Un poema de Jaume Pomar

Només les pedres poden ignorar
el vell dolor de viure sense amor,
l’absurd que no té ordre ni concert
de mirar el món tancat darrere els vidres.
En el principi fou la por a la fosca,
la por a la nit i tota la basarda
davant l’ignot per ombres de desfici.
Ara ja és la gran por de la vida,
lluita constant per la convivència
amb la cursa dels cans competitius
que esclaten amb el fetge per la boca.
¿Sabré morir i viure amb dignitat?
Terra cremada amb la mateixa incògnita
que és el terror de viure i de morir,
sempre a l’espera d’un aire més pur,
d’un món harmònic i d’unes paraules
d’encuny de veritat a la bellesa.
A Cremona ho plorava el violí
i als ports l’acordió, com una queixa.
Jo només tinc un flabiol de canya.

Jaume Pomar: L'illa i el silenci, La Garúa, 2009