Solidaritat amb Lalomanu, Samoa

Avui contaré, breument, una història que m’és ben pròxima, perquè afecta un familiar meu i a milers de persones que van patir els efectes desastrosos d’un tsunami a Samoa (vegeu la foto), a finals de setembre passat. El familiar en qüestió –un cosí segon meu, per part de ma mare– es trobava a la platja de Lalomanu, Samoa, amb la seua família, de vacances, quan una ona gegantesca se’ls va venir a sobre abans que hi pogueren reaccionar. Van perdre un dels tres fills, la filla major, de sis anys, Clea Salavert. No importen les circumstàncies quan es perd una persona tan estimada, una persona irrepetible i especial, com ho és una filla. El dolor per la pèrdua d’aquesta xiqueta és infinit, i no podrem eradicar-lo de cap de les maneres, però podem solidaritzar-nos amb la família i fer un gest per compensar aquell dolor tan terrible. La família Salavert ha encetat una campanya de solidaritat destinada a construir una biblioteca a l’Escola Primària de Lalomanu, “The Clea Salavert Library”, en una mostra de generositat digna d’admiració. Si voleu solidaritzar-vos-hi amb algun donatiu, ací teniu l'enllaç del blog: http://salavert-lalomanu.blogspot.com/. Moltes gràcies per la vostra atenció.

PS A la dreta d'aquesta pàgina, on hi ha els enllaços a altres blogs, teniu també la possibilitat d'entrar al blog en qüestió.

El mar de Carles Duarte

L'any passat vaig llegir per primera vegada la poesia de Carles Duarte, un autor que ja coneixia, però com a lingüista i especialista en llenguatges d'especialitat (tinc un Manual de Llenguatge Administratiu -seu i d'altres col·laboradors- que em va ser molt útil quan feia de professor associat a la UA). Vaig descobrir la seua poesia el curs passat, gràcies a una campanya de foment de la lectura impulsada per la Generalitat de Catalunya i el Govern de les Illes Balears. Vaig recollir-ne un opuscle a l'Estació Intermodal de Palma. Hi acudia cada matí a agafar l'autobús que em duia a fer classes de català a Pollença...
Carles Duarte (Barcelona, 1959) és poeta i lingüista. La seua poesia, en què es fan presents d’una manera constant el paisatge i les referències culturals del Mediterrani, té com a temes centrals la tendresa, el somni i l’oblit. La seua obra ha estat traduïda a diverses llengües i ha merescut els premis Rosa Leveroni, Vila de Martorell i Crítica “Serra d’Or”.
Entre els seus llibres de poesia destaquen Tríptic hebreu, El silenci, El centre del temps, Els immortals i Maríntim (Editorial Meteora), el llibre al qual pertany el poema que podeu llegir al marge dreta d'aquest post.
Maríntim és pròxim a l’estètica de l'alacantí Gabriel Miró, quant a l’apreciació del paisatge, ja que aquest esdevé transcendent, símbol durador i peremptori alhora de la vida i de la mort, de la seua poesia. El mar i la muntanya en són els veritables protagonistes, l’escenari sobre el qual el poeta -l'home- projecta la seua percepció intransferible, plena de connotacions emocionals, sensuals i intel•lectuals. És l’ésser humà, en definitiva, segons el poeta, el que significa el paisatge, humanitzant-lo així i dotant-lo de sentit ple. El mar és símbol de l’antic i del permanent ensems; un món mític, ple d’història cultural, talaia des de la qual l’home contempla el món, i es contempla a si mateix, per proveir l’existència de contingut, i de sentit; o almenys morir en l'intent -i només per això, potser, ja paga la pena... morir.

