diumenge, 6 de setembre de 2009

Lars Von Trier, Isabel Coixet, Doris Dörrie


Diumenge passat vàrem anar al cinema, a València, amb la il•lusió de veure una bona pel•lícula. No vaig llegir cap comentari previ del darrer treball de Lars Von Trier perquè volia evitar cap mena d’anàlisi o valoració aliena. No volia estar condicionat, tot i que cal dir que ja anava predisposat positivament, perquè alguna de les seues pel•lícules anteriors m’han agradat molt, com ara Rompiendo las olas, amb una memorable interpretació d’Emily Watson, i una actuació més que notable de Stellan Skarsgård. Anticristo, però, m’ha decebut profundament. Jo esperava una reflexió intel•ligent, una bona història, amb una bona trama i una interpretació d’aquelles que t’ompli la sensibilitat i l’esperit. I m’hi vaig trobar, en canvi, una pel•lícula on la violència gratuïta i innecessària i l’exageració ho dominen tot. No desvelaré l’argument ni la història d’aquesta pel•lícula, entre altres coses perquè confesse que no vaig poder suportar l’avorriment i el fàstic que em van provocar les primers escenes i ens vam eixir ràpidament de la sala per colar-nos-en en una altra (per sort, no controlaven qui entrava i eixia de les sales en el cinema al qual vam anar). La pel•lícula que projectaven a la segona sala a què varem entrar era El mapa de los sonidos de Toquio, d’Isabel Coixet. La veritat és que he de dir que aquesta vegada sí que vaig trobar el que em temia: que no m’agradaria la pel•lícula, i així va succeir (i això que hi ha treballs de la directora catalana que sí que m’agraden). El darrer film de Coixet pretén ser una reflexió sobre l’amor, un thriller (?) i una espècie d’homenatge poètic als sons de Tòquio. Nosaltres vam trobar que era una cinta sense ritme, lentíssima, amb uns personatges de cartó-pedra que en cap moment no convencen ni connecten amb l’espectador: Sergi López queda tan desdibuixat i empobrit que costa de reconèixer-lo (totalment anul•lat per la mà d’una directora que en aquesta ocasió, cal dir-ho, ha fet fallida), i el hieratisme de l’actriu que l’acompanya resulta tediós. Els diàlegs són pobríssims, exasperants, d’un misticisme hilarant (a la sala se sentien alguns somriures i comentaris pejoratius). Una pel•lícula en què els escassos personatges que hi apareixen estan exacerbats en els seus papers; resulten exagerats, inversemblants, i fins i tot un punt desagradables. La relació entre els dos protagonistes és del tot estrafolària i hiperbòlica, i la pretesa “poeticitat auditiva” que defèn la directora és esperpèntica. Val a dir que no és fàcil fer una pel•lícula d’aquestes característiques o amb aquestes pretensions. Per a un occidental racional i pragmàtic –com és el meu cas, en bona mesura– la "filosofia asiàtica" costa de pair. Però no crec que la mentalitat xinesa o japonesa siga la “responsable” del fracàs de la pel•lícula (o de la meua possible ineptitud a l'hora d'interpretar-la). Perquè hi ha pel•lícules d’aquest estil memorables. Em quede, per exemple, amb Lost in Translation, de Sofia Coppola, i, sobretot, amb Los cerezos en flor, de la directora alemanya Doris Dörrie. La vaig veure a Palma aquest hivern i em va sorprendre gratament. Una pel•lícula plena de sensibilitat i reflexions vitals que té la virtut de no caure en la cursileria -la qual cosa no era gens fàcil, si tenim en compte com es desenvolupa la història i a quina mena de “transmutacions” de personalitat es veu abocat el protagonista. Una pel•lícula d’una plasticitat impecable i una poeticitat a què molts pocs directors poden arribar. El més cridaner de tot és l’extrema naturalitat i senzillesa amb què Doris Dörrie ens transmet la història i la seua capacitat per trasbalsar-nos l’ànima amb els temes universals de sempre, els de tota la vida: l’amor i la mort. I tot plegat sense misticismes justificatius i sense la necessitat d’envoltar la pel•lícula amb una poètica i unes intencions pseudofilosòfiques i intel•lectualoides que no fan sinó encobrir les carències pròpies, com sí que passa, crec jo, en el cas d'Isabel Coixet.

6 comentaris:

  1. Jo també vaig anar al cinema. A veure Lars von Trier. No vaig sortir de la sala i discrepo del que aquí dius. És una pel·lícula provocativa, sí, però plena de referències, reflexions i crítica. Té múltiples lectures. Evidenment és una pel·ícula polèmica, i això fa que se'n parli.

    ResponElimina
  2. Eulàlia, tens tot el dret a defensar-la, si creus que té contingut i missatge. De vegades, però, la insinuació i el suggeriment són molt més rics que les imatges explícites. No cal ser extravagant, pense jo, per a fer una bona pel·lícula. Cal, a més, tenir en compte el lector. Les torres d'ivori empre són perilloses.
    Salutacions!

    ResponElimina
  3. Cadascú pot opinar el que li plagui. Per mi, les imatges explícites eren plenament justificades, òbviament. No és una pel·lícula on el sexe vulgui -ni pugui- expressar-se amb erotisme. És tota una altra cosa. La pornografia està, per mi, plenament justificada, tot i que entenc que hi hagi qui es pugui sentir escandalitzat.

    ResponElimina
  4. Eulàlia, no em sent escandalitzat. De fet, aquestes primeres imatges m'agradaven, em resultaven estèticament boniques, ho dic de debò. La meua crítica va pel cantó de la credibilitat...
    Tens tota la raó: cadascú pot opinar el que li plaga, faltava més. Jo crec que en el diàleg i en el debat, encara que cadascú acabe quedant-se amb les seues opinions; sia com sia, el debat ens aproxima com a persones, ens civilitza; i d'això es tracta, no?

    Respecte moltíssim la teua opinió.

    ResponElimina
  5. Ai, mare! Mira que colar-te en una altra sala... (A mi no se'm va ocórrer quan vaig anar a vuere "Up").

    Pel que dius, gràcies que no vaig anar a veure la d'Isabel Coixet amb una amiga que volia anar a veure-la... Tot i que a mi sí que m'agrada la filosofia oriental i tot allò... Ara que ho pense... potser hauria d'anar a veure-la... :p

    ResponElimina
  6. Dona, tu mateixa. Contra gsutos... Cadascú té les seues raons. Igual a tu t'agrada molt: aneu a veure-la i després ja "discutirem"...

    Salutacions!

    ResponElimina

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.