Punt d'inflexió (2)

Sempre els estaré molt agraït als mallorquins, sempre. Aquest curs que he passat a l’Illa gran ha estat una experiència molt positiva, inoblidable. No he estat un habitant a l’ús de l’Illa, sinó més aviat un “desplaçat” dels dies de cada dia. Un treballador que se n’anava a casa cada divendres i que tornava a Palma diumenge a la nit. No ho he pogut fer d’una altra manera: la família “m’obligava” a anar-me’n (tenir dona i fills és prou reclam, no?). En altres circumstàncies, m’haguera impregnat una mica més de la vida illenca. Tot i això, m’hi he pogut endinsar a bastament, en la quotidianitat mallorquina. Els mallorquins i els valencians tenim, si fa no fa, els mateixos problemes –sobretot, pel que fa a la degeneració del territori i a la invasió no gens subtil de gent forastera que no té el més mínim interés per l’especificitat catalano-valenciano-balear. Hi arriben amb un pack turístic i l’exhaureixen fins a la sacietat, com manen els cànons del “bon” turista. No viatgen: ocupen un territori –ni que siga per un temps breu– i l’exploten i el malven sense escrúpols ni miraments: un gest mancat de qualsevol forma de delicadesa i de sentit estètic. Però, potser m’he desviat una mica del tema. Sí, Mallorca ha estat la meua casa. He estat mallorquí d’adopció. He viscut a Palma (en un pis llogat, sense contracte, com si fóra un immigrant il•legal) i he estat, oficialment, ciutadà d’un poblet el nom del qual no puc dir per respecte a les persones que em van facilitar que m’hi empadronara (com que no tenia contracte de lloguer, vaig haver d’empadronar-me en un altre poble, gràcies a una amiga de Gandia: ho necessitava per poder ser resident i així estalviar-me quasi un 50% dels bitllets d’avió). I he estat professor de “Llengua i literatura catalanes” a quatre instituts: dos a Palma, Andratx i Pollença. Els valencians som una cosa estranya a Mallorca. Una mena de cosins germans que xerram la mateixa llengua, però "d’una altra manera". És admirable els pocs prejudicis que tenen els mallorquins envers la unitat de la llengua. I és paradoxal que siguen, precisament els valencians, els únics que emigren a les Illes i a Catalunya a fer classes de català. Meravellosament paradoxal: una prova irrefutable que som encara un poble: "el pi de les tres branques"... Mallorca serà sempre una mica casa meva. Sempre em sentiré una miqueta mallorquí. Recordaré sempre els mallorquins com una gent amable, senzilla, generosa, hospitalària i extremadament educada. Però de totes les persones que hi vaig conèixer, recordaré, sobretot, a en Simó Casanova, que ha estat un bon company de feina i un bon amic, i que no només em va acollir generosament sinó que em va mostrar el seu territori com aquell qui et mostra sa casa per dir-te que també és casa teva. Gràcies, Simó.