dilluns, 6 de setembre de 2010

La trama

Si hi ha una qualitat cultural que m’agrada dels nord-americans és la seua capacitat de contar històries –una aptitud induïda, en bona mesura, per la bonança econòmica i la primacia política dels Estats Units en el món. Sia com sia, el cas és que, des de la novel•la –i també des del cinema– fa dècades, almenys de la Segona Guerra Mundial ençà, que els nord-americans ens proveeixen de tot d’històries fascinants en què la trama és el puntal de qualsevol història novel•lada, molt per sobre d’altres galindaines narratològiques més o menys sobreres o subsidiàries. Els darrers novel•listes nord-americans així ho avalen: Philip Roth, Cormac McCarthy, Don DeLillo, Paul Auster, John Irving, etc., ens conten històries amb trama. Històries en què sempre passa alguna cosa; amb una estructura definida en què sempre hi ha un plantejament, un nucli i un desenllaç (obert o no); amb personatges del tot interessants per la seua marginalitat, personalitat complexa o turmentada, del tot suggeridors, sempre en consonància amb l’enigma o el drama que planteja la novel•la i, sovint, amb un rerefons crític o filosòfic ben sucós. Els escriptors nord-americans palesen la seua mestria a l’hora de fer equilibris gairebé impossibles entre ficció i realitat (per això la versemblança no se’n ressent gens ni mica en les seues novel•les). Cada autor, val a dir, té el seu estil recognoscible: pulcre, directe, brut o destroyer, segons el cas. Tots, però, tenen una “gràcia” intrínseca a l’hora d’atraure el lector. Si admire la contribució dels escriptors nord-americans a la novel•la contemporània és, sobretot, per això, perquè saben com captar l’atenció del lector, com enxampar-lo des de la primera fins a la darrera pàgina, com diuen als paratextos editorials (en el cas de què parlem, però, no és pas cap enganyifa). És, potser, la major virtut dels escriptors esmentats, i d’altres de gran anomenada que els van precedir, com ara J.D. Salinger, Patricia Highsmith, John Cheever, Saul Bellow, Jack Kerouac, Tennessee Williams, Burroughs, Heminghway, Faulkner, Melville, Capote, Steinbeck... Si al lector d’aquest article li ve de gust comprovar-ho o tastar-ho amb els seus propis ulls, li recomane una novel•la i una pel•lícula de títol homònim, La carretera, el Premi Pulitzer de l’“excèntric” escriptor Cormac McCarthy, magníficament adaptada per John Hillcoat.

Publicat a Serra d'Or, núm. 609, setembre, p. 29

6 comentaris:

  1. Tinc interès en seguir la recomanació... Primer la pel·lícula o la novel·la? Sembla una bajanada però és important...

    ResponElimina
  2. Jo vaig llegir primer la novel.la i després vaig veure la pel.lícula i vaig quedare impressionat per ambdues. Potser, com diu l'amic Capilla, la narració transparent, l'omnipresència dels personatges, el missatge absolutament directe de la paternitat i del lliurament a l'altre, van facilitar el canvi de suport narratiu des de l'escriptura a la narració fílmica. Crec que són dos autèntiques meravelles.

    ResponElimina
  3. Vos responc, amics Xavier i Jesús: a mi, particularment, m'ha agradat més la pel·lícula que la novel·la, sobretot perquè hi introdueix la figura de l'esposa i mare dels protagonistes. Crec que la trama de la història guanya amb la incorporació de la figura de la mare, perquè contrasta amb la personalitat del pare... Però, no en faré cap valoració més, per no aigualir-te les expectatives, Xavier. Jo et recomane que lliges primer la novel·la, perquè si veus primer la pel·lícula llegiràs la novel·la amb les imatges vistes. Sia com sia, i com diu Jesús Párraga, tant la peli com la novel·la són impressionants.

    ResponElimina
  4. Cert. Això de llegir imatges vistes ho explicava jo al bloc arran de la lectura de The Big Sleep. Gràcies

    ResponElimina
  5. No dic res de nou del que heu dit, però la novel·la et genera les seves pròpies imatges que, quan vas a veure la pel·lícula, les compares amb les teves. El film està bé, especialment la fotografia, però no acaba d'esborrar les teves pròpies imatges.
    Vaja, crec.

    ResponElimina
  6. Tens raó, però si fas l'operació inversa, de veure primer la pel·lícula, i després llegir el llibre, llavors sí que et condiciona les imatges... almenys a mi.

    ResponElimina

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.