dijous, 10 de setembre de 2009

Joan Francesc Mira sobre el secessionisme lingüístic


«“I quines han estat les claus de “l’èxit” del secessionisme lingüístic i de l’anticatalanisme al País Valencià?”, em preguntava l’entrevistador. “Perquè el PP sembla que ha assumit alguns postulats del secessionisme i de l’anticatalisme, no? Com és natural, ja que l’entrevista és per a una revista seriosa, que tracta d’història i de temes semblants, l’entrevistador vol saber què en pense, de tot plegat: del País Valencià i dels seus habitants, de la llengua, dels Països Catalans, i una mica també del futur que ens espera. El periodista, com tanta gent, deu pensar que això del secessionisme lingüístic és una invenció molt perversa i moderna, i que a més ha triomfat clarament. Però aquesta doble suposició és justament la que falla: ni és un invent contemporani, ni ha tingut l’èxit que tanta gent es pensa.
“Jo ho diria al revés”, vaig respondre, per tant. “És a dir, quines han estat les claus tan estranyes i tan increïbles que expliquen que el secessionisme no haja triomfat en aquest país? Perquè la societat valenciana fa cent anys o fa cent cinquanta, amb la Renaixença (!), ningú no pensava que el català i el valencià eren la mateixa llengua. Fins i tot quan jo era menut, recorde perfectament que el català era percebut com una cosa estranya, distant i diferent. Ningú pensava en clau d’unitat de la llengua, tret d’una elit molt reduïda. La massa de la gent tenia una percepció segregada de l’idioma: el valencià era una llengua, el català una altra. En aquest sentit, als anys seixanta vam partir de zero, pràcticament, tret d’uns antecedents minoritaris, d’uns cercles reduïts selectes”. (...)
I la meua resposta continuava: “Ara és un prodigi que hi haja l’ensenyament (del i) en valencià que hi ha, i en un valencià no segregacionista. És un miracle la indústria del llibre en valencià, l’aparició d’una literatura moderna homologable a qualsevol país, la integració en la literatura catalana. El més normal és que s’haguera produït una recuperació a la gallega, secessionista i molt més castellanitzada. (...)
Des d’una perspectiva històrica, el que s’ha aconseguit pel valencià, i per la unitat de la llengua, realment és increïble.»

Joan Francesc Mira: Una biblioteca en el desert, “Els Nostres Autors”, Bromera, 2009, p. 117 i 118.

El Sr. Mira té molta raó. Només que caldria matisar les seues asseveracions una mica, perquè, efectivament, el secessionisme no ha triomfat plenament –per sort! Ara bé, ha creat molta confusió i perplexitat entre els valencians, odi i ressentiment; ha impossibilitat el diàleg entre els habitants d’un mateix país que parlen una mateixa llengua –amb incorreccions i castellanismes, o no; i, sobretot, n’ha entrebancat el procés de recuperació: l’ús del valencià és com més va més anecdòtic i residual. Per descomptat, atribuir-li la “culpa” al secessionisme d’aquesta davallada de la llengua és excessiu. No obstant això, és un element distorsionador que no podem menystenir perquè ens ha situat –a la llengua i als mateixos valencians– en un pla absolutament subsidiari, prescindible, insignificant.

Per cert, la revista on es va publicar l’entrevista és L’Avenç, i l’ingenu de l’entrevistador era jo.

4 comentaris:

  1. Hola Juli! clar que me'n recorde. Jo segueix-ho el teu blog. Algunes entrades més literàries o amb més dades em costen més perquè no tinc molta idea però com de vegades poses un poema al final això em motiva a acabar. Aquesta de la llengua o la que vas escriure "Diàleg" m'agraden molt. Records per a Maite i sí, segur que ens veiem més pel bàsquet.

    ResponElimina
  2. Hola, Andreu. Celebre la trobada! Això d'Internet és curiós. De vegades, et permet de conèixer gent que tens molt a prop. Jo ni tan sols m'havia adonat que entre la gent amb qui estava jugant un partit de bàsquet hi havia algú del meu poble i que, a més, té un blog. A partir d'ara el seguiré amb més atenció. Ja m'assomaré demà a vore si esteu jugant un partidet.
    Per cert, el teu blog està molt bé. N'he llegit alguns posts, com ara el del llibret de festes. Tens tota la raó: quin "despilfarro". Però mentre mane qui mana...
    Salut!

    ResponElimina
  3. Quants en cria la farina, i ella fina que fina...

    Toni Cucarella

    ResponElimina

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.