La Comuna, són de la Safor

“La millor acció transformadora és una manifestació artística. Un salt qualitatiu. Instint contra repressió cultural.” Són paraules d’Andreu Todolí, “Todo”, un dels tres components del grup La Comuna, juntament amb Joan Palomares i Joan Àngel (Jony). Han realitzat el seu primer CD i, segons el blog de Todo, “pretén reflexar algunes de les coses que ens han passat durant l’any que hem estat vivint junts a València i també durant el viatge que hem fet aquest estiu a Cuba”. Són gent de la Safor, de la Font d’en Carròs i de Bellreguard. És un primer projecte ben meritori de “manifestació artística” necessària. Ací hi ha bona fusta. Hi ha la necessitat insadollable de dir, d’expressar-se, de fer art, de pensar des de la música o a través de la música. L’he sentit ja unes quantes vegades i n’estic meravellat. Són gent jove amb inquietuds i talent. Quina enveja! Es tracta d’un CD amb sis cançons plenes de frescor, ansioses per viure la vida fins al límit, sense cotilles, sense condicions; amb il•lusió, amb la provocació i la capacitat de convicció que demana el món –que necessitem els que ja comencem a estar-ne una mica desencisats. M’ha agradat especialment “Sol al parc”, ells saben perfectament per què. (A veure si em cure del tot l’esquinç i podem fer un altre partit de bàsquet...). Em va agradar que me’l deixaren a la bústia, així, sense demanar-ho, generosament. Felicitats per la feina ben feta.
Escolteu-ho bé: són de la Safor, canten en valencià, són bons. Són La Comuna! Si voleu conèixer-los més a fons, entreu al seu myspace: http://www.myspace.com/lacomunaband

En tren, a Altea

El canvi d'any ha estat el punt d'inflexió. Em ballava pel cap des de fa un temps. Això d'haver d'agafar el cotxe des del poble fins a l'institut em pareixia una barbaritat, un luxe de xiquet malcriat. M'agrada conduir, però encara m'agrada més desplaçar-me en tren. Sempre que he pogut, he fet ús del transport públic: per plaer i per una discreta però sincera consciència ecològica (i espere que aquesta afirmació siga ben entesa: sé que no sóc cap heroi). De vegades, portar-se millor amb el planeta és una responsabilitat personal al nostre abast. Una responsabilitat de tots que, tal i com estan les coses, no podem defugir. Crec que ha arribat l'hora que tothom pose de la seua part per canviar alguns hàbits que ens perjudiquen.
No puc fer tot el trajecte des del poble fins al lloc de treball, però sí la meitat. Ja és alguna cosa. A més, el tren implica -invita- a desplaçar-se d'una altra manera: més tranquil·la, més pausada, més natural. El trajecte que va des de Dénia a Altea és, a més a més, d'una bellesa que, en cotxe, no acaba d'apreciar-se del tot. El trajecte per la Marina Alta ofereix molts atractius: bancals de secà, un camí de ferro que va serpentejant entre muntanyes, entre riuraus, vinyes i oliveres, pinades i matolls, margallons i garrofers, petites casetes de camp... Dénia, la Xara, Gata, Teulada, Benissa... Fins que arribem al vesper de Calp i, almenys en part, també d'Altea (un paisatge fet malbé, per culpa del ciment). Un trajecte en què sents un valencià dolç, amb un sabor de pansa o de raïm estiuenc (al costat d'algunes altres llengües europees: anglés, rus, romanés...). El temps del tren és un temps d'assossec, un temps per tu, que pots dedicar a la contemplació, a la lectura, al pensament, a escriure; fins i tot pots fer una becadeta. A més, és molt econòmic. En fi, que estic content amb la decisió i espere mantenir-la.

Cafè Montcau, Ràdio Altea

Ahir em varen convidar a una tertúlia a Ràdio Altea. "Cafè Montcau", el “programa dels cafeïnòmans”, com s’anuncia al web de la ràdio, està dirigit per Joan Borja, que és també cap del departament de Filologia Catalana de la Universitat d’Alacant. Es tracta d’una tertúlia distesa, de sobretaula, d’una horeta de durada, en què es convida algú a cada sessió per parlar-ne, d’ell, i per petar la xerrada alegrement i divertida. L’espontaneïtat –és en directe– i l’ambient amical no estan renyits, però, amb el rigor del programa. Paqui, Diego, Toni i Ferran, que és el director de l’emissora, juntament amb Joan Borja, fan possible aquesta entranyable tertúlia de ràdio. Sentir-se a un mateix per les ones fa vergonya, però també il•lusió. La veritat és que em vaig sentir molt a gust al programa, gràcies a l’amabilitat i a la simpatia dels meus contertulians. Si voleu sentir el programa del proppassat divendres, entreu a: http://www.goear.com/listen/7717978/Tertúlia-Ràdio-Altea-.

