A
El valencià de Bernat i Baldoví, Abelard Saragossà hi assevera que la llengua del segle XIX pot servir de model a l’escriptor valencià actual. No ho tinc gens clar. Val a dir que en les darreres dècades s’ha aconseguit fixar un estàndard policèntric per a tots els territoris de la llengua catalana, amb una morfologia verbal i unes variacions en el lèxic evidents. Això no obstant, hem assolit un estàndard homologable i majoritàriament acceptat pels parlants de tot l’àmbit lingüístic, molt més homogeni que no ens pensem, i inimaginable abans de la reforma fabriana. Aquest estàndard policèntric funciona bastant bé en els registres formals de la vida quotidiana, sobretot en cada àmbit administratiu: català, valencià i balear. No sé, però, si entrebanca o dificulta la intel•ligibilitat –i l’interés– quan es tracta de la llengua literària. Un lector de Palamós, posem per cas, pot trobar tants particularismes lingüístics en una obra d’un valencià d’Elx, per exemple, que pot arribar a exasperar-se i abandonar-la. D’altra banda, no és fortuït que les darreres traduccions que la valenciana Bromera ha fet d’autors internacionals de prestigi –Frank McCourt, John Banville, Orhan Pamuk, Herta Müller, etc.– s’hi hagen fet en la versió oriental de la llengua. I, encara més, si ens hi fixem una mica, els autors balears, sobretot els novel•listes (Carme Riera, Baltasar Porcel, Sebastià Alzamora, Melcior Comes, etc.), han “sacrificat” en bona mesura el seu particularisme en favor d’un model de llengua ben pròxim al que fan servir els escriptors del Principat, morfologia verbal i lèxic inclosos. Els autors valencians, en canvi, continuen adherits al seu model dialectal, per bé que, si hi parem atenció, han incorporat un bon bagatge de paraules i d’expressions del tot desconegudes al País Valencià. Si Joan Francesc Mira, Isabel-Clara Simó, Francesc Bodí i Vicent Usó, per citar-ne només uns quants exemples d’autors valencians actuals, han aconseguit fer-se ressò a Catalunya o a Mallorca és gràcies al seu model lingüístic, assimilable per a qualsevol lector del nostre territori, ultra les petites concessions al dialecte propi. Al capdavall, en un registre altament elaborat i ben propici a un estàndard supradialectal, com és el literari, els lectors defugen els exotismes; s’hi senten incòmodes perquè el que realment els interessa és llegir literatura en un català extrapolable a tots els territoris. Llegiu, si no,
El metge de la Inquisició (Barcanova), de l’alacantí Ramon Pastor, un exemple d’estàndard supradialectal, i de bona literatura.
Publicat a
Serra d'Or, núm. 610
“George Steiner es refereix a la poesia com a la música del pensament. I és cert que alguns poetes entenem la poesia no pas com un mer joc estètic, sinó com a fruit de la reflexió i com a construcció d’un mirall fet amb paraules que ens ajuda a escoltar el batec darrer, l’essència de tot el que existeix, que l’aparença amaga.
