diumenge, 27 de setembre de 2009

Li Bai

Enyor constant, II

El sol s’ha post, exhaust, hi ha boira entre les flors,
La lluna creix brillant i l’enyor no té son.
Calla l’arpa de Zhao, recolzada al pilar,
I ressona el desig en el llaüt de Shu.

Si ningú no pot dur el meu cant fins a tu,
Pel vent de primavera volarà al mont Yanran.
Et pense tan llunyà, més enllà del cel blau,
que aquests meus ulls, antany llambregadors,
s’han tornat una font plena de llàgrimes.

Si dubtes del dolor de mes entranyes,
Torna i mira’l ací, dins el meu espill clar.

Li Bai (nascut l’any 701 a Tokmuk, en l’actual república independent del Kirghizistan) va ser, juntament amb Du Fu, uns dels poetes xinesos de més anomenada -i encara ho són actualment-, especialment admirat i protegit per l’emperador Xuanzong (685-762). Llig açò en la nota preliminar elaborada per Eduard J. Verger a Ebri de lluna (Edicions 96, Carcaixent, 2008), que també n’ha tingut cura de la traducció i de les notes. Fa gràcia saber que en aquella època, a la Xina, la poesia era una de les matèries principals dels exàmens oficials que donaven accés a la funció pública i que, gràcies a això, la gent se sabia molts poemes de memòria. Encara ara els xinesos –segons ens va contar el mateix Eduard en la presentació del llibre, divendres passat a Gandia– reciten de memòria molts poemes, d’una tirada. Li Bai va ser un vividor. Dotat d’una simpatia especial, va obtenir els favors polítics i econòmics de molts senyors rics, que el protegien i li permeteren d’escriure (com ho fou també, dins de la nostra tradició, Jordi de Sant Jordi, protegit i molt volgut pel rei Alfons el Magnànim). El seu hedonisme, però, portà Li Bai a una vida regalada que, en contrapartida, tindria conseqüències greus per a la seua vida íntima, i també per a la seua salut (l’alcohol li va destrossar el fetge, per exemple). Sia com sia, la seua sensualitat i els seus dots per a la lírica són indubtables. "Enyor constant, II" és una excel•lent composició sobre el mal d’amor. Els dos darrers versos expressen d’una manera sintètica, concentrada i hiperbòlica, el sentiment o la sensació gairebé fisiològica del poeta, produïda per aquell dolor.

2 comentaris:

  1. I ara no demanen recitar poemes ni a les opos de filologia...

    ResponElimina
  2. Quina llàstima! Sí, la poesia ha baixat molt; és una relíquia en la societat, i ben sovint es presta a tergiversacions i interpretacions errònies diverses, la qual cosa distorsiona el gènere i el fa quasi invisible. És un peix que es mossega la cua.

    ResponElimina

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.