dimarts, 20 abril de 2010

Joan Maragall: Elogi de la Bellesa

Enguany se celebra el 150é aniversari del naixement del poeta Joan Maragall. La història literària el considera “el primer escriptor modern en la nostra llengua”. A més de poeta, però, fou un periodista prolífic i un gran intel•lectual molt respectat i influent en la seua època. Amb motiu de l’efemèride, Bromera publica una antologia de la seua poesia –elaborada pel crític Pere Calonge, que n’ha tingut cura també de l’estudi introductori. A més a més, el recull aplega els Elogis, on l’autor barceloní exposa el seu programari poètic, l’anomenada “teoria de la paraula viva”.

Maragall pertany a una època –a cavall entre finals del segle XIX i primeries del XX– en què valencians i catalans es llegien mútuament, i hi mantenien relacions intel•lectuals fructíferes. Els lletraferits catalans van ser coneguts –i admirats– al cap i casal, i hi exerciren una influència notable. No debades, la ciutat de València va dedicar alguns carrers a alguns dels escriptors catalans del XIX més eixerits, com és el cas de Joan Maragall, i també d’Àngel Guimerà i Jacint Verdaguer, posem per cas. Cosa que ja no va passar després, per raons històriques conegudes.
Tot i que Maragall va ser repudiat injustament pels noucentistes, i que ha estat menystingut al llarg del segle passat i, en gran mesura, fins a l’actualitat, està considerat un dels clàssics de la poesia en la nostra llengua. Maragall va escriure només cinc poemaris: Poesies (1895), Visions & cants (1900), Les disperses (1904), Enllà (1906) i Seqüències (1911). Podria fer la impressió que la seua obra és relativament escassa, breu en extensió, però Maragall sabia què havia de dir i com dir-ho (dues qüestions cabdals per a un escriptor, si fem cas de les digressions sobre la literatura esbossades pel cèlebre Gabriel Ferrater); i això respon en bona mesura a la seua contenció verbal, a “la teoria de la paraula viva”. Amb cinc poemaris, doncs, Joan Maragall en va tindre prou i de sobres. Poemes com ara “Oda nova a Barcelona”, “Oda a Espanya”, “La vaca cega”, “El comte Arnau” o “Cant espiritual” en són una bona prova.
Els temes que freqüenta el poeta català són l’amor, la paraula poètica, la catalanitat, la natura, el poble i Déu. Tots aquests motius temàtics es poden concentrar en un de sol: la Bellesa, perquè hi conflueixen com si es tractaren d’apèndixs d’un mateix corpus estètic, i que el mateix Maragall va explicar en Elogi de la poesia: “Poesia és l’art de la paraula, entenent per Art la Bellesa a través de l’home, i per Bellesa la revelació de l’essència per la forma. Forma vull dir l’empremta que en la matèria de les coses ha deixat el ritme creador”.
Maragall parteix de la bellesa de la vida, i la natura n’és, per a ell, l’exponent més directe. Així les coses, el poeta ha de saber interpretar aquesta bellesa natural, proporcionada pel Creador, i fer-la partícip a la resta dels humans. El poeta esdevé d’aquesta manera una mena de torsimany, de mèdium entre el diví –que es manifesta en la bellesa natural– i l’home corrent. I per tal de reeixir en aquesta funció d’intèrpret, ha de limitar la retòrica del poema, en benefici de l’espontaneïtat –“la paraula viva”–, d’ací la brevetat i l’economia de recursos de la seua obra. Aquesta tendència per la bellesa natural i per la senzillesa de l’expressió explica també l’estima del poeta pel paisatge, la ruralia i la gent senzilla, i per la llengua del poble, la qual cosa el portarà al catalanisme de caire regionalista. Un tímid sentit identitari reforçat per la desfeta de les guerres colonials, sobretot arran de la pèrdua de Cuba, i la consegüent crisi del 98.
Maragall va viure intensament. Pare de tretze fills i un dels maître à penser del catalanisme del moment, va saber bastir una obra duradora, per bé que l’ús d’un model lingüístic prefabrià –i la maledicència dels seus contemporanis– el van condemnar a les prestatgeries. Aquesta antologia de Pere Calonge ens permet de rescatar una de les figures claus de la poesia catalana moderna. L’estudi preliminar ens ajuda a conèixer la seua biografia, la seua evolució ètica, estètica i política, els detalls més interessants sobre la seua obra. A la selecció poètica, cal afegir-hi la inclusió –encertadíssima– dels tres Elogis, on l’autor parla “de viva veu” de les seues idees sobre la paraula, la poesia i el poble. Sembla que a partir d’ara la figura i l’obra de l’avi dels actuals germans Paqual i Ernest Maragall seran una mica més valorades que no abans.

Publicat a L'Illa, núm. 54, primavera 2010

4 comentaris:

  1. Curiosament m'ha arribat aquest matí el número 54 de L'illa on he llegit el teu article. Una molt bona semblança de Maragall que fa tenir ganes de llegir-lo.

    ResponElimina
  2. És un bon poeta, la veritat. Hi ha peces que són impagables.

    ResponElimina
  3. Gràcies, Juli, per la part que em toca. I a veure si aquesta efemèride fa que, efectivament, redescobrim el gran poeta que és Maragall.

    ResponElimina
  4. Gràcies a tu, i felicitats per la feina ben feta. I sí, Maragall, certament, és un bon clàssic.

    ResponElimina

Nota: Només un membre d'aquest bloc pot publicar entrades.