adesiara (notes vitals, culturals i literàries): Mario Vargas Llosa

dijous, 7 d’octubre del 2010

Mario Vargas Llosa

El Nobel d’enguany se l’ha endut Mario Vargas Llosa. És un bon escriptor, amb una trajectòria novel•lística envejable. Un dels representants més solvents del boom novel•lístic llatinoamericà. Cal recordar, però, que la seua trajectòria es va gestar a Barcelona, de la mà de l’agent literària Carme Balcells i que va ser un dels pocs autors de parla hispana que més es va interessar per la literatura catalana, sobretot per l’obra de Joanot Martorell (fins i tot en va fer un assaig molt apreciable: Carta de batalla por Tirant lo Blanc). El seu acostament –la seua vivència– a Catalunya no l’ha impedit, però, de llançar diatribes contra la particularitat dels catalans –diguem-ho així. Podria haver fet de pont entre la intel•lectualitat catalana i la intelligentsia de la meseta. No ha estat així. Quina llàstima. La seua ideologia, però, no ha llastrat, en absolut, la seua grandesa com a escriptor. Així són les coses.

8 comentaris:

Urbà Lozano8 d’octubre del 2010, a les 0:43
M'has robat un post en què anava a dir pràcticament el mateix. Però no m'enfade. Gràcies pel paquetet que vaig rebre ahir. T'escric quan tinga una mica de temps.
ResponElimina
Respostes
J.Salavert9 d’octubre del 2010, a les 19:19
Don Mario és un bon escriptor, un home ambiciós i un polític frustrat. Personalment, pense que Carlos Fuentes és millor autor, des d'un punt de vista literari. I no oblidem que li paga Prisa... No em sembla que mai no haguera pogut fer pont entre no res.
ResponElimina
Respostes
adesiara (Juli Capilla)10 d’octubre del 2010, a les 1:05
Jorge, potser tens raó. Però fixa't que Don Mario va conèixer de prop Catalunya. L'any passat, a València, va llegir un frament del Tirant en valencià. Per això dic que podria haver fet d'ambaixador entre les dues cultures ibèriques: la castellana i la catalana. Una llàstima.
ResponElimina
Respostes
rosa roig10 d’octubre del 2010, a les 4:13
Serà bo, però a mi no m'agrada. El que escriu em posa nervioseta i m'angoixa. Que es fixara en el Tirant, supose que va ser un casualitat, i res més. No sóc partidària del "és català, déu li do glòria", sinó del que recomanava el meu paisà J. Fuster, "és català, vejam què diu".
ResponElimina
Respostes
Anònim10 d’octubre del 2010, a les 7:17
Rosa, en això tens raó: no per ser en català ha de ser bo. Tanmateix, jo vaig llegir els assajos de Don Mario sobre el Tirant i em van semblar, com a mínim, apreciables. Què hi farem...
Juli
ResponElimina
Respostes
Jesús Párraga10 d’octubre del 2010, a les 12:53
Em sembla, amic Juli, que la teua reflexió sobre Vargas Llosa és molt equilibrada i justa (i, com a persona d'aquestes qualitats, l'amic Urbà s'identifica amb ella). He llegit algunes altres entrades que em semblem demencials, doncs qualifiquen el Nobel d'enguany com a "anticatalà". És comprensible que qualsevol (qualsevol) escriptor no ens agrade (personalment no puc suportar Saramago) però trobe que tan sols amb "La ciudad y los perros" ja estaria justificat el Nobel de Vargas Llosa... Però m'haguera agradat més que li ho hagueren donat a Delibes. O a Espriu.
ResponElimina
Respostes
Anònim10 d’octubre del 2010, a les 22:25
Gràcies, Jesús. Crec, jo també, que les afinitats o antipaties personals o ideològiques no ens poden cegar i ocultar-nos, així, la vàlua dels bons escriptors. Segurament, la concesió del Nobel de literatura a Vargas Llosa és de les més justificades dels darrers anys. D'altres guardonats no es pot dir el mateix. Alguns han estat premis clarament polítics o oportunistes. I tant que Delibes s'ho mereixia! I Espriu! I Rodoreda! Un autor en català premi Nobel de literatura? Això no crec que ho vegem mai. Les nacions sense estat a penes existeixen.
Juli Capilla
ResponElimina
Respostes
Teresa17 d’octubre del 2010, a les 0:19
Hi estic TOTALMENT d'acord amb tu, Juli.
ResponElimina
Respostes

Afegeix un comentari

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.

