diumenge, 20 de desembre de 2009

L'ona

En segon de batxillerat, hem acabat el trimestre amb una pel·lícula alemanya més que interessant: L'ona (Die Welle), del director Dennis Gansel. Venia a tomb perquè estàvem comentant textos de Fuster i de Mira que, precisament, parlaven sobre la tolerància, la llibertat, la justícia, el nacionalisme... Temes polítics bàsics tractats en aquesta joia de pel·lícula sobre les possibilitats que té encara el totalitarisme de reeixir en una societat avançada i presumptament democràtica -com és el cas de l'Alemanya actual, i de qualsevol país europeu, en principi, amb tots els però que calguen. Als alumnes els va encantar tant o més que a mi, i d'això es tractava, d'acabar el trimestre d'una manera menys convencional, sense deixar de banda, però, el gruix del temari que hem de donar de cara a les PAU (proves d'accés a la universitat), però sense obsessionar-s'hi. L'ona palesa com n'és de fàcil instaurar un sistema autocràtic i totalitari en qualsevol context, fins i tot en un que a priori és satisfactori, democràticament i econòmica, com és el de l'Alemanya unificada. Hi ha, però, alguns temes secundaris interessants, com els que fan referència a qüestions que preocupen als joves, com ara el sexe, les drogues, el futur laboral... És per aquesta banda que els alumnes s'hi enganxen, però també gràcies al tema principal que travessa tot el film des del primer moment fins al darrer -"estructura temàtica lineal, des del punt de vista de l'eix temàtic", que en diríem, en termes d'anàlisi textual. L'ona és una pel·lícula que paga la pena de veure més d'una vegada.

2 comentaris:

  1. Hola Juli! Nosaltres, els amics d'ací La Font, un dia també vam quedar per veure-la i ens va agradar molt, la veritat. A mi personalment em va sorprendre la manera en com van creant-se actituts entre la gent que pareixen inofensives però que acaben sent fatals (quan discriminen la gent que no fa els gestos...). Es veu molt bé com persones amb problemes, o sense ells, poden refugiar-se en un grup social que passa a convertir-se en l'eix de la seua vida i acaba per dominar-los.
    Només ens va sobtar un poc el final tan fatídic. Jo no pensava que acabaria així mentre veia la pel·li, pensava que el professor ho tenia tot molt més controlat del que després va resultar... però, com dic, em va agradar molt la manera com gradualment va creant-se eixa atmosfera quan passa de ser un joc a ser perillós per a tots.
    Un abraç!

    ResponElimina
  2. Hola, Andreu: sí, a mi també em va sorprendre gratament la pel·lícula. De les millors que he vist darrerament. Als meus alumnes també els va sorprendre el final -i a mi-, però crec que amb aquest final el film guanya, si no, tot haguera quedat en una brometa. I, com em va dir una alumna, "això pot passar, eh!". I tant que pot passar. De més fortes n'han passat. Si no, mirem la Guerra Civil espanyola, el nazisme, l'estalinisme...

    Una abraçada!

    ResponElimina

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.