diumenge, 15 de novembre de 2009

La festa de Bromera, un exemple de normalitat per al valencià

Divendres passat vàrem assistir al lliurament dels premis Ciutat d’Alzira, en la seua 21 edició. Ja fa temps que els premis que organitza l’editorial Bromera s’han convertit en un dels esdeveniments literaris més importants del País Valencià, juntament amb els Premis Octubre i els Ciutat de Gandia. Els d’Alzira tenen, però, un tarannà clarament diferent als Octubre, o almenys és el que percep jo (no puc parlar dels de Gandia, perquè no hi he assistit mai). Els d’Eliseu Climent estan més bolcats a Catalunya. Si ens fixem en els congressos que organitza la Fundació Ausiàs March, ens n’adonarem de seguida: els coordinadors solen ser catalans, els invitats, també, i fins i tot els estudiants que hi assisteixen. No és dolent el plantejament de l’editor de 3i4, perquè això permet que València esdevinga, almenys durant una setmana, la capital de la literatura i la cultura catalanes i que, gent d’una banda i de l’altra del Sénia es coneguen i intercanvien experiències.
Els premis Alzira s’organitzen d’una altra manera. A la capital de la Ribera no es fan congressos per a estudiants d’arreu dels Països Catalans, però sí un fum d’activitats: conferències, cursos, tallers, cinema, dansa, teatre... Està molt bé que una ciutat com Alzira dispose de tot un arsenal d’activitats culturals perquè la Ribera constitueix un dels gruixos més importants del País Valencià, com a receptora i emissora de tota mena d’iniciatives literàries, culturals i científiques. Més enllà del cap i casal, el País Valencià disposa d’un entramat urbà de vital importància que ha d’emetre cultura a dojo per tal de fer la nostra societat més culta i educada, tan mancats com estem de cultura veritablement democràtica (i, si no, mireu com està el panorama polític valencià...). Els d’Alzira són uns premis més oberts, als quals assisteix una gamma més diversa i plural de gent, i em referisc sobretot als polítics. No sé per què es deu això, però intuïsc que no es tracta, exclusivament, d’un mèrit o d’un desmèrit per part dels organitzadors dels respectius premis. Em fa l’efecte, però, que els ànims estan sensiblement més crispats a la capital del Túria que no a la del Xúquer, que les posicions són més viscerals i destructives a València que no a Alzira. I deu ser explicable, això, que no admissible, perquè és a la capital on es couen les coses més transcendents del país i, també, perquè és a València i la immediata rodalia on l’anticatalanisme i el secessionisme han arrelat amb més força, per raons sociolingüístiques i d’autoodi evidents (no és casual que siga al cap i casal on menys es parla el valencià). A la Ribera, en canvi, el valencià és la llengua primera i això del secessionisme i l’anticatalanisme no ha acabat de quallar mai del tot, ans al contrari aquesta mena d’ideologies totalitàries van més aviat a la baixa. Trobe que a les comarques les disputes al voltant de la llengua estan prou apaivagades i, el que encara és més esperançador, la voluntat, per damunt de tot, és que puguem viure amb normalitat en valencià, al marge de la ideologia de cadascú. Crec que despolititzar el valencià és un dels favors més grans que ens podem fer com a valencians. Per això, la nit dels Premis Ciutat d’Alzira és un símptoma de normalitat que deixa oberta una escletxa a l’esperança. Un exemple de civisme i una garantia de futur per a la nostra llengua.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.