dijous, 7 de maig de 2009

Tasta'm

La Generalitat de Catalunya i el Govern de les Illes Balears han encetat una campanya conjunta d’animació lectora: Tasta’m. La campanya consisteix a distribuir, en edició no venal, uns petits opuscles d’autors –propis i estrangers– en català. Hi participen un munt d’editorials, algunes de renom i de ben grans, d’altres de petites que, no obstant això, comencen a despuntar amb iniciatives basades en el gust per l’edició i l’amor a la literatura. La campanya és molt lloable; més encara, admirable, si ens atenem als temps que corren. Dissortadament, no hi participa la Generalitat Valenciana –ja saben vostès que el govern “valencià” defuig sistemàticament tot allò que “fa olor” de “català”, i s’entesta a promoure la ignorància entre els seus soferts súbdits. (Les úniques campanyes en què han participat, i molt tímidament, han estat estrictament valencianes, i la iniciativa ha partit sempre de l’entusiasta Fundació Bromera per al foment de la lectura, que dirigeix l’encomiable Josep Antoni Fluixà.) Aquesta setmana, però, com cada dia que agafe l’autobús en l’Estació Intermodal de Ciutat de Mallorca, per a anar a l’institut de Pollença en què treballe, m’hi he trobat amb un d’aquests opuscles i, ves per on, és d’una editorial valenciana. Ignore de quina manera i per què Edicions del Bullent s’hi ha “colat”, en la campanya, però ho celebre amb alegria i, fins i tot –si m’ho permeteu– una mica de jactància. (El llibre d’Edicions del Bullent és: El secret de Caterina Cremec, de Lourdes Boïgues.)
Això va ser dimarts. Avui, però, encara m’ha assaltat un motiu més per a l’alegria. L’opuscle que avui m’he trobat en l’aparador de l’estació és d’un poeta!! M’ha sorprès gratament. Perquè la poesia és, potser, el gènere més idealitzat i esbiaixadament malinterpretat que conec: hom es fa unes idees molt estrafolàries a propòsit de la lírica; i, alhora, és el gènere més ignorat, més inútil i més vilipendiat per la societat en què vivim, empobrida pel pragmatisme productivista i pel plaer més immediat i fútil. Potser no tot està perdut... Tasteu aquests llibres. Tasteu-los perquè la literatura, com ja se sap, fa llibres i, a més a més, cosa que és molt més interessant encara, ens fa lliures.

Un dels poemes de l’opuscle m’ha emocionat especialment perquè em torna la imatge d’una muntanya que m’és ben propera, físicament i, sobretot, emotiva:

Montgó

I

La plena llum del cel
cenyeix la terra i l’aigua,
que es fonen i s’encalmen.

Turons arrodonits
s’estenen, musculosos, cap al mar
i hi cauen
en grisos espadats,
que es vessen, ja rogencs, cap a les ones.

El vent tramuntanal,
que el mar arrecerat
tot just si arriba
mitigat
a percebre,
governa aquest paratge,
que el mar i el cel tenyeixen
ara d’un blau turquesa,
adés d’un blau marí,
de lapislàtzuli,
d’un verd o un blau de plom
i del negre marí
de què es vesteix el mar
en les nits sense Lluna.

De dia dansen les gavines,
de nit hi dansen les constel•lacions
i sempre, l’olor de la sal
i la remor lenta de les ones.

Carles Duarte: Maríntim, Editorial Meteora.

1 comentari:

  1. Em sembla una idea encertadíssima, la d'aquesta campanya que comentes.

    ResponElimina

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.