Subscriure's a: Comentaris del missatge (Atom)

Sobre Raspall

Raspall torna a la temàtica del compromís que ja havia estat tractada a Llibre dels exilis. És una defensa entre orgullosa i atrevida de l’àmbit rural –del poble– com a espai vital generós, ideal per viure-hi. És, també, una reflexió i una tornada enyoradissa al paradís de la infantesa. Són poemes majoritàriament sintètics, sobretot a la primera de les tres parts que en què es divideix el poemari. La segona part està formada per una desena de poemes narratius en què la pilota valenciana té una importància cabdal, com a al·legoria vital, existencial, gairebé mítica; i la tercera per un únic poema llarg, una mena de cantata cívica, en versos decasíl·labs, en què, a partir de la metàfora o al·legoria de la pilota valenciana, s’hi fa una exaltació entre amorosa i patriòtica del País Valencià.

Sobre Aimia

Aimia és un vell terme que significa amiga o estimada, segons la tradició dels antics trobadors occitans, catalans i valencians. Es tracta d’un poemari d’amor en què el poeta homenatja i dialoga amb els clàssics de la nostra literatura: Jordi de Sant Jordi, Pere Serafí, Amadeu Febrer, Roís de Corella, Ausiàs March, Joan Salvat Papasseit, Vicent Andrés Estellés… Un gran poema en què el poeta tracta de reflectir, d’una manera passional, els més diversos sentirs que provoca l’amor: la bogeria, la gelosia, la ceguesa, la desraó… A més, Aimia intenta contar una història: l’evolució que experimenta tota relació amorosa: la passió inicial, la catarsi o plenitud, i, finalment, el desenllaç: que pot traduir-se en un estat de maduresa, de saviesa o, en el pitjor dels casos, de ruptura irreversible.

Sobre Llibre dels exilis

Llibre dels exilis ens ofereix una intensa fe de vida –de la seua vida–, bastida sobre un amor obstinat, de vegades desesperat, sempre insubornable, per la poesia i pel seu país. Llibre dels exilis és un gran poema patriòtic sobre la ciutat de València, sobre el País Valencià i els Països Catalans, i sobre la repressió política i la descomposició social que secularment pateixen. Venècia, Verona l’antiga Roma esdevenen en aquests poemes els suggestius i colpidors correlats de la nostra realitat immediata, els escenaris on transcorre la recta final d’un conflicte que molt possiblement s’acabe amb la derrota final dels vençuts, per bé que això no signifique que aquests renuncien a la seua dignitat. Així mateix, Llibre dels exilis és una bella salutació a la gran tradició de la poesia valenciana moderna des de Vicent Andrés Estellés, amb la qual els poemes que formen el llibre mantenen un diàleg emocionant i fecund, resolt amb una enlluernadora riquesa verbal i expressiva.

Sobre L'home de Melbourne

Quan Joseph Schiffer torna al seu país d’origen, després de quaranta anys d’absència, sap que ningú no l’espera ja. En arribar-hi, ningú no el reconeix i el seu passat a Melbourne esdevé de sobte, i amb la distància, una mica llunyà, malgrat que la mort de la seua dona és encara molt recent. A poc a poc, però, s’adona que ell sí que reconeix la ciutat on va nàixer i fins i tot algunes persones que van configurar el trencaclosques gairebé oblidat de la seua infantesa. Darrere de l’“amnèsia” dels habitants del seu país, de l’aparent desconeixement envers la seua persona, del trencadís misteriós del seu passat, hi ha una trama oculta que Joseph Schiffer es veurà obligat a esbrinar i que, a mesura que reconstrueix, en configura una imatge tèrbola i miserable en què la cobdícia, la desraó i les experimentacions científiques de dubtosa legitimitat ètica s’han ensenyorit definitivament del país. L’home de Melbourneés una història trepidant que ens invita a reflexionar sobre els límits ètics de la ciència.