Bon any 2011!

Amics i amigues, companys i companyes, coneguts i desconeguts... des dels fonaments del castell de Morella vos desitgem molt bon any 2011 -esperem, sincerament, que siga molt millor per a tots...

Any 2083, de Vicente Muñoz Puelles

Vicente Muñoz Puelles és un escriptor d’ofici. Porta molts anys dedicat a l’àrdua però noble tasca d’escriure i ha estat guardonat amb premis i reconeixements diversos. Aquesta setmana vaig trobar un llibre seu al departament de valencià de l’institut on treballe, a Calp, un d’aquells lots que les editorials ens envien per tal d’informar-nos de les novetats. Any 2083 és una història futurista en què els llibres han deixat de llegir-se, i fins i tot pràcticament han desaparegut com a objectes palpables de la societat. La gent se n’ha anat desprenent a poc a poc, quasi sense adonar-se’n, i sense calibrar la gran pèrdua que suposa prescindir-ne. Una societat en què ja ningú llig històries novel•lades, en format de llibre, i ni tan sols en format electrònic –ara tan incipients. La virtut de la història de Muñoz Puelles rau a no menysprear a ultrança, de manera irracional, els diferents mecanismes de lectura en suport electrònic –jo tampoc crec que siguen una amenaça per a la literatura, ans al contrari, pense que tindran un paper complementari al llibre tradicional i fins i tot estimulador de la lectura. Muñoz Puelles subratlla, això sí, els avantatges de la lectura continuada que ofereix el llibre en format paper. El llibre com a objecte pot arribar a ser un artefacte preciós... Més enllà d’aquestes qüestions materials, Any 2083 és, sobretot, un al•legat en favor de la lectura, en general, com a forma lenta i pausada d’endinsar-se en altres mons possibles: espais imaginats o reals que mai experimentaríem si no fóra pels llibres. Una reivindicació, també, dels clàssics de la literatura universal: Cervantes, Dickens, Turguenev, Tolstoi... la Bíblia. Una història amb una trama evocadora, intel•ligent, entretinguda, plena de consells savis i de savis que ens aconsellen de la millor manera. Una novel•la en què es reflexiona sobre el fet d’escriure, els seus mecanismes i les seues estratègies; de com percep el lector una determinada trama i de com s’hi implica i s’hi insereix fins a confondre’s amb algun personatge –o no. El joc entre realitat i ficció, l’ambivalència en l’emissió i la recepció del missatge, la confusió entre autor real, narrador, personatge, lector... fenòmens estètics i de percepció sensorial i intel•lectual inherents a la lectura, impossibles d’assolir d’una altra manera. La lectura com l’exponent més excels del llenguatge, el veritable distintiu diferencial, únic, dels éssers humans, i dels animals lectors.

Bones festes!

Nadal

Sento el fred de la nit
i la simbomba fosca.
Així el grup d'homes joves que ara passa cantant.
Sento el carro dels apis
que l'empedrat recolza
i els altres qui l'avencen, tots d'adreça al mercat.

Els de casa, a la cuina,
prop del braser que crema,
amb el gas tot encès han enllestit el gall.
Ara esguardo la lluna, que m'apar lluna plena;
i ells recullen les plomes,
i ja enyoren demà.

Demà posats a taula oblidarem els pobres
-i tan pobres com som-.
Jesús ja serà nat.
Ens mirarà un moment a l'hora de les postres
i després de mirar-nos arrencarà a plorar.

