adesiara (notes vitals, culturals i literàries): Cultura catalana, en sentit ampli

dissabte, 28 de març del 2009

Cultura catalana, en sentit ampli

“Catalunya té la cultura sense estat més potent, més completa, més transversal i més polimorfa que existeix a Europa i segurament al món [...] Cap altra cultura sense estat té un nivell semblant.” La cita és de Patrícia Gabancho. I a mi m’agradaria afegir-hi que, sense el País Valencià i sense les Illes, aquesta cultura catalana seria més petita i, sobretot, més vulnerable. La capacitat dels valencians per generar cultura en català és immensa, malgrat les circumstàncies adverses que ens han perseguit durant anys. Només tenint en compte l'esplendor dels autors valencians medievals... Realment, som un poble anòmal i extraordinari alhora. Una rara excepció en un món ple d’estats omnívors, que miren d’anorrear tant com poden les cultures divergents de l’hegemònica. Una rara avis enmig de la barbàrie jacobina i centralista.

4 comentaris:

Càndid28 de març del 2009, a les 8:46
Tens tota la raó.
O millor dit: espero que tinguis tota la raó.
O encara millor dit: com m'agradaria que tinguessis tota la raó.
Que tenim un camí fet que en altres circumstàncies seria acceptat per tothom com a gloriós, no hi ha cap dubte raonable. I que ens queda un camí que entre tots podríem fer encara més gloriós de l'estrictament raonable, tampoc no hi ha dubte.
Que siguem capaços.
I que sigui acceptat.
Vet aquí els dubtes.

Salut i enhorabona pel bloc.
àndid
ResponElimina
Respostes
http://alonsocatala.blogspot.com/29 de març del 2009, a les 2:19
Juli, m'agrada aquest post perquè el veig necessàri per a un poble amb una autoestima tan baixa com el nostre.
ResponElimina
Respostes
Juli Capilla29 de març del 2009, a les 3:39
Sí, realment, tenim un patrimoni cultural i, sobretot, literari, magnífic, envejable. I ens falta molta autoestima. A poc a poc, però, hem avançat una mica -trobe- en aquest camí. Ignore si podrem preservar en un futur més o menys pròxim aquest llegat que ens identifica com a poble.
ResponElimina
Respostes
Teresa3 d’abril del 2009, a les 14:06
Sí, som els millors!:-)
ResponElimina
Respostes

Afegeix un comentari

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.

Subscriure's a: Comentaris del missatge (Atom)

Sobre Raspall

Raspall torna a la temàtica del compromís que ja havia estat tractada a Llibre dels exilis. És una defensa entre orgullosa i atrevida de l’àmbit rural –del poble– com a espai vital generós, ideal per viure-hi. És, també, una reflexió i una tornada enyoradissa al paradís de la infantesa. Són poemes majoritàriament sintètics, sobretot a la primera de les tres parts que en què es divideix el poemari. La segona part està formada per una desena de poemes narratius en què la pilota valenciana té una importància cabdal, com a al·legoria vital, existencial, gairebé mítica; i la tercera per un únic poema llarg, una mena de cantata cívica, en versos decasíl·labs, en què, a partir de la metàfora o al·legoria de la pilota valenciana, s’hi fa una exaltació entre amorosa i patriòtica del País Valencià.

Sobre Aimia

Aimia és un vell terme que significa amiga o estimada, segons la tradició dels antics trobadors occitans, catalans i valencians. Es tracta d’un poemari d’amor en què el poeta homenatja i dialoga amb els clàssics de la nostra literatura: Jordi de Sant Jordi, Pere Serafí, Amadeu Febrer, Roís de Corella, Ausiàs March, Joan Salvat Papasseit, Vicent Andrés Estellés… Un gran poema en què el poeta tracta de reflectir, d’una manera passional, els més diversos sentirs que provoca l’amor: la bogeria, la gelosia, la ceguesa, la desraó… A més, Aimia intenta contar una història: l’evolució que experimenta tota relació amorosa: la passió inicial, la catarsi o plenitud, i, finalment, el desenllaç: que pot traduir-se en un estat de maduresa, de saviesa o, en el pitjor dels casos, de ruptura irreversible.

Sobre Llibre dels exilis

Llibre dels exilis ens ofereix una intensa fe de vida –de la seua vida–, bastida sobre un amor obstinat, de vegades desesperat, sempre insubornable, per la poesia i pel seu país. Llibre dels exilis és un gran poema patriòtic sobre la ciutat de València, sobre el País Valencià i els Països Catalans, i sobre la repressió política i la descomposició social que secularment pateixen. Venècia, Verona l’antiga Roma esdevenen en aquests poemes els suggestius i colpidors correlats de la nostra realitat immediata, els escenaris on transcorre la recta final d’un conflicte que molt possiblement s’acabe amb la derrota final dels vençuts, per bé que això no signifique que aquests renuncien a la seua dignitat. Així mateix, Llibre dels exilis és una bella salutació a la gran tradició de la poesia valenciana moderna des de Vicent Andrés Estellés, amb la qual els poemes que formen el llibre mantenen un diàleg emocionant i fecund, resolt amb una enlluernadora riquesa verbal i expressiva.

Sobre L'home de Melbourne

Quan Joseph Schiffer torna al seu país d’origen, després de quaranta anys d’absència, sap que ningú no l’espera ja. En arribar-hi, ningú no el reconeix i el seu passat a Melbourne esdevé de sobte, i amb la distància, una mica llunyà, malgrat que la mort de la seua dona és encara molt recent. A poc a poc, però, s’adona que ell sí que reconeix la ciutat on va nàixer i fins i tot algunes persones que van configurar el trencaclosques gairebé oblidat de la seua infantesa. Darrere de l’“amnèsia” dels habitants del seu país, de l’aparent desconeixement envers la seua persona, del trencadís misteriós del seu passat, hi ha una trama oculta que Joseph Schiffer es veurà obligat a esbrinar i que, a mesura que reconstrueix, en configura una imatge tèrbola i miserable en què la cobdícia, la desraó i les experimentacions científiques de dubtosa legitimitat ètica s’han ensenyorit definitivament del país. L’home de Melbourneés una història trepidant que ens invita a reflexionar sobre els límits ètics de la ciència.