Albert Ràfols-Casamada

Llig al suplement “Presència” del diari El Punt una espècie d’obituari sobre el recentment desaparegut Albert Ràfols-Casamada: “Mirar vol dir observar. Observar significa penetrar i deixar-se penetrar per les coses. Observar no com una activitat intel•lectual, sinó com una funció sensitiva. La nostra sensibilitat visual oberta cap al món. Captar el conjunt del nostre camp de visió, captar els detalls que l’integren. No menysprear res. Situar cada cosa en relació amb les altres. Sense pensar. Només mirant”. Són paraules del pintor, poeta, prosista, pedagog i activista cultural Ràfols-Casamada. Són paraules que caldria tenir molt en compte com a guia vital i sensitiva. Accelerat com va, l’home del segle XXI (i m’hi incloc) és un ésser desvalgut, miop, cec, que amb prou feines mira més enllà de la seua ombra. No sap mirar, a penes sap escoltar i sentir és ja gairebé una fal•làcia. Haurem, doncs, de tornar a aprendre a viure amb els cincs sentits, d’una manera primigènia, verge, ingènua, si cal. Si reduïm la velocitat amb què encarem massa sovint la vida i el món, potser estarem a temps de gaudir-ne amb més intensitat. Fer examen de consciència per veure si som capaços d’això, de capgirar els capteniments amb què enfrontem el dia a dia, no és poca cosa, però paga la pena. Aquesta era la filosofia i la vida del pintor barceloní. Per sort ens resta encara el patrimoni de la seua obra, l’espill diàfan de la seua vida.

La rentrée

Demà tornem a la rutina. D'ací a unes horetes, de fet. Després de les vacances, costa de reprendre les classes. No hi ha més remei, però. Ho hem passat molt bé aquest Nadal. Hem fet de tot: cinema, teatre, circ... Els xiquets s'ho han passat beníssim. Veure-hi una espurna de felicitat ja ens ompli enormement. És, de fet, la major satisfacció que podem tenir com a pares: la seua felicitat màxima. Que cresquen sans, de cos i d'esperit. És el nostre deure i també la nostra sort. Només per això ja paga la pena de tornar a començar. A més, tampoc no és cap tragèdia. Ara com ara és fins i tot un luxe, tenir feina. No et queixes, doncs. No em queixe. Apa, doncs! Som-hi! Al tall...

Vicent Penya: un amic, un poeta

De tots aquests anys de projectes periodístics –de caire cultural, majoritàriament–, el llegat més valuós que n’he recollit ha estat, sobretot, de caràcter humà. La balança és molt positiva, sens dubte –per bé que cal dir també que alguns “intel•lectuals” m’han decebut profundament: no per les mancances que pogueren ostentar impúdicament (tots en tenim, de mancances), sinó per la seua obstinada i miserable mesquinesa. En el cas de Vicent Penya excel•leix l’home culte i, a més a més, la seua humanitat. Quan coordinava les pàgines de llibres del setmanari El Temps, i ell n’era un assidu col•laborador, hi vaig establir una relació molt cordial, amical. Sempre es va mostrar generós, amable, simpàtic, sol•lícit i molt faener –si sabéreu la quantitat d’intel•lectuals fantasma que hi ha, d’aquells que parlen molt i que a l’hora de la veritat no fan un brot... Una persona treballadora, culta, humil. De veritat que és un luxe de persona. I, a més, és un bon poeta, narrador i director de la revista de literatura L’Aljamia. Ara acaba de publicar el seu darrer poemari, Homèrides, guardonat amb el Premi Ibn Hazm de Xàtiva. Un llibre perspicaç, filosòfic, introspectiu, reflexiu, existencial, ontològic i, com no podia ser d’una altra manera, molt humà. Un llibre que invita a fer múltiples lectures, a tornar-hi de tant en tant, perquè els seus poemes no s’exhaureixen amb una única lectura, sinó que n’ofereixen moltes; perquè a cada vegada que llegirem un poema seu, hi trobarem alguna espurna més de caràcter emocional o de pensament. Es tracta, doncs, d’un llibre que està a l’altura del seu creador. Subratllem-ho, això: la literatura a l’altura de la persona, i no a l’inrevés; l’escriptura al servei de l’ésser humà, i no al contrari. Perquè la vida no pot suplir els llibres o, dit d’una altra manera, la persona és molt més que el poeta –o que el filòsof, l’obrer, l’administratiu, el collidor, el carter, el professor...