Manuel Boix

Ara fa tot just vint anys, jo era un sagal de dènou anys, estudiant de primer curs de filosofia a la Universitat de València. D’aquella breu estada "filosòfica" –vaig abandonar la carrera per raons que encara no m’explique–, en recorde, sobretot, dos professors: Tobies Grimaltos, que em feia una assignatura d’Antropologia general, i Romà de la Calle, que ens donava Estètica. Els altres professors els he oblidat per complet: els noms, la cara, i fins i tot la personalitat: res, no en recorde ni un pessic. En aquella època, però, era l’art el que més em seduïa. Recorria mensualment les galeries del cap i casal –amb l’amic Amadeo– i em delectava amb les classes del savi d’Alcoi. Llegia amb fruïció unes crítiques d’art que es publicaven al Levante, tot i que no les acabava d’entendre al cent per cent. De totes aquelles visites a les galeries, en recorde una a la galeria Xerea. Hi exposaven Boix, Heras i Armengol. Vaig quedar meravellat de l’exposició i me’n vaig comprar el catàleg...
Vint anys després, he conegut Manuel Boix. Vaig anar ahir a l’Alcúdia perquè il•lustrarà el número cinquanta de Caràcters. Quasi quatre hores de conversa amb el pintor i intel•lectual alcudià: de cultura, política, literatura, art... Em va mostrar una sèrie de 100 obres que havia fet durant un any. Una feinada! I quina meravella... M’agrada el poder suggeridor de les seues obres, el gust que té per tot allò que siga tàctil i incorpori alhora: les teles i les saques en procés de descomposició, les coses que es panseixen; els traços irreverents i elegants a un temps, la convivència entre el vell i el nou; el poder de convicció dels cucs de seda; una inclinació pel barroc i l’aura mística, per la religió portada a l’extrem, pel dolor; pel doble fons, la insinuació, el poder de l’ocult, l’ànsia que crea en l’espectador per esbrinar què hi ha al darrere de la matèria corcada, cremada, foradada... Una línia d’estètica basada, paradoxalment, en la bellesa (ni que siga la bellesa de la lletjor extrema).
Quan vaig eixir de ca Boix, vaig mirar el rellotge: no m’ho creia. Ni me n’havia adonat, del pas del temps. Tot un privilegi poder conèixer de prop la persona i l’obra del pintor Manuel Boix.

Circ Gran Fele

Ahir vam anar al circ, però a un circ no convencional, amb animals que miren com maltracten els animals, sinó a un circ de veritat. Feia temps que no m’emocionava tant. I als nostres fills els va encantar. Dues hores d’espectacle, amb un intermedi (recordeu que abans, en algunes sales de cinema, hi feien un petit descans?). Dues hores que van passar volant i que ens van deixar ben contents i satisfets. Estem tan acostumats a les imatges per ordinador –espectaculars, sorprenents, increïbles– que ens emociona el fet que la realitat de carn i ossos puga ser tan sorprenent o més que les imatges artificials. Però és així: la realitat supera la ficció. El Circ Gran Fele, creat el 1993 a València per Rafael Pla, aposta per un espectacle sense animals –els que hi apareixen són en forma de ninot, titella o disfressa– sostingut a partir d’un argument teatral. La companyia està integrada per vora una vintena d’artistes –entre malabaristes, equilibristes, funambulistes, atletes, pallassos, músics– que donen cos -tots fan d’actors- a l’obra que representen. Es tracta d’un espectacle d’una plasticitat sense parangó, tan pròxim –nosaltres hi érem en primera fila- que deixa el públic astorat, bocabadat, feliç.
El Circ Gran Fele va ser guardonat l’any passat amb el Premi Nacional de Circ del Ministeri de Cultura per la seua trajectòria i per la tasca de recuperació i restauració del circ. La companyia té els seus orígens en una altra fundada pel ventríloc Gran Fele, el 1956. En morir, els fills, els coneguts Germans Pla, pallassos, enfocaren la companyia cap al teatre infantil i l’animació de carrer, fins que el 1993 un d’ells, Rafael Pla, decidí de fundar el Circ Gran Fele. No deixeu d’anar-hi!!!!!

Paraula de poeta

Avui estrenem secció en Adesiara. A partir d'avui, i amb una periodicitat més o menys mensual, us convidaré a descobrir -i a llegir- un poeta. Vaig encetar aquest bloc a Mallorca, i a Mallorca vaig adquirir una col·lecció de poesia intitulada precisament "Paraula de poeta", que la Conselleria d'Educació i Cultura de les Illes publica i distribueix... de franc! Quina troballa! L'Aina té una veu poètica ben esmolada, una llengua precisa -com molts poetes illencs-, una musicalitat i una harmonia envejables. Ací vos en transcric un poema:

AMOROSIDA FRUITA

Amorosida fruita en carmí fosc,
despert, melós el regne entre branques,
si et prenc d'un tall s'estremirà el brot
morint de tu, molt dolç en vi per l'altre.

