adesiara (notes vitals, culturals i literàries): El mar de Carles Duarte

diumenge, 24 de gener del 2010

El mar de Carles Duarte

L'any passat vaig llegir per primera vegada la poesia de Carles Duarte, un autor que ja coneixia, però com a lingüista i especialista en llenguatges d'especialitat (tinc un Manual de Llenguatge Administratiu -seu i d'altres col·laboradors- que em va ser molt útil quan feia de professor associat a la UA). Vaig descobrir la seua poesia el curs passat, gràcies a una campanya de foment de la lectura impulsada per la Generalitat de Catalunya i el Govern de les Illes Balears. Vaig recollir-ne un opuscle a l'Estació Intermodal de Palma. Hi acudia cada matí a agafar l'autobús que em duia a fer classes de català a Pollença...
Carles Duarte (Barcelona, 1959) és poeta i lingüista. La seua poesia, en què es fan presents d’una manera constant el paisatge i les referències culturals del Mediterrani, té com a temes centrals la tendresa, el somni i l’oblit. La seua obra ha estat traduïda a diverses llengües i ha merescut els premis Rosa Leveroni, Vila de Martorell i Crítica “Serra d’Or”.
Entre els seus llibres de poesia destaquen Tríptic hebreu, El silenci, El centre del temps, Els immortals i Maríntim (Editorial Meteora), el llibre al qual pertany el poema que podeu llegir al marge dreta d'aquest post.
Maríntim és pròxim a l’estètica de l'alacantí Gabriel Miró, quant a l’apreciació del paisatge, ja que aquest esdevé transcendent, símbol durador i peremptori alhora de la vida i de la mort, de la seua poesia. El mar i la muntanya en són els veritables protagonistes, l’escenari sobre el qual el poeta -l'home- projecta la seua percepció intransferible, plena de connotacions emocionals, sensuals i intel•lectuals. És l’ésser humà, en definitiva, segons el poeta, el que significa el paisatge, humanitzant-lo així i dotant-lo de sentit ple. El mar és símbol de l’antic i del permanent ensems; un món mític, ple d’història cultural, talaia des de la qual l’home contempla el món, i es contempla a si mateix, per proveir l’existència de contingut, i de sentit; o almenys morir en l'intent -i només per això, potser, ja paga la pena... morir.

4 comentaris:

Júlia Zabala25 de gener del 2010, a les 12:53
El poema seu que tens ací al costat és molt bonic. A veure si trobe el moment de buscar-ne més cosetes, que jo tampoc no el tinc llegit.
Una abraçada!
ResponElimina
Respostes
adesiara (Juli Capilla)26 de gener del 2010, a les 3:46
Sí, em sembla que és un molt bon poema. Tot el llibre, de fet, és molt sensual, i està molt treballat. Molt recomanable.
ResponElimina
Respostes
Jordi Llavina27 de gener del 2010, a les 14:20
En Duarte és un poeta traduït a diverses llengües, força conegut fora. Marintím és un dels llibres d'ell que prefereixo
ResponElimina
Respostes
Juli Capilla29 de gener del 2010, a les 7:19
Efectivament, Jordi. És un bon llibre. I jo el vaig conèixer de casualitat. La distribució de llibre de poesia en català -i de novel·la, assaig, etc.- ací al País Valencià és molt deficient.
ResponElimina
Respostes

Afegeix un comentari

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.

Subscriure's a: Comentaris del missatge (Atom)

Sobre Raspall

Raspall torna a la temàtica del compromís que ja havia estat tractada a Llibre dels exilis. És una defensa entre orgullosa i atrevida de l’àmbit rural –del poble– com a espai vital generós, ideal per viure-hi. És, també, una reflexió i una tornada enyoradissa al paradís de la infantesa. Són poemes majoritàriament sintètics, sobretot a la primera de les tres parts que en què es divideix el poemari. La segona part està formada per una desena de poemes narratius en què la pilota valenciana té una importància cabdal, com a al·legoria vital, existencial, gairebé mítica; i la tercera per un únic poema llarg, una mena de cantata cívica, en versos decasíl·labs, en què, a partir de la metàfora o al·legoria de la pilota valenciana, s’hi fa una exaltació entre amorosa i patriòtica del País Valencià.

Sobre Aimia

Aimia és un vell terme que significa amiga o estimada, segons la tradició dels antics trobadors occitans, catalans i valencians. Es tracta d’un poemari d’amor en què el poeta homenatja i dialoga amb els clàssics de la nostra literatura: Jordi de Sant Jordi, Pere Serafí, Amadeu Febrer, Roís de Corella, Ausiàs March, Joan Salvat Papasseit, Vicent Andrés Estellés… Un gran poema en què el poeta tracta de reflectir, d’una manera passional, els més diversos sentirs que provoca l’amor: la bogeria, la gelosia, la ceguesa, la desraó… A més, Aimia intenta contar una història: l’evolució que experimenta tota relació amorosa: la passió inicial, la catarsi o plenitud, i, finalment, el desenllaç: que pot traduir-se en un estat de maduresa, de saviesa o, en el pitjor dels casos, de ruptura irreversible.

Sobre Llibre dels exilis

Llibre dels exilis ens ofereix una intensa fe de vida –de la seua vida–, bastida sobre un amor obstinat, de vegades desesperat, sempre insubornable, per la poesia i pel seu país. Llibre dels exilis és un gran poema patriòtic sobre la ciutat de València, sobre el País Valencià i els Països Catalans, i sobre la repressió política i la descomposició social que secularment pateixen. Venècia, Verona l’antiga Roma esdevenen en aquests poemes els suggestius i colpidors correlats de la nostra realitat immediata, els escenaris on transcorre la recta final d’un conflicte que molt possiblement s’acabe amb la derrota final dels vençuts, per bé que això no signifique que aquests renuncien a la seua dignitat. Així mateix, Llibre dels exilis és una bella salutació a la gran tradició de la poesia valenciana moderna des de Vicent Andrés Estellés, amb la qual els poemes que formen el llibre mantenen un diàleg emocionant i fecund, resolt amb una enlluernadora riquesa verbal i expressiva.

Sobre L'home de Melbourne

Quan Joseph Schiffer torna al seu país d’origen, després de quaranta anys d’absència, sap que ningú no l’espera ja. En arribar-hi, ningú no el reconeix i el seu passat a Melbourne esdevé de sobte, i amb la distància, una mica llunyà, malgrat que la mort de la seua dona és encara molt recent. A poc a poc, però, s’adona que ell sí que reconeix la ciutat on va nàixer i fins i tot algunes persones que van configurar el trencaclosques gairebé oblidat de la seua infantesa. Darrere de l’“amnèsia” dels habitants del seu país, de l’aparent desconeixement envers la seua persona, del trencadís misteriós del seu passat, hi ha una trama oculta que Joseph Schiffer es veurà obligat a esbrinar i que, a mesura que reconstrueix, en configura una imatge tèrbola i miserable en què la cobdícia, la desraó i les experimentacions científiques de dubtosa legitimitat ètica s’han ensenyorit definitivament del país. L’home de Melbourneés una història trepidant que ens invita a reflexionar sobre els límits ètics de la ciència.