dimecres, 28 d’octubre del 2009

La memòria necessària: Federico García Lorca i Miguel Hernández

Per què li fa por, a la dreta, la memòria històrica? Per què es nega, una vegada i altra, a que es desenterren els morts de la Guerra Civil i de la repressió franquista, repartits a milers per tota la geografia espanyola? Espanya és dels pocs estats europeus que no han fet examen de consciència a propòsit del seu passat totalitari, com sí que ho han fet, en canvi, Alemanya, Itàlia, França... Ahir, en una columna del diari ABC –ens n’hi arriben cada dia uns quants exemplars, a l’institut, què hi farem–, un senyor demanava –molt poèticament, això sí– que no s’exhumara i identificara la possible identitat del poeta Federico García Lorca, afusellat pels franquistes. El columnista argüia raons volàtils de dubtós poder de convicció, pròximes a l’esoterisme i a la mística, com si el fet de revelar el rostre del poeta de Granada fóra una usurpació de la seua vàlua estètica, com si ultratjàrem l’aura intocable i mítica que envolta el poeta andalús més universal de tots els temps. No hi estic en absolut d’acord, amb aquest immobilisme petri, amb aquesta desraó que consisteix a passar pàgina quan la història no ens agrada o, simplement –diguem-ho sense embuts– perquè projecta una ombra tèrbola sobre les nostres consciències. Avui, he llegit també –aquesta vegada a El País– que la Comissió Cívica per a la Recuperació de la Memòria Històrica d’Alacant ha presentat dues iniciatives: la primera és una petició formal a fi que el Ministeri de Justícia “repare i reconega la condemna injusta” que el franquisme va imposar al poeta Miguel Hernández; la segona, un recurs de revisió de sentència ferma davant del Tribunal Suprem perquè “l’anul•le”. El franquisme va permetre que el poeta d’Oriola morira en una presó d’Alacant, afectat de tuberculosi, i amb la llosa d’una condemna de 30 anys de presó, que no va poder complir, és clar.
La dreta està en contra d’aquestes iniciatives de rescabalament públic per “raons” pragmàtiques i místiques poc convincents. I no s’entén. O és que se’n senten responsables? Òbviament, no ho són en absolut, en tant que no van ser la mà directa que executava i dictava les sentències, ni que alguns d’ells en siguen els hereus o els fills dels botxins que van portar Lorca i Hernández a una mort prematura, per la seua condició de rojos, poetas o maricones. Si no en són responsables, què els fa por, doncs? És que els molesta que dos dels millors poetes de la primera meitat del segle passat tingueren una ideologia contrària a la seua? La necessitat de recuperar i dignificar la memòria de la gent injustament condemnada i assassinada en aquella època –foren d’esquerres o de dretes– em pareix el millor tribut públic que els podem rendir. Mostrar-s’hi en contra, un acte de covardia o de vilesa absolutament inadmissible, o, per dir-ho més suaument, de mísera irresponsabilitat.

dissabte, 24 d’octubre del 2009

Caràcters dedica les pàgines centrals a Francesc Bodí


Ja tenim un altre número de Caràcters, el 49. I ausades que ha costat de fer... En aquesta ocasió les pàgines centrals li les dediquem al novel•lista valencià Francesc Bodí, autor de L’infidel, Havanera i El soroll de la resta, entre altres obres. Al meu parer, es tracta d'un dels autors més pulcres i interessants que tenim ara com ara al País Valencià. El dossier aplega articles de Toni Cucarella, Ximo Espinós, Maria Àngels Francés i Emili Morant i Llorca, en homenatge a l’escriptor d’Agres (Alacant). A més, el número inclou un article d’Alícia Toledo: «Baltasar Porcel, un gegant de la nostra cultura», una entrevista a Francesc Moll, de Pere Antoni Pons, a propòsit del 75è aniversari de l’editorial degana de les Illes, i un altre de Juli Peretó: «Collita darwinista de 2009».
Pere Rosselló Bover comenta la novel•la Una educació francesa, de Joan-Daniel Bezsonoff i Vicent Usó els llibres El terme de Manacor i Trenc d’alba, de l'enigmàtic Miquel Barceló. Per la seua part, Antoni Prats ha triat el poeta alemany Reiner Kunze.
Tota la revista és plena de ressenyes i articles dels col•laboradors habituals de la revista: Pere Calonge, Lluís Calvo, Adrià Chavarria, Xènia Dyakonova, Josep Antoni Fluixà, Joan Josep Isern, Isabel Clara Moll, Gustau Muñoz, Francesc Pérez i Moragón, Francesc Viadel...
Un número més. I el repte que s'albira en un horitzó ben pròxim: el número 50 de la revista, en la seua segona època. Poca broma, si tenim en compte la situació en què es troba la premsa en la nostra llengua, sobretot al País Valencià.