Plomatge verd pel cel d'ombres que fuig
la carn dins mi con fruita amorosida
i per la set, plou líquida, s'escruix
així, en clos delit i reblanida.

Del món aprés, van llavis devorant-te
amorosida fruita, el tast ofert
en ample reg et viuré mossegant-te
l'edat perduda, ben endins el vers.

Ja sense flama unta vols la tarda
fruita amorosida, com font el bes
sagnant humit en cova delicada
es torç en l'aigua i, breu, desapareix.

Aina Ferrer

"Vaig néixer a Inca un 22 d’octubre de 1959. Un mes abans del que te tocava –em deia la mare. Potser per compensar, mai no m’he refiat de fites ni de terminis ni de res que pretengui ser exacte. Segons quina sigui la referència, la posició d’arribada és també la de partida i el present és un marge estacional on passat i futur fàcilment s’intercanvien.

De petita em meravellaven les cortines de pluja i a les nits el so fosc del bram de la cisterna. La intensitat del que era fora de mi i després la possibilitat de viatjar-hi a través de l’escriptura. Potser sentir-me en un so o en una imatge més que en mi mateixa. Flaubert a propòsit de Madame Bovary ja va escriure en una carta: “avui, home i dona junts, m’he passejat a cavall per un bosc i jo era els cavalls, les fulles, el vent, les paraules que es deien i el sol vermell...”. Tal vegada el poema també és això: un àmbit de sensacions on qui escriu explora el territori fronterer que l’uneix i alhora el separa de la realitat per cercar-hi vincles en una tensió constant que és d’on precisament sorgeix el poema."

Ei, Führer!

El pitjor de tot és que el tenim a casa, el totalitarisme; i no ens n'adonem, no en som realment conscients, si no, ho evitaríem. El Monstre és a casa. El líder, ni que siga de baixa estofa, ridícul, un titella que no dóna la talla, que farfalleja i escup les mateixes estupideses una vegada i altra, és seguit sense gairebé oposició pels seus súbdits i acòlits, davant d'una massa enfervorida, encegada per mil promeses infantils d'un paradís artificial que no existeix, tot i que ens fan creure que és a tocar de casa; millor encara, que és a casa. Balbucegem de manera estereotipada discursos apresos de memòria, monsergues desmemoriades, consignes absurdes... El Gran Germà és dins de nosaltres, fins i tot dins d'aquest post inútil que no aconseguirà mai escapolir-se de la condemna. Tots som una mica Ell. Som el Monstre. Inútil rebel·larse.

L'ona

En segon de batxillerat, hem acabat el trimestre amb una pel·lícula alemanya més que interessant: L'ona (Die Welle), del director Dennis Gansel. Venia a tomb perquè estàvem comentant textos de Fuster i de Mira que, precisament, parlaven sobre la tolerància, la llibertat, la justícia, el nacionalisme... Temes polítics bàsics tractats en aquesta joia de pel·lícula sobre les possibilitats que té encara el totalitarisme de reeixir en una societat avançada i presumptament democràtica -com és el cas de l'Alemanya actual, i de qualsevol país europeu, en principi, amb tots els però que calguen. Als alumnes els va encantar tant o més que a mi, i d'això es tractava, d'acabar el trimestre d'una manera menys convencional, sense deixar de banda, però, el gruix del temari que hem de donar de cara a les PAU (proves d'accés a la universitat), però sense obsessionar-s'hi. L'ona palesa com n'és de fàcil instaurar un sistema autocràtic i totalitari en qualsevol context, fins i tot en un que a priori és satisfactori, democràticament i econòmica, com és el de l'Alemanya unificada. Hi ha, però, alguns temes secundaris interessants, com els que fan referència a qüestions que preocupen als joves, com ara el sexe, les drogues, el futur laboral... És per aquesta banda que els alumnes s'hi enganxen, però també gràcies al tema principal que travessa tot el film des del primer moment fins al darrer -"estructura temàtica lineal, des del punt de vista de l'eix temàtic", que en diríem, en termes d'anàlisi textual. L'ona és una pel·lícula que paga la pena de veure més d'una vegada.

La selva en vers

Divendres al vespre vam anar a Pego, a la presentació del llibre La selva en vers, amb poemes de Maria Dolors Pellicer i dibuixos de Paco Giménez. Es tracta d’un poemari infantil, a la manera d’un bestiari i ordenat alfabèticament, que dedica un poema a cada animal. Versos per a infants -i per a adults. Un llibre molt ben pensat i acabat. La presentació va anar a càrrec dels autors, però prèviament van recitar i cantar alguns poemes un grup del poble de música tradicional que ens va fer passar una bona estona. Hi vaig coincidir amb Àfrica Ramírez (que m’havia avisat de l’acte), Carles Mulet, Tomàs Llopis i Rafa Gomar. Molt bona companyia. Un poemari del tot recomanable. En acabar l’acte, els autors els van signar i dibuixar els exemplars, als meus fills; i mo’n vam anar la mar de contents.

