dimecres, 18 de novembre de 2009

AVL

Ara ja fa un temps que la cosa està una mica aturada, però fa només uns pocs anys les disputes lingüístiques eren, al cap i casal, el pa de cada dia. L’AVL va ser, durant un temps, objecte de controvèrsia i disputa entre els filòlegs i –ai las!– també per part dels profans: polítics, obrers, botiguers... Més enllà de postures dràstiques i de posicions histriòniques, però, val a dir que l’autoritat acadèmica en matèria lingüística ha resultat, al País Valencià, un bon instrument conciliador entre postures antany irreconciliables. Fa goig veure com alguns dels membres de la susdita institució ideològicament oposats seuen junts i fraternitzen. Recorde, ara fa uns anys, quan treballava com a corresponsal per a COMRàdio (quins temps!) el famós capítol sobre el Memoràndum europeu de les llengües i, encara més, el del dictamen en què l’Acadèmia s’havia de pronunciar sobre la naturalesa de la llengua dels valencians. Després d’un capítol lamentable protagonitzat pel conseller de cultura valencià del moment (idem, a hores d’ara), allò es va resoldre en favor de la unitat de la llengua –amb tots els eufemismes que vulgueu, però a favor (“El valencià, idioma històric i propi de la Comunitat Valenciana, forma part del sistema lingüístic que els corresponents Estatuts d’autonomia dels territoris hispànics de l’antiga Corona d’Aragó reconeixen com a llengua pròpia”). I això, al capdavall, és el que hi compta, sobretot perquè el que està realment en joc no és la nomenclatura en si –una qüestió secundària, al meu parer– sinó l’ús de la llengua, que sí que és, ara com ara, un repte urgentíssim. Recorde també la reprimenda que l’acadèmic Rafael Alemany –també professor del departament de Filologia Catalana de la Universitat d’Alacant– els va propinar al mismísimo conseller i, especialment, al "Molt Honorable" Gürtel. Des de llavors que el conflicte s’ha diluït gairebé per complet. I l’AVL fa via. Ve a tomb tot això perquè ha arribat a les meues mans un material didàctic fet per l'AVL sobre l’obra i la figura de Francesc Eiximenis, el famós frare franciscà, nascut a Girona i mort a Perpinyà, que desenvolupà el gruix de la seua faceta com a escriptor a València: tret del Primer del Crestià, escrit a Barcelona, el Segon, el Tercer i el Dotzé del Crestià els va escriure a la capital del nou regne valencià, en la nostra llengua, ço és, en català. Aquest manual, adreçat sobretot a professors de Secundària, no s’està d’incloure-hi textos d’Albert Hauf, Rafael Alemany, Antoni Furió, Martí de Riquer, Manuel Sanchis Guarner i Joan Fuster! (extrets del famós Nosaltres els valencians). Alguna cosa ha canviat, per sort, en aquest país en matèria lingüística, i aquesta obra n’és un bon exemple.

PS Per cert, aquesta mateixa setmana, al llibre de 3r d’ESO que faig servir a l'institut, s’hi esmenta l’IEC i l’AVL com a institucions competents, pel que fa al valencià, i ningú s’ha estirat els cabells a classe ni s’ha escandalitzat perquè una i l’altra institució siguen compatibles. Ja és hora que deixem les histèries i que ens posem a treballar per l’ús del valencià. Aquest és el veritable problema, i alhora el repte més il•lusionant.

7 comentaris:

  1. Hosti, Juli, com me n'alegre del teu apunt. Això mateix que tu dius, pam amunt, pam avall, ho defense jo sovint, i em diuen fatxa. Tant se val. Com que veig que gent amb trellat té una opció molt semblant a la meua, encara afegiré alguna cosa: els membres que són titlats de "blaveros" han demostrat una voluntat d'entesa inqüestionable, amb renúncies i vots a favor d'acords que fa uns anys semblaven impensables. No negue que els de l'altre costat també, encara que a més d'un se li han vist les plomes.
    Un ens normatiu al País Valencià crec que era peremptori, i cal recordar que fins a la creació de l'AVL no n'hi havia cap, sancionat pels poders polítics. S'ha d'anar endavant

    ResponElimina
  2. M'alegra saber que tu també comparteixes la meua opinió, perquè la gent amb trellat i amb bona voluntat, com tu, és la que pot tirar avant aquest país valencià nostre tan desvalgut. Fins i tot s'ha aconseguit que el valencià siga reconegut com a llengua pròpia a l'Estatut, a més de ser oficial. No tot són desgràcies, per sort, en aquest assumpte.

    Celebre la coincidència!

    ResponElimina
  3. Juli, sóc Voro. Com estàs? M'ha agradat molt el teu post i estic d'acord en gran part del que dieu tu i Urbà. No obstant això, seria convenient que tots ens fixàrem una mica en el Diccionari ortogràfic i de pronunciació de l'AVL. Simplement descoratjador (bocata, arrastrar, pato, ensaig...)La veritat és que tira arrere. Tot i que el que més arrere em tira és la connivència d'alguns dels seus membres. Per què al Diccionari esmentat no publiquen un annex amb les novetats - jo en diria barbarismes. Potser perquè més d'un s'enrojolaria en públic. Amb l'AVL hem guanyat en acceptació social però hem perdut en rigorositat científica. No sé què és millor, t'ho dic sincerament. No es tracta de blaveros i catalanistes, sinó de respecte per la llengua que parlem. Ja veurem quan isca a la llum el Diccionari Normatiu.

    ResponElimina
  4. Voro, si el Diccionari ortogràfic que esmentes de l'AVL admet els barbarismes que cites, malament. Potser sí que hem perdut en rigor científic. No conec cent per cent els materials que fa l'Acadèmia. I tens tota la raó: cal respectar la nostra llengua. Quant sent els pseudoperiodistes de Canal Prou, em vénen ois (perdona'm l'exabrupte). Fan totes les incorreccions que nosaltres els professors mirem d'esmenar dia a dia. És lamentable. Tot i així, a i em sorprén gratament alguns llibres que publiquen, com el que esmente al post. Potser en algunes coses sí que hi hem guanyat. Salutacions!

    ResponElimina
  5. Per descomptat que n'hem guanyat. Tens raó en això. Potser he sigut una mica pessimista.

    ResponElimina
  6. hahaha, no sigues pessimista, Voro, que al final farem país ;-)

    I sí, Juli, jo he estat a favor de l'AVL des del primer moment, tot i que molta gent n'ha estat en contra des que va nàixer simplement per ser una iniciativa de sorgia des de València.

    D'extremismes, n'hi ha pels dos bàndols. Crec que sempre cal buscar postures conciliadores, encara que s'haja de cedir el alguna cosa. Al capdavall, les relacions humanes són així, un tira i arronsa, no?

    ResponElimina
  7. Si tinguérem tots un poc de trellat, ens anirien molt millor les coses. Viure ens obliga a conviure i a cedir més d'una vegada, pq ningú és posseïdor de la veritat absoluta (entre altres coses perquè no existeix).

    ResponElimina

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.