dilluns, 19 d’octubre del 2009

L'instant fugaç: de Girona a Alacant...

Darrerament, dos mitjans de comunicació que s’interessen per L’instant fugaç: al diari El Punt de Girona –concretament, al suplement “Presència”–, Jordi Llavina hi publica una ressenya; i des de Sant Vicent del Raspeig (Alacant), em fan una entrevista a propòsit del poemari. Totes dues atencions m’han fet molta il•lusió, i em recorden que el país encara existeix, de dalt a baix.
Jordi Llavina assevera: «Aquest tercer llibre de Juli Capilla representa un pas endavant qualitatiu respecte de l’anterior, Aimia. (...) El llibre és, certament, ambiciós. A partir de la imatge de dos esquelets abraçats del neolític, recuperats a la ciutat de Màntua –fantàstica troballa per als arqueòlegs afortunats, però també per al poeta–, Capilla construeix un artefacte precís sobre l’instant fugaç de la vida (que, seguint Sòria, no és paradoxal que esdevingui, alhora, un instant etern): “Moribund des del jorn que vas nàixer”, diu en un vers de ressons marquians. El poema sobre el naixement acaba amb uns versos estremidors. Es tracta de la part titulada Eros i Tànatos, en què conviuen poemes tan intensos com el citat amb altres d’un delicat accent moral i social, que poden dur el record d’una certa poesia d’Estellés o Sarsanedas.
El vers de Capilla recull, com una pintura, el “pentinar de l’aixada al guaret” i es fixa en “el blat que els sarraïns feien a les muntanyes”. En el llibre segon, sota la figura impertèrrita de la mort, es refereixen altres temes com és ara la malaltia, l’envelliment, la cadena generacional entre pares i fills. Amb uns quants grans poemes de la primera part, aquí hi ha el pinyol d’un llibre notable».

I, avui mateix, de vesprada, l’entrevista d’Arena García, al programa “Reloj de arena” de Radio San Vicente, en un valencià meridional dolcíssim –el mateix que sent ara que faig classes a Altea, i que conec des de fa molts anys de boca de mon tio i dels cosins que tinc a Alacant–, ha estat generosa i molt professional. Fa goig comprovar que des d’Alacant les coses no són tan negres com les pinten o ens volen fer creure: jo sóc optimista, malgrat tot; i que aquelles iniciatives radiofòniques en valencià que orquestraven als anys seixanta els Lluís Alpera, Antoni Seva i Emili Rodríguez-Bernabeu hi han trobat un relleu ben sòlid, en aquesta gent de Sant Vicent. Felicitats, i gràcies per la vostra atenció.

***

III

Del dia que van nàixer, no se’n recorden pas.
Fet i fet, és així com els nounats del món
fan recompte d’un jorn estrany i inversemblant,
com si no es refiaren d’aquesta màgia insòlita
que consisteix a obrir els ulls perquè el coltell
talle de soca-rel el cordó que els unia
al líquid amniòtic del ventre maternal,
i uns metges delirants s’hi aplicaren al deure
de dur la bossa buida a les escombraries
–els gossos carronyaires ja fa temps que es menjaren
les restes suculentes del seu infantament.
Del dia que vas nàixer, no te’n recordes pas.
Els pares t’han contat que vas veure la llum
en una insigne clínica que ja no existeix:
ara hi ha uns magatzems de gran anomenada,
una immobiliària i una agència de viatges.
Cada volta que hi entres sents una tremolor,
l’adrenalina et puja, perceps una irredempta
gana per fer tots fora, per dir-los paraulotes.
Però hi renuncies, finalment, i acabes
comprant iradament, obscena i compulsiva
segons marquen els cànons del bon capteniment.
Del dia que vaig nàixer, no me’n recorde pas.
Però us assegure que ara mateix faria
totes les mans i mànigues –atesa l’experiència–
per tornar-hi ipso facto, per evitar l’angoixa
de saber que al final d’aquest trajecte o túnel
l’única llum que hi ha té la incòmoda forma
d’un políedre obtús que ens deixa cecs per sempre.

