dimecres, 29 de setembre de 2010

Raspall

Dilluns de vesprada vaig anar a recollir el meu darrer llibre de poemes, Raspall, amb el qual vaig tindre la sort de guanyar el Premi Ciutat de València Roís de Corella de Poesia, en l’edició de 2009.
Raspall torna a la temàtica del compromís que ja havia estat tractada a Llibre dels exilis, però d’una altra manera. Aquell llibre incipient era polític, de denúncia d’una situació ignominiosa per al País Valencià, que encara ara dura... Raspall, en canvi, és una defensa entre orgullosa i atrevida de l’àmbit rural –del poble– com a espai vital generós, ideal per viure-hi –i una mica limitat en alguns sentits, tot cal dir-ho. És, també, una reflexió i una tornada enyoradissa al paradís de la infantesa i de la joventut, amb “estampes”, “escenes” i “postals” viscudes al poble de Pedralba. En tinc molt bon record, de Pedralba, tot i que ara ja fa temps que no hi vaig. Hi vaig viure moments molt feliços. Hi ha persones conegudes que apareixen al poemari: Juan el Royo, Ebelio, Luirvi, Lisardo, la meua germana Amparo, els meus amics, algun amor... El llibre és, també, la constatació que el temps feliç de la infantesa i de la joventut viscut a Pedralba ja ha passat... Aquest és el gruix del “Llibre primer”, que es divideix al seu torn en tres parts en què s’inclouen una trentena de poemes més o menys breus, escrits en decasíl•labs i alexandrins.
El “Llibre segon” està format per “La Partida” i “Raspall”. “La Partida” consta d’una desena de proses poètiques en què la pilota valenciana i el frontó tenen una importància cabdal, com a al•legoria vital, existencial, identitària, tel•lúrica, gairebé mítica. I, finalment, “Raspall”, el poema que dóna nom al recull, és una mena de cantata cívica, en versos majoritàriament alexandrins (amb alguna llicència), en què, a partir de la metàfora o al•legoria de la pilota valenciana, s’hi fa una exaltació entre amorosa, patriòtica i reivindicativa del País Valencià. El llibre és també un tribut a la comarca de la Safor i al poble on visc ara, la Font d’en Carròs. A ells els he dedicat el poemari, també a la gent de Pedralba, i a tots els valencians.
Finalment, Raspall inclou algunes fotos de pilotaris valencians mítics, com ara el Genovés, Àlvaro, Waldo... (Done les gràcies al Museu de Pilota del Genovés, David Sarasol, Enrique Bonet, Pasqual Cardona, Jesús Prats i Vicent Barreres Martínez per la gentilesa que han tingut en cedir-me les imatges.) En aquest sentit, és un homenatge a un esport que representa, en més d’un sentit, el bo i millor del poble valencià.
Espere, de tot cor, que el poemari siga del vostre gust.

Foto de Jesús Prats.

Heus ací una selecció:

Collita

Era el temps de les fruites cobejoses;
una època lliurada a l’abundància;
l’hora tensa del glavi i de la còlera,
de la fúria de l’agulla, dels dits,
del raïm rotund; una era en què el sol
projectava la seua llum metàl•lica
en la impaciència d’un cos febril;
una edat de gestos portentosos,
de mirades precises, mesurades,
en el ceptre; una concavitat
onírica que s’acoblava en fragments
de memòria mutilada, de peònies
arrencades indignament i brusca,
com les notes pures d’un pentagrama
que n’arravata un músic sense oïda.

Pedralba

Pedralba, aire pur, miratge de la infància,
correnties vivaces que remunte a deshora;
gorgs d’infants on nadàvem a l’estiu –tan ingenus–,
en quatre pams de bassa: cullerots desnonats.
Anguiles voladores, truites llefiscoses,
oh paradís antic de friccions antiquíssimes;
càmeres relliscant per sobre un riu indòmit;
bardisses de baladre, crineres de l’oblit
i màrfegues d’absència, tarquim, figues de pala;
terra rogenca, fang pudent, íntims torrents
de pedres cantelludes, redones, esmolades;
pinassa, còdols, ceps, romeguers, argelagues;
garrofers que espigoles, de nits, d’amagatotis;
la Puig Cobra d’en Luirvi ensordint l’atmosfera
quan temptava el festeig amb la meua germana.
Poemes o records fugissers, surrealistes:
els retorns impossibles dels dies tremolosos;
sargantanes febrils, fardatxos fluorescents,
palometes de llum, hipnòtics endregons,
granotes que raucaven a l’ombra de l’aljub
on nia la colobra; de l’aljub a la vora
d’un univers perplex: una cúpula absorta,
uns éssers de llegenda, un temps irrepetible.

Enyor

On és ara, però, l’adolescent
que espigolava garrofes quasi etèries
entre maleses, punxes i argelagues?
Què se n’ha fet, d’aquell xicot ingenu,
tímid, que collia figues dolcíssimes?
On són els albercocs i les bresquilles?
On els nispros davall la mar de plàstic?
On són les prunes? On els dacsars?
Per què i a quin tomb van segar les vinyes?
Què en faran ara, de tant d’empelt
de taronger on ans hi excel•lia el secà?

3 comentaris:

  1. Enhorabona, Juli. Jo pense que no és qüestió de sort, però. No pot ser una coincidència que un mateix poeta guanye premi darrere premi.
    I moltes gràcies per compartir aquestos tres poemes amb nosaltres. M'agradat molt, moltíssim, "Enyor". Jo també recorde com era abans l'horta de secà, i el goig que donava agafar fruita dels arbres, sobre tot de les figueres quan s'acostava la tardor.
    I que ara vullguen posar a Zarra un cementiri de residus nuclears! Vergonya...

    ResponElimina
  2. Jorge, sí, jo me n'enyore molt, del secà. Pedralba era un paradís d'arbres fruiters i vinya. Van arribar les subvencions europees i van començar a arrencar vinyes, i a plantar tarongers a costa de dessecar pous d'aigua que van trobar. El resultat és un paisatge únic, monolític, una catifa de tarongers que no dóna tanta riquesa com pensaven i que ha tirat per terra, valga la redundància, els altres productes valuosos... El País Valencià viu moments molt difícils, d'empobriment de tota mena, i el pitjor de tot és que no es veu cap signe d'esperança... Lamentable.

    ResponElimina
  3. Enhorabona, i amb moltes ganes de tindre Raspall entre mans!

    ResponElimina

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.