Tasta'm

La Generalitat de Catalunya i el Govern de les Illes Balears han encetat una campanya conjunta d’animació lectora: Tasta’m. La campanya consisteix a distribuir, en edició no venal, uns petits opuscles d’autors –propis i estrangers– en català. Hi participen un munt d’editorials, algunes de renom i de ben grans, d’altres de petites que, no obstant això, comencen a despuntar amb iniciatives basades en el gust per l’edició i l’amor a la literatura. La campanya és molt lloable; més encara, admirable, si ens atenem als temps que corren. Dissortadament, no hi participa la Generalitat Valenciana –ja saben vostès que el govern “valencià” defuig sistemàticament tot allò que “fa olor” de “català”, i s’entesta a promoure la ignorància entre els seus soferts súbdits. (Les úniques campanyes en què han participat, i molt tímidament, han estat estrictament valencianes, i la iniciativa ha partit sempre de l’entusiasta Fundació Bromera per al foment de la lectura, que dirigeix l’encomiable Josep Antoni Fluixà.) Aquesta setmana, però, com cada dia que agafe l’autobús en l’Estació Intermodal de Ciutat de Mallorca, per a anar a l’institut de Pollença en què treballe, m’hi he trobat amb un d’aquests opuscles i, ves per on, és d’una editorial valenciana. Ignore de quina manera i per què Edicions del Bullent s’hi ha “colat”, en la campanya, però ho celebre amb alegria i, fins i tot –si m’ho permeteu– una mica de jactància. (El llibre d’Edicions del Bullent és: El secret de Caterina Cremec, de Lourdes Boïgues.)
Això va ser dimarts. Avui, però, encara m’ha assaltat un motiu més per a l’alegria. L’opuscle que avui m’he trobat en l’aparador de l’estació és d’un poeta!! M’ha sorprès gratament. Perquè la poesia és, potser, el gènere més idealitzat i esbiaixadament malinterpretat que conec: hom es fa unes idees molt estrafolàries a propòsit de la lírica; i, alhora, és el gènere més ignorat, més inútil i més vilipendiat per la societat en què vivim, empobrida pel pragmatisme productivista i pel plaer més immediat i fútil. Potser no tot està perdut... Tasteu aquests llibres. Tasteu-los perquè la literatura, com ja se sap, fa llibres i, a més a més, cosa que és molt més interessant encara, ens fa lliures.

Un dels poemes de l’opuscle m’ha emocionat especialment perquè em torna la imatge d’una muntanya que m’és ben propera, físicament i, sobretot, emotiva:

Montgó

I

La plena llum del cel
cenyeix la terra i l’aigua,
que es fonen i s’encalmen.

Turons arrodonits
s’estenen, musculosos, cap al mar
i hi cauen
en grisos espadats,
que es vessen, ja rogencs, cap a les ones.

El vent tramuntanal,
que el mar arrecerat
tot just si arriba
mitigat
a percebre,
governa aquest paratge,
que el mar i el cel tenyeixen
ara d’un blau turquesa,
adés d’un blau marí,
de lapislàtzuli,
d’un verd o un blau de plom
i del negre marí
de què es vesteix el mar
en les nits sense Lluna.

De dia dansen les gavines,
de nit hi dansen les constel•lacions
i sempre, l’olor de la sal
i la remor lenta de les ones.

Carles Duarte: Maríntim, Editorial Meteora.

Espai del Llibre 11

Ja tenim un altre lliurament d'Espai del Llibre, el número 11. Si més no, ja el tenim en format pdf. I, ben aviat, el tindrem en format paper. Aquesta vegada, l'article de portada, de Santiago La Parra, tracta sobre el 4t centenari de l'expulsió dels moriscos, un tema sobre el qual hem volgut reflexionar a l'editorial. A més, hi trobareu un reportatge sobre el futur de la pilota valenciana i tot de ressenyes sobre llibres publicats per autors i/o editorials vinculats a les Comarques Centrals Valencianes. Aquest número no hauria estat possible sense l'ajuda dels col·laboradors de la revista. El podreu trobar ben aviat a les seus de la XIEC. Us reproduïm, tot seguit, l'editorial de la revista:

Enguany es commemora el quart centenari de l’expulsió dels moriscos, esdevinguda l’any 1609. La historiografia –pròpia i aliena– coincideix a qualificar aquella decisió –debatuda i decidida, en gran part, a Castella– de catastròfica per al País Valencià, per tal com provocà, d’immediat, una crisi econòmica i demogràfica sense precedents que es va arrossegar durant unes quantes dècades, i que fou especialment severa a les Comarques Centrals Valencianes. Es calcula que, a primeria del segle xvii, un terç de la població valenciana era morisca. La diàspora forçosa d’aquests valencians al nord d’Àfrica, principalment –on, cal dir-ho també, foren mal rebuts, quan no saquejats i assassinats–, va deixar sense mà d’obra el país, amb el consegüent desastre agrícola i econòmic. Un buit que, posteriorment, es va haver d’esmenar amb l’arribada de nouvinguts mallorquins, la petjada dels quals –antroponímica, lingüística, cultural– és encara avui dia perceptible. Quatre segles després, el de l’expulsió dels moriscos pareix ser un capítol oblidat que, tanmateix, convindria rescatar i revisar a fons. En un temps en què la multiculturalitat és ja una realitat i les identitats són cada vegada més complexes i variades, la revisió del nostre passat ens pot ser de gran ajuda a l’hora d’entendre el moment present. Un present en què, dissortadament, els conflictes de caràcter ètnic, religiós, lingüístic... marquen l’actualitat política dels noticiaris i provoquen veritables guerres fratricides i massacres vergonyoses, tot negant la cara amable d’una globalització que hauria de tenir en el respecte a la diferència el seu principal fonament.