Dues lectures de “literatura juvenil”

Recentment, he llegit dues obres de dos autors catalans plenament consolidats: La dama del medalló, de Mercè Company, i He jugat amb els llops, de Gabriel Janer Manila. Totes dues podem encabir-les en allò que en diuen "literatura juvenil", però ben mirat, per la seua qualitat, com passa en aquesta mena d’obres, són plenament actes per a un lector adult –fóra prejudicis. Són obres que no deceben perquè estan escrites amb ofici i dedicació, i en les quals es nota que els autors s’han preocupat per construir-hi una trama solvent en què, al final, tot queda al sac i ben lligat. Si de cas, la de Company és una obra una miqueta confusa en alguns detalls de la història –només una miqueta, eh!– i, de vegades s’embolica i es complica innecessàriament (com he pogut constatar amb els meus alumnes de 4t d’ESO de l’Institut Ifach de Calp, i us puc ben assegurar que es tracta d’un bon grup, format per persones acostumades a llegir en català). Sia com sia, La dama del medalló és una bona història en què un director de cinema pretén de fer una pel•lícula sobre un quadre homònim, ajudada per una nova amiga que treballa en la fundació on hi ha, precisament, aquest quadre... La cosa es complica quan hi apareixen uns personatges del passat que tindran moltes coses a dir... No en contaré més, per no trepitjar la curiositat del lector. Una història intel•ligent que fa pensar, d’una gran agilitat i modernitat, tot i tenir uns quants anys ja –l’obra és de l’any 1989!
He jugat amb els llops és també d’un escriptor de renom: el mallorquí Gabriel Janer Manila. Precisament l’inspirador de la pel•lícula Entrelobos sobre el curiós cas d’un xiquet andalús que va viure bona part de la seua infantesa i joventut com si fóra un salvatge, pràcticament sense contacte humà, als anys cinquanta i seixanta del segle passat. Ja vaig veure la pel•lícula i em va agradar com estava contada. Al llibre, hi ha alguns elements de la trama diferents, pel que fa a la figura del pastor amb què conviu el xiquet durant un temps i, sobretot, quant a la relació que manté amb els animals. Una relació més "antropològica" en el cas del film de Gerardo Olivares, i més "literària", en la novel•la, en la qual els animals mantenen una relació màgica amb el nen protagonista, com si es tractara d’una faula. Crec que totes dues solucions són del tot encertades i escaients, a la pel•lícula i al llibre (de vegades, el mitjà imposa uns o altres tractaments). La mestria narrativa és, també, un dels aspectes més destacats del llibre. No debades, ha estat guardonat amb el 36è premi Joaquim Ruyra de narrativa juvenil, uns dels més prestigiosos del gènere.

La literatura i el públic lector

No sóc amic de les presentacions de llibres –ni dels actes en societat, en general– en què jo n’haja de ser protagonista –o coprotagonista, tant se val. No hi estic en contra, per descomptat, però per timidesa i vergonya solc declinar aquesta mena d’actes. Preferisc viure la literatura des del silenci de casa, en la intimitat. Sóc amatent de l’escriptura –i de la lectura– com a exercici individual. Un exercici solitari per definició, el de l’escriptura, que, no obstant això, demana un públic; més encara, l’ha de buscar a partir de l’autoexigència del creador i de la intel•ligibilitat dels papers escrits. Intel•ligibilitat no vol dir, però, literatura fàcil. I, tanmateix, l’escriptor hauria de fer accessible la seua obra a partir d’una configuració de símbols i de la creació d’una cosmovisió individual susceptibles d’interpretació, tot defugint les més variades i aberrants formes del solipsisme, l’hermetisme, la cripticitat. Aquesta és, al meu parer, la millor manera de fer literatura, i de comunicar-la al lector...
Tot això ho dic perquè ahir vam fer la presentació de Raspall al meu poble, la Font d’en Carròs. A petició de l’Associació Ramoneta de Vilaragut, hi vaig accedir a fer-ne almenys una, de presentació. Hi estava obligat, sobretot perquè Raspall és un llibre en què el poble –com a espai físic, vital, humà– n’és el veritable protagonista. La d’ahir va ser una presentació magnífica que comptà amb la presència de familiars, amics i coneguts, als quals els agraïsc de tot cor la seua assistència. Em varen agradar moltíssim les paraules amables, intel•ligents, perspicaces de Miquel Fuster, secretari de l’Associació; també les de Maria Consuelo Peiró, regidora de cultura de l’Ajuntament, que ha estat sempre molt generosa amb mi i la literatura que intente; i, per últim, les de Salvador Ortells Miralles, Voro, que es va desplaçar expressament des de Sueca per tal de fer una dissertació –magnífica– del llibre. Ahir vaig poder compartir i comunicar, in presentia, els versos de Raspall amb la gent del meu poble, de la Font, de la comarca de la Safor, i encara de més enllà. En tindré sempre molt bon record. A això hauríem d’aspirar, crec jo, els que mirem de fer literatura: crear, contar, compartir, comunicar... Si no, per què i, sobretot, per a qui escrivim?

Presentació de Raspall, divendres 14 de gener, a les 20 h, a la Casa de Cultura de la Font d'en Carròs

A Madrid, vàrem aprofitar poc més d'un dia i mig per anar de museus (vam veure l'exposició de Renoir, al Prado; la permanent al Reina Sofia i una altra encara sobre Dalí, Lorca i la Residencia de Estudiantes a la Fundació La Caixa), passejar, menjar bé i anar al cinema. La red social, de David Fincher, ens va agradar molt. Una pel·lícula de vertigen, pels fets que s'hi narren i per l'agilitat dels diàlegs. La red social és la història d'un personatge intel·ligent, l'estudiant universitari Mark Zuckerberg, que es va inventar el facebook, un fenomen virtual (o real?) que -diuen- ha canviat per complet la manera de relacionar-se de les persones a mig món (si més no, el món dels rics, que són els únics que veritablement i massiva tenen accés a Internet). La pel·lícula és, també, una reflexió sobre l'ego que algunes persones superdotades projecten -necessàriament?- sobre les coses i els altres, i també com aquest individualisme els porta a la solitud -una paradoxa en el món de la nova xarxa social-, com és el cas de Mark Zuckerberg (que la revista Times ha seleccionat com "el personatge de l'any"). La pel·lícula és impecable, al meu parer, perquè deixa que el públic interprete moralment la manera de ser i d'obrar del protagonista, i perquè des del punt de vista de la trama està molt ben contada (no debades, és una de les més fermes candidates a ser oscaritzades: ja veurem com queda la cosa). No sé quin és -i serà- l'abast real d'Internet al món. A mi em sembla que ha canviat la manera de viure de les persones -no totes, però- i que té els seus avantatges i desavantatges. Com tot, els beneficis o perjudicis que comporta Internet dependran en bona mesura de l'ús que en fem. I, tanmateix, em fa l'efecte que en un futur qui no s'ho manegue amb solvència per la xarxa tindrà moltes possibilitats de quedar-se despenjat de les oportunitats que ofereix, en inferioritat de condicions. I això fa por. Hi ha moltes coses, per sort, que la tecnologia no podrà substituir mai -n'estic segur. El Mark Zuckerberg de La red social fa llàstima -trobe.