Vicent Penya: un amic, un poeta

De tots aquests anys de projectes periodístics –de caire cultural, majoritàriament–, el llegat més valuós que n’he recollit ha estat, sobretot, de caràcter humà. La balança és molt positiva, sens dubte –per bé que cal dir també que alguns “intel•lectuals” m’han decebut profundament: no per les mancances que pogueren ostentar impúdicament (tots en tenim, de mancances), sinó per la seua obstinada i miserable mesquinesa. En el cas de Vicent Penya excel•leix l’home culte i, a més a més, la seua humanitat. Quan coordinava les pàgines de llibres del setmanari El Temps, i ell n’era un assidu col•laborador, hi vaig establir una relació molt cordial, amical. Sempre es va mostrar generós, amable, simpàtic, sol•lícit i molt faener –si sabéreu la quantitat d’intel•lectuals fantasma que hi ha, d’aquells que parlen molt i que a l’hora de la veritat no fan un brot... Una persona treballadora, culta, humil. De veritat que és un luxe de persona. I, a més, és un bon poeta, narrador i director de la revista de literatura L’Aljamia. Ara acaba de publicar el seu darrer poemari, Homèrides, guardonat amb el Premi Ibn Hazm de Xàtiva. Un llibre perspicaç, filosòfic, introspectiu, reflexiu, existencial, ontològic i, com no podia ser d’una altra manera, molt humà. Un llibre que invita a fer múltiples lectures, a tornar-hi de tant en tant, perquè els seus poemes no s’exhaureixen amb una única lectura, sinó que n’ofereixen moltes; perquè a cada vegada que llegirem un poema seu, hi trobarem alguna espurna més de caràcter emocional o de pensament. Es tracta, doncs, d’un llibre que està a l’altura del seu creador. Subratllem-ho, això: la literatura a l’altura de la persona, i no a l’inrevés; l’escriptura al servei de l’ésser humà, i no al contrari. Perquè la vida no pot suplir els llibres o, dit d’una altra manera, la persona és molt més que el poeta –o que el filòsof, l’obrer, l’administratiu, el collidor, el carter, el professor...