Eros i Tànatos (1a part de L'instant fugaç)

dissabte, 17 d’octubre del 2009

Teologia literària


«Déu ha mort». Aquesta frase, formulada primerament per Hegel, i represa com una consigna, un crit de guerra o una provocació per Nietzsche, representa, per a molts ateus militants, un punt d’inflexió en la història de la filosofia, i en bona mesura un abans i un després també per a la història de la literatura. És sobretot a partir de Nietzsche que Déu —qualsevol déu, o déus— és posat en qüestió, la qual cosa assetja una manera de pensar, i de fer, diguem-ne tradicional. Si Déu ja no existeix, llavors tot esdevé lliure arbitri, tot s’hi val; o no res és clar i, en conseqüència, trontollen les seguretats transcendents, entren en crisi. Déu, però, no ha acabat mai d’erigir-se com el Tot absolut, ni els seus camins han estat sempre inescrutables en la història del cristianisme sinó que, més aviat, el seu periple ha estat un via crucis, a pesar del poder acumulat i dels béns materials atresorats per la «Santa Mare Església». De fet, d’alguna manera o altra Déu sempre ha estat posat en entredit.
La veritable debilitat de Déu rau en el seu relatiu poder de convicció. La superstició, l’eclecticisme i, fins i tot, la bruixeria —d’origen pagà— han estat la pedra de toc de les religions del món; una constant massa feixuga i difícil de pair per l’Església. L’eclecticisme emanat de la confluència entre l’ortodòxia eclesiàstica oficial i l’aportació de les creences prèvies a la cristianització, per exemple, han estat la tònica general: mireu, si no, què va passar als imperis precolombins: l’asteca, el maia i l’inca. Aquesta era, potser, l’única manera d’introduir la fe occidental al «Nou Món». Ben mirat, la religió cristiana ho ha tingut difícil. I bona prova n’és que el seu representant en la Terra va ser martiritzat i sacrificat per heretge pels romans, i que durant molts segles els cristians van haver de sobreviure amagats en catacumbes.
Tampoc no ho van tenir gens fàcil a l’època de màxima esplendor religiosa: a l’edat mitjana, quan el teocentrisme era la mentalitat aclaparadora. Déu no entrava a les cases, en l’ànima de les persones, per assumpció divina, sinó que s’hi introduïa a través de la por: «Timete Deum et date illi honorem, quia venit hora iudicii» (Temeu Déu i doneu-li honor, perquè s’acosta l’hora del judici). L’Apocalipi, el Judici Final, la vinguda de l’Anticrist eren les armes fonamentals dels sermons del dominic sant Vicent Ferrer i del metge i reformista espiritual Arnau de Vilanova; en absolut, les de Ramon Llull, sens dubte una rara avis en el seu temps, entestat a convertir els infidels a través de la racionalització de la fe. El Llibre del gentil és un debat apassionant en què els representants de les tres religions d’Abraham miren de racionalitzar al voltant de les seues religions. Ramon Llull va consagrar la seua vida a l’Art, un mètode particular que el beat mallorquí va inventar per tal de supeditar la Ciència a un ens superior: la Teologia d’arrelam cristiana. Un cas a part, inversemblant per a l’època, és el del també mallorquí Anselm Turmeda, qui va fer apostasia del cristianisme per convertir-se a l’islam! Llull era un optimista incombustible, un humanista avant la lettre; Turmeda, un boig estrafolari, però genial; Sant Vicent i Arnau de Vilanova, paradigmes del fonamentalisme cristià.
Ausiàs March va ser un dels primers autors catalans a manifestar obertament la seua debilitat i les seues mancances com a creient, la seua condició de pecador empedreït, com ho va fer palés al Cant espiritual: «Catòlic só, mas la fe no m’escalfa / que la fredor llenta dels senys apague, / car jo lleix ço que mos sentiments senten / e paradís crec per fe i raó jutge». Un cant que va reprendre, per exemple, Joan Maragall, en una composició homònima, on no falten el dubte i el dolor de saber-se mortal: «Si el món ja és tan formós, Senyor, si es mira / amb la pau vostra a dintre de l’ull nostre, / què més ens podeu dâ en una altra vida? / Per’xò estic tan gelós dels ulls, i el rostre, / i el cos que m’heu donat, Senyor, i el cor / que s’hi mou sempre... i temo tant la mort!».
