"Vergonya, cavallers, vergonya!"

Aquesta setmana els he posats, als alumnes, alguns poemes d’Ausiàs March recitats-cantats per Raimon. No sabia com respondrien –són alumnes de 2n d’ESO– però, francament, l’experiència ha estat inauditament positiva; una sorpresa, perquè no m’ho esperava en absolut. Bé, sempre n’hi ha que fan cara de pomes agres, o de pòquer, que no sé què és pitjor; però n’hi ha que els sorprèn i els agrada. El meu primer contacte amb els poemes d’Ausiàs March va venir de la mà del Raimon, gràcies als meus pares, i també a un professor de l’institut, Francesc. El resultat, en el meu cas –i en moltíssima gent– ha estat un amor incondicional per tots dos: pel cantautor -i també poeta!- Raimon; i, per descomptat, pel falconer major del rei Alfons el Magnànim, el més gran dels nostres poetes medievals, segons els historiadors de la literatura catalana. Sentir-los a Pollença, amb una dicció valenciana, i un auditori que té un accent un punt diferent, em va omplir d’alegria, i de satisfacció també. Em vaig haver de mossegar els morros per no cantar en públic... Paradoxes de la vida, són nombrosos els professors valencians que fan català a les Illes (a Eivissa, el 75%!!!). Resulta paradoxal quan el Govern valencià continua negant la unitat de la llengua, d’una manera tan barroera i miserable, com ridícula i absurda. I mentrestant, a ses Illes i a Catalunya ens acullen amb els braços oberts, i ens donen faena. Com deia Jaume I, “Vergonya, cavallers, vergonya”.