divendres, 24 de desembre del 2010

Any 2083, de Vicente Muñoz Puelles

Vicente Muñoz Puelles és un escriptor d’ofici. Porta molts anys dedicat a l’àrdua però noble tasca d’escriure i ha estat guardonat amb premis i reconeixements diversos. Aquesta setmana vaig trobar un llibre seu al departament de valencià de l’institut on treballe, a Calp, un d’aquells lots que les editorials ens envien per tal d’informar-nos de les novetats. Any 2083 és una història futurista en què els llibres han deixat de llegir-se, i fins i tot pràcticament han desaparegut com a objectes palpables de la societat. La gent se n’ha anat desprenent a poc a poc, quasi sense adonar-se’n, i sense calibrar la gran pèrdua que suposa prescindir-ne. Una societat en què ja ningú llig històries novel•lades, en format de llibre, i ni tan sols en format electrònic –ara tan incipients. La virtut de la història de Muñoz Puelles rau a no menysprear a ultrança, de manera irracional, els diferents mecanismes de lectura en suport electrònic –jo tampoc crec que siguen una amenaça per a la literatura, ans al contrari, pense que tindran un paper complementari al llibre tradicional i fins i tot estimulador de la lectura. Muñoz Puelles subratlla, això sí, els avantatges de la lectura continuada que ofereix el llibre en format paper. El llibre com a objecte pot arribar a ser un artefacte preciós... Més enllà d’aquestes qüestions materials, Any 2083 és, sobretot, un al•legat en favor de la lectura, en general, com a forma lenta i pausada d’endinsar-se en altres mons possibles: espais imaginats o reals que mai experimentaríem si no fóra pels llibres. Una reivindicació, també, dels clàssics de la literatura universal: Cervantes, Dickens, Turguenev, Tolstoi... la Bíblia. Una història amb una trama evocadora, intel•ligent, entretinguda, plena de consells savis i de savis que ens aconsellen de la millor manera. Una novel•la en què es reflexiona sobre el fet d’escriure, els seus mecanismes i les seues estratègies; de com percep el lector una determinada trama i de com s’hi implica i s’hi insereix fins a confondre’s amb algun personatge –o no. El joc entre realitat i ficció, l’ambivalència en l’emissió i la recepció del missatge, la confusió entre autor real, narrador, personatge, lector... fenòmens estètics i de percepció sensorial i intel•lectual inherents a la lectura, impossibles d’assolir d’una altra manera. La lectura com l’exponent més excels del llenguatge, el veritable distintiu diferencial, únic, dels éssers humans, i dels animals lectors.

1 comentari:

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.