divendres, 14 d’agost de 2009

Diàleg

Sempre he pensat que és saludable tindre amics –o coneguts– de distint signe polític. Ho és perquè et permet de distanciar-te de les teues conviccions o, si més no, relativitzar-les una mica, matisar-les; i perquè la dialèctica amb aquestes persones ens brinda una oportunitat de reconèixer-los tan humans com nosaltres, amb els seus defectes, les seues manies, les seues dèries: són com el revés –o l’anvers– d’una fulla: la cara que s’oposa –ideològicament– a la nostra manera de pensar. El diàleg és, doncs, al meu parer, el principi de la convivència humana; un bon antídot contra els dogmatismes. Sempre he pensat així, i no me’n penedisc. Aquesta ferma convicció, però, m’ha proporcionat més d’un disgust. Sobretot quan m’he trobat amb una d’aquestes persones ideològicament a les antípodes. I el problema no rau en la distància que ens separa d’un hom políticament oposat, sinó de la capacitat de dialogar; d’admetre que l’altre pot tindre raó o, almenys, una mica de raó. Tot plegat se’n va en orris i esdevé un fracàs –per a l’altre, però també per a un mateix– quan hom mira d’imposar el seu pensament com una veritat absoluta, incontestable: una qüestió de fe. I el fracàs s’accentua quan aquella "veritat" es fonamenta en prejudicis i tòpics amb un clar component xenòfob.
Fa un parell de dies vaig sentir una “conversa” entre dues persones oposades ideològicament. Una d’elles asseverava a propòsit d’una suposada usurpació de la identitat dels valencians per part dels catalans, davant la sorpresa i la indignació del seu “rival”. No vaig voler –o no vaig poder– intervenir-hi, perquè no em trobava prop de tots dos i perquè no tenia prou confiança per fer-ho, però vaig lamentar que aquesta mena d’ideologia simplista i maniquea continue fent forat entre els valencians.
El mateix dia, a la nit, vam sopar amb un d’aquests amics ideològicament oposats, i amb el qual evitem els temes polítics. En un moment donat, aprofitant que venia a tomb el tema basc, aquest amic ens va espetar que a les ikastoles es fomentava el terrorisme. No me’n vaig poder estar: li vaig dir que era un exagerat. Que no m’ho podia creure que unes institucions educatives que miren de preservar un patrimoni cultural, lingüístic i identitari foren el bressol d’una presumpta activitat delictiva. Ni em crec això ni em crec que els de Batasuna siguen tots uns delinqüents. En tot cas, la justícia ha de jutjar els individus... És un tema delicat i complex sobre el qual no em veig capacitat d’opinar amb fonaments, però em negue a acceptar estereotips sobre una qüestió tan delicada i dolorosa com és la del terrorisme al País Basc. (I que conste que jo sóc el primer a condemnar la violència.) Potser estic equivocat, no ho sé. En aquest assumpte, però, no hi caben les simplificacions: la criminalització de tot un poble per una minoria em sembla una aberració, a més d’una injustícia i una falsedat.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.