adesiara (notes vitals, culturals i literàries): El meu país

diumenge, 15 de febrer del 2009

El meu país

El ritual és sempre el mateix. Entre setmana, a les Illes; i el cap de setmana, cap a casa. Divendres és l'esperança. Diumenge, la recança d'haver d'anar-te'n a contra cor i sense ganes. El cotxe. L'aeroport. Els col·legues valencians que t'acompanyen. Facturar. Passar per l'escànner. Pujar a l'avió. Els caramelets. El Diario de Mallorca que molt generosament reparteix la companyia Air Berlin (els alemanys, sempre tan eficaços). Les galetetes de sempre. L'aigua de sempre. València des de l'aire. Me la conec com si fóra el palmell de la meua mà. Per a bé i per a mal, és aquesta la meua ciutat. I vulguen o no és aquest el meu país; un país amb un nom que alguns no volen pronunciar ni reconèixer... Els meus fills. La meua dona. Els pares i germanes. Els amics. La pilota. La terra i la cendra... Hi tornaré sempre i tan aviat com puga. Ni que fóra el país més miserable del món, la voluntat seria la mateixa: tornar-hi; tornar al més prompte possible: sense dilacions i sense excuses.

10 comentaris:

ginjol15 de febrer del 2009, a les 9:00
Vaig viure la teua situació molts anys. Un dia s'acaba, i ho recordes com una experiència enriquidora. Endavant.
ResponElimina
Respostes
Begonya Mezquita15 de febrer del 2009, a les 9:09
Jo també he passat aquesta sensació. Diumenges cap al nord, des de l'estació, era ben trist. Però com diu gínjol, hi ha alguna cosa de tot plegat que et marca per a sempre. I és bona. Salutacions.
ResponElimina
Respostes
Juli Capilla16 de febrer del 2009, a les 6:44
L'autor ha eliminat aquest comentari.
ResponElimina
Respostes
Juli Capilla16 de febrer del 2009, a les 6:46
Teniu raó. És tota una experiència. Molt positiva. Jo estic molt content i molt agraït perquè ací a Mallorca em tracten molt bé. Però trobe a faltar la dona, els meus fills, la família, els amics, el paisatge, la pilota, aquesta manera de ser tan esbojarrada i alegre que tenim els valencians... Ja sé que tenim moltes mancances, que som un poble més aviat ignorant i semianalfabet, però és el nostre país, la nostra gent... En fi, que tinc ganes de tornar. Mentrestant, miraré de gaudir, però d'una altra manera, del meu país d'adopció: Mallorca és també molt bonica, tot cal dir-ho. I parlem paregut a nosaltres, la mateixa llengua i tot això i allò...
ResponElimina
Respostes
Teresa16 de febrer del 2009, a les 8:15
Jo també vull tornar a casa! T'assegure que és molt millor estar a Mallorca que no al Baix Segura... Tot i que és de veres que jo tinc l'esperança que la propera substitució siga una miqueta més amunt.

De moment, a fer país per ací baix.

Besets
ResponElimina
Respostes
Juli Capilla17 de febrer del 2009, a les 1:39
Teresa, no patisques, el cap de setmana, cap a casa. I a final de mes a cobrar. Més val això que no patir. Per cert, estàs bé a Torrevella? Per quant de temps t'hi estaràs? En fi, t'envie ànims per suportar l'exili.

Una abraçada
ResponElimina
Respostes
Teresa17 de febrer del 2009, a les 5:40
Bé, els profes de Torrevella són molt guais, perquè som tots de fora. Hi ha molt de comboi entre els profes de totes les assignatures.

La directiva, però, ja no és tan guai, perquè no dóna suport als profes davant la indisciplina de molts alumnes i açò sembla el Harlem (amenacen els profes, llancen pedres contra les finestres, llancen cadires, se n'ixen de classe, es barallen, graven vídeos i els pengen al Youtube... molts dies fins i tot ha de vindre la poli). Molta faena per fer i molts problemes, la veritat...

Encara no sé fins a quan estaré per ací, perquè la dona que substituïsc no s'aclareix (potser la setmana que ve, potser d'ací tres setmanes o potser fins a final de curs). Qui-sap-lo?

Gràcies que sé karate i almenys amb mi no poden :-)
ResponElimina
Respostes
Juli Capilla18 de febrer del 2009, a les 2:55
Ostres, Teresa! Quina selva és això de Torrevella, tu. Però tingues paciència. El que jo dic: al final de mes, a cobrar. Tu encara tens sort que saps karate... Espere, però, que no et faça falta, eh!

Ja voràs com en una altra ocasió tindràs més sort.

