adesiara (notes vitals, culturals i literàries): De símbols i d'identitats

diumenge, 22 de febrer del 2009

De símbols i d'identitats

Ara que sóc a Mallorca -des de fa ja quatre mesos!- he pogut comprovar com, malgrat les diferències -sempre n'hi ha, de diferències, també entre nosaltres, els valencians-, són moltíssimes les coses que ens uneixen als mallorquins. Per això mateix, fa vergonya pensar com, de València estant, hom (els secessionistes) ha atiat una batalla absurda per diferenciar-nos tant com fóra possible dels nostres germans: mallorquins i, sobretot, catalans, i, al seu torn, per assemblar-nos i acostar-nos -ai, las!- a Castella. Més enllà de la demagògia dels qui miren de dinamitar i negar els símbols propis, o dels que intenten minimitzar-ne la importància, hi ha l'evidència d'una base històrica, lingüística i cultural compartida, i que té precisament en els símbols la cara més visible d'aquesta identitat comuna. Com diu l'historiador de la Universitat de València Ferran Garcia Oliver, en una ressenya publicada al darrer número de Caràcters a propòsit del llibre Barres i corones, de Pau Viciano: "...ben mirat, ja hi podem posar blau, roig, llambrequins i totes les decoracions que ens vinguen de gust. Sempre hi queda l’essencial: les quatre barres de la Corona d’Aragó". En la imatge, l'escut de l'Ajuntament de Ciutat de Palma.

3 comentaris:

Anònim22 de febrer del 2009, a les 3:23
Aquí teniu un bloc per signar en defensa del toponim oficial CALP:

http://mascarat.blog-activo.com/index.htm

Endavant.
ResponElimina
Respostes
Teresa22 de febrer del 2009, a les 11:49
Així és...
ResponElimina
Respostes
Juli Capilla23 de febrer del 2009, a les 3:41
Teresa, com va tot? Continues a Torrelletja?

I pensar que el Baix Segura va ser durant molts segles plenament valenciana... Quines voltes fa la història...

Records
ResponElimina
Respostes

Afegeix un comentari

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.

Sobre Raspall

Raspall torna a la temàtica del compromís que ja havia estat tractada a Llibre dels exilis. És una defensa entre orgullosa i atrevida de l’àmbit rural –del poble– com a espai vital generós, ideal per viure-hi. És, també, una reflexió i una tornada enyoradissa al paradís de la infantesa. Són poemes majoritàriament sintètics, sobretot a la primera de les tres parts que en què es divideix el poemari. La segona part està formada per una desena de poemes narratius en què la pilota valenciana té una importància cabdal, com a al·legoria vital, existencial, gairebé mítica; i la tercera per un únic poema llarg, una mena de cantata cívica, en versos decasíl·labs, en què, a partir de la metàfora o al·legoria de la pilota valenciana, s’hi fa una exaltació entre amorosa i patriòtica del País Valencià.

Sobre Aimia

Aimia és un vell terme que significa amiga o estimada, segons la tradició dels antics trobadors occitans, catalans i valencians. Es tracta d’un poemari d’amor en què el poeta homenatja i dialoga amb els clàssics de la nostra literatura: Jordi de Sant Jordi, Pere Serafí, Amadeu Febrer, Roís de Corella, Ausiàs March, Joan Salvat Papasseit, Vicent Andrés Estellés… Un gran poema en què el poeta tracta de reflectir, d’una manera passional, els més diversos sentirs que provoca l’amor: la bogeria, la gelosia, la ceguesa, la desraó… A més, Aimia intenta contar una història: l’evolució que experimenta tota relació amorosa: la passió inicial, la catarsi o plenitud, i, finalment, el desenllaç: que pot traduir-se en un estat de maduresa, de saviesa o, en el pitjor dels casos, de ruptura irreversible.

Sobre Llibre dels exilis

Llibre dels exilis ens ofereix una intensa fe de vida –de la seua vida–, bastida sobre un amor obstinat, de vegades desesperat, sempre insubornable, per la poesia i pel seu país. Llibre dels exilis és un gran poema patriòtic sobre la ciutat de València, sobre el País Valencià i els Països Catalans, i sobre la repressió política i la descomposició social que secularment pateixen. Venècia, Verona l’antiga Roma esdevenen en aquests poemes els suggestius i colpidors correlats de la nostra realitat immediata, els escenaris on transcorre la recta final d’un conflicte que molt possiblement s’acabe amb la derrota final dels vençuts, per bé que això no signifique que aquests renuncien a la seua dignitat. Així mateix, Llibre dels exilis és una bella salutació a la gran tradició de la poesia valenciana moderna des de Vicent Andrés Estellés, amb la qual els poemes que formen el llibre mantenen un diàleg emocionant i fecund, resolt amb una enlluernadora riquesa verbal i expressiva.

Sobre L'home de Melbourne

Quan Joseph Schiffer torna al seu país d’origen, després de quaranta anys d’absència, sap que ningú no l’espera ja. En arribar-hi, ningú no el reconeix i el seu passat a Melbourne esdevé de sobte, i amb la distància, una mica llunyà, malgrat que la mort de la seua dona és encara molt recent. A poc a poc, però, s’adona que ell sí que reconeix la ciutat on va nàixer i fins i tot algunes persones que van configurar el trencaclosques gairebé oblidat de la seua infantesa. Darrere de l’“amnèsia” dels habitants del seu país, de l’aparent desconeixement envers la seua persona, del trencadís misteriós del seu passat, hi ha una trama oculta que Joseph Schiffer es veurà obligat a esbrinar i que, a mesura que reconstrueix, en configura una imatge tèrbola i miserable en què la cobdícia, la desraó i les experimentacions científiques de dubtosa legitimitat ètica s’han ensenyorit definitivament del país. L’home de Melbourneés una història trepidant que ens invita a reflexionar sobre els límits ètics de la ciència.