diumenge, 15 de febrer de 2009

El meu país


El ritual és sempre el mateix. Entre setmana, a les Illes; i el cap de setmana, cap a casa. Divendres és l'esperança. Diumenge, la recança d'haver d'anar-te'n a contra cor i sense ganes. El cotxe. L'aeroport. Els col·legues valencians que t'acompanyen. Facturar. Passar per l'escànner. Pujar a l'avió. Els caramelets. El Diario de Mallorca que molt generosament reparteix la companyia Air Berlin (els alemanys, sempre tan eficaços). Les galetetes de sempre. L'aigua de sempre. València des de l'aire. Me la conec com si fóra el palmell de la meua mà. Per a bé i per a mal, és aquesta la meua ciutat. I vulguen o no és aquest el meu país; un país amb un nom que alguns no volen pronunciar ni reconèixer... Els meus fills. La meua dona. Els pares i germanes. Els amics. La pilota. La terra i la cendra... Hi tornaré sempre i tan aviat com puga. Ni que fóra el país més miserable del món, la voluntat seria la mateixa: tornar-hi; tornar al més prompte possible: sense dilacions i sense excuses.

10 comentaris:

  1. Vaig viure la teua situació molts anys. Un dia s'acaba, i ho recordes com una experiència enriquidora. Endavant.

    ResponElimina
  2. Jo també he passat aquesta sensació. Diumenges cap al nord, des de l'estació, era ben trist. Però com diu gínjol, hi ha alguna cosa de tot plegat que et marca per a sempre. I és bona. Salutacions.

    ResponElimina
  3. Teniu raó. És tota una experiència. Molt positiva. Jo estic molt content i molt agraït perquè ací a Mallorca em tracten molt bé. Però trobe a faltar la dona, els meus fills, la família, els amics, el paisatge, la pilota, aquesta manera de ser tan esbojarrada i alegre que tenim els valencians... Ja sé que tenim moltes mancances, que som un poble més aviat ignorant i semianalfabet, però és el nostre país, la nostra gent... En fi, que tinc ganes de tornar. Mentrestant, miraré de gaudir, però d'una altra manera, del meu país d'adopció: Mallorca és també molt bonica, tot cal dir-ho. I parlem paregut a nosaltres, la mateixa llengua i tot això i allò...

    ResponElimina
  4. Jo també vull tornar a casa! T'assegure que és molt millor estar a Mallorca que no al Baix Segura... Tot i que és de veres que jo tinc l'esperança que la propera substitució siga una miqueta més amunt.

    De moment, a fer país per ací baix.

    Besets

    ResponElimina
  5. Teresa, no patisques, el cap de setmana, cap a casa. I a final de mes a cobrar. Més val això que no patir. Per cert, estàs bé a Torrevella? Per quant de temps t'hi estaràs? En fi, t'envie ànims per suportar l'exili.

    Una abraçada

    ResponElimina
  6. Bé, els profes de Torrevella són molt guais, perquè som tots de fora. Hi ha molt de comboi entre els profes de totes les assignatures.

    La directiva, però, ja no és tan guai, perquè no dóna suport als profes davant la indisciplina de molts alumnes i açò sembla el Harlem (amenacen els profes, llancen pedres contra les finestres, llancen cadires, se n'ixen de classe, es barallen, graven vídeos i els pengen al Youtube... molts dies fins i tot ha de vindre la poli). Molta faena per fer i molts problemes, la veritat...

    Encara no sé fins a quan estaré per ací, perquè la dona que substituïsc no s'aclareix (potser la setmana que ve, potser d'ací tres setmanes o potser fins a final de curs). Qui-sap-lo?

    Gràcies que sé karate i almenys amb mi no poden :-)

    ResponElimina
  7. Ostres, Teresa! Quina selva és això de Torrevella, tu. Però tingues paciència. El que jo dic: al final de mes, a cobrar. Tu encara tens sort que saps karate... Espere, però, que no et faça falta, eh!

    Ja voràs com en una altra ocasió tindràs més sort.

    Quant a les baixes, els titulars de vegades no ho tenen clar: és normal

    ResponElimina
  8. Al meu país, la pluja no sap ploure... O és l'eso o el català, o potser només la necessitat d'ésser... Mentrestant, que tots aquells que pensen que català i valencià són la mateixa llengua que se'n vagen ben lluny! Sense ignorànica, res de tot això es pot defensar. Ni al bajo Segura!

    ResponElimina
  9. Sí, no ens exterminen com als moriscos perquè no poden. Però ens fan la guitza d'allò més. Per cert, llàstima que no vas vindre al recital: m'haguera agradat xarrar una estona amb tu. La pròxima volta serà. Per cert, el meu fill és de l'equip de pilota del teu poble: Oliva!

    Una abraçada

    ResponElimina

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.