Quant a les baixes, els titulars de vegades no ho tenen clar: és normal
ResponElimina
Respostes
Josep Lluís Roig2 de març del 2009, a les 13:29
Al meu país, la pluja no sap ploure... O és l'eso o el català, o potser només la necessitat d'ésser... Mentrestant, que tots aquells que pensen que català i valencià són la mateixa llengua que se'n vagen ben lluny! Sense ignorànica, res de tot això es pot defensar. Ni al bajo Segura!
ResponElimina
Respostes
adesiara (Juli Capilla)3 de març del 2009, a les 7:09
Sí, no ens exterminen com als moriscos perquè no poden. Però ens fan la guitza d'allò més. Per cert, llàstima que no vas vindre al recital: m'haguera agradat xarrar una estona amb tu. La pròxima volta serà. Per cert, el meu fill és de l'equip de pilota del teu poble: Oliva!

Una abraçada
ResponElimina
Respostes

Afegeix un comentari

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.

Subscriure's a: Comentaris del missatge (Atom)

Sobre Raspall

Raspall torna a la temàtica del compromís que ja havia estat tractada a Llibre dels exilis. És una defensa entre orgullosa i atrevida de l’àmbit rural –del poble– com a espai vital generós, ideal per viure-hi. És, també, una reflexió i una tornada enyoradissa al paradís de la infantesa. Són poemes majoritàriament sintètics, sobretot a la primera de les tres parts que en què es divideix el poemari. La segona part està formada per una desena de poemes narratius en què la pilota valenciana té una importància cabdal, com a al·legoria vital, existencial, gairebé mítica; i la tercera per un únic poema llarg, una mena de cantata cívica, en versos decasíl·labs, en què, a partir de la metàfora o al·legoria de la pilota valenciana, s’hi fa una exaltació entre amorosa i patriòtica del País Valencià.

Sobre Aimia

Aimia és un vell terme que significa amiga o estimada, segons la tradició dels antics trobadors occitans, catalans i valencians. Es tracta d’un poemari d’amor en què el poeta homenatja i dialoga amb els clàssics de la nostra literatura: Jordi de Sant Jordi, Pere Serafí, Amadeu Febrer, Roís de Corella, Ausiàs March, Joan Salvat Papasseit, Vicent Andrés Estellés… Un gran poema en què el poeta tracta de reflectir, d’una manera passional, els més diversos sentirs que provoca l’amor: la bogeria, la gelosia, la ceguesa, la desraó… A més, Aimia intenta contar una història: l’evolució que experimenta tota relació amorosa: la passió inicial, la catarsi o plenitud, i, finalment, el desenllaç: que pot traduir-se en un estat de maduresa, de saviesa o, en el pitjor dels casos, de ruptura irreversible.

Sobre Llibre dels exilis

Llibre dels exilis ens ofereix una intensa fe de vida –de la seua vida–, bastida sobre un amor obstinat, de vegades desesperat, sempre insubornable, per la poesia i pel seu país. Llibre dels exilis és un gran poema patriòtic sobre la ciutat de València, sobre el País Valencià i els Països Catalans, i sobre la repressió política i la descomposició social que secularment pateixen. Venècia, Verona l’antiga Roma esdevenen en aquests poemes els suggestius i colpidors correlats de la nostra realitat immediata, els escenaris on transcorre la recta final d’un conflicte que molt possiblement s’acabe amb la derrota final dels vençuts, per bé que això no signifique que aquests renuncien a la seua dignitat. Així mateix, Llibre dels exilis és una bella salutació a la gran tradició de la poesia valenciana moderna des de Vicent Andrés Estellés, amb la qual els poemes que formen el llibre mantenen un diàleg emocionant i fecund, resolt amb una enlluernadora riquesa verbal i expressiva.

Sobre L'home de Melbourne

Quan Joseph Schiffer torna al seu país d’origen, després de quaranta anys d’absència, sap que ningú no l’espera ja. En arribar-hi, ningú no el reconeix i el seu passat a Melbourne esdevé de sobte, i amb la distància, una mica llunyà, malgrat que la mort de la seua dona és encara molt recent. A poc a poc, però, s’adona que ell sí que reconeix la ciutat on va nàixer i fins i tot algunes persones que van configurar el trencaclosques gairebé oblidat de la seua infantesa. Darrere de l’“amnèsia” dels habitants del seu país, de l’aparent desconeixement envers la seua persona, del trencadís misteriós del seu passat, hi ha una trama oculta que Joseph Schiffer es veurà obligat a esbrinar i que, a mesura que reconstrueix, en configura una imatge tèrbola i miserable en què la cobdícia, la desraó i les experimentacions científiques de dubtosa legitimitat ètica s’han ensenyorit definitivament del país. L’home de Melbourneés una història trepidant que ens invita a reflexionar sobre els límits ètics de la ciència.