La raó i la fe han estat «estratègies de pensament» difícilment reconciliables. Els capteniments teològics recolzats en la raó han estat punits sense dilacions. La dissidència es paga cara. La llibertat de pensament, ni que siga des d’una posició de creença i respecte a la fe, han estat perseguides i combatudes amb mà ferma per Roma. Jacint Verdaguer, posem per cas, va ser desterrat de Barcelona, suspès del ministeri sacerdotal i acusat de dement. En el seu exili a la Gleva, mossèn Verdaguer hi va escriure les obres Un sacerdot perseguit i Lo calze i l’arpa, gràcies a les quals, i a les gestions que va tramitar a Madrid, aconseguí d’ésser rehabilitat. La seua fama es va incrementar, en bona mesura, d’aquest episodi de rebel·lia personal contra les essències de l’Església Catòlica. El seu enterrament a Barcelona constituí un esdeveniment apoteòsic a l’època, amb més de 300.000 assistents. L’heterodòxia, de vegades, és també font d’idolatria.
No ho ha tingut fàcil el cristianisme al llarg de la història. I encara ho té més difícil ara que els seus antagonistes són com més va més desinhibits i virulents, i els testimonis religiosos dissidents de l’Església oficial, però que hi estan empeltats, són més abundosos i competitius: els mormons, els testimonis de Jehovà, els kikos, etc., contrarien la paraula (oficial) de Déu. L’Església Catòlica perd adeptes; els seus fidels són cada vegada més escassos i vulnerables, i el món va a la deriva o a l’encalç de la veritable fe, que no és una altra que la del materialisme i l’hedonisme a què ens mena el capitalisme salvatge. I, mentrestant, la gihad té, en canvi, una força inusitada —fruit, almenys en part, de la supeditació política i de l’espoli econòmic a què es veuen abocats la majoria dels habitants dels països islàmics— i persegueix amb fermesa —com en el seu temps va fer la «Santa Inquisició»— els heretges d’Al·là: Salman Rushdie n’és potser l’exponent més cridaner, però n’hi ha més encara, com ara el del malaguanyat escriptor egipci Naguib Mahfuz, que va patir una ganivetada al coll per part d’uns extremistes islàmics: consideraven la seua obra una blasfèmia contra la religió musulmana.
A Occident, en canvi, les veus contra l’Església són difícils de silenciar, per molts boicots que s’orquestren des d’un govern qualsevol o des de l’Església. Saramago va ser literalment vetat pel Govern portugués per a competir pel Premi Europeu de Literatura arran de la publicació de la novel·la L’Evangeli segons Jesucrist; la conseqüència va ser milers i milers d’exemplars venuts i l’exili voluntari de l’autor a Lanzarote. Ara, el Premi Nobel portugués «contraataca» amb una nova novel·la sobre el tema: Caín (Edicions 62). Saramago argüeix en una entrevista, a propòsit de la seua darrera obra: «Déu no és de fiar. Que diantres de Déu és aquest que, per enaltir Abel, menysprea Caín?». Per a l’escriptor portugués, Déu està en el cap de l’ésser humà: «Els comptes amb Déu no són definitius, però sí amb els homes que l’inventaren. (...) Déu, el dimoni, el bé, el mal, tot això està en el nostre cap, no en el cel o en l’infern, que també inventàrem. No ens adonem que, havent inventat Déu, immediatament ens hi esclavitzem». Si fa no fa, són els mateixos arguments que Joan Francesc Mira esgrimeix a Una biblioteca en el desert (Bromera), però sense arribar a negar del tot l’existència de Déu: «...els agnòstics de bona voluntat pensem que Déu, si existeix, és sobretot qui ha de respondre a les preguntes dels humans, no qui ha de parlar pel seu compte en els llibres sagrats. Per exemple: si vosté, senyor Déu, ha creat o ha permés l’existència de tants milers de milions d’individus amb ànima i consciència i pors i angoixes, amb quina finalitat ho ha fet, per què ho ha fet, què pensa fer al final de tot de tots nosaltres?».
I, tanmateix, si pensem Déu, no estem sinó provant-ne l’existència? «La sola idea de Déu en pressuposa l’existència», deia el filòsof existencialista francés Gabriel Marcel. Potser el concepte de salt de fe defensat per Søren Kierkegaard explica aquestes divagacions entorn de Déu: segons el filòsof danés, l’individu que creu en Déu pren aquesta decisió més enllà de la raó, ja que la seua decisió transcendeix la racionalitat en favor de quelcom més extraordinari: la fe. Considerava, a més, que tenir fe era al mateix temps tenir dubtes. Més encara, per a tenir veritable fe en Déu, hom també n’hauria de dubtar; el dubte de Déu fóra, així, la part racional del pensament de la persona; sense el dubte, la fe no tindria una substància real.
Com va escriure Joan Garí ara fa uns anys a Física dels límits, «Naturalment que Déu existeix! Com podríem, si no, pensar en ell? Quin Déu? El Déu de mi. Vés tu amb el teu i sigueu Tu i Ell. Jo ja tinc prou paciència amb el Meu». Fet i fet, cadascú té el seu Déu, a imatge i semblança seua. Fins a Déu ha arribat l’individualisme i l’egolatria contemporanis. «Déu mos guard»...

