dimecres, 10 de novembre de 2010

Valencianistes en la postguerra

“Si no empeltem el valencianisme als nous corrents de modernitat alternatius i si, a més, ens deslliguem totalment de l’evolució de Catalunya, ens veurem abocats, en el millor dels casos, a un estatus subordinat en tots els fronts; i en el pitjor, a la desaparició. Per això, totes les maniobres actuals d’arrecerar-se sota les ales, ara no de Lo Rat, sinó de les gavines del Partit Popular, de refugiar-se en un particularisme innocu, autoreferencial, disgregador i de curt abast, de renegar dels llaços d’unió amb Catalunya, no sols són estèrils perquè no aporten valor afegit al valencià per a competir amb altres llengües i cultures (i, per tant, aquest no té gens d’atractiu, és sobrer), sinó que recorden antigues maniobres que, al capdavall, només van servir perquè el ‘règim’ legitimés la seua actuació, ampliés la seua base de poder i l’utilitzés en benefici propi quan es va veure en perill”.

Faust Ripoll Domènech: Valencianistes en la postguerra, Afers, Catarroja-Barcelona, 2010.

2 comentaris:

  1. Em sembla que Ripoll té tota la raó. Dóna pena veure com la dreta aprofita la ignorància molt estesa per tot el PV per ampliar 'la seua base de poder'. I quan tornen a guanyar les eleccions (perquè ho faran, sens dubte), faran tot un espectacle mediàtic. Almenys açí a Canberra no ho vorem!

    ResponElimina
  2. Eixa sort que tens, Jorge. Viure ací al País Valencià és ben dur per a un valencià.

    Juli

    ResponElimina

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.