dimarts, 13 de juliol del 2010

Identitat suplantada

En aquests dies d'exaltació patriòtica, atesa la victòria de "la roja", constate, amb indignació i llàstima alhora, que el meu poble celebra també la victòria dels altres com si fóra seua. Enarboren banderes alienes i canten himnes espuris. El que més m'entristeix, però, és el fet que aquests conterranis meus fan compatible una identitat refractària basada en la diferència amb l'estructura monolítica que proclamen -i han defensat des de sempre i per sempre- els ideòlegs de l'únic Estat factible (espanyol, és clar). Ignoren, però, els meus paisans, que aquella predisponibilitat seua envers la diversitat és rebutjada de totes totes pels espanyols de pro; més encara, ells voldrien estirpar qualsevol indici multicolor, per innocent que fóra, fins i tot els més adotzenats i innocus, com ara aquest capteniment fidel que ostenten, de manera tan inconscient com heterodoxa, càndidament, els meus estimats veïns del meu poble, de rendiment i ofrena (en la llengua pròpia!) a les glòries d'un país que sempre s'ha mostrat hostil envers els nostres interessos. I, al costat, com sempre, la dissidència dels germans del nord: absolutament admirable, digna d'enveja, a imitar.

4 comentaris:

  1. No et creguis. Molts germans del Nord també maldormen dels crits i cantúries celebrant alhora un jou secular i un cop de peu a una esfera més o menys tova.
    Un bon embolic: polítics, jutges i pilotes. El que anem fent es menja el que hauríem de ser.
    Salut i conhort,
    Càndid

    ResponElimina
  2. Sí, ja sé que a Catalunya tampoc no tot són flors i violes. La inconsciència, però, al País Valencià, és major, trobe. Anirem fent, però, com puguem. Per sort, la llengua encara és viva.

    Salutacions!

    ResponElimina
  3. Amb tota la distància que em dóna la llunyania, i sense saber no res de les reaccions que hi han tingut lloc arreu les localitats del País Valencià, jo voldria dir que les celebracions de les masses perquè onze xicons que juguen futbol guanyaren la final entraven dins del que es podia esperar. Quan la realitat és tan trista amb problemes com l'atur, la pobresa i la falta d'il.lusions, etc. la gent té necessitat de 'sentir-se'n' triomfadora; és part de la natura humana; encara que els problemes reials estiguen ben presents, durant uns dies no volen veure que hi son davant, com feia quatre dies abans. I com dius molt bé, Juli, "els ideòlegs de l'únic Estat factible" (serà per la manca d'imaginació que tenim en general els valencians?) sempre han estat molt ocupats en fer patent la seua hostilitat envers qualsevol alternativa a la seua idea d'Estat, la qual no admiteix una pluralitat evident. I anirem fent, com puguem, fins i tot des de Austràlia!

    Una abraçada molt forta,

    Jorge

    ResponElimina
  4. Benvolgut Jorge,

    Efectivament, els valencians no tenim imaginació, més enllà de la que ens imposen. O potser en tenim massa, i ens creguem l'encaix en una Espanya única, homogènia.
    És comprensible la catarsi col·lectiva que produiex un esdeveniment esportiu de la magnitud d'un mundial, però això no ens hauria d'ocultar la profunda crisi que patim a tot l'Estat (al País Valencià, la crisi encara és més greu, gràcies a la política de balafiament i a la corrupció generalitzada perpetrades pel govern Camps).
    Sent avui Catalunya Ràdio. Els catalans ho tenen clar: donen molt més a l'Estat que no reben. Han fet els comptes i saben, amb raó, que potser els hi aniria millor tot sols. Llavors, per què no intentar-ho? La sobirania política és un dret inalienable que, a més, és reconegut internacionalment. I els espanyols continuen vivint de renda, en gran mesura, sense gaire imaginació. El Buscón i el Lazarillo són el paradigma econòmic de Castella. "Adéu, Espanya!" (Joan Maragall).

    ResponElimina

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.