Caràcters, núm. 49, PUV, octubre 2009

dijous, 15 d’octubre del 2009

L'Aplec i la poesia

Anit vaig anar al Café Sant Jaume de València. Hi havia la presentació d’un llibre d’un autor molt especial per a mi –ara després us en parlaré. Em va agradar tornar al Barri del Carme. Feia anys que no hi anava de nit. Vaig seure una bona estona a la plaça del Tossal. Vaig contemplar el paisatge i la fauna urbanita del barri. Gent amb bicicleta, caminant o en cotxe; asseguda a l’aire lliure, a les terrassetes dels cafés; africans, joves, immigrants, pijos, hippies, empresaris, oficinistes, polítics i diputats (imputats o no), bohemis de tot pelatge i condició, dones –i homes– ostentant la seua bellesa aparentment infinita, eterna, seductora... La fauna ciutadana és sempre variopinta i antagònica. La diversitat s’acomoda, es tolera, conviu, cohabita o se suporta en un mateix espai densament poblat i anònim. La llibertat de moviments –físics i emocionals– que proporciona una ciutat és difícil en altres àmbits de convivència.
Ahir, mon pare presentava un llibre de poemes: Palabras que esperan. L’editorial es diu “Tertúlia L’aplec-Germinal Poesia”. La col•lecció, “Colliuore”. És l’“òrgan” d’expressió del grup poètic L’Aplec de València. Són poetes, dibuixants, lectors, jubilats... amics que es reuneixen en tertúlia cada dos dimecres al Sant Jaume de València, per petar-hi la xerrada, contar acudits i històries, per llegir versos. Són una colla d’amics que s’estima la poesia. No són coneguts ni ocupen llocs de privilegi en el panorama literari actual; ni participen dels fastos i les faràndules que s’orquestren al voltant de la carnassa literària. No es fan la guitza ni s’apunyalen per l’esquena com fan, ben sovint –quina vergonya!– els poetes “consagrats” (ara em vénen al cap aquells versos del poeta menorquí Ponç Pons: “però el món literari té un deix agre inhòspit / rere els versos hi ha gent d’una gran mesquinesa”, Nura, Quaderns Crema, 2006). Senzillament, es volen i es reuneixen per compartir somnis, il•lusions, velles utopies; per expressar i expressar-se a través de les paraules; per maleir i cagar-se, si cal, en els politicastres que ens fan la vida i l’aire impossible. Són poetes com cal. Deu fer més de vint anys que es reuneixen a l’aixopluc d’una cervesa, entre la boira espessa de les cigarretes i la màgia que agombola la poesia.
Ahir vaig envejar aquests poetes “verges”, perquè, vistos des de fora –i des de dins– em fan l’efecte que són exempts de malícia, irreprotxables en actituds solidàries, impecables en amistat, generosos amb l’amor i incondicionals de la poesia. Els altres poetes n’hauríem de prendre bona nota.

