Punt d'inflexió (1)

Feia temps que no escrivia en aquesta bitàcola. Més de dos mesos segrestat, obcecat, obsedit, capficat per les oposicions. I, finalment, les he aprovades, amb plaça i a la primera! Increïble! N’estic ben orgullós i, sobretot, contentíssim. Em jugava molt en aquestes oposicions. M’hi jugava haver de tornar a Mallorca, si no les aprovava (i que conste que les Illes són meravelloses). M’hi jugava estar lluny dels meus i del meu país (el meu país sensu stricto). Quan estàs fora aprens a relativitzar els defectes de la teua terra. Sí, és veritat, ara com ara el País Valencià és un lloc inhòspit, políticament; la corrupció hi predomina (el cas Gürtel no n’és l’únic exemple; mireu, si no, els Fabra, Fenoll...). Un país venut, si voleu, per la cultura de la rajola. Però quan ets lluny, tot això et semblen minúcies. Només hi veus les virtuts. Quan tornava cada divendres a València, en avió des de Mallorca, i albirava des de l’aire la línia de la costa; i hi reconeixia els pobles, l’Albufera, la ciutat de València... L’avió se n’entrava terra endins i jo anava configurant amb la vista el mapa dels pobles de l’Horta, del Camp de Túria, dels Serrans... Ací hi ha Llíria, Benaguasil, Pedralba, Xest... M’omplia tant veure València des de l’aire... Era com una alenada d’aire fresc que m’omplia els pulmons de sobte. M’hi reconeixia. M’hi trobava còmode, a casa. Després, encara havia d’agafar el cotxe i arribar a la Safor, al poble... I m’hi estava només un dia i mig perquè diumenge de vesprada me n’havia de tornar a Palma... Se’m posava un nus a l’estómac quan arribava el diumenge de vesprada. Una sensació desagradable. M’havia plantejat molt seriosament de no tornar a Mallorca, si no aprovava; de buscar-me una altra feina. Als 39 anys això d’haver de desplaçar-te cada setmana a un lloc que no és el teu, per molt paradisíac que siga (i Mallorca és, pel territori i per la seua gent, un lloc de privilegi), es converteix en un sacrifici massa gran, difícilment suportable. Però he aprovat, i ara desplegue el mapa del País Valencià i comence a fer-hi conjectures: Dénia, Gata, Xàbia, Teulada, Albaida... Quina serà la meua destinació provisional per al curs vinent? Quins alumnes tindré? Amb quins companys valencians compartiré les meues hores de feina? Sé que hauré de fer una mica de carretera enguany, i l’altre, i l’altre, i l’altre...; però ara ja estic ací, a la meua terra i amb la meua gent. Sóc afortunat. Sóc feliç. Torne a casa, definitivament. Jo mai em vaig espolsar les espardenyes. Jo mai me n’he anat del tot. Millor encara, jo no me n’he anat mai. He estat, simplement, un desplaçat; un treballador que cada cap de setmana, tots els caps de setmana, durant 8 mesos, he acudit puntualment a la cita amb la meua gent, amb la meua terra, amb el meu país.