“―Jo sempre he somiat, Tomàs, potser per millor fugir de lo que veia cada dia. Sempre he parlat amb el cel i amb s’aigo de ses fonts i ets rierols, amb ets vents... Encara que, de vegades, són ben ingrats amb aquells qui els estimem. Una vida nova. Creixerà an es mateix temps. Creixeran junts, perquè ara sé que també jo som terra sembrada per tu”. Aquestes paraules de Caterina il•lustren una part fonamental de la trama de
Les veus de la vall, de Rafael Escobar. Caterina, filla d’una família mallorquina nouvinguda a la vall de Seta, al Comtat, i Tomàs, el fill del governador, s’enamoren. No obstant això, tots dos s’enfronten a la prohibició taxativa de la relació per part dels seus progenitors, per causa de les classes socials divergents a què pertanyen. Al darrere d’aquesta prohibició, però, hi ha secrets ocults, de caràcter històric, que expliquen el veritable origen del Tomàs, i els temors i les frustracions dels nous pobladors illencs. Ha passat poc més d’una dècada des de l’expulsió dels moriscos d’aquelles terres i el ressò de la seua presència encara és visible des del punt de vista material, i també espiritual. Són moltes les
veus que se senten a la vall, i als cingles abruptes de les serres que l’assetgen ―un espai reclòs esdevingut escenari mut de la ignomínia i la tragèdia. El passat morisc hi és encara latent, doncs, a la vall; les ferides i les sagnies provocades en el moment de l’expulsió romanen intactes en la memòria, i la consegüent diàspora forçada cap al Magrib de milers de moriscs valencians és motiu de vergonya i dolor ―per a uns― i de remordiment i menysteniment ―per als altres.
Aquesta novel•la de Rafael Escobar és un dels millors testimonis de l’esforç de reconstrucció d’un episodi històric ocult o ignorat pels valencians, una època que no podem oblidar si volem conèixer els nostres orígens, una coneixença imprescindible per no repetir els estereotips que ara mateix tendeixen a veure
els altres des de l’òptica de la xenofòbia i del racisme.
Després de l’11-S, sobretot, la imatge de l’islam ha quedat injustament malmesa i deteriorada. Veiem els musulmans amb por o amb recel, quan no amb menyspreu i odi. Aquesta novel•la ens ajuda a matisar aquesta òptica esbiaixada del món musulmà, a valorar-lo com pertoca i, també, a reconèixer els defectes i les mancances del nostre món d’Occident. Una novel·la històrica a tenir en compte.
És curiós, Juli, que ací a Austràlia hi ha un debat força intens sobre la qüestió de si els escriptors poden (i deuen) fer servir la ficció servir per a recobrar la memòria històrica col·lectiva. Jo pense que sí, que els novel·listes, dins d'alguns límits, fins i tot tenen l'obligació de re-crear la història si l'objectiu és que les noves generacions aprenen què va passar fa cents d'anys. Ara estic llegint L'estany de foc de Silvestre Vilaplana, novel·la que recrea els temps de la Inquisició a València, i la barbàrie dels cristians contra els jueus i els moriscs a les terres del País. Hi ha una escriptora australiana, Kate Grenville, que escriu ficció recreant histories semblants, amb la invasió i colonització brutal d'aquestes terres, un genocidi en poques paraules, i rep moltes crítiques perquè es podria dir que s'inventa la historia. Ella sempre respon que escriu ficció, encara que els lectors poden 'veure' fets passats que no foren necessàriament reals, però sens dubte són versemblants.
ResponEliminaUna abraçada,
Jorge
Hola Jorge, jo crec que els escriptors poden ajudar a conèixer passatges històrics silenciats o menystinguts que són imprescindibles i indefugibles. Un novel·lista no és un historiador, però de vegades pot ajudar a construir la memòria col·lectiva d'un poble de manera més efectiva que un historiador, i a crear el clima de concòrdia que dissuadeix qualsevol intent xenòfob i racista.
ResponEliminaL'estany de foc em va agradar molt qual la vaig llegir. Crec que és el millor que ha fet fins ara Silvestre Vilaplana. Una bona elecció. La d'Austràlia deu ser una història terrible, amb el genocidi que van perpetrar els anglesos. Ara, però, si no vaig errat, sembla que comencen a reconèixer-se els drets històrics dels aborígens australians, no? Supose que deu quedar molta feina a fer...