***

Mi padre no murió
Mi padre no murió
de viejo. Lo ahorqué
con un triple hilo de electricidad
bajo un arco del puente de Brooklin,
delante de Manhattan.

Para que Nueva York se topara al alba
contra su cuerpo.
Como paradigma de lo que todo padre
puede esperar de su hijo, de lo que puede hacer
todo hijo con su padre.

Sin embargo vuelve a vivir, yo soy mi padre.
Idénticos ojos, piel cetrina como la suya...
Mi voz, altura i peso: su voz, altura y peso.
Soy su calco.

Julio Capilla Ferrer (València, 1947): Palabras que esperan

diumenge, 11 d’octubre del 2009

Sigur Rós encara sonen en aquell pis solitari

Vaig descobrir els Sigur Rós aquest mateix any, de casualitat, a Palma. Em trobava tancat al pis, tota l’horabaixa enclaustrat estudiant les oposicions i, una nit, després de sopar, vaig començar a fer zàping a la tele (bé, això de fer zàping és un dir, perquè, de fet, el comandament no funcionava, així que havia d’alçar-me cada vegada que volia canviar de canal). Era un pis ben particular aquell; encara m’hi trobe a dins, tot i que ja han passat uns mesos, com si fóra meu o em pertanyera. Són estranys, de vegades, els vincles que establim amb les coses i els objectes. Aquell pis no tenia res d’especial. Ben aviat, era mal de viure-hi: les finestres que donaven al carrer i al pati interior havien estat inutilitzades perquè havien de reformar la frontera de la finca. Una reforma que, de sobte, es va paralitzar, però que va deixar les finestres anul•lades sine die. En el fons, però, aquell pis m’agradava, perquè em va permetre d’estudiar i d’escriure a pler. Tenia tanta intimitat i tant de silenci que em podia concentrar sense problemes. De tan íntim, però, feia por. El pare de l’ama del pis havia estat un dibuixant mallorquí amb un cert nom, i les parets estaven plenes de retrats de la seua esposa, un punt sinistres, però també de dibuixos que havien il•lustrat els diaris palmesans de l’època.
Vaig fer zàping una nit i vaig trobar al Punt 2 els Sigur Rós, que havien tocat al FIB de la darrera edició, la del 2008. Em van sorprendre gratament. A l’endemà, o a l’altre a tot estirar, me’n vaig comprar un DVD a la tenda que tenia tot just baix de casa. Des de llavors que hi estic enganxat. Els Sigur Rós són islandesos, minimalistes; barregen el rock, la música clàssica i altres influències que no sabria desxifrar. Poesia musical, podríem dir-ne. Místics i transcendents. A mi em transporten, m’eleven, em fascinen, m’embriaguen, m’exciten els sentiments, m’inspiren. Són, realment, un món a banda en el panorama musical actual. Els darrers dos mesos que vaig viure en aquell pis solitari van sonar els Sigur Rós moltes nits. Encara ara hi deuen sonar, com hi viu també la meua ànima, si més no una petita part. Són tan estranys els vincles emocionals que establim amb les cases i els objectes... I la música, potser, ens els fan més perdurables.

divendres, 9 d’octubre del 2009

L'arc de sant Martí


Ahir, anant cap a Altea, de matí, el cel era tot un espectacle. Queia, tímidament, l’aigua de la pluja i, darrere del Mascarat, s’hi perfilava, nítidament i íntima, la ratlla de sant Martí. A mesura que m’acostava a la serra es veien més nítids els colors de l’arc. Quin espectacle que ens brinda la natura, enmig de la barbàrie i del desori de les multituds... En un principi, vaig lamentar no tenir una càmera de fotografiar. Després, em vaig dir: ca, la càmera no podrà abastar mai ni un bri de la bellesa que la natura ens lliura cada dia. Millor així, que el record de la bellesa ens deixe el seu pòsit innombrable en els ulls, qui sap si etern; un reflex incandescent que perdura per sempre en la retina.