L'home de Melbourne, encara

Dissabte passat vaig tindre un encontre amb els lectors de L’home de Melbourne. Em convocava el Club de Lectura del meu poble, a petició i iniciativa de la regidora de cultura de la Font, María Consuelo Peiró. Tota una experiència, aquesta de trobar-se amb els lectors. Confesse que es tracta d’un "compromís" i que, a pesar de la vergonya i dels nervis que passes, és de les millors experiències literàries que mai he experimentat. I ho és perquè tens al davant el destinatari de la teua obra. Poques vegades l’autor té l’oportunitat de trobar-se cara a cara amb els seus lectors reals, i viceversa. D’aquesta trobada, se’n desprenen un fum de sensacions somàtiques i de coneixences intel•lectuals. El lector et descobreix vessants de l’obra que, tal vegada, desconeixes o que vagament sospites o intueixes. És el que em va succeir l’altre dia, a la biblioteca de la Font (que, per cert, es troba provisionalment instal•lada en un baix de la finca on visc, al carrer Francesc Ferrer Pastor). La gent reunida l’altre dia a propòsit de L’home de Melbourne en va fer interpretacions molt intel•ligents i encertades, amb la qual cosa han enriquit amb escreix la meua obra i, al seu torn, la meua persona. N’hi ha qui, fins i tot, es va atrevir a “criticar-la” o a subratllar-ne algun aspecte no tan reeixit; molt educadament, això sí, insistint una vegada i altra també en les seues virtuts. I va fer bé: estava en el seu dret, que caram! Em va agradar molt aquesta experiència. Agraïsc moltíssim la iniciativa de la regidora de Cultura de la Font i, com no, els estic també infinitament agraïts als qui van voler assistir a la trobada, i que van tindre, a més a més, la gentilesa de llegir-se prèviament la novel·la. Fa goig tindre uns veïns tan amables i generosos. Tot un luxe per a un "foraster" com jo, un nouvingut al poble. No hi ha goig més gran per a un autor que veure's reconegut a casa.
L'home de Melbourne, d'altra banda, és una obra que ja fa temps que es va emancipar de mi: com més va més se n’allunya. De mica en mica, no deixa d’indagar camins estètics i interpretatius que mai no hauria imaginat. No és poca cosa, després de més de tres anys des que es va publicar per primera vegada, sobretot tenint en compte que va ser la meua opera prima, el meu primer llibre, la meua única novel·la.

Raspall, Premi Ciutat de València Roís de Corella de Poesia

Ahir m'ho van comunicar des de l'Ajuntament de València: Raspall ha estat guardonat amb el Premi Ciutat de València Roís de Corella de Poesia. Un premi, una altra vegada! Estic d'enhorabona.
Raspall és una reflexió sobre la meua infantesa i joventut, des de la constatació nostàlgica que aquell va ser un període feliç i des de l’exaltació d’un món ja perdut i irrecuperable, basat en la vida senzilla, les coses essencials. Una època en què la passió amorosa era viscuda amb una gran intensitat, amb la força i l’atracció irresistible de les coses que es tasten per primera volta.
Raspall és també una exaltació de la vida senzilla, rural, de l’esport de la pilota valenciana, símbol i metàfora alhora de la meua trajectòria vital i de la nostra idiosincràsia com a poble. Tot i que sóc de ciutat, em sent de poble i del poble, “un entre tants”, com diria el poeta de Burjassot, Vicent Andrés Estellés. Pedralba, el poble de la meua infantesa i joventut, i la Font d’en Carròs, el poble en què visc actualment, d'on és la meua dona i on han nascut els nostres fills, tenen ací un protagonisme també destacat.
Raspall és un llibre molt valencià, però que defuig el provincianisme, amb una clara vocació europea i de maduresa política per als valencians. Em fa molta il•lusió haver guanyat el premi Ciutat de València Roís de Corella. València és la ciutat en què vaig nàixer i, encara que no hi visc ara mateix, me l’estime molt.


III

Ara ja no vas a l’era amb la dula:
no hi jugueu a raspall –ni a res–,
i en l’arç perdut a la forest dels somnis
a penes queden signes de la sang
del gerd sucós, vermellonenc, escàpol
del primer bes.
I el nom que de la rosa
ensumes perd amb una subtilesa
tràgica el seu perfum, impàvid, íntim.

Confinat en una tàvega o dèdal
inversemblant, mires d’escapolir-te’n:
debades ataülles entropies
vagues que et sospesen els vestigis
d’una subtil constel•lació de còdols
–consternació indissimulada d’àbsides
secrets, remots, inabastables, bells.

El vostre món s’ha esvaït per sempre
entre els domassos pròdigs de Damasc.