviat a la baixa. Trobe que a les comarques les disputes al voltant de la llengua estan prou apaivagades i, el que encara és més esperançador, la voluntat, per damunt de tot, és que puguem viure amb normalitat en valencià, al marge de la ideologia de cadascú. Crec que despolititzar el valencià és un dels favors més grans que ens podem fer com a valencians. Per això, la nit dels Premis Ciutat d’Alzira és un símptoma de normalitat que deixa oberta una escletxa a l’esperança. Un exemple de civisme i una garantia de futur per a la nostra llengua.

dijous, 5 de novembre del 2009

Neteja ètnica


L’èxit dels imperis és paral•lel al ròssec de barbaritats i despropòsits comesos, ben sovint, en nom de grans ideals. Així ha passat amb els imperis britànic, espanyol, portugués, francés, alemany..., pel que fa a l’àmbit europeu, i també amb d’altres imperis o civilitzacions situats en èpoques o llocs més o menys remots: a Egipte, a la Xina, a Roma... La “civilització” que aportaven els conquistadors als pobles vençuts –tot i que caldria matisar moltíssim aquesta aportació– i la ignomínia hi han anat aparellades, irremeiablement, al llarg de la història de les ocupacions. No en conec cap excepció. A tot estirar, les atrocitats comeses han estat, en alguns casos, més suaus o, si més no, no tan cridaneres. No es tracta, però, de rendir comptes a ningú, ni tan sols a cap d’aquests imperis, ni que siga en un sentit abstracte –això fóra un anacronisme aberrant–, sinó de fer justícia moral i de rescabalar la dignitat dels individus, dels pobles i de les ètnies oprimits, quan no anorreats o directament exterminats de la faç de la Terra. Al capdavall, tot es redueix a fets històrics constatables. La recuperació de la memòria històrica és, en aquest sentit, un exercici no només saludable, sinó exigible a les nacions que, en algun moment o altre, han estat protagonistes actius d’alguna mena d’opressió.
A Espanya, però, aquest exercici es veu enterbolit actualment per àmplies capes de la societat que ofereixen moltes resistències i entrebancs injustificats, difícilment admissibles per a un estat que es considera a si mateix progressista, modern, europeu, avançat, civilitzat. Mireu, si no, les traves que un sector ultraconservador de la societat espanyola està mostrant darrerament a propòsit de les fosses comunes de la Guerra Civil espanyola. La Llei de la Memòria Històrica és una bona eina per a eradicar una mancança quasi endèmica en sòl europeu, però del tot insuficient si tenim en compte el seu abast, ja que no va més enllà del segle XX, de manera que queden exclosos de l’esmentada llei esdeveniments històrics de gran transcendència, com ara les expulsions dels jueus (1492) i dels moriscos (1609). Precisament enguany es compleix el quatre-centé aniversari d’aquest darrer fet històric que no ens podem estar de qualificar clarament de neteja ètnica, perquè l’esmentada expulsió obeí a una premeditada i conscienciosa decisió d’extirpar, definitivament, la petjada sarraïna de les terres hispàniques.
I, ja que hi som, una bona notícia és l’aparició recent del llibre Vida i final dels moriscos valencians, de Joan Francesc Mira, amb el qual es fa justícia i es dignifica tot un col•lectiu, el dels moriscos, que va haver de marxar de la seua terra a la força, després que la Corona espanyola en decretara l’expulsió definitiva; un esdeveniment històric d’una gran magnitud que va provocar la crisi demogràfica i econòmica més gran en la història del País Valencià (els moriscos representaven encara, en el moment de la diàspora, un terç de la població valenciana). Una decisió que responia a una voluntat desfermada d’autèntica neteja ètnica perquè mirava d’anihilar definitivament la presència, incòmoda i díscola, d’una gent que no combregava amb el projecte unificador d’una Espanya volgudament homogènia i uniformada en què la diferència era –i ho és encara!– perseguida sistemàticament i convulsiva.