**

Avui encara em torba l’alegria
madura de l’estiu: manyaga pell morena,
amb un sexe esmolat d’adolescent.
Narcís que es mira al blau del cel.

[…]

Però el delit no dura. I el cansament de viure
puja pels esglaons de l’espinada,
com una sargantana pel rocam.

Jordi Pàmias: La veu de l'àngel, Proa, Barcelona, 2009

diumenge, 4 d’octubre del 2009

La premsa en català, al País Valencià

Aquesta setmana m’he assabentat per diverses fonts que el diari Levante ja no publicarà el suplement literari i cultural "Posdata". És una notícia sorprenent –en la mesura que ens puga sobtar aquest País Valencià nostre, tan procliu al disbarat i al surrealisme–; sens dubte, una molt mala notícia, perquè desproveeix els valencians que ens estimem la lectura i la cultura en general, d’un aparador gens menyspreable. Una altra qüestió, secundària i que ara no ve a tomb, és com s’ha gestionat el susdit suplement al llarg de la seua existència i l’anàlisi de la seua línia ideològica –que en tenia, és clar– i la deriva lingüística dels continguts que s’hi incloïen. No hi entrarem, doncs, en aquest punt. Interessa, sobretot, remarcar la trista notícia de la seua desaparició, perquè és el món cultural –escriptors, editors, lectors, espectadors...– els primers perjudicats, però també la societat valenciana en conjunt. Es tanca una finestra al pensament i se n’obri una altra per on s’escolaran, ràpidament, les pitjors formes i manifestacions de la barbàrie, la desraó, la gratuïtat, la banalitat. No sé si el tancament és definitiu, però els senyors editors i propietaris d’“El Mercantil Valenciano” s’ho podrien fer mirar una mica. La decisió encara és reversible. Més encara, és del tot necessària i urgentíssima.
El cas de "Posdata" no és, dissortadament, l’únic exponent de la desaparició o minimització de la premsa pròpiament valenciana. "Posdata" vacil•lava molt, lingüísticament, però almenys era una plataforma més on es podia escriure amb certa naturalitat en la nostra llengua: una oportunitat per a crítics i ressenyistes i per a principiants d’escriptors; una ocasió i una cita setmanal per als lectors autòctons. Aquest suplement no és l’únic que desapareix, però. Darrerament, d’un any ençà, n’han desaparegut uns quants més, o han estat condemnats a la marginalitat. El mensual Saó i el setmanari El Punt, per exemple, ja no es troben als quioscos. Ara només hi tenim accés per subscripció. La retirada de les subvencions de la Generalitat Valenciana ha estat el colp de gràcia per a aquestes publicacions més que meritòries. Un cas a banda és el del semestral Espai del Llibre, una publicació cultural i de llibres que abasta les Comarques Centrals Valencianes i que, a hores d’ara, resta paralitzada, a l’espera d’un sanejament econòmic que –espere– fructificarà ben prest, perquè la revista, la gent que hi col•labora i les comarques del territori diànic s’ho mereixen amb escreix. Per la part que em toca, coordinar els tres darrers números d'Espai del Llibre ha estat –és!– un honor i una font de moltes satisfaccions professionals, i també personals. I encara hi ha el setmanari El Temps, i el "Quadern" del diari El País, amb una afluència de lectors que, per bé que minoritària, cal preservar i fomentar en la mesura dels possibles. Per sort, n’hi ha més encara, de publicacions en valencià, ben lloables, encara que la seua incidència en la societat és menor: Mètode, Caràcters, L'Espill...
Fet i fet, la situació de la premsa en la nostra llengua és molt crítica, gravíssima. Fins ara, els valencians ens lamentàvem que no havíem estat capaços de crear un diari en valencià. Ara, però, ens trobem en una situació encara més dolenta, en un punt de difícil retorn perquè els professionals que mantenen les publicacions esmentades no poden fer front a les despeses que generen publicacions d’aquesta mena, en gran part per la inhibició o el boicot del Govern de torn que patim. La decisió del diari Levante és lamentable per a un país tan assedegat de cultura i d’educació democràtica com el nostre. El pitjor exponent de la desídia. El símptoma més cridaner de l’anorreament de tot un poble.