L'irradiador del port i les gavines (1921), Joan Salvat-Papasseit

No era lluny ni difícil, de Joan Margarit

Gràcies a la recomanació de l’amic Enric Balaguer, he llegit No era lluny ni difícil, de Joan Margarit. És un poeta que m’agrada. Des que el vaig descobrir amb Joana, que Margarit forma part del meu cànon particular de poetes catalans. Càlcul d’estructures també em va impactar força. Ara, aquest No era lluny ni difícil palesa, una vegada més, que Joan Margarit té una veu sòlida, forta, i que, paradoxalment, la seua gràcia ve de la naturalitat dels seus versos (un decasíl·lab que flueix com l'aigua d'un rierol en una planura, lentament i tranquil·la). La senzillesa lingüística, un cop més, no significa simplicitat de pensament. Ans al contrari, al darrere de la claredat de les paraules hi pot haver un món complex, un pensament ric, profund. És el cas de la poesia de Joan Margarit. Sense estridències, lluny de la impostura dels poetes banals, de la faràndula i del ball de disfresses a què es dediquen alguns poetes amants de la disbauxa adolescent, Margarit ens ofereix una poesia sense màscares. Joan Margarit és, a través dels seus versos, Joan Margarit, sense cotilles ni additius sobrers, superflus, prescindibles. La seua dignitat és pregona; la seua poesia, d’alta volada. Potser perquè concep la vida com quelcom que s’ha d’assumir sense tabús ni timidesa, com un do o un regal que cal acceptar amb joia i generositat, sense por. “La substitució de la por per la lucidesa, l’anomeno ‘dignitat’. Llavors és quan resulta que l’amor no era lluny ni difícil.”. És d’aquesta manera com el poeta Joan Margarit ha arribat a la pau de la vellesa. L’experiència hi té un pes considerable, en aquest assoliment. L’honestedat, la humilitat, la franquesa, la generositat, la modèstia, el seny, la claredat, la il•lusió... també.

Instint de supervivència

Sempre m’han fascinat les històries de supervivència. Des que vaig llegir Robinson Crusoe, de menut –en una edició de tapa dura que encara recorde i que, ai las, he perdut– que aquestes històries em fascinen. Sóc més procliu a les històries d’acció i a la novel•la o al cinema de trama –també a les assagístiques– que no a les experimentals i lingüístiques.

Vaig veure l’altre dia Entrelobos, a la pantalla gran. M’ha semblat una pel•lícula fascinant, basada en la història de Marcos Rodríguez Pantoja, un xiquet andalús que va sobreviure tot sol durant dotze anys en una serralada, a Còrdova, amb la companyia d’una bandada de llops. He llegit algunes crítiques i he sentit algun programa de ràdio sobre la pel•lícula, i també sobre la història real que hi ha al darrere, inclosa una entrevista al seu protagonista, Marcos, un home d’una seixantena d’anys que confessava: “A nosotros, los animales, nos espantaban las armas de los humanos...”. Si aquesta història és real, i no un muntatge, com sembla que és el cas, atès que està basada en un estudi realitzat per l’antropòleg Gabriel Janer, ja de per si ens ha de meravellar. I si, a sobre, t’agraden els llops –sóc d’una generació que es va criar amb els programes de Félix Rodríguez de la Fuente–, l’èxit està assegurat: la pel•lícula t’ha d’agradar per força.

Seguint en la línia d’històries de supervivència en què darrerament estic immers, he llegit L’úter de la balena, de Joan Jordi Miralles i Broto. M’atreia la història i vaig encomanar el llibre tan bon punt me’n va arribar la informació de l’editorial. L’he llegit, però no m’ha agradat. La novel•la conta la història de tres germans que malden per sobreviure enmig d’un món apocalíptic, assotat per una pluja que assola el planeta de manera gairebé ininterrompuda des de fa tres anys (un temps exagerat que el lector difícilment s’empassarà...). Escrita amb un estil recarregat i confús, amb un lèxic gratuïtament rebuscat i críptic, aquesta història no acaba d’enxampar el lector; ans al contrari, el lector s’exaspera a mesura que avança la novel•la amb les estrambòtiques imatges i el comportament excèntric dels protagonistes. L’histrionisme és tal que hom té la temptació d’abandonar la novel•la, tip de l’exercici de violència gratuïta i maniqueisme lingüístic de l’autor. Òbric el llibre a l’atzar i llig, a la pàgina 156: “Un tercerol surava damunt la musculatura ferma i burella del cabal i ambulacres incandescents d’equinoderms oscil•laven com úlceres sobre el teló mentre grumolls de detritus d’una altra era refocil•laven embeguts i sadolls”. Ausades...

Ahir m’assabente d’una altra història de supervivència: la pel•lícula Essential Killings, del director polonès Jerzy Skolimowski. Una cinta sobre un home captiu que s’escapa i ha de lluitar contra les inclemències del temps, enmig d’un bosc nevat i percaçat sense dilacions i sense pausa per un exèrcit o una mena d’unitat d’elit que oficialment no existeix. La pel•lícula ha participat en alguns festivals de cinema, i ha estat rebuda per la crítica amb entusiasme. Ignore, però, si l’han estrenada ací. Hi indagaré.